anar a nevagció

DEDUCCIÓ MATERIALISTA DE LA “CRÍTICA DE LA RAÓ PURA” DE KANT. (NF) 12 Febrer 2009

Publicat per salmeron a: General , trackback

kant_113x145.jpgKant pertany clarament a l’idealisme alemany. El seu idealisme és l’anomenat idealisme trascendental. No té res a veure amb l’idealisme platònic que pretèn l’objectivitat de la Idea separada; però tampoc té res a veure amb l’extrem contrari, el solipsisme. És una idea massa esquemàtica separar les concepcions idealistes de les materialistes com si es tractès de concepcions contraposades. Podem deduir una concepció materialista de la “Crítica de la raó pura” (Kritik der reinen Vernunft (krv) ) en tant que nega la possibilitat de la raó de conèixer els principis últims de la física. Quan la raó humana intenta concebre principis últims, segons Kant, cau en paralogismes i antinòmies. Per tant l’àmbit de coneixement de la raó pura teòrica és el fenomènic. Entenent que tot fenòmen és la percepció sensible d’allò que es concep dins de la causalitat física.
kant5d.gifLa distinció kantiana entre phaenomenon i noumenon (cosa en si) implica una epistemologia crítica respecte de les ontologies tradicionals. En aquest sentit inaugura el pensament crític. No és possible el coneixement de l’èsser en tant que èsser, sinó només la manifestació fenomènica d’allò donat a la percepció sensible. El nostre enteniment té com a condicions a priori de la sensibilitat l’espai i el temps. Res pot ser percebut fora de l’espai i el temps. No és possible cap percepció intel.lectual de l’èsser. Això ja el situa dins de la línia de l’empirisme modern. Implica la impossibilitat de tota metafísica en l’àmbit de la raó teòrica.
L’idealisme trascendental kantià no és antitètic del materialisme. És la seva base epistemològica. Kant no nega en cap moment l’existència objectiva del món físic. diu que és el el concepte qui fa la unitat del conjunt de les percepcions sensibles donades. El concepte o unitat conceptual la fa el subjecte trascendental. És la idea inversa de la teoria del reflexe. No copsem allò extern com si fesin una fotografia o pintura del què hi ha fora. Sinó que nosaltres tenim al nostre enteniment les condicions a priori de tota experiència possible. En aquest sentit es tracta d’un idealisme, però d’un idealisme epistemològic.
L’objecte de la percepció en Kant és l’ens físic. Cap altra cosa pot ser realment coneguda. Contraposar això al materialisme no té massa sentit. On si que no és gens materialista Kant és en la
raó pràctica. Precisament en la raó pura pràctica és a l’inrevès. és totalment metafísic, però aleshores això obliga a separar metafísica d‘ontologia. Kant crea les bases epistemològiques de la concepció fenomènica del materialisme. El materialisme contemporani no hauria estat possible sense primer buidar de contingut ontològic les categories de l’enteniment. Les categories aristotèliques es diferencien de les kantianes pel seu contingut ontològic. L‘ontologia prekantiana és incompatible amb cap concepció materialista.
No hem d’oblidar que el materialisme ja existia a la Grècia clàssica amb Demòcrit i Leucip quan evidemment encara no s’havia fet la reducció fenomenològica de l’enteniment humà. Es tracta d’un materialisme ingenu i precrític. Encara no s’havien estudiat les formes a priori de la sensibilitat. Quan es fa això es creen les bases d’un materialisme madur.
L’idealisme trascendental kantià és la conseqüència de la Revolució Científica. El coneixement objectiu dels fenòmens requereix una estructura conceptual fenomènica adequada a les exigències de la nova ciència. A la nova ciència no li interessa el coneixement de les causes últimes, les quals creu incognoscibles. Es tracta bàsicament d’una ciència materialista que no vol anar més enllà de la percepció sensible immediata. Això és el que desenvolupa Kant amb el seu a priori. No hem d’oblidar que Kant mai es va considerar materialista. Però si que podem deduir nosaltres les conseqüències materialistes de la seva epistemologia. En aquest sentit podem parlar d’un materialisme racionalista. Kant no arriba mai als primers principis de la física. Creu que no són cognoscibles. L’ús teòric de la raó en Kant implica que no hi ha res més cognoscible que l’ens físic. Hi ha un dualisme entre el nostre coneixement i allò conegut. Com que les categories de l’enteniment no tenen contingut ontològic, no es pot parlar de similitud entre concepte i cosa coneguda. El concepte o categories de l’enteniment és la nostra manera subjectiva d’entendre el món físic. És el jo el que fa la unitat conceptual del món. La radicalització d’aquesta idea porta al solipsisme. Però en Kant la raó teòrica no és escètica respecte del món físic, és escèptica sobre la cosa en si.
La filosofia posterior rebutjarà la filosofia kantiana. La mateixa filosofia de la ciència tendirà cap a un coneixement empíric neutre. Cap enunciat és vàlid si no es pot contrastar amb l’experiència. Un segle i mig desprès de Kant la teoria del coneixement, més o menys desprès de la publicació de la “Crítica de la Raó Pura” (1781), la teoria del coneixement en ciència tendia cap a un empirisme ingenu. Una pretensió de què el científic no posa res com a subjecte en la percepció sensible. El neopositivisme del Cercle de Viena en aquest punt és una mena de sensualisme materialista que no posa el subjecte com a condició a priori de tota experiència possible. Més endavant la crítica de Karl R. Popper (1902-94) al “coneixement neutre” del Cercle de Viena recuperarà una mica a Kant, però d’una manera molt vulgaritzada. En Popper l’a priori no és el subjecte com a condició necesària de tota experiència possible. L’a priori són les teories prèvies que necessitem per a poder percebre el món exterior. Per exemple, si nosaltres parlem de temperatura només ho podem fer en una escala prèvia a l’experiència; ja sigui celsius, farenheit, kelvin,etc.. Seria ridícul dir que existeixen objectivament 20º C i que nosaltres ho hem percebut.. Però això no és suficient per a recuperar l’apriorisme kantià.
Apriorisme kantià (caràcter actiu del subjecte en el coneixement) i materialisme no són incompatibles. Al contrari, tot coneixement de la matèria com a
dada objectiva de la sensibilitat només és possible en tant que el subjecte trascendental actua com a subjecte cognoscent. El materialisme entès d’aquesta manera evita els inconvenients del materialisme ontològic que tendeix a confondre filosofia materialista i ciència física.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (9-II-2009).

Comentaris»

1. Albert Sala - 6 Maig 2009

Està molt encertat, Joan Pere, aquest teu blog sobre l’idealista Kant que he trobat cercant el perquè dels sentiments… que el llegir no ens faci perdre l’escriure!! La teva exposició porta a aprofondir en conceptes antics però prou atraients: És un descobriment trobar que el sentiment seria la pròpia causa de cada acció i que enlloc de ser la força la que permet cada moviment vital, seria l’enteniment el que construiria la realitat que coneixem. El sentit de cada acció el trobariem en la intenció sentida previament, llavors sense intenció la pròpia existència no tindria cap possibilitat. El valor de la vida en la voluntat de viure… però la percepció sensible de cada intenció mai té res a veure amb la causa final cognoscible i per tant, el subjecte deixa de ser transcendental per l’existència de cada fenòmen experimentat. Visca el neopositivisme!!!

No som res… navegant entre subjectes i objectes.

Albert (un artista olotí)

2. salmeron - 6 Maig 2009

La hipòtesi que es dedueix d’aquest article meu sobre Kant és que no estan tan lluny les concepcions materialistes i l’idealisme kantià. Al menys la meva intenció és aquesta.
En el camp de la raó pura teòrica, el camp de la física, el coneixement es limita a l’ens en tant que realitat merament física. El coneixement a priori en Kant és buit de contingut ontològic. Això el separa de les metafísiques tradicionals i l’apropa a les concepcions materialistes contemporànies. El fet de no tenir coneixement de la cosa en si, o de l’ens en tant que ens, permet una conceptualització idealista d’acord amb el fisicalisme materialista que nega tot coneixement de l’èsser.
El meu interès intel.lectual en aquest article és apropar kantisme i marxisme. Crec que aquestes dues concepcions del món no són tan llunyanes com pot semblar a primera vista.
L’enteniment “construeix” la realitat, certament. És lògic que s’entengui així a l’idealisme alemany. Aquesta idea afavorirà desprès la idea del materialisme dialèctic, que és la versió materialista de com l’home és el constructor de la seva pròpia realitat. És una idea molt valuosa que està en la línia del pensament emancipador contemporani.


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image