anar a nevagció

METAFÍSICA I POSITIVISME. (4) (NF) 2 July 2010

Publicat per salmeron a: General , trackback

EL POSITIVISME.

El positivisme és una forma de pensament que va sorgir al segle XIX i arriba al nostre segle. Malgrat que és un pensament molt lligat a la filosofia té conseqüències molt antifilosòfiques. Cal considerar el positivisme com un pensament per una banda “idealista” i per l’altra cientificista. És idealista en el sentit de què el que és vertader és el que se’ns presenta. Real és el que el subjecte posa com a fenomen. Ja no es tracta de descovrir la realitat de la cosa com a tal, sinó de descovrir l’objectivitat fenomènica de la meva percepció. En això no només trenca amb el paradigma de la metafísica idealista moderna, sinó que a més desenvoluipa el seu programa. Això va lligat a la racionalitat instrumental. No es tracta només de conèixer la realitat, sinó de conèixer els mitjans per transformar-la. Aleshores ciència i tècnica van lligades.
La ciència és un coneixement aplicat que dóna com a resultat la tècnica. Aquesta mentalitat ja es pot trobar en Bacon i Descartes. Per a Bacon l’home ha de dominar la naturalessa i Descartes volia un coneixement que fés possible satisfer les necessitats materials humanes. Això ja implica un predomini de la poiesi sobre la praxi. L’home té com a finalitat la producció de coses i no l’acció que incideix sobre si mateix. Aqui podem trobar l’origen filosòfic de les nostres societats consumistes-industrials.
Ara cal veure l’altra característica esencial del positivisme: el cientificisme. L’únic mètode que ens pot portat al coneixement de la veritat objectiva és el mètode de la ciència empírica. Hi ha un intent de destruir tota racionalitat que doni una explicació última de la realitat. Racional és només el que pot donar compte de la realitat empíricament donada. Aleshores és real i vertader només el que es pot verificar empíricament. Ara bé, això no vol dir que els positivistes es poguession desempallegar de la lògica i la matemàtica. Al contrari, la lògica i la matemàtica són necesàries per a donar una explicació intel.ligible de la realitat empíricament donada. Però la lògica i la matemàtica només poden donar veritats formals no continguts metafísics. Els continguts són tots empírics i la lògica i la matemàtica no són realitats en si, sinó només una explicació de la realitat sensible. Aleshores només queda de la filosofia com a molt la filosofia de la ciència. I a més pretenen que aquesta filosofia de la ciència quedi inclosa dins del mètode científic. El resultat és que tot és ciència. No s’ha de confondre la filosofia de la ciència amb una filosofia primera que doni sentit a la ciència empírica, perquè no és una ciència sustantiva o amb objecte propi. El positivisme té la pretensió d’arribar a un coneixement objectiu i neutral de la realitat. La verificació empírica és la mesura objectiva de la veritat. Volen una ciència sense presupòsits metafísics. Això els porta a un realisme que no lliga amb la seva negació de la metafísica com a explicació de la realitat de la cosa en si. A més la seva pretensió de què vertader només és el que es pot verificar empíricament és autocontradictòria, perquè aleshores han de partir d’una veritat no verificable empíricament per a negar la mateixa possibilitat d’aquesta veritat.
El fundador del positivisme modern fou Comte. positivismo.jpgAquest pensava que la història s’encamina necesàriament a l’estadi positiu i aquest és l’estadi definitiu de la humanitat. Al segle XX els neopositivistes han pretès continuar aquest pensament. Però el seu radicalisme positivista era tan gran que amenaçava de destruir la meteixa ciència que defensaven. La ciència si només pot admetre com a vàlid el que es pot verificar empíricament, aleshores s’hauria d’eliminar moltes hipòtesis no verificables sense les quals no es podria avançar en el coneixement. Per això el neopositivisme ha sigut moderat sobretot per Popper.popper1.jpg Aquest a més defensava que no hi ha possibilitat ni d’inducció, ni de coneixement neutral, ni de verificació. La inducció passa del què és particular al què és universal i això mai es pot demostrar perquè un sol cas en contra ja falsa la inducció i qualsevol quantitat de casos favorables no impedeix la possibilitat d’un cas en contra. No hi ha coneixement neutral perquè sempre partim d0′una teoria prèvia que és un presupòsit no verificat. I no hi ha possibilitat de verificació per la mateixa raó que no pot haver inducció. Un sol cas en contra ja fa falsa la teoria. Aleshore només hi pot haver falsació. Una teoria es mantè mentre no es troben raons en contra, però mai hi haurà raons suficients per a dir que és vertadera. Popper posa la demarcació entre metafísica i ciència en què un enunciat sigui refutable o no. El que no és refutable no és científic.
Les conseqüències ètiques del positivisme són molt properes al subjectivisme, l’escepticisme i el relativisme. És evident que si no hi ha ciència que no sigui empírica no es pot fonamentar una ètica universal. El que és empíric és que els homes es regeixen per normes, que aquestes varien segons el moment històric i segons la cultura i que per aquestes es pot mantenir una determinada estructura social. Fonamentar una ètica universal obligaria a buscar un fonament metaempíric i a diferenciar validessa de vigència, perquè la realitat ètica és plural i no única i perquè la vigència és només empírica. Per a que hi hagi una validessa des de la qual jutjar les normes empíriques és totalment impossible partir d’aquestes normes mateixes, perquè aleshores elles mateixes es fonamentarien en si mateixes. És lògic que el positivisme acabi desenvolupant un subjectivisme, un sociologisme o un relativisme ètic.
Per a alguns positivistes la norma ètica no és més que el que subjecte vol fer sigui acceptat universalment, però sense més fonamentació que la pròpia subjectivitat. NO és més vàlida la meva norma que la de l’altre. Durkheim defensa un sociologisme sigui, vàlid és el que s’imposa socialment i aleshores poden ser valides normes contradictòries entre si. El relativisme cultural és un positivisme ètic perquè afirma que no es pot dir que és universalment vàlid, sinó que això depèn de les normes vigents a cada cultura. Aquest no és el cas de Popper que afirma que encara que tot sigui falible si que podem buscar els valors objectius i aquests per la seva mateixa objectivitat ja són universals. Penso que en aquest punt es separa molt del positivisme, ja que l’afirmació del tercer món no lliga amb la pretensió de què únicament hi ha realitats empíriques. La conseqüència política del positivisme em sembla evident: un consevadorisme conformista. El positivista és un immobilista dels fets políticament donats. Cal acceptar el que hi ha sense més. L’únic criteri per a no acceptar el que hi ha és si funciona o no funciona. En aquest aspecte Popper si que es manté dins del positivisme ja que no vol una superació de la societat existent en base a criteris ètics, sinó únicament fer les reformes fàcticament viables.
La posició del positivisme respecte de Dèu només pot ser atea o agnòstica. Si no hi ha cap realitat última és inevitable que no hi hagi Dèu. Però el positivista pot creure per via fideista. No és que hi hagi coneixement possible de l’existència de Dèu, però que jo no pugui saber-ho racionalment no vol dir necesàriament que no existeixi.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (6-VI-2010).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.