LA MILITÀNCIA LINGÜÍSTICA I L’INDIVIDUALISME METODOLÒGIC. (ND) 4 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback La militància lingüística té molt poca capacitat d’incidència real en lús social del català. Cridar a la militància lingüística de l’individu és empenye’l a una guerra de desgast que no trigarà massa a perdre amb tota seguretat. La societat no és la suma dels individus. És una fal.làcia creure que mentre més individus hi hagin que canviin d’actitud lingüística més força tindrem per capgirar la situació lingüística al nostre favor. Estem davant d’una qüestió metodològica en sociologia sobre com interpretar les relacions entre individu i societat.
Abans de continuar vull deixar clar que no vaig contra la política de la Plataforma per la Llengua. Ells fan el que poden dins d’un món hostil. A més parcialment tenen raó. Si que hi ha lleis a favor nostre, i a males en algunes ocasions podem guanyar nosaltres. Però la legislació està dins d’un context social molt més ampli que ens és desfavorable. A més, en última instància el legislador és espanyol, i cap dret reconegut als catalans com a poble va contra l’esperit de la unitat d’Espanya.
El problema que trobo en el plantejament de la militància lingüística és que es regeix per criteris propis de l’individualisme metodològic. La societat es composa d’individus. Un individu és una realitat ontològica, té entitat pròpia. La societat és la suma dels individus, la força social la dóna la unió lliure d’individus. Mentre més individus units més força. Aquesta és la típica fal.làcia del liberalisme polític. Amaga que darrera dels drets formals de la democràcia hi ha la sobirania sobre la que es sustenten. Els drets són plurals, però la sobirania és una. La sobirania és el factor unificador, el nexe d’unió que constitueix la mateixa societat. L’individu neix de la societat, no a l’inrevès. No té sentit parlar d’una unió lliure d’individus com si aquests fosin anteriors a la societat. La relació individu-societat és dialèctica. Tampoc és que no existeixi l’individu. Però l’individu o la minoria social queda engolida dins del marc social al que es mou. Tal cosa impossibilitat el canvi socialment gradualment i com a suma d’invidus.
Certament els individus es poden unir i poden arribar a ser nombrosos, però si no neguen els fonaments de la mateixa societat acaben engolits per aquesta. El més radical dels individus, el més antisistema, fins i tot en l’extrem d’una minoria armada; reprodueix sense adonar-se els esquemes ideològics imperants a la societat. En aquest sentit l’individu si que és la cristal.lització del conjunt de les seves relacions socials. L’individu és un èsser social i la seva individualitat està farcida de sociabilitat.
Vistes així les coses sembla que no hi hagi cap possibilitat de canvi social. En canvi la història està plena no ja de canvi social, sinó d’autèntiques revolucions. El que jo vull dir és que la democràcia liberal no fa possible el canvi social perquè hi hagi llibertats individuals. Els canvis socials més radicals no s’han produït precisament a democràcies liberals. El canvi social no neix mai de la llibertat individual, El canvi social neix de la impossibilitat del sistema per reproduir la seva legitimació social. La llibertat individual pot ser la canalització del descontent social, però no és el fonament. Quan un grup social concep la societat com a totalitat, nega els fonaments de legitimitat de la societat actual, i planteja una visió totalitzadora d’una nova societat i la seva legitimació, que guanyi o no és una qüestió de força històrica. Però aquests són els fonaments del canvi radical.
El problema de la llengua tal com el planteja la Plataforma per la Llengua no té sentit pretendre que és un problema de lluita per reformes. Fer un ús digne del català és impossible sense el canvi de sobirania.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (1-VIII-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?