RECONSTRUCCIÓ DE LA POLÍTICA DE BLOCS?. (ND) 3 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Que Rússia recolzi la independència trampa d’Osètia i Abjàsia es pot entendre fàcilment. Es tracta de la política de dividir la nació petita en funció de l’interès de la nació expansionista. Però que Rússia s’enfronti a la comunitat internacional, busqui l’aliança amb la República Popular de la Xina i Chávez cridi vaixells russos a les seves aigües és una altra cosa.
Sembla una política alucinant de reconstrucció dels blocs. Sembla que hàgim retrocedit 30 ó 40 anys. La política russa no té cap sentit. Fa gairebé 50 anys que van trencar relacions amb la Xina Popular. Els tècnics soviètics van abandonar la Xina el 1959. Desprès han tingut conflictes fronterers. La Xina postmaoísta es decanta més cap al bloc occidental. és cert que el 1989 en el pitjor moment per a L’URSSvan tornar a tenir relacions amb la Xina. Però la Xina actual de comunista només té el partit únic, el sistema és cada vegada més capitalista. Quin sentit pot tenir ara l’aliança xino-russa quan la primera és capitalista i la segona està en descomponsició?.
L’actitud d’Hugo Chávez no és menys alucinant. És natural que sigui amic de Castro o d’Evo MoraLES. es pot entendre que vulgui reconstruir algun tipus de socialisme antiimperialista. Però l’ajuda d’una Rússia de la que ja només queda el nacionalisme gran rus és una absurditat.
Per altra banda Sakorzy diu que l’OTAN no és una organització militar enemiga de Rússia. La reconstrucció de la política de blocs ara és una alucinant absurditat, però Sarkozy parteix d’una premisa falsa. L’OTAN no és enemiga de Rússia si és que Rússia és un pais occidental. Rússia no és un pais occidental. Els últims segles sempre ha tingut el mateix problema. Occident està més avançat que Rússia. Tal cosa li obliga a imitar Occident. Així a principis del segle XVIII el tsar Pere I el Gran va fer reformes en aquesta direcció. A mitjans segle XIX la guerra de Crimea va posar en evidència la superioritat occidental. Per això el 1861 el tsar Alexandre II va promulgar l’ukase d’emancipació dels serfs. Però a Rússia l’obertura a Occident va acompanyada de la reacció del paneslavisme. L’ànima russa no és occidental, és eslava. L’occidentalització de Rússia implicaria la dissolució del fet nacional rus. Per altra banda té aspiracions de gran potència. Ja era així als temps de Pere el Gran quan es va enfrontar a una de les potències vencedores de la Guerra dels Trenta Anys: Suècia. La revolució soviètica va anar molt bé al nacionalisme rus. Van adaptar una ideologia universalista: el marxisme, a les exigències del nacionalisme rus. La combinació va resultar molt adequada. L’URSS es podia presentar com a amiga dels pobles que lluitaven contra l’imperialisme, així com enfortir el seu Estat que tenia el prestigi internacional d’haver sigut el primer que va encetar el camí del socialisme.
20 anys desprès de la caiguda del socialisme mundial no hi ha cap ideologia a Rússia que faci la funció de cohesionadora social i política, ni que es pugui justificar de cara a la seva política exterior. Un nacionalisme reaccionari al voltant de l’Esglèsia ortodoxa seria un suicidi, no tindria cap atractiu de cara a l’exterior. La reconstrucció del marxisme o el sistema del socialisme burocràtic no es veu que sigui cap possibilitat raonable. El desenvolupament capitalista de Rússia tampoc sembla que sigui cap alternativa real.
Rússia a principis del segle XXI està en un dels seus pitjors moments. No és un país occidental i té l’OTAN a les portes. Integrar-se a l’OTAN seria un suicidi nacional.
Rússia si no és que s’enfonsa del tot intentarà sempre el paper de gran potència antioccidental. Ara no té cap sortida raonable que no sigui resistir. No té ideologia atractiva, no té cap força interna sana que la faci progresar. No és raonable recolzar-se en una Xina oberta al mercat mundial de la què no es veu quin interès antioccidental podria tenir.
La política occidental tampoc és massa raonable. L’OTAN no pot arribar a Vladivostok. Si tot fos Occident la mateixa organització militar perdria sentit. Occident té l’hegemonia mundial, però no la capacitat per a dissoldre-ho tot dins d’un magma occidental. Ara Rússia està molt feble. I raonablement això si és que ho superen encara trigaran dècades. Política de blocs ara és impensable. Però a la primera que pugui Rússia tornarà a ser una potència antioccidental. Paradoxalment la millor etapa de Rússia des del punt de vista del nacionalisme gran rus és la soviètica. Quan torni a resorgir, si és que no s’esfondra del tot, no té gaire sortida que no sigui alguna mena d’ideologia antioccidental atractiva pels pobles oprimits per l’imperialisme ianqui.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (1-IX-2008).