anar a nevagció

SOBIRANIA POPULAR I ESTRUCTURA DE CLASSE AL CAPITALISME TARDÀ. (ND) 27 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El sistema econòmic sota el qual vivim a començaments del segle XXI és el capitalisme. Es tracta de la forma madura del sistema. Aquest sistema no ha madurat sol. Factors externs i fins i tot antagònics l’han fet evolucionar. El primer capitalisme de la primera meitat del segle XIX va evolucionjar i es va convertir en el gran capitalisme. La concentració de capitals va crear grans monopolis entre finals del segle XIX i principis del XX. També per aquesta època es desenvolupa la fase imperialista del capitalisme. L’imperialisme capitalista es caracteritza per l’exportació de capitals.
La lluita de classes i l’amenaça del socialisme mundial ha obligat el capitalisme a canviar profundament. L’any 1929 és fatídic per al capitalisme. Intenses lluites de classes, inestabilitat política, la URSS ja existeix com a referent revolucionari internacional i a sobre enfonsament de la Bossa de Nova York. Més o menys per aquesta època John Maynard Keynes elabora les seves teories sobre les polítiques econòmiques que puguin agarantir la plena ocupació. Això diferencia dues etapes en l’evolució històrica del capitalisme. El capitalisme liberal com a tal s’enfonsa el 1929. Condueix a una crisi de sobreproducció i a l’antagonisme de classe més ferotge. A partir de la Segona Guerra Mundial s’apliquen les polítiques keynesianes i neix l’anomenat Estat del Benestar. Per tant podem situar el neixement del capitalisme tardà a partir de 1945.
Alguns consideren que el capitalisme tardà és una forma de socialisme igual que també diuen alguns que les economies planificades són capitalisme d’Estat. Jo considero que com a mode de producció el que determina el capitalisme és que com a mínim el mercat és el principal distribuidor. I d’una economia a la que no hi ha mercat lliure és absurd dir que és capitalisme. A partir dels anys 80 tornarà el neoliberalisme perquè de fet el capitalisme com a mode de producció no ha estat mai abolit mai a Occident.
La diferència entre el primer capitalisme i l’actual etapa tardana no és només d’estructura econòmica, sinó també d’estructura política. Al segle XIX el sufragi era censitari. De fet només podien votar les persones amb un determinat nivell de renda. Realment es tractava d’una democràcia burgesa. Amb el sufragi universal masculí que ja s’aconsegueix al mateix segle XIX no es pot parlar encara de democràcia, però ja supera el caràcter de classe. Però al segle XIX el càrrec polític no és pagat. Tal cosa vol dir que només tenen accès al càrrec polític els que ja tenen una renda: l’aristocràcia o la burgesia. Té sentit dir que la sobirania popular és un principi filosòfic que no s’aplica gens.
La situació social i econòmica de la classe obrera és tan miserable que l’única consciència política possible és la de la necessitat de destruir el sistema. Però les lluites de classe aconsegueixen millorar ostensiblement la situació econòmica de la classe obrera. A més al segle XX s’aconsegueix de debò l’escolarització universal arribant pràcticament a desaparèixer l’analfabetisme. L’opinió pública ja no s’ha de limitar al sector il.lustrat de la burgesia. El segle XX, especialment la segona meitat, aconsegueix acomplir realment el principi de la sobirania popular sense abolir vla divisió de la societat en classes. La falsació de les tesis marxistes no pot ser més absoluta. Però al mateix temps això és el resultat de la lluita de classes. Sense el marxisme no s’hauria realitzat el projecte polític del liberalisme.
Partint d’aquesta base jo arribo a la conclusió de què l’actual estat democràtic ja no és burgès. Es tracta d’una burocràcia que s’ha independitzat de la classe. La burocràcia estatal pot provenir indistintament de qualsevol sector social. No hi ha, doncs, cap lligam de classe entre l’administració civil i militar i la burgesia. Al mateix temps la burgesia continua exercint la seva dominació de classe a travès del mercat. La burgesia és la classe dominant, però l’Estat no és l’instrument polític de la seva dominació social. L’Estat actual és burocràtic i popular. És la sobirania popular la que encarrega a la burgesia la gestió econòmica per raons d’eficàcia. Però aquesta sobirania popular també podria encarregar la gestió econòmica a l’administració pública per raons de conveniència social. A partir d’aqui es pot concebre transicions pacífiques a formes d’economia col.lectivitzada. Al menys la burgesia ja no té un Estat propi.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-VIII-2008).

CRÍTICA DE LA CONCEPCIÓ MARXISTA DE L’ESTAT. (ND) 27 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Segons Engels l’Estat és la violència organitzada. Engels exposa les seves idees sobre l’origen de l’Estat a “L’origen de la propietat privada, la famíl.lia i l’Estat” (1884). La idea marxista de l’Estat és un reduccionisme inadmissible. Tot es redueix a interessos de classe. No obstant això si que estic d’acord quant als orígens de l’Estat.
Puc acceptar com a vàlida sense cap mena de problemes la hipòtesi del comunisme primitiu. Quan no hi ha excedent no és possible l’apropiació privada del producte del treball aliè, perquè l’altre es moriria de gana. Les primeres societats eren caçadores recolectores i no produïen cap menaz d’excedent. Amb la Revolució Neolítica fa uns 10 ó 12.000 anys l’homes pasa de caçador recolector a agricultor i ramader. Aleshores apareix per primera vegada l’excedent. Amb l’aparició de l’excedent apareix la divisió de la societat en classes. Si hi ha excedent és possible l’apropiació privada de l’excedent. Ja poden haver alguns que visquin del treball dels altres. La divisió del treball, i la primera forma de divisió del treball és la sexual,genera la divisió de la societat en explotadors i explotats.
La primera forma d’economia va ser l’esclavista. Aleshores sorgeix necesàriament l’Estat com a forma de violència organitzada. La divisió de la societat en classes implica la violència contra els explotats. L’Estat és, doncs, l’instrument de la classe dominant per a sotmetre la classe dominada. Per tant la base de l’Estat és econòmica. D’acord amb el materialisme històric a un determinat grau de desenvolupament de les forces productives correspon una determinada estructura social i l’Estat és el garant de la dominació de la classe dominant. L’esclavisme correspon a la primera forma d’apropiació privada de l’excedent i el seu Estat és l’instrument de la classe dominant. El feudalisme o Estat feudal representarà els interessos nobiliaris i el capitalisme els interessos burgesos. L’Estat socialista segons Engels és un semiestat perquè és el primer Estat en tota la història de la huimanitat que no tendeix a la seva conservació, sinó al contrari, a la seva pròpia extinció. L’Estat socialista és l’Estat proletari i el proletariat és l’única classe en tot el procès històric que no té interès en dominar ningú, sinó que utilitza la violència organitzada (l’Estat) per a desempallegar-se de la dominació burgesa. Una vegada aconseguit l’objectiu ja no necessita dominar ningú. La classe obrera no és una classe econòmica que necesiti tenir un esclau o subordinat per satisfer els seus interessos de classe. La classe obrera no té res i per això no pot dominar ningú, el seu alliberament és l’alliberament de la humanitat. Per tant la dictadura del proletariat és l’exercici de la dominació sobre els opresors per tal d’arribar a una societat sense opresors ni explotadors, sense Estat.
Això és la concepció marxista de l’Estat. Des del meu punt de vista això és un inadmissible reduccionisme economicista. L’Estat no es redueix a la seva funció de classe. A més dit així, l’Estat com a instrument de la classe, és massa esquemàtic. A l’Antic Egipte la dominació l’exerceix directament la burocràcia sacerdotal. A les formes més estrictes del feudalisme no hi ha Estat. Segons el marxisme és impensable un Estat que no actui d’acord amb criteris economicistes perquè la ideologia filosòfica o religiosa és una manera d’enmascar l’interès de classe, la dominació econòmica. Jo sóc totalment contrari a aquest reduccionisme economicista. Les formes de legitimació mitjavals, el que segons Weber eren les visions encantades del món, no tenen cap fonament econòmic. Fins i tot les concepcions “burgeses” del dret no són reductibles a l’interès burgès de classe. L’Estat pot coincidir contingemment amb determinades formes de dominació de classe, però les seves formes de legitimació són sempre universalistes. La postura marxista implica un escepticisme en filosofia. Tota forma de legitimació universalista és una hipocresia de la que s’ha de buscar l’autèntic fonament econòmic.
El marxisme implica també un escepticisme sobre l’estat democràtic. La seva idea de democràcia no té res a veure amb la concepció universalista de ciutadà pròpia del liberalisme polític. En clau marxista és impossible entendre les actuals formes d’estat democràtic on hi ha al mateix temps sobirania popular i diferència de classe. Sempre poden fer pseudoanàlisis segons les quals la burgesia financero-monopolista és qui desvirtua la democràcia.
La concepció marxista de l’Estat és massa esquemàtica. Té una part de raó, però que només té sentit dins d’un marc filosòfic qualitativament diferent del marxista.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (24-VIII-2008).