anar a nevagció

NOU VOCABULARI DELS CONCEPTES EN EL SENTIT QUE ELS HE UTILITZAT. 6 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

ATEISME PRÀCTIC. A l’àmbit ètic l’ateisme consisteix a regir-se per una legislació universalment vàlida, però que no prové de la Revel.lació. Des del meu punt de vista la màxima kantiana que diu: “Actua de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal” implica una forma d’ateisme pràctic, la que jo considero que fonamenta la laïcitat. Qualsevol forma de relativisme moral també és un ateisme pràctic, però no és el que m’interessa més.

ATEISME TEÒRIC. Tant en la seva forma dogmàtica com en la seva forma metodològica, l’ateisme teòric és l’intent d’explicar la totalitat sense la necessitat de cap fonamentació trascendent.

CANVI HISTÒRIC QUALITATIU. Per no confondre la meva idea amb la marxista del canvi revolucionari prefereixo dir canvi històric qualitatiu. Igual que la revolució és un canvi qualitatiu, però no necesàriament s’ha de produir per mitjà de la violència, ni menys encara es tracta d’una crisi sistèmica entesa en clau determinista. En el canvi històric qualitatiu intervé un subjecte històric que calcula les possibilitats objectives. Els sistemes no cauen per la dinàmica interna, els fan caures els que calculen bé les possibilitats.

CANVI SOCIAL RADICAL. Es tracta del canvi de model socialque afecta la totalitat, S’ha de diferenciar dels canvis habituals que no afecten l’estructura social.

CERCLE DE VIENA. Als anys 20 del segle XX es va crear a Viena un grup de filòsofs de la ciència i del llenguatge neopositivistes. Destaquen Rudolf Carnap, Alfred Ayer, Maurice Slick, etc. Les seves tesis són les de l’empirisme més radical. No hi ha cap altre enunciat vàlid que no sigui empíricament contrastable. La filosofia es limita a un problema de clarificació del llenguatge. Tot el coneixement humà es limita a experiència i als aspectes formals a priori.

DECISIONISME IRRACIONALISTA. Quan no hi ha base cognitiva real aleshores s’ha de prendre una decisió sense cap fonament racional. És inevitable, si és el cas que no hi ha fonament cognitiu, i s’ha de fer així. Si no es fes així implicaria la impossibilitat de la praxi.

DEISME. És el corrent de pensament que es va donar sobretot al segle XVIII que constia en reduir la religió a l’àmbit de la mera raó. Es diferencia de la concepció mitjaval en què exclou l’àmbit de la fe.

EMPIRISME. L’empirisme modern, el que neix al segle XVII, va lligat a la noció de fenomen (veure el primer vocabulari). És antitètic de l’empirisme aristotèlic i, per suposat, del tomista. L’experiència sensible es redueix a la dada de consciència, sense presupòsits metafísics. La seva radicalització porta a no acceptar cap concepte que impliqui presupòsits no observables.

EMPIRISME LÒGIC. La filosofia del Cercle de Viena es pot considerar com a filosofia analítica o com a empirisme lògic. Es tracta d’una filosofia cientificista que redueix el coneixement humà als continguts a posteriori de l’experiència sensible, i els continguts formals a priori de la lògica i la matemàtica.

ESCEPTICISME. El subjectivisme relativista és escètic en tant que i8mplica la impossibilitat de conèixer. El coneixement humà és universal, si tal cosa no és possible aleshores el que hi ha és escepticisme.

ÈTICA FORMAL. Les ètiques formals es fonamenten en el procediment. La llei es justifica per si mateixa sense tenir en compte els resultats. Les ètiques formals són més obertes que les materials perquè el contingut de la norma pot variar molt. Únicament cal que s’adapti a un procediment universalista.

ÈTICA MATERIAL. Les ètiques materials determinen el contingut de la norma ètica no d’acord amb un procediment, sinó d’acord amb els resultats. Els resultats no tenen perquè ser empírics, sinó que són els adequats a la naturalessa humana. “Fès tal cosa i t’anirà bé”. Això és el que compta, que et vagi bé, no la llei en si mateixa.

FACTICITAT. La realitat donada al marge de tota legitimació o racionalitat.

FAL.LÀCIA NATURALISTA. El primer en tractar la fal.làcia naturalista fou David Hume. Al segle XX l’han seguit els filòsofs analítics. Consisteix en justificar el deure èsser sobre la base de l’èsser; o sigui justificar la norma sobre la base del què és, o hi ha. Hume nega el fonament ontològic de l’ètica. Això també ho farà Sartre des de la fenomenologia al segle XX.

FILOSOFIA DEL SUBJECTE. La filosofia a partir de Descartes, i especialment a partir de Kant, pren com a punt de partida per a la interpretació del món el subjecte pensant. És la raó humana la que té un paper actiu en la interpretació del món, no es limita a ser un reflexe passiu del món.

HISTORICISME. L’historicisme és la tendència a reduir tot l’àmbit humà: economia, política, ètica, filosofia, art, religió, etc. a la seva realitat històrica. És l’antítesi del pensament que creu en realitats eternes i immutables. També s’entèn l’historicisme com la justificació de la praxi ètica o política en funció d’una determinada interpretació del destí històric de la humanitat o d’una suposada necessitat històrica.
Dins de la meva interpretació del món és impossible entendre la humanitat fora de la seva historicitat, però aquesta és el marc de realització d’allò universal i suprahistòric. No és que no hi hagi res universal i suprahistòric, sinó que la condició de possibilitat de la seva realització és un marc aliè.

HOLISME METODOLÒGIC. Només la societat entesa com a totalitat social té entitat pròpia. La societat constitueix l’individu.

HOLISME METODOLÒGIC MODERAT. La meva versió de l’holisme implica el reconeixement de què la societat com a totalitat preexisteix a l’individu, té entitat pròpia, però al mateix temps l’individu és qualitativament diferent del tot social. L’individu es contraposa ontològicament a la societat, encara que la sociabilitat li exigeix que s’adapti o que canvii el tot social. No obstant això les societats obertes fan possible individualitats antagòniques dins del mateix marc social.

IDEALISME. A un diccionari de filosofia l’entrada idealisme hauria d’ocupar pàgines i pàgines. Hi ha multitud de formes d’idealisme des de Plató fins a l’idealisme alemany.
En sentit marxista idealisme és qualsevol forma de pensament que explica la realitat sense tenir an compte les condicions materials d’existència.
En sentit kantià són les formes a priori de la sensibilitat per les quals és possible el coneixement empíric.
Jo tendeixo a identificar idealisme amb fenomenologia o reducció de la cosa a percepció sensible.

INDIVIDUALISME METODOLÒGIC. Mètode d’anàlisi social que parteix de la premisa de què els individus són els que tenen entitat pròpia. La societat és la suma d’individus.

LÒGICA DE LA IDENTITAT. És la lògica formal. A és igual a A. Implica l’ontologia de l’èsser en tant que èsser. És clar que s’aplica al món fenomènic, però vist des de la perspectiva del que és, no del que esdevé.

LÒGICA DE LA NEGACIÓ. La lògica dialèctica i la lògica de la negació és el mateix. A és igual a no A. Per tant es tracta d’una lògica antitètica a l’aristotelisme, imperant a Occident fins a Hegel. La lògica de la negació està vista des de la perspectiva ontològica de l’èsser en tant que esdevé. A és igual a no A vol dir que A porta en si la la llavor de la seva pròpia superació. És més. El seu autèntic èsser l’assoleix mitjançant la negació. L’èsser de la llavor és l’arbre.

METAÈTICA. Fonamentació universalista de les normes de conducta positivament donades.

ONTOANTROPOLOGIA. Concepció de l’èsser humà d’acord amb les categories de l’èsser. Es distingeix d’una concepció empírica de l’èsser humà en què no observa l’acció empírica humana, sinó que concep l’home d’acord amb una suposada naturalessa humana.

RAÓ PRÀCTICA. Parlem d’ús pràctic de la raó o de raó pràctica quan responem a la pregunta què haig de fer?. La raó pràctica és la branca ètica de la filosofia.

RAÓ TEÒRICA. Parlem d’ús teòric de la raó o raó teòrica quan responem a la pregunta què és?. La raó teòrica explica el món. Diu del que és no del dure èsser. La raó teòrica es pot correspondre segons sigui la filosofia amb l’ontologia o amb la fenomenologia. En el sentit kantià que és el primer en utilitzar aquesta terminologia la raó teòrica tracta del fenomen, ja que l’èsser és allò que no podem conèixer.

RELATIVISME HISTÒRIC. Tendència a creure en què no hia res universal. Tot es justifica per les condicions històriques del moment.

SUBJECTE. S’entèn el subjecte com a relació intencional a la cosa. El subjecte s’autofonamenta en si com a hispòstasi. És l’antítesi de la cosa.

SUBJECTE METAFÍSICAMENT AUTOFONAMENTAT. El subjecte en tant que es fonamenta en la pròpia consciència més enllà de la facticitat física o social. És la garantia de la individualitat, de què el subjecte no es redueix a una realitat externa.

SUBJECTE RACIONAL. En la tradició del pensament occidental l’individu humà en tant que animal racional es regeix per criteris universalistes de la raó. Això ha sigut fortament contestat per tota mena d’irracionalismes: el positivisme, el marxisme, Nietzsche, la psicoanàlisi, etc. Irracionalisme no vol dir irracional, sinó negació o important disminució de la capacitat humana de regir-se per criteris universalistes de la raó. Habermas adopta una postura intermitja situant el subjecte racional en una situació social a la que els referents no són universalistes, però les seves pretensions si que ho som.

SUPRASENSIBLE. A la metafísica cristiana mitjaval d’arrel platònica o aristotèlica suprasensible és el món que no captem pels sentits. És perfecte i és el fonament del món sensible.
En general podem parlar de fonament suprasensible quan pretenem un coneixement no empíric (a posteriori) ni lògico-matemàtic (a priori). L’ètica kantiana té un fonament suprasensible encara que sigui antitètica de la fonamentació metafísica mitjaval.

TEORIA CRÍTICA. Segons l’Escola de Francfort la que entèn la realitat no com a fet donat, sinó en termes dialèctics. El que hi ha no s’entèn com a immutable o insuperable, sinó com a superable.

TEORIA TRADICIONAL. Theodor Adorno i Horkheimer consideraven com a teoria tradicional la que es limita a explicar el que hi ha i afirma la seva immutabilitat. Així la metafísica i el positivisme encara que tinguesin ontologies antagòniques veuen la realitat com si fos fixa.

TOTALITAT. La totalitat ontològicament entesa és antitètica de l’empirisme. No és observable. Per tant tota teoria que inclogui aquest concepte no és científica. Qualsevol teoria que inclogui aquest concepte i es digui científica és pseudocientífica. En això té raó el positivisme contra el marxisme. Però aquest concepte des del meum punt de vista és legítim, perquè la filosofia és un àmbit de coneixement vàlid.

VERITAT ANALÍTICA. Tautologgia. El predicat es troba inclòs al subjecte, no aporta informació emprírica.

NICOLAS SARKOZY, EL DEFENSOR DE LES LLENGÜES MINORITÀRIES. (ND) 6 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Estem de sort els defensors de les pluralisme cultural a Europa. Ens ha sortit un inesperat i poderòs “defensor”. El president dde la República francesa és ara el “defensor” de la pluralitat cultural a l’Estat francès i a Europa. Amb un aliat tan poderòs segur que avancem en la línia del reconeixement del pluralisme cultural a Europa. Només un petit detall cal tenir en compte. El senyor Sarkozy és poderòs a condició de què el pluralisme cultural no es tradueixi políticament en pobles lliures, sinó en la permanència històrica del caràcter minoritari de les llengües que ja ho som. I el seu poder, la grandeur de la France, es fonamenta en la minorització històrica de les llengües que ara reconeix la seva existència.
Nicolas Sarkozy és el president de l’Estat jacobí per excel.lència. Al seu costat l’Estat espanyol és una còpia deficient. Ni el centralisme franquista arribà a insults tan greus com: “Soyez propes, parlez-vous français”. “Háblame en cristiano” és un insult propi d’una persona barroera sense la més mínima racionalitat moral, però no arriba a l’ofensa moral de tractar les llengües oprimides de brutícia.
Nicolas Sarkozy, el sisé president de la cinquena República, segueix en la mateixa línia política que els seus antecesors. Com a molt pot donar lloc a un regionalisme compatible amb la República una i indivisible. Lesgilació regionalista a França ja existeix de fa dècades.
Els jacobins, representants del sector més radical del Tercer Estat a la Revolució Francesa, eren en el terreny nacional uns autèntics genocides. En el terreny de l’organització territorial de l’Estat no tenien res de revolucionaris. Seguien la mateixa política de la monarquia absoluta, si no pitjor. Calia destruir totes les instàncies polítiques no centralistes com els Parlaments regionals.
La unitat nacional francesa, de la que si és sincer defensor Sarkozy, no neix de la Gran Revolució. Neix de la política centralitzadora i absolutista de Felip II Ayugust (1180-1223). Al regnat anterior, el de Lluis VII (1137-80) França estava en una situació molt perillosa. Enric II Plantagenet d’Anglaterra (1154-89) s’havia casat amb la dona de Lluis VII, Leonor d’Aquitania. En el terreny matrimonial li havia fet un favor, però en el terreny polític que la Corona d’Anglaterra posseís Aquitània, posava el regne de França a la vora de desaparèixer. Lluis VII va resistir, però no va saber reaccionar. Va ser el seu fill Felip II August el que es va desempallegar de la dominació angevina i es va crear un Regne centralitzat i fort.
va atacar els càtars que influenciaven perillosament la noblesa occitana. En aquest cas va funcionar l’aliança entre Roma i la Corona francesa. Roma volia acabar amb “l’heretgia” i la Corona volia Occitània. França va destruir al segle XIII l’esplendorosa cultura occitana del segle XII,. Tot sigui per engrandir el poder de la Corona. Aquests són els orígens de la unitat nacional francesa, molt llunyabs al conepte de la democràcia moderna. La democràcia contemporània, menys encara la francesa, no es planteja el problema; i fins i tot en casos com el francès aprofondeix encara més la línia genocida i de supremacia ètnica.
El concepte de la República una i indivisible aprofondeix encara més l’autoritarisme i el centralisme estatal ja existents sota la monarquia absoluta. No estic dient que no hi hagi hagut canvi revolucionari. Hi ha canvi revolucionari quant a la laïcitat de l’Estat, el procedimentalisme democràtic, la sobirania popular, etc. El que no es planteja la Revolució és que la noció revolucionària de citoyen es fonamenta absurdament en la supremacia ètnica. El que no ha canviat la Gran Revolució és l’ambició de poder gratuïta i arbitrària d’uns pobles sobre uns altres.
La política de Sarkozy va en la línia del reconeixement del pluralisme cultural per tal d’evitar els possibles efectes rupturistes de l’independentisme. És la tipica política de la reforma per evitar la “revolució”.
Aquesta és la meva resposta: “Senyor Sarkozy, monsieur le President, facim igual que Gorbatxov. Reformi i reestructuri el seu Estat fins al punt de dissoldre’l. Retiri’s incondicionalment del país bretó, d’Occitània i de Còrsega. Lliuri Alsàcia-Lorena a la RFA, Iparralde a Euskal Herria i el Roselló als Països Catalans. Condemni l’ocupació francesa d’Occitània al segle XIII i reconegui que la imposició del francès al país d’Oc va ser un retrocès cultural.”
Bé, això és la lluita ideològica. En política s’ha de negociar amb Sarkozy.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (2-VIII-2008).