anar a nevagció

L’ALLIBERAMENT SEXUAL I LA NOCIÓ DE SUBJECTE. (NF) 25 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Durant mil.lennis Occident ha conegut una forta represió de l’instint sexual per part dels poder públics. A la filosofia platònica podem trobar la justificació teòrica de la represió de l’instint sexual. Al “Convit” Plató distingeix entre l’amor vulgar i l’amor celest. L’amor vulgar és el carnal, l’apetit del cos. En canvi l’amor celest és l’intel.lectual o espiritual. El cos és la presó de l’ànima. Aquesta vol alliberar-se del cos per a gaudir dels bèns espirituals. El menyspreu de la matèria en Plató i els platònics és absolut. Aristòtil continuarà aquesta línia, però més moderada. Les pasions s’han de sotmetre a la raó.
El cristianisme moderarà molt la negació`platònica de la matèria per raons metafísico-teològiques, però la represió sexual fora del matrimoni serà igualment absoluta. El bé suprem de l’èsser humà és Dèu. L’amor intelectualis Dei és la forma suprema de l’amor. L’estimació sexual implica “l’amor de cosa” (desitjar allò altre per la satisfacció que rep un mateix) i s’oposa a “l’amor de persona” (estimar l’altre en tant que altre independemment del bé que rebi jo). El plaer sexual només és legítim segons el cristianisme dins del matrimoni consagrat i per a la procreació, perquè pertany a l’ordre volgut per Dèu. Aquest tipus d’idees han estat vigents a Occident fins a temps contemporanis. No obstant això els últims segles aquestes idees es conservaven més per raons d’ordre social que de fe religiosa. Quan la fe religiosa entra en decadència encara no es coneix cap altre ordre social que l’heretat de l’Edat Mitjana.
Al segle XIX amb l’eclosió dels materialismes es comença a veure la necessitat d’alliberar els instints. Nietzsche considera el cristià un malalt que té un sobremón a sobre que no li deixa aixecar-se del llit. Considera la castedat no com a virtut, sinó com a masoquisme o hipocresia. El cristianisme és, segons Nietzsche, una mena d’autoodi a la capacitat creativa de la humanitat.
Però el segle de l’alliberament sexual és ekl segle XX. Freud provoca l’escàndol de la Viena conservadora de principis de segle. Les més altes produccions artístiques i intel.lectuals són sublimacions de desitjos sexuals inconscients. El món a l’inrevès!!. No es fonamenta la matèria en l’esperit, sinó l’esperit en la matèria. Fins i tot les més tendres relacions infantils amb els pares tenen un fonament libidinòs que s’explica pel complexe d’Edip (1) o d’Electra. (2) Però Freud reconeixerà la necessitat social de la censura. Eros i thanatos no són antagònics. El desig totalment lliure sense cap mena de coerció social porta a la destrucció del mateix objecte desitjat. Serà la generació següent la que voldrà un alliberament sexual el més absolut possible.
Aquest ambient intel.lectual prepara el Maig del 68. L’autèntica revolució sexual es produeix aleshores. La permisivitat sexual acaba destruïnt la famíl.lia patriarcal. L’exageració dels promotors de l’alliberament sexual era tan gran que es pensaven que el sexe era el paradís a la Terra. Sensde cap dubte la represió sexual no podia continuar socialment. Només té sentit a l’àmbit privat com a forma de sublimació espiritual o com a ideal privar de vida bona. Sense aquest context ètic la represió sexual és pura arbitrarietat. L’alliberament sexual ha constituït un progrès per a la humanitat, però no en el sentit que deien els seus promotors. L’alliberament sexual no és un bé universal, sinó només per a qui ho vulgui; i la base de la felicitat humana no és l’instint com a tal, sinó la noció de subjecte. El segle XX és el segle del subjecte. La noció cristiana de persona (3) com a antitètica del subjecte és la que ha determinat durant segles la represió sexual. Amb l’alliberament sexual la humanitat fa un pas més en el camí de l’autofonamentació. La persona (3) cristiana és un subjecte que s’entrega voluntàriament a l’alteritat absoluta (Dèu). No s’autofonamenta sinó que busca fora de sí el propi fonament. L’alliberament sexual és antitètic de la idea de trascendència, (4) és incompatible amb una concepció religiosa del món.
Des del meu punt de vista no és el plaer sexual la font de la felicitat, sinó el fet de què el subjecte de la decisió sóc jo mateix. No és un progrès en el sentit de què tot el període anterior fos aberrant. La castedat té sentit per a determinades persones. El monjo no perd el temps. El que és un progrès és deixar d’universalitzar l’ideal espiritual. Per tant hem d’associar alliberament sexual a laïcitat i subjecte.

(1). COMPLEXE D’EDIP. Freud utilitza la tragèdia de Sòfocles per a il.lustrar la seva teoria. El nen desitja la mare, voldria matar el pare per a tenir el seu objecte de desig. Aleshores té la por de la castració. Té por del pare. Però al mateix temps el pare és el model a imitar per a aconseguir l’objecte del desig: la mare. Segons Freud el complexe d’Edip és inconscient, pertany a la censura o superjo.Ara bé l’inconscient té efectes conscients. Poden haver trastorns com mantenir “la por al pare” a la vida adulta quan busca dona. Normalment la persona adulta busca en la dona el model de la mare.

(2) COMPLEXE D’ELECTRA. La nena desitja el pare i el model a imitar és la mare. També és inconscient per exigències culturals.

(3) PERSONA. En la concepció cristiana (l’escolàstica mitjaval) s’entèn la persona com a fi en si mateix. Ara bé, la persona té el seu fonament fora de si. El seu bé és assolir allò extern sense el qual l’ànima no pot ser feliç. En aquest sentit la noció cristiana de persona és antitètica de la noció de subjecte.

(4) TRASCENDÈNCIA. Les religions monoteístes tenen un concepte trascendent de la divinitat. El fet de tractar-se d’un Dèu personal impossibilita la concepció immanent pròpia del panteísme. No es pot confondre Dèu amb la naturalessa. L’èsser humà quan s’obre a la trascendència abandona la subjectivitat immanent, però ho fa des d’una llibertat autonegadora a canvi de l’Esperit. L’alliberament sexual implica l’autofonament subjectiu i per tant la impossibilitat d’obrir-se a l’Esperit trascendent.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (21-VIII-2008).