anar a nevagció

LES RELACIONS ENTRE FILOSOFIA I CONCEPCIÓ “CIENTIFICISTA” DE LA POLÍTICA. (NF) 9 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La mava concepció de la política no és cientifica, sinó filosòfica. El cientificisme (1) imperant als segles XIX i XX pot fer pensar que aquesta frase és un absurd contrasentit. Dir de quelcom que no és científic és com dir que no és vàlid. Científic ha sigut els últims dos segles sinónim d’objectivitat. (2) La gran confusió la provoca Marx amb el seu “socialisme científic”. Marx extrapola el paradigma (3) de les ciències de la naturalessa a la “ciència” de la història. D’aqui el seu materialisme històric. (4) Rousseau al segle XVIII ja tenia una idea semblant. Si Newton havia desenvolupat la nova ciència en física quelcom d’equivalent s’hauria de fer en història i política. Es tracta d’una època molt optimista respecte quant a les possibilitats de la ciència. Això provoca el menyspreu vers la metafísica (5) i l’intent de fer de la ciència el paradigma únic de tot el coneixement humà. El resultat d’això és un sistema de pensament confús com és el marxisme o el pensament reduït de manera positivista (6) del Cercle de Viena al segle XX. Evidemment que seria aberrant tornar a les concepcions filosòfiques d’abans de l’esclat del pensament científic. Però el que és inadmissible és la pretensió de la ciència com a paradigma únic.
El marxisme es cou a l’ambient intel.lectual de la Prússia dels anys 30 del segle XIX. És el producte de les il.lusions ui confusions d’una època. Es barregen el gran sistema de la dialèctica hegeliana, (7) acabat de morir el mateix Hegel; un materialisme mecanicista (8) desenvolupat per Feuerbach,grans expectatives d’un pensament científic que ho expliqui tot, etc. L’extrapolació del paradigma de les ciències físiques a la història i la política ho considero inadmissible. La política no és el mer reflexe d’unes condicions materials fàcticament donades. A la política intervenen uns actors, per tant uns subjectes que tenen capacitat per actuar per si mateixos. El mèrit de Marx és haver descovert que la política no és aliena a l’economia. El materialisme de Marx reduït de manera fenomenològica. (9) si que és vàlid com a forma d’anàlisi de la política. Però necessitem tabé utilitzar la noció kantiana de subjecte, (10), encara que modificada de manera materialista, perquè sinó no podriem entendre l’acció política com a llibertat (en terminologia kantiana com a “causalitat incondicionada de la llibertat”). (10) Aleshores el polític seria una peça d’una maquinària sense responsabilitat política de cap mena.
Per altra banda hi ha aspectes de la filosofia política d’Aristòtil que són també útils per a entendre la praxi política. Aristòtil utilitza el concepte de prudència en un sentit que no té res a veures amb el sentit popular actual. La prudència és la capacitat del polític de saber escollir entre vàries alternatives la millor. Aristòtil diferencia clarament entre ciència i política. El coneixement científic és el coneixement cert i segur, el coneixement de les coses per les seves causes. Ara no entraré en la distinció entre el concepte metafísic de ciència aristotèlica (11) i el concepte modern de ciència posterior al segle XVI. Únicament dir que no és el mateix concepte. La política és un coneixement aproximatiu. Dins d’un marc de possibilitats s’ha de saber escollir la més convenient. Aquesta interpretació de la política explica molt millor la praxi que no el determinisme marxista.
Des del meu punt de vista el coneixement que s’aplica a la política no és el de la ciència empírico-analítica, sinó el de la filosofia del subjecte (12) limitada de manera materialista. Si la ciència estudia les coses, la filosofia estudia el subjecte humà, dins d’un marc objectiu i material, però el subjecte no les coses.

(1) CIENTIFICISME. Creença en què el model científic de coneixement és l’únic vàlid.
(2) OBJECTIVITAT. Pretensió de conèixer el que reaalment hi ha a les coses o el que realment són.
(3) PARADIGMA. Model.
(4) MATERIALISME HISTÒRIC. Mètode marxista d’anàlisi de la societat i la història, segons el qual totes les accions humanes tenen una explicació material o econòmica.
(5) METAFÍSICA. En la tradició prekantiana coneixement dels principis últims de la realitat més enllà de l’observació dels sentits.
(6) PENSAMENT REDUÏT DE MANERA POSITIVISTA. Només podem conèixer el que coneixem pels sentits i la lògica-matemàtica.
(7) DIALÈCTUICA HEGELIANA. Forma de lògica diferent de la formal o aristotèlica, que explica les coses no per la seva identitat (A=A), sinó per la seva negació. La llavor no és igual a la llavor, sinó a l’arbre. L’arbre no és la llavor; per tant llavor igual a l’arbre, és igual a “llavor = no llavor”.
(8) MATERIALISME MECANICISTA. Explicació materialista del món sense incloure la dialèctica. Visió del món com a màquina sent l’èsser humà una part de la màquina.
(9) MATERIALISME DE MARX REDUÏT DE MANERA FENOMENOLÒGICA. La matèria és el marc deins del qual es desenvolupa l’èsser humà, però no és el fonament de la seva acció.
(10) NOCIÓ KANTIANA DE SUBJECTE/CAUSALITAT INCONDICIONADA DE LA LLIBERTAT. Jo dedueixo una noció de subjecte a Kant de la “causalitat incondicionada de la llibertat”. Aquesta expressió tan aparemment complicada únicament vol dir que l’èsser humà no està copndicionat per la realitat física que l’envolta.
(11) CONCEPTE METAFÍSIC DE CIÈNCIA ARISTOTÈLICA. A diferència de la ciència moderna Aristòtil no entèn les coses com a mera percepció, sinó com a coses en si de les que es pot conèixer fins i tot les causes últimes. Jo no estic gens d’acord amb els manuals que diuen que Aristòtil ja és una pensador científic, oposat a Plató, com si ja s’avancès a la Revolució Científica del segle XVI. Aquesta és antiaristotèlica i Aristòtil és un metafísic, no un científic modern.
(12) FILOSOFIA DEL SUBJECTE. A partir del segle XVII i sobretot a la filosofia alemanya a partir de Kant nou fonament metafísic de tot allò real oposat a la concepció de l’Antiguitat clàssica i a la mitjaval de l’Occident cristià.
En el meu sentit fonament de l’èsser humà sobre si mateix, essent la naturalessa física el marc limitador, no el fonament de la humanitat.

NOTA: A partir d’ara tots els articles que portin les inicials NF voldrà dir que el seu contingut és de nivell filosòfic.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (7-VI-2008).

CUBA: CASTRO DESPRÈS DE CASTRO. 4 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Cuba porta gairebé 50 anys de “comunisme”. L’1 de Gener vinent ho podran celebrar. Cuba és una de les restes testimonials del socialisme burocràtic. Curiosament l’altra gran “resta testimonial” és la “Xina Popular”. En ambdós països o Estats(la Xina té el Tíbet que no és legítimament seu) el Partit Comunista continua essent el partit únic. També queda “comunisme” a Corea del Nord, Vietnam, etc.
Raul Castro no sembla que tingui cap interès en seguir una política esencialment diferent de la del seu germà Fidel. Encara justifica la dictadura sobre la base del setge imperialista. Aquesta ha sigut la coartada de l’estalinisme durant dècades.
La guerrilla contra Batista que va començar amb l’assalt a la caserna de Moncada el 26 de Julio de 1953 i es va convertir en una guerra que va durar del 1956 al 1959 no era necesàriament comunista. Era contra la dictadura i l’imperialisme nordamericà. El mateix Castro havia criticat les dictadures comunistes. Però l’any 1959 només hi havia una manera d’evitar l’imperialisme dels EUA. tractant-se d’un pais petit, adherint-se al bloc soviètic.
Fidel Castro i Ernesto Guevara són les dues figures antitètiques de la revolució: el realista i l’idealista. Castro es va adonar del potencial polític real: construir el socialisme a un sol pais, el seu, amb l’ajuda soviètica. Ernesto Guevara veia potencial revolucionari on no hi havia res. Castro ha dirigit el país fins al 2006, el “che” va ser assasinat a Bolívia el 1967. Desprès Castro aplicava “l’internacionalisme proletari” a la seva manera, ajudant els moviments antiimperialistes a Angola Moçambic, etc.
La Cuba actual no té res a veure amb aquella dels anys 60 i 70 il.lusionadora i esperançadora d’una nova via al socialisme. El model cubà era més semblant al xinès de Mao Tse Tung que al soviètic. La coinstrucció del socialisme burocràtic a l’URSS d’Stalin era molt freda. No hi havia el caliu de l’apropament del Partit a les masses ni predominaven els valors ètics del socialisme. Ja ho va plantejar Lenin a principis dels anys 20, amb 10 anys d’electrificació la Rússia soviètica ja haurà entrat al socialisme. A la Unió Soviètica el socialisme sempre es va basar en el desenvolupament material. La indústria pesant va ser el fonament d’aquest socialisme. En canvi Castro i Mao pensaven que el socialisme es construeix infonent els valors altruistes a les masses. Als anys 60 i 70 el Partit Comunista de Cuba i les masses connectaven bé. Era possible movilitzar la gent per ideals comunistes. A més van superar la corrupció de l’època de Batista. Va millorar la situació econòmica del poble i es va alfabetitzar la població. Possiblement el mèrit s’ho deuen en gran part a l’ajuda soviètica, perquè l’illa nomès és una gran productora de sucre i tabac.
A partir dels anys 80 comencen els problemes. No només persisteix el bloqueig dels EUA, sinó que al mateix temps el bloc socialista agonitza. El 1989 per l’efecte dominó cauen els països de l’Europa de l’Est. L’URSS desapareixerà el 1991. Cuba perd l’ajuda soviètica i ja no queda res del prestigi internacional. Torna a crèixer la prostitució i la vida econòmica es degrada. Però Castro resisteix. Troba un curiós aliat en François Miterrand. Rep la visita de Joan Pau II i procura quedar bé amb el Vaticàdesprès de dècades de política antirreligiosa. Als anys 90 la situació política i econòmica és molt feble, necessita aliats. Té la “sort”de què als 90 Cuba ja no és ni “una espina al cor”. Els EUA mAntenen el bloqueig, però tampoc es volien molestar en enderrocar el règim. Estaven més ocupats a l’Orient Proper.
L’actual estructura política, social i econòmica és pràcticament la mateixa que la imposada el 1959. Partit únic i propietat col.lectiva. De totes maneres sembla que està seguint un camí semblant al de la Xina Popular, encara que la liberalització econòmica a hores d’ara és menor. Cuba necessita obrir-se als mercats internacionals. És la contradicció de sempre. A un pais poc desenvolupat no li convé el mercat mundial, però el socialisme en un sol pais tendeix a l’ofegament econòmic.
De moment sembla que continua el castrisme encara que sigui el de Raul, que no és massa diferent del de Fidel. La corruptela de Miami, hereus de repugnant terratinents i alts funcionaris de la dictadura de Batista, hauran d’aguantar encara la dictadura castrista. Una oposició democràtica respectable ho té difícil. Mig segle de partit únic i la coartada del setge imperialista fan difícil una transició democràtica que no impliqui un capitalisme salvatge.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (3-VI-2008).

L’ACTUAL ETAPA POLÍTICA DE L’INDEPENDENTISME A CATALUNYA. 4 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

L’independentisme català viu la seva primera experiència política important fa molt poc. 5 anys és molt poc en el desenvolupament polític i ideològic d’un partit o moviment polític.
L’independentisme realment important a Catalunya és el d’ERC. L’anomenat independentisme “revolucionari” és merament testimonial. Amb molta facilitat diuen “botiflers” a ERC. Ells ni tan sols són una alternativa política ni són revolucionaris perquè no tenen una ideologia qualitativament diferent de les existents fins ara. Quan diuen “botiflers” d’ERC cometen dos errors: voluntarisme polític i no entendre de quina manera l’actual etapa política influeix sobre la direcció política. Parlen com si en polñitica es poguès fer el que es vol. Per altra banda no han vist la inevitabilitat de l’actual etapa política de l’independentisme a Catalunya, que es caracteritza per la immaduresa política.
En política no hi ha un determinisme fort. El que hi ha és la relació entre les circumstàncies objectives i la capacitat de la direcció política per interpretar-les. Quan la direcció política segueix una determionada línia no és que s`hagi vist obligada per les circumstàncies objectives, sinó que actúa d’acord amb la pròpia interpretació política. L’actual etapa es caraccteritza per la incapacitat d’entendre bé la situació política el 2003-04 i la continuacioó dwe la mateixa línia errònia malgrat els fracasos electorals. Això és el que marca l’actual etapa política. Les mateixes circumstàncies objectives ben interpretades haurien consolidat l’espai polític independentista. L’objectivitat de la situació política no fonamenta la interpretació de la direcció política, sinó que és límit a la seva acció. La interpretació és lliure, depèn de la capacitat intel.lectual de combinar experiència i anàlisi. Si la interpretació és encertada s’aconsegueix l’objectiu, si és errònia continuarà ensopegant sempre amb la realitat.
El fracàs a les municipals del 2007 i a les espanyoles d’aquest any no ha despertat encara la direcció política d’ERC ni les alternatives, que en el que és sencial no són gens renovadores, del “somni dogmàtic” de creure que la realitat i els principis són la mateixa cosa. Sembla com si la independència fos un bé indistintament per a tothom. Aquesta creença porta a no definir amb claredat quin és l’electorat propi. ERC ho vol tot i ja. Evidemment que la lluita independentista és la lluita per la democràcia, i tot el que no arribi a independència no és democràcia. Però qui diu que tothom vulgui la democràcia, en una situació en la que ni tan sols es defineixen les relacions entre independència i democràcia?.
La interpretació política falla en tres punts esencials: a) la política econòmica no pot atraure ningú independemment de l’interès per l’emancipació nacional, b) el gradualisme no pot superar la sobirania espanyola, i c) no existeix cap majoria social ni política per plantejar res seriòs el 2014. Evidemment que jo no sóc dogmàtic, però crec que el temps em donarà la raó.
El coneixement humà es composa d’experiència i anàlisi. L’experiència sense anàlisi és cega. L’anàlisi sense experiència és buida. El 2003-04 hi ha una anàlisi sense experiència. Es va fer un tripartit sobre la base d’una abstracció mental. 5 anys desprès hi ha experiència sense anàlisi. Ningú que pretèn la direcció política del partit ha analitzat seriosament el fracàs electoral. Continua vigent la mateixa abstracció mental del 2003-04. En cert sentit tenen raó. Encara no hi ha prou evidència empírica per falsar les hipòtesis sobre les que es va formar el primer tripartit. La realitat objectiva serà la que obligarà a canviar de rumb. Encara hem d’esperar uns quants anys a que l’única alternativa independentista real de Catalunya (ERC) es renovi de debó.
Aquest 25è Congrès Nacional nom farà cap renovació real, sigui quin sigui el resultat. La facticitat històrica, la tossuda realitat objectiva, portarà ERC a un carreró sense sortida. O interpreta bé la realitat objectiva i consolida l’espai polític radical, o sinó poden passar varies coses i cap bona. Pot pasar en el millor dels casos que romanguin fidels els de sempre. Però també pot pasar que s’esfondri totalment i el nacionalisme quedi totalment en mans de CIU. La història, i no massa llunyana, determinarà el futur d’ERC.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-VI-2008).

NECESSITAT D’APROPAR EL PENSAMENT FILOSÒFIC A TOTES LES CAPES DE LA POBLACIÓ. 2 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

Aquest article m’ho ha inspirat l’observació d’un lector i company meu. Encara que s’entengui es fan difícil d’assimilar tants conceptes filosòfics. Per això m’aconsella que rebaixi el nivell, perquè és més fàcil baixar de nibvell que pujar; em va dir. El meu blog no és popular, segons ell.
Vull donar-li la raó en el sentit de la necessitat de divulgar el pensament filosòfico-polític. La filosofia és de claríssima arrel aristocràtica. Neix a l’Àsia Menor fa uns 2500 anys. La mentalitat era totalment aristocràtica, no en el sentit marxista de classe, sinó en el sentit d’un elitisme intel.lectual. La majoria dels filòsofs grecs van mantenir una postura elitista. Plató, fins i tot no volia que la seva obra la llegís la gent vulgar. L’Edat Mitjana subordina la filosofia a la teologia (philosophia ancilla theologiae). La filosofia mitjaval es desenvolupa primer als monestirs i desprès a les Universitats. Era totalment elitista. Únicament els interessava “vulgaritzar” la teologia. Això ho feien mitjançant pintures a les esglèsies il.lustratives del missatge evangèlic. Estava dirigit al poble analfabet que ni ssavia de l’existència dels refinats arguments teològics de la seva època. L’època moderna, que come´ça al segle XVI, ja es preocupa més per la divulgació de la cultura. A més la imprempta ja existia des del segle XV. això afavoreix l’aparició d’una opinió pública més o menys il.lustrada més àmplia que els monjos i determinades fraccions de la noblesa.
De totes maneres el pensament filosòfic a qualsevol època implica una conceptualització que sense la deguda formació és molt difñicil o inmpossible d’assimilar. A l’època moderna (segles XVI-XVIII) la filosofia arriba també a la nova burgesia ascendent. Però això no vol dir que tots els burgesos la puguin assimilar fàcilment, sinó que la seva posició social no els allunya dels coneixements més elevats que exigeixen temps i dedicació.
Al segle XVIII Kant, l’autor de les tres crítiques (de la raó pura, de la raó pràctica i de la facultat de jutjar), va escriure la “Fonamentació de la metafísica dels costums” per tal de fer divulgatives les seves idees de la “Crítica de la raó pràctica”. Els especialistes diuen que el nivell d’ambdós llibres és igualment per a especialistes. Jo he llegit els dos llibres i l’única diferència evident és que la “Fonamentació…” té menys pàgines.
Ja a l’època contemporània el marxisme ha desenvolupat una filosofia d’arrel hegeliana, gens popular, en el sentit de què els conceptes marxistes més filosòfics no arriben precisament a la classe obrera no il.lustrada. El seu pensament econòmic tampoc arriba a les classes populars. La classe obrera no instruida no s’ha llegit “El Capital”, sinó només les capes il-lustrades de la societat. Igual que a l’època moderna la cultura s’extèn a la burgesia, però aixo no volia dir que tot burgès poguès assimilar el coneixement filosòfic; a l’època contemporània la cultura s’extèn a la classe obrera, però nomès com a accés o oportunitat. La igualtat d’oportunitats no és la igualtat real de tos els individus, cosa impossible.
El pensament filosòfic és per la pròpia naturalessa un pensament per a gent formada intel.lectualment. Però al mateix temps és cert ha ha d’haver un esforç d’apropament. Sinó fos així quedaria reduït a un pensament merament elitista. No és tan fàcil explicar de manera planera determinats conceptes. Hi ha coses que exigeixen un nivell filosòfic per a poder aprofondir degudament en el tema. Si jo vull fer una síntesi de la noció kantiana de subjecte i la noció marxista d’individu social; això no és tan fàcil de reduir a un nivell popular. Com a mínim la primera explicació s’ha de fer amb el degut nivell filosòfic. Desprès, si de cas s’ha de mirar de divulgar la idea a nivell popular. Però hem de pensar que el pensament filosòfic no neix d’un nivell popular, sinó d’un nivell filosòfic. Per altra banda s’ha de mirar de no abusar dels conceptes filosòfics. No s’ha d’utilitzar sense una justificació adequada. A aquest blog els conceptes que jo utilitzo normalment tenen una justificació política. Haig de procurar que sigui evident la justificació política i la seva ordenació a la praxi`política. Sense una bona anàlisi filosòfica no es pot entendre bé la realitat política, i la praxi aleshores està totalment desorientada.
També puc introduir un vocabulari al mateix article si utilitzo algun tipus de concepte massa “tècnic”.
La divulgació de la filosofia, més tractant-se d’una filosofia política, és una necessitat política. És incompatible anmb una política democràtica una postura filosòfica totalment elitista o aristocràtica. La filosofia no m’apartarà de la democràcia.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-VI-2008).

FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 3. SUBJECTE HISTÒRIC. 31 Maig 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El món modern i contemporani ha aprofundit molt sobre la voluntat general i el procedimentalisme. Desprès amb el marxisme es va insistir molt en el concepte de democràcia social. En altres articles ja he exposat la meva crítica al concepte de classe de la democràcia des de la concepció universalista. Això ha provocat que no s’hagi fet cap reflexió seriosa sobre la relació entre democràcia i subjecte històric.
El subjecte històric de la democràcia és el poble i aquest s’identifica amb la nació. Per això a l’època de les revolucions burgeses s’identificava sobirania popular amb sobirania nacional. La democràcia moderna comença com a molt aviat amb la revolució de Cromwell el 1640-49. Alguns historiadors consideren la revolta de les comunitats de Castella (1521) com una revolució burgesa perquè es va originar a les ciutats. Jo no sóc historiador i no conec bé la revolta dels “comuneros” castellans. La meva opinió és que va ser una revolta nacionalista i feudal. El que m’interessa és fer veure perquè el pensament occidental i europeu en particular no s’ha molestat en reflexionar sobre la relació entre subjecte històric i democràcia. L’Estat modern té les seves arrels al període anomenat de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII). Els Estats europeus tendeixen a la centralització i unificació. Clar que la monarquia francesa i anglesa ja estava molt centralitzada des dels segles XII i XIII i Alemanya i Itàlia no assoleixen la unificació fins al segle XIX. Però en general el període de les primeres revolucions és el d’un feudalisme on predomina el factor nacional tenint la Corona com a element cohesionador i uniformitzador. Els tres Estats encara estan, però l’Esglèssia i l’aristocràcia estan sotmeses al poder centralitzador de la Corona. El tercer Estat, dirigit per la burgesia, és revolucionari; però no qüestiona el model centralitzat d’Estat. Al contrari, les antigues institucions “infranacionals” són un obstacle per a les aspiracions d’unificació del mercat de la burgesia ascendent. La revolució liberal identifica el poble o nació amb el conjunt de súbdits del rei, sense fer distinció nacional o de subjectes històrics. El subjecte històric de la revolució democràtica són els súbdits alliberats de l’opressió monàrquica i convertits, doncs, en ciutadans. Fins i tot aleshores l’alliberament de les nacions oprimides era vist com un interès reaccionari.
Malgrat tot el pensament democràtic acaba reflexionant sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació. Però encara això no és nacionalisme democràtic. Andreun Nin defensava el dret de les nacions a l’autodeterminació no com a interès patriòtic particular, sinó com a fre al nacionalxovinisme de les nacions opresores. Però si un poble es vol fondre democràticament, sense imposició aliena, dins d’un altre; això és perfectament legítim. El dret de les nacions a l’autodeterminació com a universal formal no és una reflexió sobre el subjecte històric de dret legítim, sinó una reflexió democràtica contra les imposicions arbitràries de les grans potències.
Des del meu punt de vista el subjecte històric legítim de dret que fonamenta la democràcia és la nació. I la nació més la comunitat històrico-cultural que dins del seu propi territori realitza lliurement la seva identitat mitjançant les seves institucions pròpies. Aquesta comunitat es fonamenta en l’origen històric i, per tant, quan està sotmesa a un Estat aliè no viu en democràcia, encara que aquest Estat respecti la voluntat general i el procedimentalisme democràtic. El fonament de la voluntat general és el subjecte històric. Una voluntat general fonamentada en un subjecte històric de dret positiu, però no de dret legítim; no és democràtica.
L’Estat espanyol, el franès i la majoria dels Estats del món, no són democràtics perquè el seu subjecte històric no és la nació, sinó el conjunt de ciutadans de l’Estat. Per tant la conseqüència política de la meva noció de subjecte històric és que amb Estats com l’espanyol no s’ha de negociar, sinó trencar democràtiocament.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (29-V-2008).

FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 2. PROCEDIMENTALISME. 28 Maig 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La democràcia antiga va reflexionar i va portar a la pràctica el poder popular. Fins i tot a l’Edat Mitjana algunes reopúbliques italianes com Florència eren democràtiques. Però ni l’Antiguitat clàssica ni l’Edat Mitjana van reflexionar sobre les formes d’accès al poder polític i la seva limitació per evitar la tirania. Sí que tenien el concepte, però és la modernitat qui estableix els mecanismes del poder que eviten la seva corrupció.
Montesquieu a “De l’Esperit de les Lleis” defensa el model anglès i la divisió de poders. No hem d’oblidar que aquest encara pensava en termes de limitació aristocràtica del poder absolut de la corona. Però la divisió de poders és el mecanisme per qual es regeixen totes les democràcies liberals. El poder es divideix en executiu (fa acomplir les lleis), legislatiu elabora les lleis i judicial (administra justícia d’acord amb les lleis vigents). La divisió de `poders no implica la negació del caràcter unitari de la sobirania. No és la sobirania el que es divideix. La unitat de la sobirania la determina la Constitució, que és la llei fonamental per la qual es regeixen tots els poder de l’Estat. La divisió de poders està pensada per evitar la corrupció del poder que implica la concentració d’aquest en les mateixes mans. La corrupció del poder polític és la tirania i l’arbitrarietat. Aquest procedimentalisme democràtic està pensat per evitar això, i d’aquesta manera també es suposa que els poders de l’Estat seran més imparcials.
El procediment democràtic que porta els partits polítics al poder és el sufragi universal mitjançant el qual es formen les majories parlamentàries. Hi ha sistemes democràtics als que el poder executiu prové del poder legislatiu (majoria parlamentària) i sistemes igualment democràtics als que el poder executiu (gabinet governamental) prové d’un president escollit per sufragi universal. És més directe escollir el president de la República, però aquest també té molt més poder. També hi pot haver un cap d’Estat amb poder polític eficaç i, per tant, escollit per sufragi universal, que té poder polític per si mateix determinat constitucionalment; i per altra banda un primer ministre o cap de govern amb parcel.les de poder polític igualment eficaç, i que es forma pel procediment de les majories parlamentàries.
Tot procedimentalisme democràtic es fonamenta en la divisió de poders, el sufragi universal i la igualtat i llibertat universal de tots els ciutadans.
La democràcia contemporània no és directa, sinó representativa. Si la democràcia fos directa no hi hauria més procediment que l’expressió immediata i eficaç de la voluntat de tot el poble. Com que això no és així, la funció del procedimentalisme és agarantir que els representants del poble no facin un ús particular del poder polític, sinó sotmès a unes determinades regles.
El procedimentalisme de la democràcia liberal fa també molt difícil la degeneració en una tirania popular. La democràcia liberal no és una democràcia popular. El poble no pot decidir arbitràriament el que vulgui. El respecte a les minories i les llibertats individuals fan pràcticament impossible la tirania popular. Les minories a més tenen dret a practicar l’oposició democràtica i lluitar per arribar a ser majoria. Les llibertats individuals són el fonament de la formació de l’opinió pública. D’aquesta manera la tirania és pràcticament impossible. Els antics no havien trobat la manera d’evitar la degeneració tirànica de la democràcia. Clar que per alguns contemporanis com Herbert Marcuse (1898-1979) la democràcia liberal no és res més que un “totalitarisme tolerant”.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-V-2008).

FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 1. VOLUNTAT GENERAL. 27 Maig 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El mot democràcia etimològicament prové del grec i es composa de demos (poble) i cratos (poder). La democràcia és etimològicament parlant el poder del poble.
Reflexions sobre la democràcia han hagut tant a l’Antiguitat clàssica com a l’Edat Mitjana. Però la que a nosaltres ens interessa és la que enceta el pensament contemporani a partir de John Locke (1632-1704). L’espressió “voluntat general” és pròpia de Rousseau (1712-78). És el poble qui legítimament exerceix la sobirania. Tot poder polític legítim és per tant l’expressió de la voluntat general.
En un sentit estricte de justícia democràtica per portar a terme una decisió haurien d’estar d’acord tots els afectats. Com que això és fàcticament impossible la voluntat general queda reduïda a la voluntat de la majoria. De fet és la majoria la que determina el que és vinculant per al conjunt de la col.lectivitat afectada. En el sentit modern la sobirania popular és absoluta. No existeix cap llei prèvia a la que s’hagi de sotmetre el poble. Eñ
ls antics havien vist en això un greu problema, la degeneració de la democràcia en una tirania popular. La democràcia contemporània no cau en això perquè la formació de l’opini´ño pública ja implica la igualtat i la llibertat de tots els ciutadans. Dàquesta manera la voluntat general no nomès no nega la llibertat individual, sinó que la presuposa.
Per altra banda hi ha el problema de si la voluntat general és incompatible amb els drets humans o pot arribar a ser incompatible. Alexis de Tocqueville a “La democràcia a Amèrica” (1835) comenta que als estats del Sud la majoria de la població estava en contra del dret de vot dels negres, per tant la democràcia, la voluntat de la majoria, era que els negres no poguessin votar. Això és una absurda contradicció perquè la majoria es forma sobre la base de la voluntat general, i aquesta presuposa l’igual dret de tota la població a participar en els assumptes públics. El dia 30 de Gener de 1933 els nazis van guanyar democràticament les eleccions. Desprès van abolir les institucions democràtiques i van governar despòticament durant 12 anys. L’aparent contradicció del sistema democràtic és que el poble volia que el governessin despòticament. El poble alemany va votar que el governessin despòticament el període legislatiu que el corresponien, però la voluntat general implica que cada cert temps s’ha de tornar a consultar el poble.. La destrucció de les institucions democràtiques no es segueix de la voluntat general, ja que aquestes són l’instrument necesari per a la realització de la voluntat general. De facto es cau en una situació impossible quan el poble vol no voler. Però al mateix temps és evident la relació de necessitat entre voluntat general i institucions democràtiques. El 1992 va guanyar el FIS (Front Islàmic de Salvació) a Algèria. El FLN va invalidar les eleccions i no els va deixar governar. Aleshores va començar la guerra civil. La contradicció consisteix en què qualsevol solució és antidemocràtica. Si governen els enemics de la democràcia acaben destruïnt les institucions i els drets democràtics. Si no poden governar es nega al poble el dret a ser governat pels seus representants. Això posa de manifest els límits de la voluntat general. Aquesta no és fonament de la democràciapel fet formal de ser voluntat general, sinó perquè el seu contingut és també democràtic. Si el poble no vol la democràcia aquesta és impossible per definició.És necesari mantenir l’equilibri entre l’aspecte formal (voluntat general com a tal) i l’aspecte material (voluntat democràtica del poble).
Finalment hem d’observar que des que Rousseau va plantejar la voluntat general al segle XVIII al menys a Occident s’ha avançat molt en aquesta línia. Al segle XIX el sufragi era censitari, nomès per als homes amb una certa renda. A l’Estat espanyoll no s’aconsegueix el sufragi universal mascuí fins al 1890 i el femeníel 1931. A països tan suposadament avançats com Suïssa no s’aconsegueix fins al 1971. En general podem estar satisfets de l’evolució de la democràcia als segles XIX i XX. No vull acabar sense recordar una aberració. Als països comunistes es va instaurar el sufragi censitari a l’inrevès, no podien votar els provinents de famíl.lies aristocràtiques o burgeses. La democràcia no és de classe, és universal o no és.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-V-2008).

EL CONCEPTE DE CLASSE DESPRÈS DE LA SUPERACIÓ HISTÒRICA DEL MARXISME. 26 Maig 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La superació històrica d’un sistema de pensament o polític no és la seva eliminació. Superar no és eliminar. Eliminar és destruir com si mai haguès existit. Superar és fer portar a un estadi nou el que hi havia abans, de manera que la nova realitat porta dins el passat que ha superat.
El marxisme queda superat filosòficament quan es fa evident que les classes socials no són antagòniques. A partir d’aqui tota la visió marxista del món perd sentit. No cal la revolució social per tal de superar l’antagonisme de classe i assolir la societat sense classes. Això ja es fa evident a l’Europa Occidental del 1945 al 1973. Però la superació política no es fa evident fins al 1989 amb la caiguda del mur de Berlín.
Però que es faci evident que les classes no són antagòniques no vol dir que el concepte de classe marxista sigui fals. Composen una classe social tots els individus que mantenen la mateixa relació respecte dels mitjans de producció. Els posseïdors dels mitjans de producció són els burgesos. Els desposseïts que han de vendre la seva força de treball per un treball són els proletaris. El que és evidemment fals de la teoria marxista és que la societat burgesa és la primera que elimina totes les capes intermitges, deixant nomès dues classes antagòniques: la burgesia i el proletariat. A mitjans segle XIX semblava que això era així. Però la posterior evolució del capitalisme va fer evident que acumulació de capitals en poques mans no és igual a desaparició de les classes intermitges. Marx imaginava una mena “d’expropiació” continua de la gran burgesia dels petits i mitjans empresaris. La realitat històrica ha sigut que la gran concentració de capitals ni ha empobrit encara més elproletariat ni ha fet desaprèixer la petita burgesia no ha desaparegut, sinó, ans al contrari, alguns sectors del proletariat han ascendit a la petita burgesia.
Per altra banda la continua intervenció pública com a corrector del mercat lliure, ha determinat que la classe obrera no depengui totalment quant a l’assignació d’ingressos i serveis. Això ha determinat una correlació de classes al capitalisme madur que no té res a veure amb el capitalisme liberal del segle XIX. Ara bé, jo personalment considero que la naturalessa de les classes continua essent la mateixa. La correcció socialdemòcrata és prou profunda per canviar tant la correlació de forces de fer inviable i superflua la revolució social. Però no ens trobem davant d’un mode de producció diferent al del segle XIX.
La realitat històrica ha falsat el marxisme com a sistema de pensament, però tampoc ha verificat les tesis del primer liberalisxme. El mercat lliure no és un mecanisme regulador perfecte pel qual s’hagi de regir la producció. Els individus no existeixen al marge de les classes socials. La individualitat es configura dins d’un marc social donat.
El concepte de classe marxista encara és una eina d’anàlisi vàlida, sempre que es tinguin en compte la importància dels canvis històrics, i se li tregui la forta càrrega de materialisme ontològic que implica.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-V-2008).

NATURALESSA ANTIDEMOCRÀTICA DE LA IDEOLOGIA DE ZAPATERO EN LA QÜESTIÓ NACIONAL. 24 Maig 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

1209101872166zp-lehendakdn2.jpg Cínicament Zapatero adverteix que no s’equivoqui de pais, de continent i de segle Ibarretxe. És ell qui s’equivoca d’ideologia quan es diu demòcrata. Zapatero adverteix que és millor no fer “aventures”. Zapatero pateix del mateix mal que molts polítics, confondre el propi temps històric amb les possibilitats objectives de la praxi política.
Els principis de la democràcia, entre ells com a cosustancial el dret d’autodeterminació dels pobles, són atemporals. Un principi no depèn d’una circumstància històrica. Certament els principis són atemporals en tant que enunciats formals universals, però la seva elaboració intel.lectual es dóna dins d’un marc històric real. Zapatero redueix els principis a contingència històrica i a sobre es creu que la contingència històrica és fonament últim de la política. Per això no arriba a comprendre el sentit de la praxi política d’Ibarretxe. La política de lendekari és una política de principis. La tasca del polític responsable és harmonitzar principis i conseqüències històriques. Una política de principis sense calcular l’oportunitat política i les conseqüències històriques seria pur fanatisme. Però qualificar d’aventura l’exigència d’harmonitzar prinxcipis i praxi política és no tenir principis.
Com a demòcrata ningú pot sotmetre un poble a la voluntat arbitrària d’un altre. Zapatero parla de negociació dins del marc de les regles del joc establertes per la Constitució espanyola. El subjecte històric de la Constitució Espanyola de 1978 és el poble espanyol. El poble espanyol són tots els ciutadans de l’Estat reduïts a la uniformitat d’una sola nació: l’espanyola, que és la nació castellana en tant que exerceis la supremacia ètnica sobre els seus pobles oprimits, entre ells Euskal Herria. La Constitució espanyola estableix la minoria d’edat de determinats pobles, que han de seguir el destí de l’única nació major d’edat: la castellana. Aberracions de l’ordre de: “ya decidimos todos juntos” delata que hi ha subjectes històrics reduïts a coses, a instruments de la decisió d’un altre; perquè Espanya no és ni de bon tros una unió lliure de pobles. Ibarretxe no pot decidir més enllà del que li va bé a Zapatero, això és el: “ya decidimos todos juntos”. Això és l’interès general d’Espanya, que un decideix per un altre.
La negociació amb Zapatero és ideològicament aberrant, però políticament necesària. La negociació de la que parla Zapatero no té res a veure amb una concepció democràtica. La negociació implica que Zapatero té legitimitat per interferir els assumptes interns del poble basc, perquè aquest no es pot valdre per si mateix. Des de l’exercici de la sobirania sobre els assumptes d’un altre poble, Zapatero negocia les demandes d’un que està reduït a obediència, un marge de llibertats, que no són més que drets alienats d’una sobirania impròpia.
Ibarretxe s’equivoca de segle, diu Zapatero. Aleshores és que el temps històric es va acabar amb el liberalisme centralista espanyol del segle XIX. A partir d’aqui la nació basca ha assolit la culminació dels temps i ja no li queda més que modificacions dins de l’Espanya eterna. Algèria segurament el 1962 va tornar a abans de 1827. Cadascú vol eternitzar el que li interessa.
Segurament el referendeum no tirarà endavant. Però Zapatero deixa clara una cosa: l’Estat espanyol no deixa cap via gradual i democràtica a la seccesió de cap part del territori actual de l’Estat: ja sigui nacio0nalitat o regió.
Zapatero és fort, però el seu poder és de facto. Es fonamenta en laz supremacia ètnica, per tant el poble espanyol com a subjecte històric, nomès pot fonamentar un poder polític antidemocràtic per definició.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (21-V-2008)

EL CONCEPTE UNIVERSALISTA DE DEMOCRÀCIA FRONT AL CONCEPTE DE CLASSE. 21 Maig 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El concepte de democràcia que es comença a desenvolupar a partir de les revolucions “burgeses” del segle XVII és el que es fonamenta en la noció universalista de ciutadà. És indiscutible que les revolucions contra l’Àntic Règim als segles XVII i XVIII tenen un contingut de classe clarament burgès. Però no és el mateix definir fenomenològicament el contingut de classe d’una revolució, que pretendre que el fonament polític d’una revocuió es redueix a l’interès de classe. La historiografia marxista aprofita el contingut de classe de les primeres revolucions democràtriques per establir que la democràcia parlamentària és burgesa per definició. La meva postura coincideix amb la marxista en què la classe dirigent de les revolucions democràtriques fou la burgesia, però no dedueixo que tota democràcia parlamentària sigui burgesa. La meva copincidència amb el marxisme és merament historiogràfica, no filosòfica.
Filosòficament estic d’acord amb las concepció liberal del ciutadà.. Tots els homes són lliures i iguals, tenen els mateixos drets i deures i són iguals davant la llei. Estaria d’acord amb la Constitució dels Estats Units de 1787 sunó esmentesin Dèu. L’esperit d’aquesta Constitució és el mateix del de les revolucions europees de l’època.
El marxisme tenia raó al segle XIX quan de cap manera es traduïen políticament els principis ilosòfics de las democràcia. Semblava que aquests principis eren una “il.lusió petit burgesa”. Paradoxalment la lluita de classes promoguda pel marxisme ha portat al segle XX ha desenvolupar plenament els principis filosòfics de la democràcia i les “il.lusions petit burgeses”.
D’aqui jo no dedueixo que sigui fals el concepte marxista de classe. Les classes socials realment existeixen, però al mateix temps això no és incompatible amb els drets universals propis de la democràcia. El que ha hagut en realitat no és la realització del somni liberal petit burgès de finals del segle XVIII i començaments del segle XIX. No vivim en un món de petits priopietaris lliures i iguals. La divisióm de classes és tan gran comla que veia Marx. El que hi ha és la política de la conciliació de classes,que fa possible satisfer drets universals encara que hi hagi contradicció de classe.
La democràcia no és de classe, és universalista o no és. Es fonamenta en la igualtat de tots els ciutadans, i en la seva llibertat com a individus. La idea de democràcia proletària tal com l’ha desenvolupat el marxisme és una fal.làcia. Implica que una política de classe a favor de la classe obrera ja és democràtica perquè la classe obrera és socialment majoritària. A partir d’aqui la dictadura del proletariat com a dictadura de classe és l’autèntica democràcia.
El concepte universalista de democràcia és el que estableix les llibertats individuals, la igualtat del ciutadà, el procedimentalisme quant a la formació del poder polític, la divisió de poders, les garanties jurídiques i judicials, etc. Fora d’això no hi ha democràcia. No obstant això el marxisme ha sigut una ideologia “adjectiva” del món contemporani. Possiblement sense la negació marxista de la democràcia “burgesa” aquesta no hauria realitzat mai els seus principis filosòfics. La funció històrica del marxisme ha sigut la negació del liberalisme històricament existent, per portar-lo a la seva plena autorrealització. Evidemment que el marxisme ha fracasat, però sense el marxisme tampoc hauria sigut possible la seva antítesi: el concepte universalista de democràcia.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-V-2008).