anar a nevagció

METAFÍSICA I POSITIVISME. (6) (NF) 9 September 2010

Publicat per salmeron a: General , trackback

En quin sentit es pot harmonitzar la fe cristiana i el pensament de Habermas?.

palerm9.jpgAra cal veure amb quins aspectes del pensament de Habermas s’ha d’harmonitzar la fe cristiana i a què s’arriba amb aquesta harmonització.
Al pensament de Habermas hi ha uns quants punts esencials sense els quals es tergiversaria profundament la seva filosofia. El pensament de Habermas és universalista i racionalista. Això afecta al concepte de veritat i al concepte d’ètica. La veritat no és relativa a cap condicionament espacial, temporal, cultural, etc. Però la veritat no es pot afirmar d’una vegada per totes perquè el pensament humà s’ha demostrat falible. Únicament podem partir de regles lingüístiques i a partir d’aquestes anar argumentant. La conseqüència d’això és que quelcom és veritat mentre no es demostri el contrari. Habermas és antidogmàtic en el sentit de què no es pot establir una visió del món com a vertadera sense que l’altre pugui oposar la contrària i podria tenir raó ell. Les pretensions de veritat s’afirmen com a veritat per consens racional. Respecte de l’ètica també confia en la raó dialògica per a fonamentar-la. S’ha de seguir el criteri d’universalització per a acceptar una norma ètica, o sigui han d’estar d’acord tots els afectats. Però si això és esencial en el pensament de Habermas, com es pot harmonitzar amb la fe cristiana?. L a fe cristiana no té cap problema per a poder acceptar la universalitat de la veritat. Resulta en canvi més problemàtic acceptar el falibilisme. S’obre això s’ha d’aclarir que Habermas pensa que no és possible una fonamentació última, o sigui que no podem partir de cap principi evident, perquè això implicaria regressió ad infinitum; o aturar-se arbitràriament en un principi o caure en cercle. El concepte de veritat de Habermas és racionalment inevitable. Quelcom és veritat mentre no es demostri el contrari. Jo crec que sempre creurè que un triangle té tres angles, ho creurè amb certesa absoluta i crec que tot home mínimament intel.ligent ho ha de creure també. El que no puc fer és caure en l’absurd de negar que això és veritat mentre no es demostri el contrari, perquè això equivaldria a l’absurd evident de què un triangle té tres angles encara que no els tingui. Això no afecta a Dèu. Si Dèu ens diu una cosa aleshores és necesàriament veritat. Però per a saber si una cosa ens la diu Dèu o no cal veure que el que es suposa que diu acompleix les condicions necesàries de veritat. Dèu no es pot contradir amb el coneixement humà, no perquè el nostre coneixement sigui mesura de Dèu, sinó perquè Dèu ha d’estar necesàriament per sobre de nosaltres, no per sota. És necesari interpretar correctament la Paraula de Dèu per a evitar contradiccions.
Respecte del pensament ètic succeeix el mateix. La raó ens obliga a acceptar l’esquema habermasià, però no tot el que Habermas considera ètic, ni limitar-nos a considerar ètic només el que ell considera com a tal; i harmonitzar-lo amb la fe cristiana. Els valors són eterns i provenen tots de Dèu. Quina por podem tenir al diàleg universal i que ens diguin que no són vertaders?. Si és veritat que són eterns i accessibles al nostre enteniment seguint les regles de la raó sempre podem mantenir-los com a certs. El que no podem fer és caure en el que Hans Albert anomena “immunització dogmàtica”. No pot ser que ens diguin raons en contra i ens quedem igual com si es poguès mantenir quelcom contra la raó. Amb això no vull dir que hem de trencar amb un valor a la primera que no sapiguem com defensar-lo, sinó que no pot haver cap pretensió ètica vàlida si va contra la raó.
No es pot acceptar de Habermas que desprès de Hegel no es pot fer metafísica. Però el seu pensament postmetafísic és integrable en la fe cristiana, no en tant que negació de la metafísica però si els continguts teòrics. La racionalitat comunicativa, l’universalisme, etc. pertanyen al seu pensament postmetafísic. Que una cosa no sigui metafísica no vol dir necesàriament que la negui.
Altres aspectes molt importants de Habermas són el seu liberalisme i el seu marxisme. Habermas no és pròpiament parlant un pensador liberal, però si que defensa les llibertats conquerides a les societats democràtiques occidentals. La fe cristiana no pot pretendre la imposició social de la veritat. En un Estat laic i democràtic només pot exigir la plena llibertat i el dret a la predicació universal de la seva doctrina. S’ha de predicar amb bons arguments com proposava Sant Pere i respectant la llibertat de tothom, perquè Dèu no vol salvar gent sense més mèrit que deixar-se dominar per la por. Dèu vol la llibertat humana i aquesta exigeix màxima informació per a poder decidir. L’exigència cristiana de què la fe i l’amor a Dèu si no és lliure no té cap valor davant Dèu no només és compatible amb la democràcia liberal, sinó que a més sense aquesta és impossible. El pla de Dèu és que tots arribem a la salvació i això només és possible si escollim lliurement el camí del bé. Per tot això no crec que l’harmonia democràcia liberal-fe cristiana sigui quelcom artificial, sinó al contrari quelcom exigit per la fe cristiana.
Respecte del marxisme que hi ha en Habermas cal dir que consisteix en un ideal d’emancipació que segueix un paradigma diferent al de Marx, però amb la mateixa finalitat. Es tracta de superar l’alienació humana evitant les presions del sistema i fent una socialització humanitzadora gràcies a la racionalitat comunicativa. Això no és un tema de la fe cristiana, com si que ho és la llibertat. De totes maneres el cristià pot acceptar gustosament aquesta socialització i utilitzar-la per a la seva predicació.
A més per al cristià és també cert que la persona no és el conjunt de les presions socio-econòmiques, ja que aquestes la distorsionen, sinó que el treball ha d’estar al servei de la persona. Amb l’ètica marxista de respecte a la igual dignitat de tots els homes coincideix totalment l’ètica dels evangelis. Crist no buscava la gent important, sinó els petits als que el Pare havia decidit revelar-se. Defensar la classe era per al marxisme defensar a cadascú dels individus.
Això crec que és evident. Aleshores en aquest sentit el marxisme és totalment ètic. Fins i tot era ètica, al menys al segle passat la teoria de la revolució. Si no seria una hipocresia parlar de guerra justa i no reconèixer que sigui justa la rebelió dels oprimits contra els tirans.
El que no es pot salvar del marxisme són les conseqüències tan radicals del seu materialisme, ni el seu determinisme històric. La praxi socialista, si se l’entèn com la búsqueda d’una societat solidària, és una exigència ètica del cristià.
En general ja he dit com es pot harmonitzar fe cristiana i pensament habermasià. Crec que d’aquesta manera no es violenta la fe cristiana i es mantenen els punts centrals de la filosofia de Habermas.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (16-VIII-2010).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.