NATURALESSA SECULARITZADA DEL PENSAMENT UTÒPIC. (ND) 2 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El pensament occidental ha oscil.lat des del neixement de la filosofia entre pensament religiòs i pensament utòpic. El pensament religiòs es caracteritza per la consideració de què aquest món és fugisser. Aqui no hi ha res que sigui ferm i estable. Es tracta d’un món decebedor. “Jo sóc la roca ferma. Qui edifica sobre mi, edifica sobre roca ferma” diu Jesucrist a Mateu 7, 24. Es tracta d’una idea escatològica. No esperis res d’aquest món, és el missatge religiòs. En la versió més radical implica el “contentus mundi”, el menyspreu del món. En altres versions més moderades aquest món és bo com a instrument per a un altre superior. En qualsevol cas aquest món és des del punt de vista religiòs el “drama de la salvació”. Aqui es on es decideix el destí etern de l’ànima. L’arrel psicològica de la idea religiosa és la necessitat de concebre el bé en termes absoluts. És insuportable que el bé sigui quelcom de relatiu, que a més no sigui possible l’harmonia de la justícia, la bellesa, l’amor, la bondat, etc. Aquesta idea d’harmonia i perfecció absolutes es traslladen a un altre món. Es parteix de la idea d’un Dèu trascendent que té tots els atributs de l’Èsser i que té preparat per als escollits un lloc (el cel) on sigui possible participar de la seva vida íntima i per tant dels atributs perfectíssims. Deia Feuerbach que els atributs de Dèu són qualitats humanes extrapolades a l’infinit. El que és cert és que la tradició religiosa creu en un Dèu personal amb qualitats humanes en grau infinit.
El pensament utòpic és la secularització de l’ideal religiòs. L’arrel psicològica és la mateixa, el quie és antitètic és la interpretació del món. L’utòpic no pot suportar un món amb injustícies insalvables. Constata igual que el religiòs la misèria d’aquest món, però es pensa que aquestes misèries no són cosustancials a aquest món, han de donar-se les condicions històriques de la seva superació. Es tracta de secularitzar l’ideal religiòs de què la justícia no és d’aquest món. Només a aquest món és possible la realització de la justícia. Aquest tipus de pensament neix de la secularització del món occidental a partir del segle XVIII. No obstant això tenim utopies anteriors importants com la “República” de Plató o la “Utopia” de Thomas More.
Etimològicament la paraula utopia vé del grec. Ouk vol dir no i topos vol dir lloc. Per tant utopia és allò que no existeix a cap lloc.
La utopia platònica consistia bàsicament en la plasmació política d’un ideal filosòfic. Aquest ideal religiòs, encara que té fortes connotacions religioses, no és religiòs perquè no té cap font sagrada. Seria una aberració dir que la filosofia platònica és una secularització de l’ideal religiòs. La filosofia platònica és prerreligiosa. La contemplació de la idea del Bé és una
filosofia especulativa l’objecte de la qual l’apropa molt a la trascendència religiosa.
La utopia de More és bàsicament social. D’alguna manera és una utopia comunista, encara que defensa l’esclavitus i l’imperialisme anglès. La utopia de More és el revers de la situació social anglesa de principis del segle XVI. Aleshores hi havia l’anomenada acumulació primitiva capitalista. Front a això More planteja una societat sense propietat privada. Però en aquest cas tampoc podem parlar de secularització d’ideals religiosos. Thomas More (1478-1535) era cristià i la seva preocupació fonamental era la salvació de l’ànima. Va preferir perdre el cap desobeïnt el rei, que l’ànima desobeïnt el Papa.
La secularització i la utopia són posteriors. El liberalisme i el marxisme són formes d’utopia. El liberalisme pretèn una societat harmònica d’individus lliures i iguals. Les desigualtats són naturals, no socialment condicionades. La realitat històrica del liberalisme és bastant diiferent d’això. El marxisme pretèn que l’emancipació de la classe obrera és l’emancipació de tota la humanitat. És claramentv una idea d’harmonia absoluta i univeral en què culmina la història.
Però el pensament utòpic també existeix en alguns que no volen canviar res. Qualsevol pretensió d’harmonia dins d’aquest món ja és pensament utòpic. Creure que el bé no pot anar acompanyat del mal, que totes les emancipacions van juntes (nacional, social, de gènere, sexual, etc.), que aquest món ja és just, etc., són formes de pensament utòpic. El pensament utòpic neix de la impossibilitat psicològica d’acceptar que la injustícia i la immoralitat siguin reals. O han de ser superades al futur, o és que en realitat aquest món no és tan dolent. Però que aquest món hagi de ser sempre immoral i injust ès impossible d’acceptar psicològicament. Per això el pensament oscil.la entre religió o utopia.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (31-VIII-2008).
LES DUES POTES DEL NACIONALISME CATALÀ: FINANÇAMENT I LLENGUA. (ND) 2 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El nacionalisme català gira al voltant de dos eixos fonamentals: la defensa i protecció de la llengua i el finançament. El nostre nacionalisme és bàsicament identitari i cultural. No es tracta d’un nacionalisme econòmic com si estiguessin a una colònia dominada per la metròpoli. El finançament forma part intrínseca de la política independentista, però no és la base fonamental del nacionalisme català. El problema del finançament genera la contínua confrontació amb l’Estat, com està succeïnt ara. Les balances fiscals són sempre desfavorables com a efecte de la redistribució del PIB. L’Estat espanyol parteix de la lògica de què Espanya és una nació unida i indissoluble. Aquest és el principi constitucional bàsic. D’aqui es dedueix l’obligatorietat de la solidaritat entre les autonomies. Les comunitats amb renda per càpita més alta amb de compensar les que tenen una renda per càpita més baixa. A partir d’aqui es produeix la injustícia de què la que produeix més consumeix menys. L’excedent de l’autonomia rica reverteix favorablement sobre la comunitat pobre en infraestructures i serveis. El problema econòmic consisteix en això. No hi ha una espoliació colonial que obligui a una unitat interclasista contra la dominació estrangera. Catalunya no és una colònia d’Espanya com ho van ser les colònies africanes i asiàtiques de les potències europees. Això determina que dins del nacionalisme català la qüestió econòmica sigui secundària. Com que no hi ha un caos econòmic i social provocat per la dominació estrangera, el finançament només interessa a un sector de l’electorat. No es tracta d’un factor aglutinador.
El nostre nacionalisme és de tipus identitari i cultural. Si no existís la llengua catalana difícilment veurien el problema del finançament. La consciència del fet nacional caralà és inseparable de la llengua. Sentim com a una injustícia que es redistribueixi el PIB afavorim regions d’Espanya perquè no ens considerem espanyols. I no ens considerem espanyols perquè la nostra llengua no és la castellana, sinó la catalana. Un espanyol no pot tenir cap problema en afavorir el seu germà pobre d’Extremadura o Andalusia. Per tant el problema econòmic no té realitat pròpia. Neix de la consciència nacional catalana que es fonamenta en la llengua.
La llengua és la pota principal del nacionalisme català. Al mateix temps el fet català és interètnic. La identitat cultural a Catalunya no es determina per l’origen ètnic, sinó independemment d’aquest. Per tant el nacionalisme català no és quelcom reduït a una minoria ètnica, sinó que és transversal quant a les classes socials com quant als grups ètnics. Al mateix temps la llengua catalana continua minoritzada. La dinàmica de la llengua és tal que té capacitat per a l’autorreproducció a tots els grups socials, però no té capacitat per a superar la minorització. Està minoritzada en el sentit de què és impermeable a determinats grups que tenen capacitat per a conèixer-la, i fins i tot per a usar-la.
El grup identitari castellà a Catalunya és el grup socioculturalment dominant. Aquest és impermeable al català i com a molt té un contacte pasiu amb el català. Aquest grup és antitètic del nacionalisme català. Forma lliurement la seva identitat castellana, es a dir, sense ciompulsió externa que s’ho impedeixi o dificulti, i té capacitat per a imposar a tothom compulsivament, si cal, la seva identitat. La identitat espanyola a Catalunya es forma naturalment o compulsiva si és el cas. No hi ha ningú a Catalunya que no tingui la identitat espanyola, sigui per la via que sigui. En canvi la identitat cultural catalana a Catalunya no té capacitat per imposar-se compulsivament. L’efecte d’això és que la identitat catalana només la té un a part de la població. Aquesta part és minoritària en el sentit de què no arriba al 100% com el castellà. El català té capacitat per imposar-se només en el sentit de crear les condicions per a la seva persistència: ensenyament, administracions públiques, mitjans de comunicaciío, etc. A Catalunya es pot evitar tenir la identitat catalana, és gairebé impossible el desconeixement de la llengua. La imposicióm del català és dins d’un marc inferior al de la imposició de l’espanyol.
El grup identitari castellà és impermeable al nacionalisme català. La política econòmica de l’independentisme no representa cap necessitat social per ell. Per això és un greu error polític mirar cap aquell que ni li interessa el català ni el finançament. El grup identitari castellà és també espanyol en la qüestió econòmica.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (30-VIII-2008).