anar a nevagció

L’AGRESIÓ RUSSA A GEÒRGIA. (ND) 21 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Rússia des de fa segles està associada al nacionalisme gran rus. Ni tan sols l’etapa soviètica va superar aquesta característica del nacionalisme rus. El poder soviètic no era diferent de la política dels tsars en la qüestió nacional. Formalment les repúbliques soviètiques es podien separar lliurement, d’acord amb el principi leninista del dret de les nacions a l’autodeterminació. Les Constitucions soviètiques reafirmaven el caràcter federal de la Unió (1922, 1936, etc.). De fet la russificació imperava a tot el territori. A més l’Exèrcit Roig va intentar “alliberar” Polònia del capitalisme i la reacció a l’època de Lenin, va ocupar Finlàndia a la Segona Guerra Mundial, etc. Entre 1989 i 1991 va caure el bloc socialista i la mateixa Unió Soviètica. En principi Gorbatxov va intentar crear la CEI (Comunitat d’Estats Independents) per tal d’evitar que la disgregació fos encara més absoluta. Però la caiguda del comunisme va anar acompanyada de la desintegració de l’estructura nacional de l’URSS. No va continuar el mateix Estat amb un altre règim social, econòmic i polític. L’antiga Rússia és l’hereva de l’URSS. I a més així és a efectes de dret internacional.
La Rússia sorgida de l’esfondrament del comunisme és un règim pseudodemocràtic amb estructures democràtiques molt febles. Però no ha renunciat a la seva hegemonia nacional sobre els seus veïns. Ho acaba de demostrar amb l’ocupació de Geòrgia, la pàtria de Josif Visarianovic Djuhasvili (Stalin). Ara ho té realment difícil. Per una banda és molt feble i per altra totes les repúbliques separades són subjecte de dret internacional. Qualsevol agressió russa a qualsevol república exsoviètica independent és una vulneració de l’ordre internacional.
En l’actual política internacional Rússia ja no representa cap principi progresista. Quan hi havia la Unió Soviètica (1922-91) encara que interiorment fos una inacceptable dictadura en la política exterior recolzà el procès de descolonització. Va contribuir poderosament a superar el colonialisme europeu i va lluitar contra l’imperialisme ianqui. Ara no té força ni per construir un règim rus mínimament sòlid i estable. Tampoc ha tornat a l’etapa reaccionària dels tsars del segle XIX i principis del XX. Fins a 1917 Rússia, juntament amb Prússia i Austria-Hongria, representaven les últimes monarquies reaccionàries d’Europa. I Prússia ja era el II Reich, l’Alemanya unificada, des del 1871. Ara Rússia no ha tornat a un paper tan reaccionari. Però tampoc representa res que sigui sa, que faci progresar la humanitat.
Ara els EUA són els millors garants de la legitimitat internacional i del dret de les nacions a l’autodeterminació. És clar que els EUA no actuen per motivacions pures, sinó per interessos fàctics. L’imperialisme ianqui continua existint. Rússia li ha recordat que ells van ocupar l’Afganistan i l’Iraq. Però les formes de legitimació de la política internacional els porta a actuar dins del marc de la defensa dels drets humans i del respecte a la legalitat internacional.
A hores d’ara els EUA són una força progresiva de la història. Això no vol dir que el seu règim polític sigui el millor. Molts règims europeus són més progresistes i fins i tot més civilitzats (abolició de la pena de mort) que els EUA. Però per ser una força progresiva de la història s’ha de tenir la capacitat de condicionar la política internacional, força que no té la Unió Europea.
Rússia no podrà evitar mai la temptació de tornar a la política territorial dels tsars: expansió territorial cap a l’Extrem Orient i sortida al mar per Europa. El seu problema és que ara territorialment és fins i tot més feble que els tsars del segle XIX. Avui “l’home malalt d’Europa” no és Túrquia, és Rússia.
Finalment només vull dir que el meu desig és que l’Exèrcit rus es retiri el més aviat possible de Geòrgiai que aquesta pugui gaudir en pau de la seva independència nacional.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-VIII-2008).