CRITICA DEL MONISME MATERIALISTA MARXISTA. (NF) 29 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback No crec que ningú negui que el marxisme o el materialisme dialèctic és un monisme materialista. S’ha dit que la teoria de Marx és el materialisme històric i que el materialisme històric és un desenvolupament posterior d’Engels. Segons això Marx es limitava a aplicar la dialèctica hegeliana a la història, i Engels va voler invertir el sistema hegelià aplicant la dialèctica al conjunt de la naturalessa física sobre bases materialistes. La inversió del sistema hegelià ja la fa Marx. Jo no crec que Marx es volguès limitar a construir un mètode d’interpretació de la història. La idea universalista de ciència no pot excloure cap camp del coneixement. Encara que Marx com a polític estiguès interessat en desenvolupar un mètode d’interpretació de la història, el que entèn per ciència és coneixement objectiu i entèn tot el coneixement de manera unificada. Tot allò cognoscible ho és a partir de la seva base material.
Les relacions entre infraestructura i superestructura tal com les entèn el marxisme responen a aquesta concepció monista materialista. La infraestructura com a base econòmica és l’explicació última de qualsevol realitat jurídica, política, ideològica, intel.lectual, etc. El que Hegel anomenava Esperit Objectiu: art, filosofia i religió; Marx l’anomena superestructura. Per tant pràcticament no hi ha cap realitat espiritual. Tota realitat espiritual queda reduïda a la seva base material. Aquesta concepció afecta també el concepte de veritat. Qualsevol enunciat filosòfic, religiòs, etc. queda reduït a ideologia. La seva pretensió de veritat no té sentit per si mateixa, sinó que s’ha d’entendre dins del marc d’uns determinats interessos de classe que són possibles gràcies a què es corresponen amb un determinat grau de desenvolupament de les forces productives. Això implica un relativisme autocontradictori que afecta els propis enunciats del monisme materialista. Implica l’absurda contradicció de què el seu sistema en tant que pertany a un determinat moment de la història és també ideologia, però al mateix temps pretèn que el seu sistema és científic i objectiu. Per aquest camí s’arriba a l’absurda conclusió de què la classe obrera assoleix definitivament l’estadi últim de la història que és al mateix temps metahistòria. Tot el materialisme històric està pensat sobre la base de la historicitat de qualsevol tipus de realitat,però al mateix temps la condició de validessa de la seva pretensió com a pensament científic i objectiu implica que el mateix materialisme històric és una realitat suprahistòrica. Implica a més que l’estadi últim de la història és metahistòria; és la superació de tot relativisme històric, la unitat subjecte-objecte, el triomf de la Veritat a la terra, pràcticament la versió materialista de l’Esperit Absolut de Hegel.
El monisme materialista implica a més la disolució del subjecte dins del seu marc material. No hi ha la tensió entre el subjecte i el món físic. La idea marxista de que el “subjecte” transforma la naturalessa mitjançant el treball no és suficient per parlar de subjecte, al menys no en el sentit metafísic que a mi m’interessa. A principis del segle XX hi havia la disputa entre les interpretacions positivistes del marxisme, pròpies de la socialdemocràcia, i les interpretacions hegelianes, promogudes per Giorgy Lukàcs (1885-1971). Les interpretacions positivistes insistien més en la base material i les hegelianes en el subjecte històric. La filosofia de Hegel és un monisme no materialista. El subjecte hegelià queda igualment diluït dins de la totalitat. El caràcter actiu del subjecte dins d’un sitema monista és un contrasentit. És cert que no és el mateix la concepció positivista del subjecte que la hegeliana, ni la mecanicista que la dialèctica. El meu interès és trencar amb el monisme dins de l’àmbit fenomènic al qual actua el subjecte històric. Les interpretacions hegelianes del marxisme han intentat superar el fatalisme historicista i insistir més en la part activa del subjecte. Però dins d’un sistema monista que tot ho explica dins d’un marc unitari i determinista no pot aconseguir el seu objectiu. La inclusió dels conceptes de llibertat del subjecte i contingència històrica no és possible dins del marc d’una explicació monista.
El monisme materialista marxista no pot concebre l’atzar. Es regeix per criteris de ciència determinista. Insistir de debó en el paper actiu del subjecte implica necesàriament un tipus de dualisme filosòfic. I un dualisme filosòfic implica la impossibilitat d’una ciència unitària de la totalitat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-IX-2008).
Comentaris»
Creo que Marx y sus “sucesores buenos” todavía dan bastante juego (Lukacs o Korsch). Pero mucho ha llovido desde entonces. El azar ya forma parte de cualquier perspectiva de las ciencias (”naturales” y “sociales”).
Lo que cada vez tenemos más es la necesidad de tender a visiones “holísticas”. Es interesante Fritjof Capra, por ejemplo.
Todos estos temas me interesan mucho, pero más todavía la emancipación de mi pueblo, de Euskal Herria.
Considero la (re)constitución de un Estado vasco, en Europa y en el mundo, la principal necesidad estratégica para nuestra supervivencia como sociedad diferenciada, con su lengua y cultura propias. Sería el Estado de Navarra, la república de Navarra.
Por eso, muchas veces, no entro en “metafísica”.
Yo pienso, aunque sería largo de explicar, en un “monismo” no determinista. En el fondo, fondo sería la “natura non naturans” profunda. Todo interrelacionado y todo produciendo todo “natura naturata”. Puro Spinoza.
Gehiegi gorputzarentzat! Massa p’el corp!
La meva crítica a Marx és la d’un que primer ha begut de la font marxista. El meu dualisme és per salvar la funció històrica del subjecte, perquè un determinisme materialista no explica la contingència a la història. Podem conèixer les tendències històriques, però no podem tenir el coneixement fort de les ciències naturals o lògico-matemàtiques a l’àmbit social i històric. En qualsevol cas el meu mètode és una alternativa explicativa, no la veritat. El pensament funciona així pensament contraposats poden ser molt productius intel.lectualment i molt temps desprès es poden fer síntesis on només es veia contradicció. El meu holisme és moderat perquè sinó m’hauria de carregat la noció metafísica (en el sentit de Kant que no té res a veure amb la metafísica prekantiana) de subjecte. El tot no pot subsumir la diferència qualitativa entre el subjecte i la totalitat.
Per mi també és una qüestió de primer ordre aconseguir reconstruir l’Estat català com a Estat europeu. La vostra història i la nostra es diferencia en què vosaltres heu estat encara més minoritzats que nosaltres. Per això segurament tens raó en què necesiteu un estat basc per a sobreviure com a poble. A Catalunya un sector de l’independentisme també s’ho planteja així, necessitem un Estat català per a sobreviure com a poble. Però jo crec que en el cas català el sentit de l’estat propi no és la supervivència com a poble, sinó la vida amb dignitat i llibertat. Així, sotmesos a aquest estat de les autonomies, podem sobreviure indefinidament, però sense llibertat.
N’estic d’acord amd les tevas perspectivas. Per nosltres tambè es un problema de “vida amb dignitat i llibertat”. Pero la nostra llengua i cultura…
¡sin estado propio no tienen futuro!
Somos, como vosotros, una sociedad perfectamente adecuada al moderno sistema mundial de producción, y no de los peores, pero la sumisión al Estado español (y francés) nos hace perder muchísimas energías y recursos.
El estado de las autonomías es el de las autono “suyas” (españolas)
Ongi izan.
Luis María
Crec que bàsicament compartim la mateixa perspectiva. La lluita per la independència és la lluita per la pròpia dignitat. Ningú viu amb dignitat sota la dominació d’un altre.