anar a nevagció

LA MEVA POSTURA DAVANT LA DISPUTA DEL POSITIVISME A LA SOCIOLOGIA ALEMANYA. (NF) 7 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Pot semblar que tracto sobre coses del passat que han perdut la seva vigència. Jo no crec que sigui així. El que m’interessa personalment és elaborar una teoria pròpia sobre el canvi històric. Per això la meva postura no pot ser massa positivista.
A principis dels anys 60 a l’Alemanya Occidental va haver la disputa entre els positivistes (Karl R. Popper i Hans Albert) i els “dialèctics” (Theodor Adorno i Jürgen Habermas). Els primer eren els cientificistes, els que no volen cap altra conceptualització que no sigui la de la ciència empírico-analítica. Els segons, que eren la primera i la segona generació de l’Escola de Francfort, encara defensaven conceptes de la tradició marxista com totalitat i dialèctica. Hans Albert (1921) com a bon cientificista no podia acceptar cap concepte que no es pugui justificar com a empíricament observable. El concepte de totalitat social no és correspon amb cap entitat del món empíric. És observable la societat com un tot?. Aleshores és que s’ha de partir d’una conceptualització no justificable en termes de l’empirisme lògic. El concepte de dialèctica va lligat al de totalitat. La dialèctica com a lògica de la negació, el que pretèn superar és la societat co9m a conjunt. L’empirisme en sociologia no pot acceptar cap entitat que no sigui individualitzable. Això també és un problema epistemològic perquè aleshores no existeixen les entitats col.lectives: l’Estat, la burocràcia, l’Exèrcit, etc. Existeixen els funcionaris, els soldats, etc.
La postura de Karl R. Popper (1902-94) quant al canvi social té un cert interès per mi. No estic d’acord amb el seu reduccionisme, però en determinades circumstàncies històriques si que és convenient aplicar el seu mètode. Popper pensava que no és possible el canvi de la totalitat, però si que és possible l’enginyeria social. L’enginyer no crea una màquina nova, sinó que manipula la que ja existeix. Aquestes són les possibilitats de canvi social que veia Karl R. Popper. Popper havia sigut del marxisme revolucionari a la Viena dels anys 20, com tothom, però a “La societat oberta i els seus enemics” (1945) defensa postures clarament reformistes. A més la seva filosofia de la ciència tampoc és precisament d’arrel hegeliana. La seva metodologia és una reforma o moderació del neopositivisme radical del Cercle de Viena.
Adorno (1903-69) no era un cientificista i a més acusava el positivisme, juntament amb Horkheimer (1895-1973), de ser “teoria tradicional”. Evidemment que el positivisme no és teoria tradicional, volia dir que coincideix amb la metafísica en no ser una teoria crítica. La teoria crítica es fonamenta en la lògica de la negació, no en la lògica de la identitat. El canvi revolucionari només es pot concebre en termes dialèctics.
Habermas (1929) no és cientificista, però també es considera postmetafísic. No és possible un discurs neutre de la totalitat de l’ens, sobre la base de principis últims infal.libles. A més, a diferència d’Apel (1922), és escèptic sobre el coneixement dels principis últims. Habermas critica el reduccionisme positivista i encara accepta el caràcter autorreflexiu de la filosofia com a discurs vàlid. A Habermas no li preocupa que els seus conceptes no siguin justificables des del punt de vista cientificista. El coneixement humà no es redueix al que es pugui justificar físico-matemàticament.
La meva postura no és la de Habermas, però és la més pròxima. En sociologia ens hem de limitar a fer fenomenologia descriptiva. Per això la sociologia no ha de ser metafísica. No és que consideri sense sentit les fonamentacions metafísiques com fan els positivistes. És que l’interès per conèixer i transformar la societat vigent no exigeix de cap metafísica. Els conceptes de totalitat i dialèctica són imprescindibles per entendre la dinàmica social. El tot social és radicalment transformable, no ens he de limitar a l’enginyeria social . Això només s’aplica als períodes d’estabilitat sistèmica. El canvi radical és una possibilitat contingent que no pertany a les estructures ontològiques de la societat. Pertany a l’àmbit fenomènic, a l’àmbit del que ens és donat a la percepció immediata. Cap societat porta dins el germen de la seva pròpia destrucció. Es sap veure la possibilitat de destruir-la o no.
La ciència social és filosofia, els seus conceptes propis no s’adequen a les exigències de l’empirisme lògic. A més no coneix d’allò necesari, sinó d’allò contingent.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (3-VIII-2008).