anar a nevagció

LA LAÏCITAT INTERPRETADA COM A FILOSOFIA DEL SUBJECTE. (NF) 19 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

Fins al segle XVIII era inconcebible la separació entre política i religió. Fins i tot els més contraris a la religió pensaven que com a mínim era socialment necesària. La Reforma luterana va promoure el lliure examen. Va deixar l’individu sol davant Dèu sense la mediació eclesiàstica. Però als seus països la religió era estatal. A Alemanya el 1547 per la pau de Mülhberg es va establir el principi “un príncep, una religió”. Si el príncep era catòlic els súbdits havien de ser catòlics, si era luterà els súbdits havien de ser luterans.
El segle XVIII fou un segle profundament antirreligiós. Calia acabar amb les “supersticions” religioses. És cert que hi ha molts aspectes de la religió que han conduït a la superstició. L’objectiu era alliberar la humanitat de la dominació eclesiàstica i establir la tolerància. El segle XVIII té materialismes cientificistes, deismes i filosofia del subjecte. Voltaire tan profundament antirreligiós que era creia en un Dèu rellotger. Els materialismes cientificistes són la base de l’ateisme contemporani. Els deismes redueixen la religió a religió natural o als mer límits de la raó. La filosofia del subjecte crea les bases de l’autonomia del subjecte que és la base de l’Estat liberal.
La metafísica tradicional parla de la persona com a fi en si mateix, però no reconeix l’autonomia de la raó. El reconeixement del subjecte com a autofonamentat en la seva pròpia raó és la base de l’estructura política contemporània. Això implica que la societat es fonamenta políticament en la capacitat dels seus membres per a regir-se per les seves pròpies lleis. Dèu deixa de ser el legislador. Durant tota l’Edat Mitjana s’havia confòs la naturalessa trascendent de la llei divina amb la legislació socialment vigent. S’entenia que el màxim bé de l’home és Dèu, per això la mateixa societat ha d’estar ordenada a la satisfacció de la felicitat trascendent de l’home. La societat contemporània redueix aquesta “felicitat teològica” a l’àmbit privat. L’èsser humà està dotat de raó i és ell qui pot organitzar legítimament la seva pròpia societat. Es tracta d’un principi d’autodeterminació de la humanitat respecte del Dèu trascendent. Els reaccionaris francesos: Bonnald, De Maistre i Lammennais van reaccionar contra això. Deien que l’home no està capacitat per fer una Constitució, de la mateixa manera que no pot fer un arbre. Això va triomfar durant la Restauració (1815-30), però finalment va triomfar la Revolució liberal.
Podem fonamentar la laïcitat en la filosofia del subjecte kantiana. Kant era creient en un sentit modern, però la seva filosofia està a un pas de l’ateisme. La filosofia pràctica, l’ètica, implica un ateisme pràctic. Diu Kant: “Només hi ha una cosa incondicionalment bona a aquest món: una bona voluntat”. El fonament del bé moral ja no és fer la voluntat divina, sinó la mateixa voluntat humana. Aquesta ja troba dins seu la legislació universalista per la que s’ha de regir. Aquest tipus de subjectivisme universalista o trascendental no és ateu, admet l’existència de Dèu com a postulat de la raó pràctica. En canvi fonamenta la laïcitat. De totes maneres no hem de separar els processos de laïcització a les societats occidentals de l’ateisme.
L’ateisme es desenvolupa amb tota la seva força al segle XIX. Normalment va lligat a un materialisme que pretèn explicar la totalitat sense necessitat de cap altre fonament que no sigui la matèria. El deixar de creure en l’existència d’un Dèu trascendent afavoreix el sorgiment de societats fonamentades políticament en la laïcitat. No hi ha cap deure humà respecte de cap Dèu. Desapareix el sentiment de culpa religiòs i la idea de felicitat trascendent. La felicitat és merament terrena i la funció del polític contemporani és fer possible la felicitat terrena.
No obstant això la laïcitat no implica l’ateisme. L’efecte real de la desacralització de les societats occidentals ha sigut no la desaparició de l’homo religiosus, sinó la reducció de la fe religiosa a l’àmbit privat. La laïcitat implica un ateisme pràctic en quant a la legislació vigent, però no un ateisme teòric. No es segueix de les societats laiques una fonamentació teòrica que impliqui la inexistència de Dèu. Únicament es dedueix necesàriament que si hi ha llei divina aquesta no és vinculant per a l’home. Puc preferir la felicitat terrena a la trascendent. Aquesta és la conseqüència que es segueix del procès històric real i d’interpetar la laïcitat en clau de filosofia del subjecte.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (15-VIII-2008).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image