anar a nevagció

EL NIVELL POLÍTIC DE LA DIRECCIÓ POLÍTICA DEL POBLE BASC PER L’EMANCIPACIÓ NACIONAL. (ND) 14 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Quan Ibarretxe i el Parlament basc van parlar de la convocatòria d’un referèndum il.legal a Euzkadi m’ho vaig prendre seriosament. Sembla evident que això va en la línia del trencament amb l’Estat de les Autonomies. Sembla evident que es tracta d’una acció política arriscada perquè va en la línia de la ruptura política. A més també semblava evident des del primer moment la reacció de l’Estat, això com la feblesa política del poble basc davant l’aparell estatal.
Últimament he sentit declaracions polítiques increiblement absurdes per part dels líders de l’emancipació nacional basca. Ibarretxe denuncia contundemment que l’actitud de l’Estat va contra el pacte autonòmic o l’Estat de les Autonomies. Ara resulta que és l’Estat el que va contra l’autonomia i Ibarretxe el seu defensor. Altres diuen que és una covardia per part de l’Estat no voler arriscar-se a la pregunta. Té por de la resposta. O que3 aquesta és la millor manera de lluitar contra ETA.
L’únic subjecte de dret reconegut a la Constitució de 1978 és el poble espanyol. El reconeixement del dret a l’autonomia de regions i nacionalitats no implica el reconeixement de cap altre subjecte de dret que es pugui autodeterminar. La sola idea d’autodeterminació de qualsevol de les parts integrants del territori de l’Estat és antitètica amb el principi de què Espanya és la pàtria unida i indivisible de tots els espanyols. Tota legalitat positiva a tot el territori de l’Estat emana d’aquests principis constitucionals. Un referendum que implica només per ell sol la divisió territorial és necesàriament anticonstitucional. El sol fet de preguntar-li al poble basc si es vol separar d’Espanya o qualsevol pregunta que impliqui negar la unitat de l’Estat, encara que fos un Estat lliure associat o fins i tot federal, és vulnerar els principis de l’Estat de les autonomies. Les autonomies són concesions sobiranes del poble espanyol a les regions i nacionaqlitats històriques que l’integren, i evidemment impliquen la unitat i permanència històrica de l’Estat espanyol.
Ibarretxe o ha perdut el nord, no ha entès que és l’Estat de les Autonomies, o li vol forma demagògia al seu poble com a forma de presió política a l’Estat. Aquesta actitud ja demostra la feblesa política d’Ibarretxe. Ha de recòrrer als paràmetres ideològics de l’enemic per defensar absurdament una acció política antitètica d’aquests mateixos paràmetres. La capacitat de legitimació política la té, doncs, l’Estat. La tindria Ibarretxe si s’atrrevís a denunciar l’Estat de les Autonomies i l’ordre constitucional espanyol com a antagònics dels drets històrics del poble basc. D’aquesta manera entra en un carreró sense sortida. Falseja el sentit polñitic del Referèndum i no té formes de legitimació ideològiques pròpies.
Altres diuen que així s’acaba amb ETA. És que s’han cregut que la lluita de l’Estat contra ETA és polñiticament neutra?. El projecte polític de l’esquerra abertzale és il.legal perquè planteja la unitat i independència d’Euskal Herria. De què li serviria a l’Estat la desaparició militar d’ETA al preu de la seva victòria política encara que fos per mitjans democràtics?. La democràcia espanyiola és espanyola, no un procedimentalisme neutre des del punt de vista nacional.
També diuen que és una covardia per part de l’Estat no voler conèixer la voluntat del poble. Si Euzkadi fos independent un referendum per la reintegració a Espanya hauria de ser il.legal. La voluntat popular no es forma al marge del subjecte històric. Per saber quina és la voluntat popular primer s’ha de definir quin és el poble. Ara el poble és el poble espanyol, si Euzkadi fos independent seria el poble basc.
En definitiva la direcció política del poble basc va totalment desorientada, ofereix al seu poble i a la resta del món un lamentable espectacle. Aquest nivell polític ínfim no és res més que panem et circensis. S’enmarca dins d’un problema general, el problema d’un mite que recòrre tota la classe política occidental. Creuen que tota política viable ha de ser reformista i gradual sense concebre el rupturisme democràtic.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-VIII-2008).

CREIXEMENT ECONÒMIC I RELACIONS SOCIALS DE PRODUCCIÓ. (ND) 14 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Segons la teoria marxista a un determinat grau de desenvolupament de les forces productives li correspon unes relacions socials de producció. A la “Contribució a la crítica de l’Economia Política” (1859) Marx diu que cap sistema és substituït per un altre fins que no ha desenvolupat totes les forces productives que potencialment pot desenvolupar. Aquesta teoria està pensada des del supòsit del desenvolupament econòmic infinit. Aleshores com que el comunisme és l’estadi suprem de la història és l’únic sistema que pot desenvolupar les forces productives fins a l’infinit.
Des de la perspectiva marxista la funció històrica del socialisme és desenvolupar les forces productives a partir del punt en què el capitalisme ja no pot continuar desenvolupant-les. Des d’aquesta perspectiva és lògic pensar que el socialisme s’havia de produir primer als països avançats.
Personalment estic d’acord amb Marx en què hi ha relació entre estructura social i economia. Penso que fins al segle XIX la seva idea més o menys és correcta. L’esclavisme evidemment va desenvolupar les forces productives incomparablement més que el comunisme primitiu. Els primers segles de feudalisme van ser inferiors econòmicament a l’antiga Roma. Però hem de comparar el màxim esplendor del feudalisme (segles XI-XIII) amb el punt àlgid de l’esclavisme i veiem un evident avenç econòmic. El capitalisme supera incomparablement l’economia desenvolupada pel feudalisme fins al segle XVIII. Però quan arribem al capitalisme ja no trobem cap altre sistema que desenvolupi més les forces productives. El socialisme es produeix a la perifèria de l’economia mundial. Desenvolupa les forces productives incomparablement molt més que la Rússia dels tsars, però no resisteix la comparació amb el capitalisme. El socialisme cau desprès d’haver desenvolupat molt menys que el capitalisme, i aquest continua desenvolupant-les desprès. Encara es pot explicar en un sentit materialista històric les relacions socials de producció a la Unió Soviètica. Aquestes són les adequades per a continuar el desenvolupament de les forces productives al propi país. Per tant tot està en funció del desenvolupament econòmic. Però el mode de producció socialista no és superior econòmicament al capitalisme, i això falsa el marxisme.
Fins al capitalisme es compleix la teoria marxista. Es compleix en la vessant econòmica, perquè en la vessant política és fals que tot poder polític sigui el mer reflexe de la necessitat econòmica. Però com que el capitalisme ha demostrat la capacitat de superar econòmicament el mode de producció que el pretenia substituir podem suposar que el capitalisme és el sistema més productiu de tota la història de la humanitat i no hi ha raó per creure que hagi de ser substituït per un altre més productiu. Al contrari, és una hipòtesi raonable creure que el capitalisme té capacitat per desenvolupar infinitament les forces productives.
Perv altra banda la humanitat ha arribat a un punt en què entra en contradicció desenvolupament econòmic i sostenibilitat. D’aqui es dedueix que un sitema pot caure, contràriament al que pensava Marx, per excès de producció. El sistema econòmic que el substitueixi no ha de ser un que produeixi més, sinó un que no destrueixi el medi ambient. Un sistema menys productiu no implica un retrocès en les relacions socials de producció. No s’ha de tornar al feudalisme o l’esclavitud. La igualtat social davant dels mitjans de producció no implica necesàriament un graum més alt de desenvolupament econòmic. Al contrari, no permet un desenvolupament tan gran com el capitalista. Per altra banda la tecnologia és la mateixa, de manera que pot haver igual productivitat i menys producció. La classe beneficiària del desenvolupament econòmic infinit és la burgesia. A la classe obrera el que li interessa no és l’augment infinit de la producció, sinó el caràcter social de l’apropiació de l’excedent.
El defecte del capitalisme és que tendeix a precaritzar les condicions laborals i posar en risc la sostenibilitat ecològica. El defecte del socialisme és que tendeix a paralitzar la producció. No hi ha un sistema únic i últim que sigui el final de la història. Han d’haver-hi dos sistemes alternatius, perquè cap sistema pot arribar a l’equilibri sistèmic indefinit. Que el capitalisme sigui el final de la història és la mateixa mentalitat marxista a l’inrevès. No hi ha final de la història en aquest sentit. És una il.lusió del moment creure que el capitalisme és el sistema últim.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-VIII-2008).