CONTRA LA REHABILITACIÓ DEL TSAR NICOLAU II. (ND) 8 Octubre 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback Durant més de 70 anys Rússia va ser la “pàtria dels soviets”. Hi havia una ideologia clara, encara que hi haguès una forta dicotomia entre el discurs oficial i la realitat. Als anys 80 Gorbatxov va voler reformar el sistema, la perestroika, i el va destruir. Des d’aleshores Rússia ha perdut el nord ideològic.
La rehabilitació del tsar Nicolau II, esperem que continui essent l’últim, no respon a cap ideologia racional. El conservadorisme més reaccionari ha aconseguit un reconèixement que no té res a veure amb la democràcia liberal. La rehabilitació d’un assasí és revisionisme històric. Amb això no estic justificant el règim bolxevic, ni menys l’execució de tota la famíl.lia del tsar. Es podria haver fet un altre tipus de reconèixement històric, no això.
La rehabilitació consisteix en què el tsar i la tsarina van ser executats arbitràriament pel règim bolxevic per motius d’ideologia política i religiosa. Queda com si l’únic que haguèssin fet els tsars és tenir una ideologia pròpia.
L’últim tsar de totes les Rússies era un autòcrat que no volia ni la monarquia constitucional. Considerava que el poder heretat de la seva nissaga, els Romanov, provenia legítimament de Dèu. Aquest poder absolut no es pot cedir al poble, ni tan sols limitar-lo. En tot cas el sobirà ha de ser just amb el seu poble, però és ell l’únic posseïdor legítim de la sobirania. Es tracta clarament d’una ideologia d’Antic Règim a principis del segle XX. Rússia tenia pendent la revolució liberal. El primer aixecament liberal va ser el dels decembristes el 1825, però va ser aixafat. A Rússia encara funcionava l’autocràcia.
El tsar Nicolau II va entrar en guerra amb el Japó el 1904 i la va perdre. Això va provocar el Diumenge Sagnant (22 de Gener de 1905, segons el calendari gregorià).Una manifestació pacífica es dirigia al Palau d’Hivern per demanar al tsar unes mínimes llibertats i una Duma (Parlament). La manifestació anava encapçalada pel cura Gapón i portava imatges religioses. Els manifestants encara tenien una visió paternalista del tsar. Era una mena de “pare” al què se li demanava coses. La policia tsarista va obrir foc contra la manifestació i va haver uns 200 morts. Aquesta mena d’assaig de la Revolució, segons analitzava Lenin, va estimular el moviment revolucionari. Aleshores el tsar va encarregar la represió política a Stolipyn, mort en atemptat anarquista el 1911.. Aquest Stolipyn era una mena de Melitón Manzanas. El 1912 la vaga dels miners del riu Lena va provocar la reacció tsarista amb molts morts. El règim de Nicolau II es basava en la presó, la deportació i l’assassinat. La misèria que patia el poble no es pot atribuir necesàriament al règim. Però mentre el poble, camperols i obrers, patien la misèria el tsar li regalava cada any a la tsarina Alexandra un ou d’or com a conmemoració de les seves noces. El 1914 el tsar va ficar Rússia en una guerra per a la que no estaven preparats. L’exèrcit alemany era incomparablement superior tecnològicament al rus. Una de les causes de la Revolució d’Octubre, ja que la revolució de Febrer no va treure Rússia de la guerra, era el cansanci dels soldats de morir inútilment al camp de batalla. Per si fos poc el tsar, militarment incompetent, va agafar directament el comandament de les tropes. Aquest assassí és el que acaba de ser rehabilitat.
La democràcia no ha guanyat res amb aquesta rehabilitació i seria indigne dir que això és “memòria històrica”. Això és revisionisme històric, fer passar per víctima inocent un que té la responsabilitat d’innombrables assassinats. I els seus assassinats si que ren per motius ideològics. Ningú podia anar contra l’autocràcia. Les Dumes que es va veure obligat a convocar desprès de 1905 podien ser dissoltes arbitràriament per ell quan ho considerès oportú.
La Revolució de Febrer s’hauria conformat amb l’exili de la famíl.lia del tsar. L’execució dels fills menors d’edat, i el tsarevitx (l’hereu) a sobre era hemofílic, constitueixen crim contra la humanitat. Es pot criticar l’execució dels tsars. Però dir que va serv arbitrària per motius merament ideològics és una intolerable aberració. Els judicis de Moscou (1936-38) van ser justament això. Les execucions de Bukharin, Kamenev, Zinoviev, Tukhachevski, etc. no responen a cap judici mínimament racional, sinó a l’interès en aixafar l’adversari polític. Lenin ja havia imposat un règim de terror. “Els comunistes no ens hem de quedar curts en dictadors”, deia el 1918. si que ho van aconseguir. Però és intolerable amagar darrera les bestieses d’un altre les pròpies. A Rússia la memòria històrica passa per reconèixer que Nicolau II era un autòcrata, un frívol que gaudia dels plaers quan el poble passava gana i un assassí.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (3-X-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?