anar a nevagció

LA MILITÀNCIA LINGÜÍSTICA I L’HOLISME METODOLÒGIC. (NF) 4 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

En la dialèctica tensa o oposició de contraris: individualisme metodològic/holisme metodològic jo em situo en la versió moderada http://cat.bloctum.com/salmeron/2008/08/06/nou-vocabulari-dels-conceptes-en-el-sentit-que-els-he-utilitzat/ d’aquest últim. Holisme vé del grec ólos que vol dir totalitat. L’holisme metodològic és la interpretació de la sociologia segons la qual el que té entitat ontològica no és l’individu, sinó la societat entesa com a totalitat. L’individu és la manifestació o cristal.lització de la totalitat social. Aquesta és la versió més radical. Seria una incoherència per la meva part sostenir la versió més radical de l’holisme, ja que és incompatible amb la noció de subjecte. L’individu és un subjecte la realització del qual només és possible dins del marc de possibilitats donat per la totalitat social. L’individu neix cronològicament de la totalitat social, però en tant que posseidor de capacitat ontològica pròpia és qualitativament diferent del tot social, no un mer reflexe. A més l’individu com a subjecte porta en si la capacitat d’autofonamentació metafísica que el posa en tensió amb el tot social. La totalitat no constitueix ontològicament l’individu, sinó que és l’únic marc dins del qual es pot realitzar.
Què té a veure això amb la militància lingüística?. La totalitat social a Catalunya és l’individu, tant sin s’entèn com a individu en sentit estricte, com si s’entèn com a comunitat nacional minoritzada. El fet social no és possible actualment només en català, en canvi el fet espanyol constitueix ell sol el conjunt social. L’evidència d’això és que el monolingüe castellà no necessita fer cap militància lingüística, senzillament té la certesa de que ningú pot al.legar desconeixement del castellà. Si que de vegades el monolingüe castellà es troba amb problemes lingüístics amb el català. Únicament s’ha de molestar en deixar de caure el seu peu d’elefant sobre la puça catalana. La totalitat és envolvent, la minoria particular respecte del tot no es pot moure fora del marc de la totalitat. Per tant sempre acaba més tard o més aviat diluïda dins de la totalitat.
En canvi la militància lingüística ja indica l’existència d’un subjecte metafísicament autofonamentat. Quan el defensor de la llengua trenca el marc conceptual que implica la totalitat social espanyola es contraposa metafísicament a lahttp://cat.bloctum.com/salmeron/2008/08/06/nou-vocabulari-dels-conceptes-en-el-sentit-que-els-he-utilitzat/ de la societat real. El problema és que el militant lingüístic no arriba a veure les conseqüències conceptuals de la seva praxi. Es deixa engayar pel sistema i actúa amb criteris d’individualisme metodològic. Al sistema ja li va bé. Un “radical” que actúa d’acord amb els criteris que permeten la reproducció indefinida del sistema, és garantia d’estabilitat del mateix del sistema que vol destruir.
Jo defenso la teoria del canvi social radical o del canvi històric qualitatiu des de la perspectiva de l’holisme metodològic moderat. La idea està lluny de la teoria marxista de la revolució, perquè aquesta només pot entendre el canvi radical sobre la base de la crisi de la totalitat en tant que totalitat. L’individu o la minoria social pot provocar un canvi radical si és capaç de concebre una totalitat social alternativa a la vigent, amb fonaments ideològics propis, que assoleixi una majorització del grup suficient com per imposar-la. Això no vol dir sotmetre per la força la majoria social i política, sinó majoritzar el grup minoritari. Tenir una dinàmica política i d’atracció social suficient per convèncer la majoria. Per tant la meva teoria no és gens determinista. Es tracta de concebre la possibilitat contingent, dins d’un marc objectiu de possibilitats, de crear una societat nova i portar-la a la praxi sobre la base de la voluntat política.
En conclusió l’actual militància lingüística és absorbida pel mateix sistema perquè no ha calculat bé la força sistèmica de l’espanyol. Es tracta de concebre l’actual militància lingUística com a resistencialisme. Al mateix temps s’han de posar les bases ideològiques d’un món nou, un món al que la llengua “minoritària” limita la llengua “majoritària”. S’ha de radicalitzar ideològicament la part afectada, els catalans, per tal d’anar creixent i conquerint l’esperit espanyol que ha de quedar sotmès al fet català. No es tracta d’expandir la llengua dins del marc espanyol. Es tracta d’expandir l’esperit de ruptura per tal de què un dia el català domini l’espanyol als Països Catalans.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (2-VIII-2008).

LA MILITÀNCIA LINGÜÍSTICA I L’INDIVIDUALISME METODOLÒGIC. (ND) 4 Agost 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La militància lingüística té molt poca capacitat d’incidència real en lús social del català. Cridar a la militància lingüística de l’individu és empenye’l a una guerra de desgast que no trigarà massa a perdre amb tota seguretat. La societat no és la suma dels individus. És una fal.làcia creure que mentre més individus hi hagin que canviin d’actitud lingüística més força tindrem per capgirar la situació lingüística al nostre favor. Estem davant d’una qüestió metodològica en sociologia sobre com interpretar les relacions entre individu i societat.
Abans de continuar vull deixar clar que no vaig contra la política de la Plataforma per la Llengua. Ells fan el que poden dins d’un món hostil. A més parcialment tenen raó. Si que hi ha lleis a favor nostre, i a males en algunes ocasions podem guanyar nosaltres. Però la legislació està dins d’un context social molt més ampli que ens és desfavorable. A més, en última instància el legislador és espanyol, i cap dret reconegut als catalans com a poble va contra l’esperit de la unitat d’Espanya.
El problema que trobo en el plantejament de la militància lingüística és que es regeix per criteris propis de l’individualisme metodològic. La societat es composa d’individus. Un individu és una realitat ontològica, té entitat pròpia. La societat és la suma dels individus, la força social la dóna la unió lliure d’individus. Mentre més individus units més força. Aquesta és la típica fal.làcia del liberalisme polític. Amaga que darrera dels drets formals de la democràcia hi ha la sobirania sobre la que es sustenten. Els drets són plurals, però la sobirania és una. La sobirania és el factor unificador, el nexe d’unió que constitueix la mateixa societat. L’individu neix de la societat, no a l’inrevès. No té sentit parlar d’una unió lliure d’individus com si aquests fosin anteriors a la societat. La relació individu-societat és dialèctica. Tampoc és que no existeixi l’individu. Però l’individu o la minoria social queda engolida dins del marc social al que es mou. Tal cosa impossibilitat el canvi socialment gradualment i com a suma d’invidus.
Certament els individus es poden unir i poden arribar a ser nombrosos, però si no neguen els fonaments de la mateixa societat acaben engolits per aquesta. El més radical dels individus, el més antisistema, fins i tot en l’extrem d’una minoria armada; reprodueix sense adonar-se els esquemes ideològics imperants a la societat. En aquest sentit l’individu si que és la cristal.lització del conjunt de les seves relacions socials. L’individu és un èsser social i la seva individualitat està farcida de sociabilitat.
Vistes així les coses sembla que no hi hagi cap possibilitat de canvi social. En canvi la història està plena no ja de canvi social, sinó d’autèntiques revolucions. El que jo vull dir és que la democràcia liberal no fa possible el canvi social perquè hi hagi llibertats individuals. Els canvis socials més radicals no s’han produït precisament a democràcies liberals. El canvi social no neix mai de la llibertat individual, El canvi social neix de la impossibilitat del sistema per reproduir la seva legitimació social. La llibertat individual pot ser la canalització del descontent social, però no és el fonament. Quan un grup social concep la societat com a totalitat, nega els fonaments de legitimitat de la societat actual, i planteja una visió totalitzadora d’una nova societat i la seva legitimació, que guanyi o no és una qüestió de força històrica. Però aquests són els fonaments del canvi radical.
El problema de la llengua tal com el planteja la Plataforma per la Llengua no té sentit pretendre que és un problema de lluita per reformes. Fer un ús digne del català és impossible sense el canvi de sobirania.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (1-VIII-2008).