anar a nevagció

ENTRISME I DISSIDÈNCIA POLÍTICA COM A REDEFINICIÓ DE L’ACTIVITAT INSTITUCIONAL DE L’INDEPENDENTISME IDENTITARI. (ND) 10 Octubre 2009

Publicat per salmeron a: General , trackback

L’independentisme identitari participa a les institucions democràtiques de l’Estat opresor i ni defineix la seva activitat política. I si la definís seria com a representació política del sufragi popular. Amb una definició d’aquesta mena es perd de vista la naturalessa asistèmica de l’independentisme identitari a les actuals institucions. El mateix independentisme li fa el joc al sistema que vol destruir. Aleshores semblña certa la tesi sistèmica segons la qual totes les opcions polítiques tenen les mateixes possibilitats d’acord amb els procediments establerts. Totes les opcions polítiques tenen les mateixes possibilitats sempre que no vulguin destruir el sistema que les fa possibles. L’independentisme vol superar l’actual sistema. És impossible que tingui les mateixes possibilitats ni tenint majoria absoluta.
El sistema pluralista és obert i flexible. Això fa possible participar a les seves institucions. Per això crec que seria l’error contrari la marginalitat política. La marginació política dels petits grupuscles els fa totalment impotents i desconeguts. La seva radicalitat és fictícia. Les seves crítiques radicals són impotents i no menys errònies que el mateix que critiquen. Els grupuscles que critiquen ERC per “botiflers” cauen en el mateix error: el voluntarisme polític. Uns es pensen que dins de les institucions trobaran la via cap a la independència, però és que els altres parteixen de la mateixa premisa errònia. Si ERC no fa més és perquè no ho permeten les actuals institucions és per manca de voluntat política. L’independentisme institucional i el “revolucionari” estan igualment equivocats, però és políticament preferible l’institucional perquè al menys fa alguna cosa. La radicalitat el què no es fica a les institucions és la marginació política. Paraules buides d’una revolta que no existeix. Si fos un moviment clandestí amb forta base social seria una altra cosa. Però el sistema pluralista ja sap marginar tota clandestinitat política.
L’independentisme és rupturista per definició i al mateix temps és políticament necesari participar a les institucions. Per tant hem de definir la participació a les institucions de l’enemic com a “entrisme”. La mateixa paraula ja està indicant que no es participa dins d’institucions pròpies, sinó alienes. Quan es perd de vista això aleshores l’independentisme és un vaixell a la deriva portat per les “ones” espanyoles i sense cap mena de control. Així Carretero es separa d’ERC per dir que la independència de Catalunya està a prop i només depèn dels catalans. L’error bàsic és el mateix: voluntarisme polític. La diferència entre Reagrupament i ERC és el full de ruta, els dos vaixells van a la deriva i cadascú es pensa que el seu camí és el correcte.
Quan parlem d’entrisme volem dir que reconeixent la naturalessa democràtica dels actuals procediments no reconeixem que la base nacional sigui democràtica. Per això cal entrar en institucions adverses que perverteixen el procedimentalisme democràtic per la base nacional. Entrisme també vol dir reconeixement de les limitacions polítiques. Si ja tenim en compte que entrem a unes institucions el fonament de les quals és antitètic dels nostres objectius polítics és evident que estem en desigualtat de possibilitats. Fins i tot governant aquestes institucions hem d’actuar d’acord amb els fonaments polítics d’aquestes, no d’acord amb els nostres principis polítics. És extremadament absurd instal.lar-se a les actuals institucions, desenvolupar una “cultura de govern” i esperar d’això no l’absorció sistèmica, sinó la independència. L’antítesi és inevitable. “Cultura de govern” i consultes sobiranistes són antitètiques. Aquest curís castell de naips ha de caure. Absorció sistèmica o rupturisme polític. Entrisme vol dir que no ens interessen aquestes institucions i l’últim que voldríem és acomodar-nos mitjançant la “cultura de govern”. Fer entrisme també vol dir que ja són conscient de què no anem a fer la nostra política. Anem a fer el que és poassible dins de les actuals condicions històriques. Fer entrisme seria quelcom semblant a l’actitud de Karl Liebneckt al Parlament alemany: “Estic en aquest Parlament per destruir aquest Parlament”. Es tracta de ficar-se a les institucions que volem destruir al mateix temps que sabem que en tant que estem dins és perquè no tenim força per destruir-les.
Entrisme ha d’anar lligat a dissidència política. No estem en una situació de dictadura política que obligui a una dissidència clandestina. Però tampoc ens podem comportar com si la nostra opció fos compatible amb el sistema. Menys encara hem de legitimar els procediments vigents. Si que els procediments són democràtics, però sobre una base nacional que no ho és. Negar el sistema com a sistema implica la dissidència política. Negar el concepte de poble espanyol és obligatori per a qualsevol independentista i per a qualsevol demòcrata. El poble espanyol és la uniformització identitària que nega la llibertat i dignitat de les aprts que el composen. El poble espanyol no es pot considerar un subjecte de dret polític legítim, no té dret legítim a constituir-se sota la forma d’Estat. La constitució del poble espanyol com a Estat implica tractar els pobles oprimits (gallecs, bascos i catalans) d’inferiors i indignes. Al mateix temps res és possible políticament fora del poble espanyol. Aquesta és la dialèctica entre entrisme i dissidència política. Entrisme és entrar dins d’allò del què es nega la legitimitat. La dissidència política és també la denúncia ideològica del sistema. És posar de manifest els límits del sistema. Quan l’actual independentisme critica l’individu per no ser prou militant de la llengua, per exemple, o un altre de poc catalanista, fa el jopc al sistema. No denuncia el sistema com a límit de les possibilitats reals del sistema.
Entrisme i dissidència política pot estar a un pas de la il.legalitat. No hi ha fòrmules màgiques, igual la meva solució resultaria encara pitjor. Però el que si que és segur és que és millor fer una praxi política conscient que inconscient, no enganyant absurdament l0′electorat perquè és que és la mateixa direcció la que no té el control de la situació. La dissidència política ha de ser més ideològica que pràctica. La dissidència de debó cal esperar a tenir esperar força política real.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (5-X-2009).

Comentaris»

1. Luis María Martinez Garate - 10 Octubre 2009

¿Cómo lo ves?

ENTRISMO Y DISIDENCIA POLÍTICA COMO REDEFINICIÓN DE LA ACTIVIDAD INSTITUCIONAL DEL INDEPENDENTISMO IDENTITARIO
10 Octubre 2009
El independentismo identitario participa en las instituciones democráticas del Estado opresor y ni define su actividad política. Y si la definiera seria como representación política del sufragio popular. Con una definición de este tipo se pierde de vista la naturaleza asistémica del independentismo identitario en las actuales instituciones. El mismo independentismo le hace el juego al sistema que quiere destruir. Entonces parece cierta la tesis sistémica según la cual todas las opciones políticas tienen las mismas posibilidades de acuerdo con los procedimientos establecidos. Todas las opciones políticas tienen las mismas posibilidades siempre que no quieran destruir el sistema que las hace posibles. El independentismo quiere superar el actual sistema. Es imposible que tenga las mismas posibilidades ni aun teniendo mayoría absoluta.
El sistema pluralista es abierto y flexible. Esto hace posible participar en sus instituciones. Por esto creo que sería el error contrario la marginalidad política. La marginación política de los pequeños grupúsculos los hace totalmente impotentes y desconocidos. Su radicalidad es ficticia. Sus críticas radicales son impotentes y no menos erróneas que lo mismo que critican. Los grupúsculos que critican a ERC por “botiflers” (“traidores”, en terminología política catalana clásica) caen en el mismo error: el voluntarismo político. Unos piensan que dentro de las instituciones encontrarán la vía hacia la independencia, pero es que los otros parten de la misma premisa errónea. Si ERC no hace más es porque no lo permiten las actuales instituciones, es por carencia de voluntad política. El independentismo institucional y el “revolucionario” están igualmente equivocados, pero es políticamente preferible el institucional porque al menos hace algo. La radicalidad, lo que no entra en las instituciones, es la marginación política. Palabras vacías de una revuelta que no existe. Si fuera un movimiento clandestino con fuerte base social sería otra cosa. Pero el sistema pluralista ya sabe marginar toda clandestinidad política.
El independentismo es rupturista por definición y al mismo tiempo es políticamente necesario participar a las instituciones. Por lo tanto tenemos que definir la participación en las instituciones del enemigo como “entrismo”. La misma palabra ya está indicando que no se participa dentro de instituciones propias, sino ajenas. Cuando se pierde de vista ésto entonces el independentismo es un barco a la deriva llevado por las “olas” españolas y sin ningún tipo de control. Así Carretero se separa de ERC para decir que la independencia de Cataluña está cerca y sólo depende de los catalanes. El error básico es el mismo: voluntarismo político. La diferencia entre Reagrupament y ERC es la hoja de ruta, los dos barcos van a la deriva y cada cual piensa que su camino es el correcto.
Cuando hablamos de entrismo queremos decir que reconociendo la naturaleza democrática de los actuales procedimientos no reconocemos que la base nacional sea democrática. Por esto hay que entrar en instituciones adversas que pervierten el procedimentalismo democrático por la base nacional. Entrismo también quiere decir reconocimiento de las limitaciones políticas. Si ya tenemos en cuenta que entramos en unas instituciones cuyo fundamento es antitético con nuestros objetivos políticos es evidente que estamos en desigualdad de posibilidades. Incluso gobernando estas instituciones tenemos que actuar de acuerdo con sus fundamentos políticos, no de acuerdo con nuestros principios políticos. Es extremadamente absurdo instalarse en las actuales instituciones, desarrollar una “cultura de gobierno” y esperar de ésto no la absorción sistémica, sino la independencia. La antítesis es inevitable. “Cultura de gobierno” y consultas soberanistas son antitéticas. Este curioso castillo de naipes tiene que caer. Absorción sistémica o rupturismo político. Entrismo quiere decir que no nos interesan estas instituciones y lo último que querríamos es acomodarnos mediante la “cultura de gobierno”. Hacer entrismo también quiere decir que ya somos conscientes de que no vamos a hacer nuestra política. Vamos a hacer lo que sea posible dentro de las actuales condiciones históricas. Hacer entrismo sería algo pareciendo a la actitud de Karl Liebneckt en el Parlamento alemán: “Estoy en este Parlamento para destruir este Parlamento”. Se trata de meterse en las instituciones que queremos destruir al mismo tiempo que sabemos que en cuanto que estamos dentro es porque no tenemos fuerza para destruirlas.
Entrismo tiene que ir ligado a disidencia política. No estamos en una situación de dictadura política que obligue a una disidencia clandestina. Pero tampoco nos podemos comportar como si nuestra opción fuera compatible con el sistema. Menos todavía tenemos que legitimar los procedimientos vigentes. Si es cierto que los procedimientos son democráticos, pero sobre una base nacional que no lo es. Negar el sistema como sistema implica la disidencia política. Negar el concepto de pueblo español es obligatorio para cualquier independentista y para cualquier demócrata. El pueblo español es la uniformización identitaria que niega la libertad y dignidad de las aportes que lo componen. El pueblo español no se puede considerar un sujeto de derecho político legítimo, no tiene derecho legítimo a constituirse bajo la forma de Estado. La constitución del pueblo español como Estado implica tratar a los pueblos oprimidos (gallegos, vascos y catalanes) como inferiores e indignos. Al mismo tiempo nada es posible políticamente fuera del pueblo español. Esta es la dialéctica entre entrismo y disidencia política. Entrismo es entrar dentro de algo a lo que se niega la legitimidad. La disidencia política es también la denuncia ideológica del sistema. Es poner de manifiesto los límites del sistema. Cuando el actual independentismo critica el individuo por no ser suficientemente militante de la lengua, por ejemplo, o a otro por poco catalanista, hace el juego al sistema. No denuncia al sistema como límite de sus posibilidades reales.
Entrismo y disidencia política puede estar a un paso de la ilegalidad. No hay fórmulas mágicas, tal vez mi solución resultaría todavía peor. Pero lo que si que es seguro es que es mejor hacer una praxis política consciente que inconsciente, no engañando absurdamente al electorado porque sucede que es la misma dirección la que no tiene el control de la situación. La disidencia política tiene que ser más ideológica que práctica. La disidencia de verdad tiene que esperar a tener fuerza política real.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (5-X-2009).

2. salmeron - 13 Octubre 2009

Fantàstic!!.
Només una anècdota. Fas molt bé en explicar que en la terminologia política catalana “botifler” és equivalent a traidor. Literalment un “botifler” seria en castellà “cara hinchada” o “inflada”. Es refereix a les galtes o “mofletes”. Però el sentit polític és el que tu molt bé dius.

3. Luis María Martinez Garate - 14 Octubre 2009

Moltes gracies.

4. salmeron - 14 Octubre 2009

A tu.

5. jmc - 2 Novembre 2009

proba

6. jmc - 2 Novembre 2009

¿porque los unicos independentismos politicamente correctos son el catalan, el vasco y el gallego? ¿Acaso no se puede ser partidario de la independencia de Berga, Lleida o Sabadell?. Yo quiero la independencia de San Quirce del Valles.

7. salmeron - 2 Novembre 2009

El subjecte de dret històric és la nació. Es defineix la nació pels trets lingüístico-culturals que constitueixen la subjectivitat moral d’un poble. Sobre aquesta base sorgeix el principi metafísic: “una terra, una llengua” que és la legitimació de l’Estat propi sobre la sola base de la llengua pròpia. S’entèn per principi metafísic el que no es fonamenta en la situació històrica concreta, però és la legitimació ètica del que hi ha si coincideix amb el principi o de la lluita per la cristal.lització històrica del principi. Sant Quirze del Vallès que jo sàpiga no té un passat històric com a nació. Hi ha el “quirzecià” com a llengua pròpia de Sant Quirze?. Aleshores no respon al principi metafísic “una terra, una llengua”.
Galícia és Portugal, és clar que l’Estat veí no vol un conflicte internacional amb Espanya, perquè la llengua és la galaico-portuguesa. Euskal Herria és l’antic Reialme de Navarra o estat dels bascos caiguts sota dominació castellana com podrien haver caigut sota dominació francesa. Els Països Catalans tenen com a llengua pròpia el català i això sol ens constitueix com a poble amb dret a tenir un Estat poble.
La idea nucli és que la llengua constitueix el subjecte de dret legítim, front al subjecte de dret positiu que no es funda en la llengua com a fet natural sinó en la imposició estatal. La definició de subjecte de dert és la clau per a la legitimació de la política independentista.


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image