anar a nevagció

MOSCOU 1980, PEQUÍN 2008. (ND) 13 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

Les Olimpíades es van celebrar per primera vegada l’any 776 a. d. C. Es van continuar celebrant aproximadament fins a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Per tant uns 1200 anys. En principi trobar-se cada quatre anys en uns jocs olímpics era un signe de pau.
Les Olímpiades no s’han tornat a reinstaurar fins a l’època comtemporània. El baró Pierre de Coubetin va ser el promotor de la idea a finals del segle XIX. Finalment es van reiniciar a Atenes l’any 1896. A l’època actual la trobada internacional és també cada quatre anys. Únicament s’han deixat de celebrar quan ha coincidit amb les dues Guerres Mundials: el 1916, el 1940 i el 1944. L’esperit de les Olimpíades és el de la pau entre els pobles. L’esport uneix els pobles més enllà del conflicte polític. La realitat és ben diferent d’això. La política afecta els mateixos Jocs Olímpics.
El 1936 als Jocs Olímpics de Berlín Hitler es va negar a donar-li la mà a Jesse Owens perquè anava contra la teoria de la superioritat ària que un negre poguès guanyar una cursa atlètica. Agradi o desagradi el conflicte polític afecta les Olimpíades.
D’aqui a dos dies comencen els Jocs de Pequín 2008, clarament marcats pel conflicte polític amb el Tíbet. La meva anàlisi va per la banda de comparar el conflicte polític a Moscou 1980 amb l’actual. El 27 de Desembre de 1979 la Unió Soviètica va ocupar l’Afganistan. Tal acte va ser condemnat immediatament pels Estats Units, i el resultat va ser que l’estiu següent la gran majoria de països occidentals no van asistir a Moscou. L’oset Misha es va quedar solet amb els aliats socialistes i poc més. En canvi a Pequín 2008 la presió internacional és pràcticament nul.la quan el conflicte amb el Tíbet ha fet bastant de soroll. Quina és la diferència.
El 1979 l’URSS era encara una superpotència. El caos econòmic estava a prop, però encara no s’havia produït. L’expansió soviètica o perill roig encara feia tremolar els Estats Units. Per altra banda Afganistan anava bé com a Estat-tap per frenar l’expansió soviètica. Encara no era evident de quin costat es decantaria la balança. Una intervenció militar oberta contra la Unió Soviètica era aleshores impensable. No presentar-se a Moscou era una forma de presió i aïllament polític de l’Est. Cal recordar que l’aleshores Xina de Den Xiao Ping es va posar del costat soviètic perquè tampoc li interessava l’expansionisme soviètic. A Moscou 1980 hi havia plantejada una qüestió de geopolítica.
Actualment el Tíbet com a molt pot plantejar un problema de drets humans, però no de geopolítica. El Tíbet va ser ocupat els anys 50 per Mao Tse Tung. Un Estat teocràtic va ser annexionat pel comunisme xinès. L’ocupació de països aliens no es pot justificar sobre bases ideològiques. Aplicant la legislació internacional, el Tractat de 1966 de defensa dels drets dels pobles a l’autodeterminació, és evident que es tracta d’una annexió injusta. Però desequilibra la correlació de forces a nivell internacional? No. Quin interès pot tenir els EUA en l’alliberament nacional del Tíbet?. A més la Xina “comunista” ja és un aliat més de la política internacional dels Estats Units. No és un Estat “terrorista”. El comunisme xinès és ja tan innocu que no s’ha de molestar un gran mercat en potència. La situació actual no és pas comparable a la de 1980. El que si que és comparable són els criteris d’actuació internacional. Si un fet, per molt injust que sigui, no afecta la correlació de forces internacionals, no cal molestar-se massa.
Les qüestions de legislació internacional són secundàries respecte dels interessos fàctics de les grans potències. Si és que hi ha més d’una.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (6-VIII-2008).

Comentaris»

1. Jordi - 13 Agost 2008

Per fi llegeixo una opinió amb fonaments després de tant atac barat a la política xinesa. Tothom es preocupa per denunciar uns fets que ara estan de moda (i que d’aquí a quatre dies ningú recordarà) com la repressió al Tibet i la falta d’humanitat per part de les autoritats xineses, però pocs es plantegen per què hi ha una sèrie d’estats que en un altre moment van actuar i ara fan com si plogués.
Els jocs olímpics es polititzen injustament, però la incursió de les grans marques i estats inversors fan que cada cop és menys creïble que siguin una celebració purament esportiva. Em sembla que els esportistes són simples actors contractats per a la gran comèdia.

2. salmeron - 14 Agost 2008

Gràcies pel teu comentari. Lamentablement els Jocs Olímpics gairebé sempre han patit la influència del conflicte polític. L’únic que podem fer és constatar que això és així i denunciar la hipocresia internacional quant a la seva pròpia legislació. La comunitat internacional hauria de ser més seriosa.

3. Veu de Mel - 17 Agost 2008

Jo trobo bastant interessant la comparació -encara que no tingui res a veure el context de 1980 al del 2008- que fas en l’article entorn la política internacional al voltant d’uns JJOO. Tothom coneix el boicot dels 61 països que van liderar els Estats Units; i com la URSS els tornaria la moneda als JJOO de Los Angeles 4 anys després. Un boicot menys seguit, només per 14 països per 140 que van participar (només 81 el 1980).

Indefectiblement, uns JJOO per molt que no ens agradi, també són política, perquè sinó, els atletes no hi anirien com a representants d’un país, per molt qque ho facin per la pròpia glòria, com bé es demostra en la desfilada de països que hi ha a la cerimònia d’obertura. I si no és per política, perquè no tenim encara seleccions nacionals a Catalunya?

D’altra banda, no crec que es facin atacs barats contra la política capitalista xinesa; més aviat contra la pseudodictadura xinesa. Les crítiques es poden exemplificar o comparar més o menys, però els fets són els fets. La repressió és la que és i el com es tradueix avui en el context internacional, també és el que és. La Xina no està disputant cap Guerra Freda a ningú, tot el contrari, a quasi tothom li interessa establir aliances fonamentals de tipus comercial i econòmic, perquè tothom sap què passarà amb el gegant xinès d’aquí a 20 anys.

Dèiem que la situació era incomparable, i és cert; el que passa amb el poble tibetà, des de fora, als ulls dels països grans és un afer intern xinès, perquè no transcendeix més enllà de la Xina. Un poble ocupat fa 50 anys per una dictadura xinesa avui més dissimulada que no fa mal a ningú, de moment. l’URSS i els seus satèl·lits, varen ser una altra història. Està clar que podem criticar l’intensitat de els protestes dels estats, nosaltres que no en tenim la culpa; però segurament és molt fàcil carregar el mort als de sempre i fregar-nos les mans.

Sí que trobo bastant barat que es digui que els esportistes són simples actors d’una gran comèdia. Em sembla absolutament ridicul. És un comentari que demostra bastant poc interès real, poquíssimes hores dedicades, per les competicions en sí i els atletes que hi van. No podem criticar falta de rigor en quant a les crítiques a la política xinesa, i després menysprear encara amb menys rigor els esportistes. Per a què quedi clar; a banda d’estar prohibida qualsevol manifestació de caire política -discutible- també ho està qualsevol de tipus publicitària.

4. salmeron - 18 Agost 2008

Suposo que queda clar que el meu article no donava a entendre que la situació de Guerra Freda del 1980 sigui comparable a l’actual. El que comparo és l’actitud davant d’una ocupació injusta quan afecta interessos de geoestratègia i quan no els afecta. El sentit del meu article és que la comunitat internacional es mou principalment per interessos fàctics i la legalitat internacional és secundària. Això malauradament sempre ha sigut així. Qui es molestarà en anar contra el que no perjudica interessos econòmics o polítics, encara que vulneri l’ordre jurídic internacional?.
No sé quines són les crítiques barates que ha llegit el company Jordi, li hauries de preguntar a ell. No crec que vulgui dir que els esportistes no són rigorosos, sinó que l’esport està subordinat a la política. Tu presuposes que ell es refereix a les crítiques a la política capitalista xinesa, no ho diu. I jop no crec que la Xina sigui una pseudodictadura. És una dictadura d’origen comunista que cada vegada té menys a veure amb el sistema socioeconòmic que li correspondria. Però no deixa de ser una dictadura de partit únic.

5. Veu de Mel - 20 Agost 2008

Siguem clars, el debat no és que l’esport estigui subordinat a la política sinó que tot està subordinat a la política. Sobre els atacs barats, si deixo aquí el comentari se suposa que també queda a la vista de tothom qui hi vulgui entrar; vull dir que no es tracta de dirigir-se directament a algú quan ell mateix ho pot veure aquí i respondre si ho creu adient.

Particularment, a mi em sembla que si que fa una referència a la política xinesa -que jo afegia, de caire capitalista- tot i que comparteixo per descomptat que Xina ara mateix és completament una dictadura; però m’havia semblat millor ser més fina i rebaixar-ho a pseudo-dictadura. El pretès orígen “comunista” per mi no fou més que una mentida com va passar a l’URSS i a d’altres països. Suposo que la societat dels últims temps no està preparada per adoptar un sistema comunista real, potser amb un pas intermig socialista, no ho sé. Els interessos personals sempre s’han acabat sobreposant i en aquest cas traduït en les dictadures de Mao, Stalin, etcètera.

En el cas de l’estat espanyol, ja vàrem veure el flac favor que ens van fer els grans sindicats o d’altres organitzacions obreres en les seves ramificacions i versions d’entendre el proletariat, el comunisme: una olla de grills plena de llops arrencant-se les pells, tot per manar -i també reprimir- una societat ja “tocada de mort” per la guerra civil, tot accelerant el desastre final.

6. salmeron - 20 Agost 2008

Jo crec que la intenció de Mao si que era comunista. No es que comparteixi els ideals de Mao, sinó que crec que era sincer. Va intentar superar l’esperit “petit burgès” enviant intel.lectuals a treballar al camp. Volia la participació real del poble. Encara que era stalinista no era tan fredament burocràtic com per limitar-se a estabilitzar el sistema econòmicament. Jo crec que es creia de debó els ideals comunistes, cosa que no el justifica. És a partir de la seva mort i amb el fracàs de la “banda dels quatre” que s’aplica el principi: “gat negre, gat blanc el que importa es que mengi ratolins”. La “banda dels quatre” dirigits per la quarta i última dona de Mao deien tot el contrari: “és preferible un tren socialista que arribi tard a un tren capitalista que arribi a l’hora”. Des de 1978 amb Deng Xiao Ping es combina eficàcia econòmica amb dictadura de partit únic.

7. Veu de Mel - 22 Agost 2008

Potser sóc jo la que ja va amb algun prejudici que desconec, però la veritat és que desconfio força més de la postura de Mao sobretot en referència al funcionament del país un cop va ser-hi al poder.

A veure, està clar que la cosa no és fàcil i a mi em sembla que el fet que es tractés d’un país colonialitzat per una de les grans metròpolis del temps, també va tenir una gran influència. No és el mateix agafar un país fet amb la seva pròpia dinàmica, que a més a més haver de carregar amb el pes d’haver-se de treure del damunt “el factor estranger”, un invasor, un intrús ficant-hi cullerada; com ho vulguis dir.

La Xina, també, queda clar que en aquell moment era un país abocat al ruralisme, que venia de l’època dels emperadors, una mica com l’entrada al segle vint de Rússia que es va posar les piles a cop de revolucions ben de pressa. Jo sempre acostumo a ressaltar la contradicció entre el que seria el comunisme, teòricament un sistema esquerríssim pel seu caràcter proletari, i el tema de les dictadures en les què ha derivat a tot arreu; per molt que sigui una dictadura del proletariat -mal aplicada arreu- per mi implica una intenció de sobreposar X a Y, reprimir i extorsionar aquells que es desviésin, en aquest cas, del partit únic; és clar, una dictadura, doncs el mateix que podien fer els que tenien abans el poder, o qualsevol altre dictador que no fos comunista.

Per mi, el concepte “esquerres” i “dictadura” com teòricament també veiem a Cuba, no poden coexistir. Quan es dona el factor dictadur, esquerres passa a esdevenir dretes o extrema dreta o feixisme o de la manera que l’hàgim d’anomenar. A mi no em provoca cap simpatia ni cap Mao ni cap Castro ni cap ningú que per dir-se comunistes hàgim de donar per fet que hàgin de ser d’esquerres i voler l’igualtat de tot i de tothom. No m’ho crec. Ara bé, si el comunisme realment era aixòs, crec que va haver-hi un error de plantejaments de conceptes de bon principi, o jo sóc anticomunista. Per això tornant al que et venia a dir, no crec que fos tan benintencionat com entenc que dius. Una altra cosa és que hagués lluitat pel progrés del país i per superar aquest esperit “petit-burgès”, però no muntant la dictadura que va muntar; les coses no es fan a la força. Per això no hi puc estar d’acord. Em semblaria bastant repugnant si el comunisme realment “pur” el que hagués promocionat fos això.

8. salmeron - 22 Agost 2008

Sembla que tenim diferències de concepte importants. Dictadura per mi és el règim polític que aboleix totes les llibertats individuals i polítiques independemment de quin sigui l’objectiu. Esquerra prové de l’època feudal, els representants de l’estament popular seien a l’esquerra als parlaments o corts feudals. Esquerra es refereix a la representació dels interessos de les classes populars. Democràcia tal com l’entenem a Occident és la representació política del poble entesos tots els ciutadans com a iguals davant la llei, i per tant independemment de l’interès de classe. Ser d’esquerres no necesàriament és ser un demòcrata. La idea marxista de democràcia es fonamenta en la classe, no en la noció de ciutadà que considera una idea burgesa. Mao es pensava que mitjançant la dictadura de classe s’arribaria a una societat ideal a la que ja no calguès ni la coerció estatal, fase última del comunisme equiparable a l’anarquia..
Fa dècades que no m’interessa el pensament Mao Tse Tung. El 1977 vaig acabar fastiguejat desprès de llegir una biografia de Mao Tse Tung a la que es veia clarament la rigidesa d’una dictadura que no permetia ni la més mínima desviació de la línia oficial. Jo crec que Mao es creia la utopia comunista. El que no se la creu sóc jo. És preferible les garanties constitucionals d’una democràcia liberal a la magnífica utopia d’una societat sense Estat, al preu de pasar primer per una dictadura salvatge.


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image