EL PROBLEMA DE LA VERITAT D’ACORD AMB EL MATERIALISME FENOMENOLÒGIC. (NF) 3 Octubre 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback La filosofia s’ha plantejat sempre el problema de la veritat. A la Grècia clàssica entenien la veritat com a aletheia o desocultament. Etimològicament en grec aletheia és descovrir el que està amagat. Aquesta idea tan inocent en el sentit de que sembla neutra és a la base de la metafísica occidental tal com es va desenvolupar desprès. D’aquest concepte de veritat es deriva un pensament sustancialista que creu en l’objectivitat i neutralitat del coneixement humà. Coneixem la cosa en tant que cosa com si en la mateixa cosa hi haguès les condicions objectives de la pròpia intel.ligibilitat. aquest tipus de pensament metafísic serà desprès utilitzat per la teologia cristiana, amb la síntesi ontoteològica. Desprès a la filosofia occidental hi ha un perèntesi molt poc productiu entre Guillem d’Ockham i Descartes, de mitjans del segle XIV a la primera meitat del segle XVII. El problema de la veritat a partir de Descartes pràcticament s’inverteix. Descartes dubta de tot. No accepta la informació dels sentits. Amb això nega les bases de l’empirisme metafísic aristotèlic que havia dominat l’Occident mitjaval. Descartes construeix un món intel.ligible des de la sola racionalitat i desprès ha de coincidir amb el món extern. Descartes comença la línia de l’a priori. No rebem informació objectiva del món dels sentits, sinó que entenem aquest des de la nostra racionalitat. Aquest és el fonament de la filosofia fenomenològica. Per tant la fenomenologia inverteix el problema de la veritat. El pensament fenomenològic va lligat històricament a un escepticisme sobre les possibilitats de coneixement ontològic, per tant tal com s’ha desenvolupat històricament és incompatible amb la metafísica. En canvi el pensament occidental i el pensament com a tal difícilment renunciarà a un concepte fort de veritat. Aquesta pretensió de coneixement de la veritat en un sentit fort torna a renèixer amb els materialismes filosòfics. A més es torna a un concepte prekantià de veritat. Lenin posa de manifest una concepció prekantiana de veritat a “Materialisme i empiriocriticisme” (1908) amb la seva teoria del reflexe. A Lenin li semblava de sentit comú que el nostre enteniment reflecteix la cosa tal com és. No veia el presupòsit metafísic que hi ha al darrera.
La reducció fenomenològica del materialisme no implica un escepticisme sobre la veritat. Implica que la veritat no és el mer reflexe de la realitat externa. La veritat és l’adequació de l’enunciat a les seves pròpies condicions de validessa, les quals són internes al nostre propi enteniment. Això no és un relativisme. Ho seria si neguès el caràcter universal de l’estructura de l’enteniment humà. Com que l’estructura de l’enteniment humà és universal és possible resoldre el problema de la veritat dins del marc de la comunitat universal de diàleg. Ara bé, això implica negar que el materialisme sigui una explicació última de la totalitat.
Per altra banda com que no és possible una ciència unificada de la matèria que doni raó de la totalitat no es poden utilitzar els mateixos criteris de veritat per a l’àmbit físic que per al social i històric. L’àmbit físic es caracteritza per una realitat legaliforme dins del qual a partir de principis del segle XX s’ha descovert un cert grau d’indeterminació, però que en general es regeix per lleis objectives. Els enunciats que s’han d’utilitzar a l’àmbit físic són constatatius. Es tracta d’una realitat objectiva que cal representar al nostre enteniment. Això no és la teoria del reflexe perquè les condicions de possibilitat de la percepció sensible són a priori.
A l’àmbit social i històric no ens podem regir per criteris de veritat objectivable perquè el mateix subjecte intervé en la construcció de la realitat. No hi ha la dualitat subjecte-objecte, sinó que el subjecte és objecte de coneixement del mateix subjecte cognoscent. La realitat no es concep com a quelcom fixe, sinó com a quelcom en construcció. Això implica la intervenció de l’atzar, el fet de què el subjecte pugui intervenir lliurement en el decurs de la història i en la construcció de la seva pròpia societat és el que impossibilita la predicció exacta. A l’àmbit social i històric l’enunciat constatatiu es limita a fets ja succeïts. Com deia Engels que Napoleó va morir el 5 de Maig de 1821 és una veritat objectiva inqüestionable. Però aquests fets objectius no poden ser enquadrats dins del marc d’unes lleis necesàries de la història. Per tant l’àmbit social i històric implica un escepticisme que no implica l’àmbit físic.
En qualsevol cas hem de tenir en compte que avui l’optimisme epistemològic fort del segle XIX no és sostenible ni a la ciència físico-matemàtica. No hem de caure en el relativisme i escepticisme que destrueix el concepte de veritat, però tampoc en un optimisme epistemològic fort.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (29-IX-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?