anar a nevagció

EL “LEBENSWELT” (MÓN DE LA VIDA) I LA FORMACIÓ D’IDEOLOGIES RUPTURISTES. 11 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El concepte de Lebenswelt (Món de la Vida) l’utilitza Edmund Husserl (1859-1938) a la seva fenomenologia. Més endavant l’utilitza Jürgen Habermas (1929) a la teoria social (1) i del llenguatge.(2) El que jo entenc per món de la vida es fonamenta aproximadament en l’ús que fa Habermas del concepte.
El Lebenswelt és la realitat social dins de la qual es desenvolupa el subjecte racional. És el marc de relacions socials que determinen el que és socialment acceptable. Determina tant les creences sobre el que és vertader o fals, o sobre el que és correcte o incorrecte. És el marc referencial de la interpretació intelectual del món com de la nostra praxi moral. Això genera una inevitable tensió entre les pretensions universals de validessa (3) i el marc concret dins del què es desenvolupa. Les pretensions universals de validessa, que es poden referir al món objectiu,(4)subjectiu (5) o social,(6) són possibles dins d’un marc fàcticament donat que ell mateix no és universal. Això aleshores genera el conflicte entre facticitat (7) i validessa.(8) Les regles formals a priori (9) són sense cap gènere de dubtes universalistes i es poden distingir fàcilment les accions racionalment motivades de les fàcticament imposades. Però el mateix universalisme de les pfretensions de validessa es dóna dins d’un marc fàcticament donat que ell mateix no es pot justificar des d’un punt de vista univeersalista. Kant no tenia aquests problemes. Senzillament no coneixia el concepte de món de la vida, i podia justificar la praxi del subjecte des d’un punt de vista estrictament metafísic. El problema apareix al segle XX quan van situar el subjecte metafísic dins del marc social real. La teoria de Habermas, digui el que digui Habermas, és un híbrid de Kant i Marx. Es massa racionalista per ser marxista i massa socialitzant del subjecte per ser kantià.
Nosaltres, que ja som la generació següent a la de Habermas, ens hem d’interessar pel concepte de Lebenswelt tal com ell l’utilitza, perquè ens revel.la un problema de fet. Com podem fonamentar una ideologia universalista dins del marc d’un món de la vida fàcticament donat?. Tota ideologia és universalista quant a la seva pretensió de validessa. (10) No té cap sentit un subjectivisme relativista que es limita a dir que es tracta d’una opinió particular. Bé, té un sentit escèptic que implica un decisionisme irracionalista quant a la praxi social. Si parlem de racionalisme universalista (11) no dogmàtic el consens social ha d’estar racionalment motivat.
Bé, el nostre problema és que una ideologia rupturista és contradictòria respecte del propi marc (món de la vida) al qual es desenvolupa. La fonamentació universalista de qualsevol ideologia rupturista implica la superació històrica del mateix marc dins del qual es desenvolupa. El món de la vida a Catalunya és sense cap dubte espanyol. Dins d’aquest marc l’enunciat “Catalunya és Espanya” queda com un enunciat constatatiu. L’espanyolitat de Catalunya sembla una realitat objectiva. “La unitat d’Espanya és un bé” queda com un enunciat moralment correcte. Des de l’independentisme rupturista (i que l’independentisme és rupturista és una veritat analítica) l’enunciat es dóna dins d’un marc referencial antagònic. Aquest enunciat només serà constatiu dins d’una Catalunya independent. Ara és una pretensió universalista de validessa sense fonament fàctic. Igualment succeeix amb l’enunciat: “La unitat d’Espanya implica supremacia ètnica”. És un enunciat estranyíssim dins del marc actual de referència. Aquest enunciat és igualment un enunciat que es refereix al món dels valors. Igual que el primer no és constatatiu. Una ideologia rupturista no genera enunciats constatatius dins del marc vigent. Genera pretensions universalistes de validessa (3) sense marc referencial donat. Els seus enunciats no poden ser mai constatatius, perquè encara està per construir el món objectiu que implica la ideologia. Pot generar enunciats subjectius (veracitat) o morals. L’enunciat “Jo sóc independentista” és subjectiu, perquè la seva validessa es demostra només amb la coherència interna del que implica l’enunciat. Es tractas de si realment ho sóc, o bé sóc un mentider. Els enunciats de validessa morals no tenen referent social actual. El referent social actual és el d’una moralitat antagònica de la ruptura que tendeix a l’autorreproducció del sistema vigent. La ideologia rupturista sempre juga amb desavantatge al sistema vigent. El marc referencial només es pot donar dins d’una minoria que vol destruir l’actual Lebenswelt. Per això s’ha de majoritzar, atraure la majoria social i política.

(1) TEORIA SOCIAL. La filosofia de Habermas és una teoria social crítica entesa en clau de filosofia del llenguatge.
(2) TEORIA DEL LLENGUATGE. En Habermas la filosofia del llenguatge explica les relacions socials. Entèn el llenguatge com a racionalitat dialògica. És una mena de sociologia racionalista.
(3) PRETENSIONS UNIVERSALS DE VALIDESSA. Els participants al diàleg emeten enunciats o fan actes de parla que implica la validessa universal de la seva pretensió, d’acord amb les regles formals a priori del diàleg.

(4) MÓN OBJECTIU. Els enunciats constatius fa referència al món que ens envolta. La seva validessa es pot comprovar empíricament.

(5) MÓN SUBJECTIU. El món subjectium és el propi de l’individu. La seva validessa consisteix en la sinceritat de qui emet l’enunciat. Només es pot comprovar mitjançant la coherència entre el que diu i el que fa.

(6) MÓN SOCIAL. Els enunciats que tracten sobre el que és correcte i el que és incorrecte tenen el seu referent a la societat. El món social és el marc de referència dels valors ètics.

(7) FACTICITAT. En aquest context la facticitat és el món de la vida com a quelcom fàcticament donat.

(8) VALIDESSA. La validessa d’un enunciat es dóna dins d’un context que ell mateix no és universalitzable. Al mateix temps la validessa d’un enunciat exigeix la seva universalitat.

(9) REGLES FORMALS A PRIORI. Els participants al diàleg han d’acceptar unes regles formals a priori per a que aquest sigui autènticament racional. Tots els participants són lliures i iguals. No poden haver imposicions fàctiques. No es poden contradir, Etc.

(10) PRETENSIÓ DE VALIDESSA. Al diàleg tots els participants emeten enunciats que impliquen unes pretensions de validessa.

(11) RACIONALISME UNIVERSALISTA. A Occident des dels grecs moltes filosofies han pretès trobar la veritat a partir de l’ús de la raó. El racionalisme universalista no dogmàtic és el que busca el coneixement mitjançant el consens social racionalment motivat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (4-VIII-2008).