DUALISME FILOSÒFIC I MATERIALISME FENOMENOLÒGIC. (NF) 2 Octubre 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback
En la història de la filosofia hi ha una clara tendència al monisme. La filosofia occidental va començar a l’Àsia Menor a finals del segle VII a. d. C. amb la pretensió de trobar el primer </a>principi de tot allò real. Sembla que l’Ú és el primer principi de tota la realitat. És clar que Empèdocles pensava que el primer principi eren els quatre elements. Plató ho va reduir tot a la Idea del Bé que és la realitat única, l’Ú, de la qual prové i participa la pluralitat. Aristòtil troba en el “pensament del pensament” el fonament últim de tota la realitat. La filosofia cristiana entendrà Dèu com el Mateix Èsser Subsistent (Ipsum Esse Subsistens) que és unicitat i simplicitat de la qual participa tots ens particular. Les filosofies modernes com la d’Spinoza volen reduir la naturalessa a la sustància única. El marxisme com ja he exposat a l’article anterior és un monisme materialista. El positivisme contemporani és també un monisme perquè no reconeix cap altre àmbit real que el de la naturalessa física.
El dualisme en fílosofia no ha dominat molt. Els gnòstics eren dualistes. Creien que el món es regeix per dos principis el del bé i el del mal, cosa incompatible amb la metafísica. El dualisme kantià no nega la unitat de la raò, sinó que es poden fer dos usos: el teòric i el pràctic. El dualisme kantià és estricte perquè genera dos àmbits completament separats.
També hi ha pensaments que més que dualistes són pluralistes. És el cas de Nietzsche que defensa l’equivocitat de l’èsser. Res és reductible a unitat, és més, cada ens és totalment diferent de l’altre.
El dualisme filosòfic i la reducció fenomenològica del materialisme s’impliquen mútuament. El fet de què el materialisme no es concebi com a explicació última de la realitat i la totalitat implica que hi ha un altre àmbit no reductible a la matèria. Aquest altre àmbit és el del subjecte. Utilitzo l’expressió materialisme no en el sentit de cosmovisió materialista, sinó en el sentit de descripció fenomenològica de l’àmbit material dins del qual es desenvolupa, i de les relacions entre ambdos àmbits. De fet la visió de conjunt si que és unitària. Però és impossible la reducció del conjunt a un sol principi.
El dualisme filosòfic que jo defenso és moderat en comparació amb el dualisme kantià. En Kant el caràcter tan absolut del seu dualisme no permet una visió del conjunt, sinó el desenvolupament del coneixement de dos àmbit antitètics. La meva concepció és dualista moderada i filosòfica, és a dir, contrària a la idea d’un cientificisme ja sigui marxista o neopositivista. A més el conjunt del coneixement és el que ès possible dins del marc fenomènic. Això no implica una postura antimetafísica per la meva part. Implica la separació d’àmbits cognitius i òntics. L’àmbit de l’ens en tant que ens pertany cognitivament a la metafísica en el sentit ontològic. L’àmbit de l’ens en tant que ens reduït a percepció sensible pertany a la fenomenologia. Dins de l’àmbit fenomènic hi ha quelcom que no és fenomènic: el subjecte. L’autofonamentació de si, la llibertat és metafísica en el sentit kantià. Aquesta diferència qualitativa entre el subjecte i el món físic dins del qual es desenvolupa, és el que impedeix una ciència unitària de la societat i la història. Però com que les condicions de possibilitat de l’autorrealització del subjecte depenen de la facticitat física i social, és possible el coneixement de les possibilitats de realització del subjecte.
La concepció del materialisme fenomenològic implica que l’àmbit de la física-matemàtica o de l’empirisme lògic és totalment independent dins del seu àmbit. El subjecte en la seva relació cognitiva amb l’àmbit físic és pasiu en el sentit de què no intervé en les condicions de la seva producció real. És actiu en el sentit de què només pot entendre el món físic d’acord amb el propi a priori. Per tant les ciències de la naturalessa són independents. En canvi en l’àmbit de les ciències socials i històriques no es pot utilitzar el concepte de ciència en el mateix sentit. El coneixement de la societat i la història no és independent de les ciències de la naturalessa, perquè intervé necesàriament el factor material. Però com que no es pot reduir a ciència de la naturalessa és impossible un coneixement fort. Per tant el dualisme filosòfic implica un escepticisme moderat en l’àmbit social i històric.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-IX-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?