anar a nevagció

CRITICA DEL MONISME MATERIALISTA MARXISTA. (NF) 29 September 2008

Publicat per salmeron a: General , 4comentaris

No crec que ningú negui que el marxisme o el materialisme dialèctic és un monisme materialista. S’ha dit que la teoria de Marx és el materialisme històric i que el materialisme històric és un desenvolupament posterior d’Engels. Segons això Marx es limitava a aplicar la dialèctica hegeliana a la història, i Engels va voler invertir el sistema hegelià aplicant la dialèctica al conjunt de la naturalessa física sobre bases materialistes. La inversió del sistema hegelià ja la fa Marx. Jo no crec que Marx es volguès limitar a construir un mètode d’interpretació de la història. La idea universalista de ciència no pot excloure cap camp del coneixement. Encara que Marx com a polític estiguès interessat en desenvolupar un mètode d’interpretació de la història, el que entèn per ciència és coneixement objectiu i entèn tot el coneixement de manera unificada. Tot allò cognoscible ho és a partir de la seva base material.
Les relacions entre infraestructura i superestructura tal com les entèn el marxisme responen a aquesta concepció monista materialista. La infraestructura com a base econòmica és l’explicació última de qualsevol realitat jurídica, política, ideològica, intel.lectual, etc. El que Hegel anomenava Esperit Objectiu: art, filosofia i religió; Marx l’anomena superestructura. Per tant pràcticament no hi ha cap realitat espiritual. Tota realitat espiritual queda reduïda a la seva base material. Aquesta concepció afecta també el concepte de veritat. Qualsevol enunciat filosòfic, religiòs, etc. queda reduït a ideologia. La seva pretensió de veritat no té sentit per si mateixa, sinó que s’ha d’entendre dins del marc d’uns determinats interessos de classe que són possibles gràcies a què es corresponen amb un determinat grau de desenvolupament de les forces productives. Això implica un relativisme autocontradictori que afecta els propis enunciats del monisme materialista. Implica l’absurda contradicció de què el seu sistema en tant que pertany a un determinat moment de la història és també ideologia, però al mateix temps pretèn que el seu sistema és científic i objectiu. Per aquest camí s’arriba a l’absurda conclusió de què la classe obrera assoleix definitivament l’estadi últim de la història que és al mateix temps metahistòria. Tot el materialisme històric està pensat sobre la base de la historicitat de qualsevol tipus de realitat,però al mateix temps la condició de validessa de la seva pretensió com a pensament científic i objectiu implica que el mateix materialisme històric és una realitat suprahistòrica. Implica a més que l’estadi últim de la història és metahistòria; és la superació de tot relativisme històric, la unitat subjecte-objecte, el triomf de la Veritat a la terra, pràcticament la versió materialista de l’Esperit Absolut de Hegel.
El monisme materialista implica a més la disolució del subjecte dins del seu marc material. No hi ha la tensió entre el subjecte i el món físic. La idea marxista de que el “subjecte” transforma la naturalessa mitjançant el treball no és suficient per parlar de subjecte, al menys no en el sentit metafísic que a mi m’interessa. A principis del segle XX hi havia la disputa entre les interpretacions positivistes del marxisme, pròpies de la socialdemocràcia, i les interpretacions hegelianes, promogudes per Giorgy Lukàcs (1885-1971). Les interpretacions positivistes insistien més en la base material i les hegelianes en el subjecte històric. La filosofia de Hegel és un monisme no materialista. El subjecte hegelià queda igualment diluït dins de la totalitat. El caràcter actiu del subjecte dins d’un sitema monista és un contrasentit. És cert que no és el mateix la concepció positivista del subjecte que la hegeliana, ni la mecanicista que la dialèctica. El meu interès és trencar amb el monisme dins de l’àmbit fenomènic al qual actua el subjecte històric. Les interpretacions hegelianes del marxisme han intentat superar el fatalisme historicista i insistir més en la part activa del subjecte. Però dins d’un sistema monista que tot ho explica dins d’un marc unitari i determinista no pot aconseguir el seu objectiu. La inclusió dels conceptes de llibertat del subjecte i contingència històrica no és possible dins del marc d’una explicació monista.
El monisme materialista marxista no pot concebre l’atzar. Es regeix per criteris de ciència determinista. Insistir de debó en el paper actiu del subjecte implica necesàriament un tipus de dualisme filosòfic. I un dualisme filosòfic implica la impossibilitat d’una ciència unitària de la totalitat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-IX-2008).

CRÍTICA DEL DUALISME KANTIÀ. (NF) 25 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Immanuel Kant (1724-1804) va nèixer, viure i morir a Könisberg a l’antiga Prússia Oriental. A l’època soviètica aquesta ciutat era Kaliningrad. Kant era un filòsof alemany per la geografia política del seu temps i per la seva llengua.
La importància de Kant dins de la història de la filosofia és deguda a les tres crítiques: la de la raó pura, la de la raó pràctica i la de la facultat de jutjar. Habermas, segona generació de l’Escola de Francfort i viu encara, considera que és Kant qui fa el gran tall en filosofia. Hi ha un abans i un desprès de Kant. Jo considero que la filosofia kantiana està ja prefigurada a Gassendi (mort el 1642). El segle XVII i Descartes molt especialment ja desenvolupa les conseqüències filosòfiques de la Revolució Científica del segle XVI. Kant és el gran sistematitzador. Igualment a la Grècia clàssica Parmènides i Plató inicien el camí de la metafísica occidental, però el gran sistematitzador és Aristòtil.
Kant és un filòsof dualista. En la raó teòrica aplica criteris fenomenològics i en la raó pràctica criteris metafísics. L’àmbit de coneixement propi de la raó teòrica és la física. L’àmbit de coneixement propi de la raò pràctica evidemment és l’ètica. Això implica una noció de subjecte absolutament metafísica. D’aqui es dedueix el dualisme kantià. El que è impossible a la física és necesari a l’ètica. El tall entre els dos àmbits és absolut. D’aqui la crítica materialista posterior. El subjecte kantià és aliè a la realitat física que l’envolta, per tant irreal. La meva crítica a la noció kantiana de subjecte no és tan radical com això.
Les categories kantianes de l’enteniment no són ontològiques contràriament al que succeeix a Aristòtil. Tal cosa implica que la nostra estructura conceptual no pasa de ser una manera d’entendre l’objecte, però no el coneixement neutre i objectiu de la cosa mateixa. Entenem l’ens físic dins de les coordenades a priori de la sensibilitat: l’espai i el temps. Kant no cau en un subjectivisme radical o escepticisme. Únicament s’adona de què no tenim la percepció objectiva de la cosa, sinò que captem allò extern d’acord amb el nostre propi a priori. Evidemment això pertany a l’estructura universal del nostre enteniment. En això consisteix el criticisme kantià, en superar la “ingenüitat” metafísica que creia en la percepció objectiva de la cosa com a tal. Això implicava que a la cosa mateixa hi havia d’haver quelcom d’intel.ligible. Kant redueix la intel.ligibilitat a la percepció de la cosa en tant que fenomen. Segueix la línia nominalista.
El món físic es caracteritza segons Kant per la causalitat condicionada. No hi ha res que no estigui condicionat per quelcom anterior. Nega, doncs, la possibilitat de la metafísica en física. Aquesta manera d’entendre la Naturalessa, des del meu punt de vista és adequada a les exigències de la Revolució Científica. Si ens limitem al coneixement fenomènic evidemment hem d’entendre les coses com les entèn Kant.
El que em resulta inacceptable de Kant és que el seu dualisme és absolut. El subjecte kantià és totalment aliè a la causalitat condicionada de la física. Front a això té raó la crítica materialista. Un subjecte d’aquestes característiques no pasa de ser una abstracció irreal. La filosofia kantiana implica dos àmbits del coneixement absolutament separats que no permeten veure quines són les relacions entre el subjecte i la realitat física.
La meva postura consisteix en defensar el monisme materialista contra Kant i el dualisme kantià contra el monisme materialista. El monisme materialista té raó parcial, en tant que situa el subjecte dins del seu marc material real. El dualisme kantià té raó parcial, en tant que el subjecte és qualitativament diferent de la realitat física.
El subjecte és metafísic ontològicament parlant, però dins d’un marc aliè, el marc físic. Per tant les condicions de possibilitat de la seva realització com a subjecte depenen d’allò fàcticament donat com a físic. El subjecte es desenvolupa dins d’un marc estrany. Al mateix temps aquest marc estrany és la condició de possibilitat de la seva existència fàctica. La meva postura és dualista, però es tracta d’un dualisme moderat per una concepció fenomenològica del materialisme que afecta les condicions de la producció històrico-real del mateix subjecte.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (21-IX-2008).

LES CONSEQÜÈNCIES FILOSÒFIQUES DE LA REDUCCIÓ FENOMENOLÒGICA DEL MATERIALISME. (NF) 23 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El materialisme ontològic és una filosofia que vol explicar la totalitat. L’objectiu és el mateix que el de la metafísica grega i mitjaval. La diferència sustancial amb aquesta és que no supera l’àmbit físic. Pretèn que l’àmbit físic és la totalitat d’allò real i que no hi ha cap altre principi que la mateixa naturalessa física autosubsistent. En aquest sentit el materialisme és antimetafísic. Però al mateix temps és ontològic en tant que l’ens físic és l’èsser mateix, fonament últim de tota realitat. D’alguna manera la concepció marxista de la matèria és prekantiana. Presuposa ingènuament la matèria com a cosa en si. No fa la distinció entre phaenomenon i noumeno. El materialisme marxista es situa paradoxalment dins del marc de les metafísiques prekantianes, o pensament precrític.
La reducció fenomenològica del materialisme implica una concepció de la matèria d’arrel kantiana. L’idealisme trascendental kantià és una forma fenomenològica del materialisme. Implica la reducció de la matèria a percepció sensible. Implica també la negació de la possibilitat de la metafísica a l’àmbit de la raò teòrica (la naturalessa física). Kant no fa de cap manera una ontologia. Idealisme i materialisme no són dues concepcions filosòfiques antagòniques. Aquesta és la visió reduccionista de la història de la filosofia que té el marxisme. El materialisme com a explicació última de la realitat, ontologia, és antitètic de les ontologies que consideren el pensament o l’esperit com a fonament últim de tota realitat. L’idealisme trascendental kantià no té res a veure amb cap fonament últim. Al contrari, és la pretensió de què el nostre enteniment no pot superar l’àmbit fenomènic.
La reducció a fenomen de la matèria és la filosofia pròpia de la Revolució Científica. L’efecte històric d’aquesta va ser destruir la metafísica aristotèlico-tomista i interpretar el món en una clau completament nova, la fenomenològica. Però al mateix temps l’avenç de la ciència afavoreix el resorgiment de concepcions materialistes del món, en un sentit de filosofia especulativa, que la mateixa Revolució Científica havia destruït. Reduir el materialisme a fenomenologia implica la impossibilitat d’una cosmovisió materialista. Implica que la matèria és una part de la realitat i no necesàriament la fonamental. Implica que la realitat històrica i social no es pot reduir als seus fonaments materials. Implica a més que és una fal.làcia creure que la societat i la història tenen fonaments materials. Implica la llibertat del subjecte, tant en la vessant històrica com social i individual. El subjecte no és lliure en un sentit kantià. Té raò Marx, no existeix el Robinson Crusoe. El subjecte és lliure dins d’un marc de relacions socials i realitat històrica que ell mateix no ha escollit. El subjecte és lliure en un sentit ontològic. El seu èsser no es redueix a la realitat física que l’envolta. Aquesta concepció metafísica (en el sentit de la metafísica kantiana) del subjecte impossibilita una ciència materialista que pugui explicar la història i la societat. Dins de la història i la societat hi ha sempre quelcom d’atzarós, la llibertat del subjecte. Ara bé, la meva postura no condueix a un escepticisme radical. Per una banda el subjecte no és reductible a cap realitat legaliforme externa, però per altra el marc material dins del què es mou si que és objectivable. A més podem conèixer les relacions entre el subjecte i el marc extern dins del qual es desenvolupa. Però en la mesura en què el subjecte és efectivament lliure és què el marc dins del què es mou implica necesàriament la contingència. Dins d’un ventall de possibilitats el subjecte pot escollir. L’elecció lliure no és reductible a cap determinació material, social o històrica; sinó que es fonamenta en la sola voluntat racional. Per tant la predicció històrica no pot tenir les característiques d’una ciència determinista, sinó la d’un coneixement aproximat.
La principal conseqüència filosòfica de la reducció fenomenològica del materialisme és que no hi ha ciència de la història, sinó només filosofia de la història, en el sentit d’un coneixement aproximat i especulatiu. La ciència de la història és una falsedat que porta a l’escepticisme radical. La constatació de què tota interpretació de la història té una base especulativa indemostrable fa possible l’únic coneixement real.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-IX-2008).

LA REDUCCIÓ FENOMENOLÒGICA DEL MATERIALISME. (NF) 18 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El materialisme com a filosofia ja neix a la Grècia clàssica. Els màxims exponents són Demòcrit i Epicur. L’intent d’explicar el conjunt de la realitat partint de la compoosició atòmica de la matèria, és una forma de materialisme filosòfic. És indiferent si l’explicació és determinista o accepta la contingència. Epicur accepta la contingència.
El materialisme no ha tingut massa sort al pensament occidental fins al segle XVIII. Plató era clarament antimaterialista i domina el pensament occidental durant molts segles. Aristòtil tampoc era materialista i s’introdueix a Occident a partir del segle X.El que més s’asembla al materialisme són les versions averroístes d’Aristòtil. Però en realitat es tracta més d’una filosofia de la naturalessa contrària a la intervenció sobrenatural.
René Descartes (1596-1650) introdueix el materialisme mecanicista no com a explicació general de la totalitat, cosa que li hauria enfrontat a l’Esglèsia Catòlica, però si com a explicació de la part material. Descartes diferencia entre la “res extensa” (sustància extensa) i la “res cogitans” (sustància pensant). La sustància extensa es regeix per les lleis de la mecànica. Si veiesim un ninot mecànic amb forma humana no el sabrien distingir d’un èsser humà. La part corporal de l’èsser humà funciona com qualsevol màquina.
Al segle XVIII el materialisme mecanicista francès serà totalment conseqüent. Tot s’explica mecànicament d’acord amb les lleis de la matèria. Això tendeix a veure l’èsser humà d’una manera totalment pasiva. L’èsser humà es resueix a una peça de la maquinària de la Naturalessa. El materialisme marxista del segle XIX vol veure la part activa de l’èsser humà. Això ho aconsegueix mitjançant la categoria de treball. Aquesta categoria pertany a la raó instrumental o raó dels mitjans. Es concep l’èsser humà en la seva relació instrumental amb la natuiralessa física, sense que sigui quelcom qualitativament diferent d’aquesta, al mateix temps que té una capacitat activa. El que fa l’home actiu no és que sigui diferent de la naturalessa física, cosa incompatible amb una concepció materialista de la totalitat, sinó la capacitat de transformar la naturalessa física mitjançant el treball socialment organitzat.
Des del meu punt de vista tant la versió mecanicista com la dialèctica, són formes ontològiques del materialisme. La matèria és l’èsser mateix. Es tracta, doncs, d’una filosofia especulativa més.
Tal com interpreto jo la història de la filosofia a partir del segle XVII el pensament que més s’adequa a les exigències de la nova ciència és el fenomenològic. El nostre enteniment no pot arribar a copsar l’èsser en si de les coses., sinó només la percepció sensible. L’èsser en tant que donat a la consciència, no és l’èsser mateix, sinó mera dada de consciència. De la mateixa manera no hem de buscar les causes últimes, sinó només les observables.
D’aquesta manera el materialisme com a ontologia és contradictori respecte del mètode imposat per la nova ciència. El materialisme com a ontologia no és filosofia de la ciència. Aquesta tracta de la metodologia que ha de seguir la investigació científica. El materialisme ja sigui mecanicista o dialèctic és una nova metafísica amb continguts antitètics als de la tradició.
Quan jo parlo de “reducció fenomenològica del materialisme” vull dir que no s’ha d’admetre la matèria com a fonament últim de res, sinó com a mera percepció sensible. La meva postura no és la d’un idealisme fenomenològic. No tinc cap problema en acceptar el realisme epistemològic. El meu interès no és la crítica dels fonaments del coneixement, sinó reduir la matèria a l’àmbit d’allò donat. La matèria no és la base d’una ciència unificada que explica el conjunt sencer de tota la realitat. La matèria o les condicions materials d’existència són el marc limitador i objectiu dins del qual es desenvolupa el subjecte.
Estic d’acord amb Marx en situar tota realitat dins del marc real de les seves condicions materials d’existència. Però la meva manera d’entendre el materialisme és sustancialment diferent de la marxista. La meva concepció de la totalitat inmanent no és monista, sinó dualista. Ara bé, el meu dualisme no pot ser tan radical com el kantià, no ho permet el materialisme, encara que sigui només fenomenològic. La conseqüència de la meva manera d’entendre el materialisme és que és impossible una ciència de la història. Al proper article tractaré sobre les conseqüències filosòfiques del meu materialisme.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (18-IX-2008).

L’11 DE SETEMBRE DE 2001. (ND) 17 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El dia 11 de Setembre del 2001 la televisió parlava d’un possible accident aeri. Un avió s’estavellava contra una de les torres bessones de Nova York. Però pocs minuts desprès s’estavellava un segon aparell contra l’altra torre bessona. Estava clar que no es tractava de cap accident aeri, sinó d’una acció militar de la resistència islàmica. El resultat va ser devastador. Uns 3.000 morts. Poc desprès va haver un intent d’atac militar al Pentagon, però només va afectar una de les ales. En un sentit tècnic podriem dir que l’acció va ser terrorista, perquè no es tractava de l’atac d’un exèrcit convencional. El grup armat, Al Qaeda, no és l’exèrcit de cap estat. En un sentit moral la paraula “terrorisme” està absolutament desgastada. La política nordamericana consisteix en respondre militarment accions terroristes que són incomparablement menys mortíferes que la resposta militar.
Seria fals dir que el 2001 els Estats Units van patir al seu territori el primer atac militar exterior de la història. Cap exèrcit estranger es va ficar al seu territori.
El 2001 els Estats Units van patir l’atemptat terrorista més gran que hagi conegut, tant interior com exterior. Però, dins de quin escenari internacional es dóna aquesta agressió?.
Els Estats Units són els vencedors de la Guerra Freda el 1989. Té assegurat el seu predomini planetari i no té cap resposta seriosa. Des de fa dècades hi ha un resorgiment al món àrab de l’islamisme més radical. Aquest resorgiment comença amb la revolució de Khomeini el Febrer de 1979 a l’Iran. L’islamisme és profundament antioccidental. Vol la destrucció d’Occident. L’islamisme integrista és un nacionalisme àrab antioccidental i un imperialisme ressentit. Voldria com a mínim recuperar la glòria de l’Islam mitjaval. Es van estendre cap a l’Oest tot el nord d’Àfrica i van anar més enllà dels Pirineus fins que els van aturar a Poitiers (732), i per l’Est fins a pràcticament l’Índia.
Els Estats Units a més de què els humil.lia per la seva potència econòmica i militar representa l’odiat món occidental. Els Estats Units durant moltes dècades ha estat del costat sionista, gran enemic del poble àrab. El nacionalisme àrab, en qualsevol versió, la marxista o la islamista, és antisionista i antinordamericà. És normal que a la primera que ha pogut l’islamisme hagi atacat els Estats Units.
L’islamisme és antioccidental per anticristià i antilaicista. Occident representa els seus orígens cristians i la seva actualitat laica. Que la religió cristiana sigui monoteísta com la musulmana o que els musulmans reconeguin en Jesucrist un dels profetes, no els fa més propers. Es tracta d’una religió falsa que cal destruir. Tota l’Edat Mitjana està marcada per aquest conflicte. Ino cal dir que el laicisme és diabòlic per a una religió monoteísta que considera que el sentit de la vida és l’obediència a l’únic dèu vertader, Alà.
Però com és que els Estats Units reben el més gran atac terrorista interior quan ja no hi ha perill nuclear?. Precisament per això. Quan hi havia el perill nuclear qui s’hauria atrevit a portar a terme una provocació d’aquestes dimensionjs al territori dels Estats Units?. La Guerra Freda es desenvolupava lluny dels Estats Units i la Unió Soviètica. Quan això ja no existeix el territori dels Estats Units és molt més vulnerable.
George Bush va reaccionar amb l’ocupació de l’Afganistan, per tal de localitzar Bin Laden. És ridícula la pretensió d’estar més segurs combatent militarment el terrorisme. Amb la seva acció els Estats Units alimenten el conflicete. És raonable que ocupès un règim tan contrari als drets humans com el dels talibans. Però això és entrar en la lògica de la guerra. No hi ha seguretat possible davant el terrorisme integrista, hi ha la inevitabilitat del conflicte armat. Més ridícul encara seria voler negociar amb uns senyors que no van de broma quan diuen que volen reconstruir l’Al-Andalus i destruir Occident.
L’11 de Setembre del 2001 no és equiparable a la Primera Guerra Mundial, com han dit alguns, però si que marca una nova dinàmica històrica. El “nou” enemic de la cultura occidental és l’islamisme integrista. I aquest té força no per destruir Occident, però si per atacar militarment durant dècades com a mínim.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-IX-2008).

L’11 DE SETEMBRE DE 1973. (ND) 16 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El dia 11 de Setembre de 1973 el general Augusto Pinochet, de 58 anys, va dirigir el cop d’Estat contra el règim constitucional de Salvador Allende (1908-73). Va bombardejar el Palau de la Moneda. Sembla que el president constitucional, Salvador Allende, es va suïcidar al mateix Palau de la Moneda amb un fusell regal de Fidel Castro.
El cop de Pinochet no era només obra d’un general d’extrema dreta, sinó que tenia claríssim recolzament dels Estats Units. L’any 1971 havia guanyat la candidatura d’esquerres: Unidad Popular. Allende volia l’anomenat “socialisme amb rostre humà”. El procediment era absolutament legítim d’acord amb els paràmetres de la democràcia parlamentària. Es tractava d’una transició pacífica i democràtica al socialisme. Allende no volia utilitzar els mètodes bolxevics, l’assalt al Palau d’Hivern, sinó actuar d’acord amb la més estricta legalitat democràtica. Però el socialisme implica la nacionalització dels principals mitjans de producció. La nacionalització de les mines de coure anava contra els interessos imperialistes. L’imperialisme ianqui sempre ha anat contra les nacionalitzacions que perjudiquen els seus interessos econòmics. Ja van fer caure el règim de Mossadegh als anys 50 per la nacionalització del petroli iranià el 1951. L’economia xilena estava evidemment dins del marc de les economies sotmeses a l’imperialisme. Una burgesia nacional feble i una espoliació imperialista forta. Una burgesia nacional d’un país perifèric potser antiimperialista, com era el cas del règim peronista. Però el règim de Salvador Allende era popular. A Xile era fàcil de connectar l’extrema dreta visceralment anticomunista amb els interessos econòmics dels Estats Units.
El cop de Pinochet s’ha d’entendre dins del marc de la Guerra Freda. En unes altres circumstàncies històriques pot ser el socialisme amb rostre humà d’Allende hauria tingut èxit. Però a l’alçada de l’any 1973 la mateixa por al comunisme no podia deixar els EUA sense fer res contra la seva expansió tan a prop. Hem de pensar que a principis dels anys 70 l’equilibri de forces no era tan favorable a l’imperialisme. Els Estats Units pràcticament havien perdut la guerra a Vietnam, encara que no es retirarien de Saigon fins al 1975. El moviment contestatari a l’interior havia sigut molt fort. La URSS semblava capacitada per a expandir la seva àrea d’influència. A més l’expansió del socialisme per l’Amèrica Llatina resultava especialment perillosa per als Estats Units. No volien més Cuba’s.
El cop de Pinochet va triomfar ràpidament. La URSS que ja s’havia repartit el món a Ialta i Postdam no tenia cap inconvenient en deixar que els Estats Units fesin el que volguesin a la seva àrea. Una de les víctimes famoses que van caure el mateix dia a l’estadi de Santiago de Xile va ser el cantant compromès Víctor Jara. De fet Pinochet va instaurar una dictadura terrorista contra els militants d’esquerres. La democràcia cristiana va estar involucrada en la dictadura encara que desprès ha governat amb institucions democràtiques. La dictadura va durar fins al 1990.
La ideologia del règim pinochetista és una barreja d’ultraconservadorisme catòlic i ultraliberalisme econòmic. El liberalisme econòmic ortodox de Pinochet (1915-2006) aplicava polítiques econòmiques inspirades per l’ultraliberalisme de Milton Friedman. El resultat no podia ser més caòtic. Inflacció, atur i desigualtat social són els efectes naturals d’aquesta pol´´itica.
Pinochet va tenir la sort de coincidir amb l’ultraconservadorisme de Thatcher i Reagan. Pel que fa a l’Esglèsia Catòlica té la tendència les últimes dècades a desmarcar-se dels dictadors. La política de Joan Pau II oscil.lava entre la lluita contra el laicisme europeu i la defensa dels règims pluralistes respectuosos amb els drets humans; així com una política social hereva de Lleó XIII i contrària a l’ultraliberalisme econòmic.
Fos com fos el cas és que l’11 de Setembre de 1973 va ser una derrota per a l’esquerra i una victòria per a Pinochet. Aquest ha fet el que ha volgut i ni tan sols se li ha pogut jutjar.
L’11 de Setembre de 1973 és un altre dels dies que no es poden celebrar, sinó només conmemorar.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (13-IX-2008).

LA NACIÓ CATALANA DESPRÈS DE L’11 DE SETEMBRE DE 1714. (ND) 10 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La derrota d’un poble implica una difícil recuperació posterior. Despèn de com sigui el poble, de la seva capacitat de reaccionar, de com hagi estat de dura la seva derrota, etc. Hi ha pobles que no han tornat a renèixer.
El poble català pateix tot un segle XVIII d’anorreament dins d’Espanya. Les institucions pròpies han estat abolides. El català no existeix com a llengua de cultura. La producció literària és mínima.Però el català existeix com a llengua popular.
Els mateixos intel.lectuals catalans del segle XVIII es pensaven que el català ja no tornaria a ser mai més una llengua de cultura universal. Veien condemnada la llengua a ser provinciana definitivament. Ningú havia pensat aleshores en la revifalla de la Renaixença el segle XIX.
A principis del segle XIX quan es produeix l’ocupació francesa Catalunya no tenia cap mena d’institucions polítiques pròpies al mateix temps que el poble no estava completament espanyolitzat. Les tropes napoleòniques havien de fer els escrits en francès i català, perquè el català era la llengua que entenia tothom. Durant aquesta època els diputats catalans fan tímides reivindicacions polítiques a les Corts de Cadis de 1812.
El que és decisiu per a Catalunya és la revifalla cultural amb la Renaixença. Desprès de l’esplendor mitjaval la cultura catalana havia patit tres segles de decadència. Carles Bonaventura Aribau inicia el renaixement cultural de Catalunya amb l’ “Oda a la Pàtria” el 18333 Joaquim Rubió i Ors (1818-99) serà un dels seus exponents. Aquest pensava que una nació tan petita com la catalana no podia aspirar a la independència política, sinó només a la cultural. Argumentava que els exèrcits catalans no podrien competir amb els francesos o anglesos.
El 1859 es restauren els Jocs Florals. Jacint Verdaguer serà el gran normalitzador de la llengua en el terreny poètic. L’efecte de la Renaixença serà suficient per a restaurar la llengua catalana per a la “república de les lletres”.
Juntament amb el renaixement cultural es produeix el renaixement plític. Al menys resorgeix la consciència política. Així tenim el federalisme de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall.
En el terreny pràctic es redacten les Bases de Manresa el 1892, que no s’aplicaran mai; però que ja és indicatiu d’un moviment polític catalanista.
A principis del segle XX dominen la Solidaritat Catalana i la conservadora Lliga Regionalista. D’aquesta era Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Josep Puig i Cadafalch (1869-1956). El primer és el fundador de l’Institu d’Estudis Catalans el 1907 i la Mancomunitat el 1914. La Mancomunitat no arribava a ser una institució pròpia de Catalunya, però al menys deixava cert marge d’autoorganització a les quatre diputacions catalanes. La Mancomunitat va acabar essent abolida per la Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
La defensa de Woodrow Wilson al final de la Primera Guerra Mundial (1914-18) del dret de les nacions a l’autodeterminació no deixava de ser una esperança pels catalans.
El 1919 es redacta un projecte d’Estatut que no es va aplicar mai.
El 1922 Francesc Macià funda Estat Català. El 1926, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, Macià intenta el cop de Prats de Molló, però acabva essent jutjat a París.
La Dictadura de Primo de Rivera era profundament anticatalana. Representava el militarisme espanyol format a Àfrica uniformista, antiliberal i ultraconservador. El Pacte de Sant Sebastià de 1930 contempla el problema de les nacionalitats. El 1931 Francesc Macià funda ERC. Tres setmanes desprès guanya les eleccions i proclama la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. La República Catalana dura tres dies. Niceto Alcalá Zamora només accepta la restauració de la Generalitat. És la primera vegada en 217 anys que es restaura la institució pròpia de Catalunya. L’Estatut de Núria és rebutjat per les Corts republicanes i el que és acceptat és molt retallat.
El 6b d’Octubre de 1934 Companys proclama l’Estat Català que és aixafat militarment de seguida. El govern de la Generalitat acaba a la presó i no es restaurarà fins al Febrer del 1936.
El desenvolupament desavorable de la Guerra farà que el 1938 el franquisme derogui l’Estatut. El 15 d’Octubre de 1940 van afusellar el President del poble català Lluís Companys i Jover. El succesor a l’exili serà Josep Irla que deixarà el càrrec a Josep Tarradellas. Aquest no va tornar fins al 1977. Tarradellas pactarà amb el govern espanyol d’aleshores la seva tornada i el restabliment de la Genralitat provisional. El nou Estatut, el de Sau, serà votat en Referèndum pel poble català el 25 d’Octubre de 1979. Finalment es convertirà en la Llei Orgànica 4/1979 de 18n de Desembre. El 1980 guanyarà les eleccions Jordi Pujol i Soley que serà President de la Generalitat fins al 2003. Aquest any es produeix un important ascens electoral d’ERC, es forma el primer tripartit amb Pasqual Maragall com a President (PSC). El 2006 es vota un nou Estatut i a finals d’any es forma el segon tripartit amb José Montilla com a President (PSC) de la Generalitat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (8-IX-2008).

LA LLUITA CATALANA DE LA PAU D’UTRECH A L’11 DE SETEMBRE DE 1714. (ND) 9 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Un fet anecdòtic capgira la situació dels catalans. La mort del germà de l’arxiduc Carles fa canviar d’idea les potències europees i perdre l’interès per la Corona espanyola al mateix arxiduc. Tal cosa facilita enormement les coses a la causa borbònica. De fet el bàndol austríac no és derrotat, perd l’interès per la guerra. La Pau d’Utrech de 1713 restableix l’equilibri de les potències europees. És evident que Catalunya no té res a fer. Catalunya ha de lluitar sense cap ajuda estrangera contra tropes castellanes i franceses.
A principis de Juliol de 1713 els braços de la Generalitat es reuneixen per a tractar del tema de la resistència o la rendició. En principi sembla de sentit comú la rendició . Què pot fer Catalunya sola contra els exèrcits castellans i francesos?. Quan ja tothom està convençut de què no hi ha cap altra sortida que la rendició surt un membre del braç popular o militar, un tal Ferrer, en defensa de la resistència. Diu que Catalunya ha sabut sortit d’altres situacions pitjors. Posa com a exemple la guerra civil de 1462 a 1472, o guerra antinobiliària dels camperols. Ferrer té un gran efecte emotiu sobre els membres dels altres braços de la Generalitat i aconsegueix capgirar la situació. Els braços s’han deixat convèncer i decideix resistir.
El cap de les tropes austríaques quan està ja a la platja de Barcelona per marxar coneix la notícia de què els catalans han decidit resistir. Aleshores diuen que va picar la sorra de la platja i va dir: “Si que són valents aquests catalans”.
Era evident que l’aïllament internacional de Catalunya no permetia res. Però històricament no és el mateix rendició sense resistència, que resistir fins a l’últim moment. Crec que van fer bé resistint.
es va encetar una lluita de 14 mesos. Les tropes borbòniques van aconseguir finalment posar setge a la ciutat de Barcelona cap a les 7 de la matinada de l’11 de Setembre de 1714. Encara la ciutat va resistir fins a les 3 de la tarda.
El conseller en cap de la Generalitat, Rafael Casanovas, va quedar ferit el mateix dia i va fugir vestit de dona. Es v a refugiar a Sant Boi de Llobregat on va morir el 1743.
L’11 de Setembre de 1714 és la caiguda de Barcelona, cap i casal de Catalunya, a mans del pitjor enemic. És la fi de les llibertats catalanes, la unificació de la monarquia, l’abolició de les institucions pròpies, etc. Catalunya ja pertanyia a la monarquia hispànica de feia segles. Però mai s’havia portat a terme una centralització tan forta com la posterior a la desfeta de 1714.
La derrota militar fou absoluta. La reina Anna d’Anglaterra, que havia recolzat la causa catalana durant anys, vas perdre tot l’interès. Ningú volia saber res d’una nació derrotada.
Els Borbons durant el segle XVIII van portar a terme la seva política centralitzadora i uniformitzadora.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. 88-IX-2008).

ELS ANTECEDENTS HISTÒRICS DE L’11 DE SETEMBRE DE 1714. (ND) 9 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Un dia no és un fet aïllat en la història d’una nació. La importància històrica d’un dia és inconcebible fora del marc al qual es desenvolupen els esdeveniments.
L’11 de Setembre de 1714 significa per alguns la fi la nació catalana. Si entenem la nació en termes estatalistes si que ho significa. Si entenem la nació com a consciència col.lectiva de pertinença a una comunitat nacional, la nostra nació continua existint.
Perquè es va produir la desfeta?. El poble català únicament volia mantenir els “privilegis” anteriors. En la terminologia feudal els privilegis és el que avui entenem per drets. L’any 1701 Felip V va venir a Barcelona i va acceptar les constitucions catalanes. Tal cosa no vol dir la independència de Catalunya. Vol dir que el rei d’Espanya només pot governar Catalunya d’acord amb les lleis catalanes que neixen de la sobirania de Catalunya. Però el borbó no era gens sincer. Els catalans van creure més en la sinceritat de la Casa d’Austria. Quan Castella accepta un borbó o angeví a la Corona d’Espanya comet una il.legalitat. La legalitat monàrquica de l’època exigeix que el succesor a la Corona d’Espanya ha de serv un Austria. La Corona d’Aragó es posa del costat de la legalitat monàrquica. La Corona borbònica amenaçava amb destruir la pluralitat d’institucions nacionals dins de la monarquia hispànica. Aquesta és la motivació política de la Corona d’Aragó. No es tracta tant de la separació nacional, sinó de la continuïtat històrica de la diversitat institucional.
L’any 1640 la lluita de Catalunya si és per la separació. Portugal es va aixecar el mateix any i va aconseguir la separació. Catalunya va lluitat durant 12 anys i el resultat va ser l’empat. Catalunya no es va separar d’Espanya i la Corona va respectar els Furs catalans. A més eñ 1659 es perd el Roselló que pasa a mans de la Corona francesa. La idea inicial del Comte-Duc d’Olivares és unificar la monarquia per tal de fer més fort el poder de la Corona hispànica a Europa. A canvi s’acabaria el monopoli castellà del comerç amb Amèrica. La idea del Comte-Duc fracasa. Però es porta a terme amb totes les seves conseqüències a partir de 1714.
La mort de Carles II “el Hechizado” el Novembre del 1700 sense descendència és la causa del conflicte succesori. L’Octubre Carles II declara succesor al seu testament Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França. Diuen que va dir quan signava: “Ya no soy nadie”, en el sentit d’una imposicióm aliena a la seva voluntat. Això implicava un desequilibri de forces entre les potències europees. Implicava que la mateixa Corona governava Espanya i França. Espanya encara tenia l’imperi colonial i França s’havia constituït en una gran potència europea durant el llarg regnat del Rei Sol (Lluís XIV). Anglaterra, Holanda i Portugal no podien estar d’acord amb tanta acumulació de poder en jna sola Corona. Per això van preferir la solució austríaca. En principi la causa catalana no estava gens desprotegida. El 1709 Lluís XIV estava cansat de tant esforç bèlic per la causa d’Espanya. Va demanar la pau a les potències aliades, però aquestes van imposar unes condicions tan inacceptables que va preferir continuarv la guerra. El 1711 va morir el germà de l’arxiduc Carles, Josep D’Aústria. Aleshores l’arxiduc, pretenent a la Corona d’Espanya va heretar la Corona d’Aústria. Aquest fet anecdòtic va implicar el capgirament de la correlació de forces de les potències europees. Des del punt de vista d’Anglaterra, Holanda i Portugal era encara pitjor que la mateixa persona governès Espanya i Aústria a que fos la mateixa Corona, però en diferents persones, que governès Espanya i França. Que governès Aústria i Espanya la mateixa persona tornaria a reproduir la situació europea de l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya. Per la seva banda l’arxiduc Carles ja tenia prou amb Aústria. Aleshores les tropes austríaques es van retirar de Catalunya. Les potències europees ja no tenien cap interès en la causa catalana. València ja havia estat derrotada el 1707. Catalunya es va quedar totalment sola. Així va arribar la Pau d’Utrech el 1713. Aquesta pau significava el reconeixement de la monarquia borbònica a Espanya a canvi de la cesió de Gibraltar i Menorca a la corona anglesa.
De la Pau d’Utrech a l’11 de Setembre de 1714 hi ha la lluita sola i desesperada contra l’ocupació castellano-francesa.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (7-IX-2008).

NECESSITAT DE LA MILITÀNCIA LINGÜÍSTICA. (ND) 8 September 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La Plataforma per la Llengua té raó en el sentit de la legalitat vigent. Realment existeixen lleis que defensen els drets lingüístics dels catalanoparlants que es poden fer servir. No cal dir que aquestes lleis són insuficients. Però la política de la Plataforma és fer servir la legalitat vigent.
La filosofia de la Plataforma en tant que tracta de vil i abjecte el fet de canviar de llengua per sistema em sembla èticament impecable. És vergonyòs tractar amb “deferència” el que parla una altra llengua., com si hi haguèssim llengües superiors.
Té raó la Plataforma quan diu que la militància lingüística s’ha de fer amb calma i sense “mals rotllos”. Cal evitar fer un enemic d’un que pot arribar a ser un amic. Si veiem que aquesta persona no és l’adequada per a que entengui el fet català ho deixem còrrer, ja trobarem una altra oportunitat. Tot això és correcte.
Fa poc la Plataforma ha tingut l’èxit de tenir el recolzament de nombroses entitats cíviques d’immigrants que accepten el català com a llengua de relació social.
La militància lingüística és necesària per a mantenir viva la flama de la llengua. Aquesta llengua s’ha mantingut viva durant segles d’ocupació perquè sempre ha hagut un mínim de resitència o militància pasiva.
El problema de la militància lingüística és que ara només és possible dins d’un marc hostil. No hem d’oblidar que amb cooficialitat del català a Catalunya i amb drets lingüístics reconeguts (i moltes vegades només d’una manera parcial) no deixem de ser una nació ocupada. La militància lingüística a “camp obert” és impossible. Només la podem concebre com a resistencialisme i dins d’un marc restringit. Per altra banda sense sobirania el resultat no pot ser l’expansió lliurw del català. El resultat possible de la militància lingüística dins de l’actual marc espanyol es limita a l’augment quantitatiu de l’ús social del català i la permanència històrica de la llengua.
Llengua i dignitat és un binomi impossible sense sobirania. Fer militància lingüística ara només és possible si es paga el preu de nombroses situacions en les que és impossible fàcticament mantenir la dignitat. Hi ha fenomens qualitatius que s´´on expressió evident de la misèria moral que implica viure sota la sobirania d’un altre. De vegades no se li pot parlar en català a una persona que el parla si li “dóna la gana”. El problema és més qualitatiu que quantitatiu. En aquest sentit és un error atribuir a l’individu la decisió subjectiva. La Plataforma té raó quan diu que hi ha ocasions en les que nosaltres mateixos canviem de llengua sense que l’interlocutor castellà en hagi dit res. Però el problema de continuar és que l’altre pot ser què no digui mai res, però també pot ser que t’aturi en sec. La força psicosocial la té el castellà i això no depèn de la subjectivitat de ningú, sinó d’un sistema que ja està muntat així.
La militància lingüística per sistema és fàcticament impossible. El problema no és si l’interlocutor sap o no sap català. El problema és que la capacitat social de decidir la té el que s’identifica amb Espanya. Les lleis són insuficients. Cap llei de reconeixement dels drets lingüístics del català té la força de l’exigència constitucional de conèixer el castellà, ni cap reconeix el dret universal d’usar el català com ho reconeix per a la llengua espanyola el mateix article de la Constitució. Però a més s’ha de tenir en compte que independemment de les lleis l’ambient social ens és desfavorable. L’Estat espanyol no es percep majoritàriament com a un aparell opresor. La capacitat d’autolegitimació de l’Estat espanyol a Catalunya malauradament a Catalunya és sòlida i estable. La formalitat de la llei reconeix el català com a llengua natural de Catalunya. La realitat de l’ambient social és que es percep com a antinatural o fins i tot agresiu l’ús lliure del català. Jo puc tenir la moral que vulgui. Puc considerar que la llengua espanyola és llengua d’imposició. Però la meva postura subjectiva acaba condicionada per la realitat social que se m’imposa. La societat no és la suma d’individus. És una totalitat fora de la qual l’individu no és res. No es pot anar convencent individu per individu, perquè l’individu no es pot concebre aïlladament. S’ha de trencar el tot social actual i substituir-lo per una concepció del tot social antitètica de l’actual. Aleshores no caldrà anar individu per individu, aquest es desenvoluparà dins d’un marc que li obligarà a ser català.
Ara militància lingüística i dignitat són incompatibles. En canvi el deure moral exigeix la militància lingüística per tal de preservar la llengua. Si volguessin amb dignitat aqui i ara no farien pràcticament res a la vida.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (4-IX-2008).