SOBIRANIA POPULAR I ESTRUCTURA DE CLASSE AL CAPITALISME TARDÀ. (ND) 27 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El sistema econòmic sota el qual vivim a començaments del segle XXI és el capitalisme. Es tracta de la forma madura del sistema. Aquest sistema no ha madurat sol. Factors externs i fins i tot antagònics l’han fet evolucionar. El primer capitalisme de la primera meitat del segle XIX va evolucionjar i es va convertir en el gran capitalisme. La concentració de capitals va crear grans monopolis entre finals del segle XIX i principis del XX. També per aquesta època es desenvolupa la fase imperialista del capitalisme. L’imperialisme capitalista es caracteritza per l’exportació de capitals.
La lluita de classes i l’amenaça del socialisme mundial ha obligat el capitalisme a canviar profundament. L’any 1929 és fatídic per al capitalisme. Intenses lluites de classes, inestabilitat política, la URSS ja existeix com a referent revolucionari internacional i a sobre enfonsament de la Bossa de Nova York. Més o menys per aquesta època John Maynard Keynes elabora les seves teories sobre les polítiques econòmiques que puguin agarantir la plena ocupació. Això diferencia dues etapes en l’evolució històrica del capitalisme. El capitalisme liberal com a tal s’enfonsa el 1929. Condueix a una crisi de sobreproducció i a l’antagonisme de classe més ferotge. A partir de la Segona Guerra Mundial s’apliquen les polítiques keynesianes i neix l’anomenat Estat del Benestar. Per tant podem situar el neixement del capitalisme tardà a partir de 1945.
Alguns consideren que el capitalisme tardà és una forma de socialisme igual que també diuen alguns que les economies planificades són capitalisme d’Estat. Jo considero que com a mode de producció el que determina el capitalisme és que com a mínim el mercat és el principal distribuidor. I d’una economia a la que no hi ha mercat lliure és absurd dir que és capitalisme. A partir dels anys 80 tornarà el neoliberalisme perquè de fet el capitalisme com a mode de producció no ha estat mai abolit mai a Occident.
La diferència entre el primer capitalisme i l’actual etapa tardana no és només d’estructura econòmica, sinó també d’estructura política. Al segle XIX el sufragi era censitari. De fet només podien votar les persones amb un determinat nivell de renda. Realment es tractava d’una democràcia burgesa. Amb el sufragi universal masculí que ja s’aconsegueix al mateix segle XIX no es pot parlar encara de democràcia, però ja supera el caràcter de classe. Però al segle XIX el càrrec polític no és pagat. Tal cosa vol dir que només tenen accès al càrrec polític els que ja tenen una renda: l’aristocràcia o la burgesia. Té sentit dir que la sobirania popular és un principi filosòfic que no s’aplica gens.
La situació social i econòmica de la classe obrera és tan miserable que l’única consciència política possible és la de la necessitat de destruir el sistema. Però les lluites de classe aconsegueixen millorar ostensiblement la situació econòmica de la classe obrera. A més al segle XX s’aconsegueix de debò l’escolarització universal arribant pràcticament a desaparèixer l’analfabetisme. L’opinió pública ja no s’ha de limitar al sector il.lustrat de la burgesia. El segle XX, especialment la segona meitat, aconsegueix acomplir realment el principi de la sobirania popular sense abolir vla divisió de la societat en classes. La falsació de les tesis marxistes no pot ser més absoluta. Però al mateix temps això és el resultat de la lluita de classes. Sense el marxisme no s’hauria realitzat el projecte polític del liberalisme.
Partint d’aquesta base jo arribo a la conclusió de què l’actual estat democràtic ja no és burgès. Es tracta d’una burocràcia que s’ha independitzat de la classe. La burocràcia estatal pot provenir indistintament de qualsevol sector social. No hi ha, doncs, cap lligam de classe entre l’administració civil i militar i la burgesia. Al mateix temps la burgesia continua exercint la seva dominació de classe a travès del mercat. La burgesia és la classe dominant, però l’Estat no és l’instrument polític de la seva dominació social. L’Estat actual és burocràtic i popular. És la sobirania popular la que encarrega a la burgesia la gestió econòmica per raons d’eficàcia. Però aquesta sobirania popular també podria encarregar la gestió econòmica a l’administració pública per raons de conveniència social. A partir d’aqui es pot concebre transicions pacífiques a formes d’economia col.lectivitzada. Al menys la burgesia ja no té un Estat propi.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-VIII-2008).
CRÍTICA DE LA CONCEPCIÓ MARXISTA DE L’ESTAT. (ND) 27 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Segons Engels l’Estat és la violència organitzada. Engels exposa les seves idees sobre l’origen de l’Estat a “L’origen de la propietat privada, la famíl.lia i l’Estat” (1884). La idea marxista de l’Estat és un reduccionisme inadmissible. Tot es redueix a interessos de classe. No obstant això si que estic d’acord quant als orígens de l’Estat.
Puc acceptar com a vàlida sense cap mena de problemes la hipòtesi del comunisme primitiu. Quan no hi ha excedent no és possible l’apropiació privada del producte del treball aliè, perquè l’altre es moriria de gana. Les primeres societats eren caçadores recolectores i no produïen cap menaz d’excedent. Amb la Revolució Neolítica fa uns 10 ó 12.000 anys l’homes pasa de caçador recolector a agricultor i ramader. Aleshores apareix per primera vegada l’excedent. Amb l’aparició de l’excedent apareix la divisió de la societat en classes. Si hi ha excedent és possible l’apropiació privada de l’excedent. Ja poden haver alguns que visquin del treball dels altres. La divisió del treball, i la primera forma de divisió del treball és la sexual,genera la divisió de la societat en explotadors i explotats.
La primera forma d’economia va ser l’esclavista. Aleshores sorgeix necesàriament l’Estat com a forma de violència organitzada. La divisió de la societat en classes implica la violència contra els explotats. L’Estat és, doncs, l’instrument de la classe dominant per a sotmetre la classe dominada. Per tant la base de l’Estat és econòmica. D’acord amb el materialisme històric a un determinat grau de desenvolupament de les forces productives correspon una determinada estructura social i l’Estat és el garant de la dominació de la classe dominant. L’esclavisme correspon a la primera forma d’apropiació privada de l’excedent i el seu Estat és l’instrument de la classe dominant. El feudalisme o Estat feudal representarà els interessos nobiliaris i el capitalisme els interessos burgesos. L’Estat socialista segons Engels és un semiestat perquè és el primer Estat en tota la història de la huimanitat que no tendeix a la seva conservació, sinó al contrari, a la seva pròpia extinció. L’Estat socialista és l’Estat proletari i el proletariat és l’única classe en tot el procès històric que no té interès en dominar ningú, sinó que utilitza la violència organitzada (l’Estat) per a desempallegar-se de la dominació burgesa. Una vegada aconseguit l’objectiu ja no necessita dominar ningú. La classe obrera no és una classe econòmica que necesiti tenir un esclau o subordinat per satisfer els seus interessos de classe. La classe obrera no té res i per això no pot dominar ningú, el seu alliberament és l’alliberament de la humanitat. Per tant la dictadura del proletariat és l’exercici de la dominació sobre els opresors per tal d’arribar a una societat sense opresors ni explotadors, sense Estat.
Això és la concepció marxista de l’Estat. Des del meu punt de vista això és un inadmissible reduccionisme economicista. L’Estat no es redueix a la seva funció de classe. A més dit així, l’Estat com a instrument de la classe, és massa esquemàtic. A l’Antic Egipte la dominació l’exerceix directament la burocràcia sacerdotal. A les formes més estrictes del feudalisme no hi ha Estat. Segons el marxisme és impensable un Estat que no actui d’acord amb criteris economicistes perquè la ideologia filosòfica o religiosa és una manera d’enmascar l’interès de classe, la dominació econòmica. Jo sóc totalment contrari a aquest reduccionisme economicista. Les formes de legitimació mitjavals, el que segons Weber eren les visions encantades del món, no tenen cap fonament econòmic. Fins i tot les concepcions “burgeses” del dret no són reductibles a l’interès burgès de classe. L’Estat pot coincidir contingemment amb determinades formes de dominació de classe, però les seves formes de legitimació són sempre universalistes. La postura marxista implica un escepticisme en filosofia. Tota forma de legitimació universalista és una hipocresia de la que s’ha de buscar l’autèntic fonament econòmic.
El marxisme implica també un escepticisme sobre l’estat democràtic. La seva idea de democràcia no té res a veure amb la concepció universalista de ciutadà pròpia del liberalisme polític. En clau marxista és impossible entendre les actuals formes d’estat democràtic on hi ha al mateix temps sobirania popular i diferència de classe. Sempre poden fer pseudoanàlisis segons les quals la burgesia financero-monopolista és qui desvirtua la democràcia.
La concepció marxista de l’Estat és massa esquemàtica. Té una part de raó, però que només té sentit dins d’un marc filosòfic qualitativament diferent del marxista.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (24-VIII-2008).
L’ALLIBERAMENT SEXUAL I LA NOCIÓ DE SUBJECTE. (NF) 25 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Durant mil.lennis Occident ha conegut una forta represió de l’instint sexual per part dels poder públics. A la filosofia platònica podem trobar la justificació teòrica de la represió de l’instint sexual. Al “Convit” Plató distingeix entre l’amor vulgar i l’amor celest. L’amor vulgar és el carnal, l’apetit del cos. En canvi l’amor celest és l’intel.lectual o espiritual. El cos és la presó de l’ànima. Aquesta vol alliberar-se del cos per a gaudir dels bèns espirituals. El menyspreu de la matèria en Plató i els platònics és absolut. Aristòtil continuarà aquesta línia, però més moderada. Les pasions s’han de sotmetre a la raó.
El cristianisme moderarà molt la negació`platònica de la matèria per raons metafísico-teològiques, però la represió sexual fora del matrimoni serà igualment absoluta. El bé suprem de l’èsser humà és Dèu. L’amor intelectualis Dei és la forma suprema de l’amor. L’estimació sexual implica “l’amor de cosa” (desitjar allò altre per la satisfacció que rep un mateix) i s’oposa a “l’amor de persona” (estimar l’altre en tant que altre independemment del bé que rebi jo). El plaer sexual només és legítim segons el cristianisme dins del matrimoni consagrat i per a la procreació, perquè pertany a l’ordre volgut per Dèu. Aquest tipus d’idees han estat vigents a Occident fins a temps contemporanis. No obstant això els últims segles aquestes idees es conservaven més per raons d’ordre social que de fe religiosa. Quan la fe religiosa entra en decadència encara no es coneix cap altre ordre social que l’heretat de l’Edat Mitjana.
Al segle XIX amb l’eclosió dels materialismes es comença a veure la necessitat d’alliberar els instints. Nietzsche considera el cristià un malalt que té un sobremón a sobre que no li deixa aixecar-se del llit. Considera la castedat no com a virtut, sinó com a masoquisme o hipocresia. El cristianisme és, segons Nietzsche, una mena d’autoodi a la capacitat creativa de la humanitat.
Però el segle de l’alliberament sexual és ekl segle XX. Freud provoca l’escàndol de la Viena conservadora de principis de segle. Les més altes produccions artístiques i intel.lectuals són sublimacions de desitjos sexuals inconscients. El món a l’inrevès!!. No es fonamenta la matèria en l’esperit, sinó l’esperit en la matèria. Fins i tot les més tendres relacions infantils amb els pares tenen un fonament libidinòs que s’explica pel complexe d’Edip (1) o d’Electra. (2) Però Freud reconeixerà la necessitat social de la censura. Eros i thanatos no són antagònics. El desig totalment lliure sense cap mena de coerció social porta a la destrucció del mateix objecte desitjat. Serà la generació següent la que voldrà un alliberament sexual el més absolut possible.
Aquest ambient intel.lectual prepara el Maig del 68. L’autèntica revolució sexual es produeix aleshores. La permisivitat sexual acaba destruïnt la famíl.lia patriarcal. L’exageració dels promotors de l’alliberament sexual era tan gran que es pensaven que el sexe era el paradís a la Terra. Sensde cap dubte la represió sexual no podia continuar socialment. Només té sentit a l’àmbit privat com a forma de sublimació espiritual o com a ideal privar de vida bona. Sense aquest context ètic la represió sexual és pura arbitrarietat. L’alliberament sexual ha constituït un progrès per a la humanitat, però no en el sentit que deien els seus promotors. L’alliberament sexual no és un bé universal, sinó només per a qui ho vulgui; i la base de la felicitat humana no és l’instint com a tal, sinó la noció de subjecte. El segle XX és el segle del subjecte. La noció cristiana de persona (3) com a antitètica del subjecte és la que ha determinat durant segles la represió sexual. Amb l’alliberament sexual la humanitat fa un pas més en el camí de l’autofonamentació. La persona (3) cristiana és un subjecte que s’entrega voluntàriament a l’alteritat absoluta (Dèu). No s’autofonamenta sinó que busca fora de sí el propi fonament. L’alliberament sexual és antitètic de la idea de trascendència, (4) és incompatible amb una concepció religiosa del món.
Des del meu punt de vista no és el plaer sexual la font de la felicitat, sinó el fet de què el subjecte de la decisió sóc jo mateix. No és un progrès en el sentit de què tot el període anterior fos aberrant. La castedat té sentit per a determinades persones. El monjo no perd el temps. El que és un progrès és deixar d’universalitzar l’ideal espiritual. Per tant hem d’associar alliberament sexual a laïcitat i subjecte.
(1). COMPLEXE D’EDIP. Freud utilitza la tragèdia de Sòfocles per a il.lustrar la seva teoria. El nen desitja la mare, voldria matar el pare per a tenir el seu objecte de desig. Aleshores té la por de la castració. Té por del pare. Però al mateix temps el pare és el model a imitar per a aconseguir l’objecte del desig: la mare. Segons Freud el complexe d’Edip és inconscient, pertany a la censura o superjo.Ara bé l’inconscient té efectes conscients. Poden haver trastorns com mantenir “la por al pare” a la vida adulta quan busca dona. Normalment la persona adulta busca en la dona el model de la mare.
(2) COMPLEXE D’ELECTRA. La nena desitja el pare i el model a imitar és la mare. També és inconscient per exigències culturals.
(3) PERSONA. En la concepció cristiana (l’escolàstica mitjaval) s’entèn la persona com a fi en si mateix. Ara bé, la persona té el seu fonament fora de si. El seu bé és assolir allò extern sense el qual l’ànima no pot ser feliç. En aquest sentit la noció cristiana de persona és antitètica de la noció de subjecte.
(4) TRASCENDÈNCIA. Les religions monoteístes tenen un concepte trascendent de la divinitat. El fet de tractar-se d’un Dèu personal impossibilita la concepció immanent pròpia del panteísme. No es pot confondre Dèu amb la naturalessa. L’èsser humà quan s’obre a la trascendència abandona la subjectivitat immanent, però ho fa des d’una llibertat autonegadora a canvi de l’Esperit. L’alliberament sexual implica l’autofonament subjectiu i per tant la impossibilitat d’obrir-se a l’Esperit trascendent.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (21-VIII-2008).
CRÍTICA DE LES CONCEPCIONS FREUDOMARXISTES. (ND) 22 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Diuen que al segle XIX hi ha tres grans filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud. Marx sospitava que darrera la superestructura hi havia la infraestructura. Nietzsche sospitava la voluntat de poder (1) darrera la voluntat de veritat.(2) Freud sospitava l’inconscient (3) darrera el conscient.(4) Freud ja entra molt al segle XX. Va morir el Setembre de 1939. Cap al final de la seva vida ja hi havia la tendència a sintetitzar el seu pensament i el de Marx. Aquesta tendència la va desenvolupar sobretot l’Escola de Francfort o propers com Erich From. Freud no era gens marxista, no creia que fos psicològicament sostenible l’abolició de la propietat privada. Marx havia sigut psicologista. Volia explicar la praxi humana sobre bases merament econòmiques. Aleshores quina base podia haver per intentar una síntesi freudomarxista?. El nexe d’unió era el discurs emancipador. Els dos pensaven que la humanitat havia estat oprimida durant mil.lennis. Per Marx l’opresió havia sigut social i econòmica i per Freud psicològica. La censura psíquica i social no havia permès l’alliberament de l’instint. Es tractava d’unir l’emancipació social i l’emancipació dels instints. From, Wilhem Reich i Herbert Marcuse anaven en aquesta línia.
Tots va radicalitzar les tesis freudianes. Pensaven que l’alliberament de l’Allò (les pulsions instintives) faria feliç la humanitat. A més pensaven, cioncretament Wilhem Reich, que dins del capitalisme no és possible l’emancipació sexual. Des d’aquesta perspectiva l’emancipació social era la condició necesària de l’alliberament sexual. Herbert Marcuse (1898-1979) té un interessant treball que es diu: “El marxisme soviètic” (1958) on compara el puritanisme dels costums de l’època victoriana amb la represió sexual de la Rússia soviètica. La idea és que el treball social en les dues situacions històriques actua com a compulsió represiva de l’instint. El treball no és expresió de la creativitat humana, sinó al contrari una limitació o compulsió represiva. El concepte marxista de treball emancipat té un sentit totalment contrari. Mitjançant el treball es realitza la capacitat creativa de l’individu humà. Freud denuncia “El malestar en la cultura” (1930) i considera que l’individu humà seria més feliç sinó es reprimís tant el desig instintiu. El treball emancipat i la sexualitat lliure són expressions d’una humanitat creativa segons les concepcions freudomarxistes.
Personalment penso que no hi ha relació de necessitat entreemancipació social i emancipació sexual. L’emancipació social únicament afecta l’estructura socioeconòmica i la política en tant que es relaciona necesàriament. L’emancipació sexual té una relació externa amb l’estructura socioeconòmica. La burgesia com a tal classe econòmica no té cap interès en la represió sexual. De fet la relaxació dels costums a partir de 1968 no ha provocat cap canvi d’estructura econòmica, ni ha hagut un canvi socioeconòmic que sigui la causa de la relaxació dels costums. Per altra banda el discurs de l’alliberament sexual pot arribar a ser pseudoemancipador.
La radicalització de les tesis freudianes sobre l’alliberament dels instints les trobo inadmissibles. Ja ho diu bé Freud quan afirma lña necessitat d’una instància censuradora (Superjo) per tal d’evitar la naturalessa destructiva de l’instint. Aquest s’ha d’alliberar de la represió tradicional, però no hem d’oblidar que no només l’instint és creatiu. La sublimació provocada per la mateixa censura ha creat el geni artístic i intel.lectual.
L’instint tant implica “l’eros” com el “thanatos”. El seu alliberament total és destructiu. és una il.lusió creure que la felicitat humana es satisfà plenament amb l’alliberament sexual.
Considero pensament utòpic creure que es pot associar l’homo faber de Marx amb la creativitat sexual plena. A més considero que és una visió reduccionista de la humanitat. El treball social necesàriament implica compulsió represiva i l’alliberament sexual pot ser fins i tot antiemancipador. De totes maneres la revolució sexual ha tingut efectes positius canalitzables, això si, dins d’un marc social raonable.
(1) VOLUNTAT DE PODER. La filosofia de Nietzsche era irracionalista. No creia en la capacitat cognitiva de la raó. Per això pensava que les racionalitzacions humanes tenen el seu fonament en la pulsió primària d’imposar-se.
(2) VOLUNTAT DE VERITAT. La tradició occidental o al menys la major part des de l’època clàssica dels grecs s’ha justificat des de la pretensió de coneixement neutre. Les formes més variades del pensament s’han amagat darrera d’aquesta màscara, segons Nietzsche. El positivisme també pretèn voluntat de veritat, amaga la dominació tècnica de la naturalessa.
(3). CONSCIENT. Segons Freud la ment humana té una instància manifesta que és el conscient. Es tracta només de la< superfície.
(4) INCONSCIENT. És la instància psíquica on hi ha els desitjos no aceptables culturalment i la represió d’aquests. La censura inconscient determina comportaments que per si mateixos són inexplicables. Cal determinar l’origen inconscient del trastorn com a forma de terapeútica o alliberament de la líbido.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-VIII-2008).
L’AGRESIÓ RUSSA A GEÒRGIA. (ND) 21 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Rússia des de fa segles està associada al nacionalisme gran rus. Ni tan sols l’etapa soviètica va superar aquesta característica del nacionalisme rus. El poder soviètic no era diferent de la política dels tsars en la qüestió nacional. Formalment les repúbliques soviètiques es podien separar lliurement, d’acord amb el principi leninista del dret de les nacions a l’autodeterminació. Les Constitucions soviètiques reafirmaven el caràcter federal de la Unió (1922, 1936, etc.). De fet la russificació imperava a tot el territori. A més l’Exèrcit Roig va intentar “alliberar” Polònia del capitalisme i la reacció a l’època de Lenin, va ocupar Finlàndia a la Segona Guerra Mundial, etc. Entre 1989 i 1991 va caure el bloc socialista i la mateixa Unió Soviètica. En principi Gorbatxov va intentar crear la CEI (Comunitat d’Estats Independents) per tal d’evitar que la disgregació fos encara més absoluta. Però la caiguda del comunisme va anar acompanyada de la desintegració de l’estructura nacional de l’URSS. No va continuar el mateix Estat amb un altre règim social, econòmic i polític. L’antiga Rússia és l’hereva de l’URSS. I a més així és a efectes de dret internacional.
La Rússia sorgida de l’esfondrament del comunisme és un règim pseudodemocràtic amb estructures democràtiques molt febles. Però no ha renunciat a la seva hegemonia nacional sobre els seus veïns. Ho acaba de demostrar amb l’ocupació de Geòrgia, la pàtria de Josif Visarianovic Djuhasvili (Stalin). Ara ho té realment difícil. Per una banda és molt feble i per altra totes les repúbliques separades són subjecte de dret internacional. Qualsevol agressió russa a qualsevol república exsoviètica independent és una vulneració de l’ordre internacional.
En l’actual política internacional Rússia ja no representa cap principi progresista. Quan hi havia la Unió Soviètica (1922-91) encara que interiorment fos una inacceptable dictadura en la política exterior recolzà el procès de descolonització. Va contribuir poderosament a superar el colonialisme europeu i va lluitar contra l’imperialisme ianqui. Ara no té força ni per construir un règim rus mínimament sòlid i estable. Tampoc ha tornat a l’etapa reaccionària dels tsars del segle XIX i principis del XX. Fins a 1917 Rússia, juntament amb Prússia i Austria-Hongria, representaven les últimes monarquies reaccionàries d’Europa. I Prússia ja era el II Reich, l’Alemanya unificada, des del 1871. Ara Rússia no ha tornat a un paper tan reaccionari. Però tampoc representa res que sigui sa, que faci progresar la humanitat.
Ara els EUA són els millors garants de la legitimitat internacional i del dret de les nacions a l’autodeterminació. És clar que els EUA no actuen per motivacions pures, sinó per interessos fàctics. L’imperialisme ianqui continua existint. Rússia li ha recordat que ells van ocupar l’Afganistan i l’Iraq. Però les formes de legitimació de la política internacional els porta a actuar dins del marc de la defensa dels drets humans i del respecte a la legalitat internacional.
A hores d’ara els EUA són una força progresiva de la història. Això no vol dir que el seu règim polític sigui el millor. Molts règims europeus són més progresistes i fins i tot més civilitzats (abolició de la pena de mort) que els EUA. Però per ser una força progresiva de la història s’ha de tenir la capacitat de condicionar la política internacional, força que no té la Unió Europea.
Rússia no podrà evitar mai la temptació de tornar a la política territorial dels tsars: expansió territorial cap a l’Extrem Orient i sortida al mar per Europa. El seu problema és que ara territorialment és fins i tot més feble que els tsars del segle XIX. Avui “l’home malalt d’Europa” no és Túrquia, és Rússia.
Finalment només vull dir que el meu desig és que l’Exèrcit rus es retiri el més aviat possible de Geòrgiai que aquesta pugui gaudir en pau de la seva independència nacional.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-VIII-2008).
LA LAÏCITAT INTERPRETADA COM A FILOSOFIA DEL SUBJECTE. (NF) 19 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Fins al segle XVIII era inconcebible la separació entre política i religió. Fins i tot els més contraris a la religió pensaven que com a mínim era socialment necesària. La Reforma luterana va promoure el lliure examen. Va deixar l’individu sol davant Dèu sense la mediació eclesiàstica. Però als seus països la religió era estatal. A Alemanya el 1547 per la pau de Mülhberg es va establir el principi “un príncep, una religió”. Si el príncep era catòlic els súbdits havien de ser catòlics, si era luterà els súbdits havien de ser luterans.
El segle XVIII fou un segle profundament antirreligiós. Calia acabar amb les “supersticions” religioses. És cert que hi ha molts aspectes de la religió que han conduït a la superstició. L’objectiu era alliberar la humanitat de la dominació eclesiàstica i establir la tolerància. El segle XVIII té materialismes cientificistes, deismes i filosofia del subjecte. Voltaire tan profundament antirreligiós que era creia en un Dèu rellotger. Els materialismes cientificistes són la base de l’ateisme contemporani. Els deismes redueixen la religió a religió natural o als mer límits de la raó. La filosofia del subjecte crea les bases de l’autonomia del subjecte que és la base de l’Estat liberal.
La metafísica tradicional parla de la persona com a fi en si mateix, però no reconeix l’autonomia de la raó. El reconeixement del subjecte com a autofonamentat en la seva pròpia raó és la base de l’estructura política contemporània. Això implica que la societat es fonamenta políticament en la capacitat dels seus membres per a regir-se per les seves pròpies lleis. Dèu deixa de ser el legislador. Durant tota l’Edat Mitjana s’havia confòs la naturalessa trascendent de la llei divina amb la legislació socialment vigent. S’entenia que el màxim bé de l’home és Dèu, per això la mateixa societat ha d’estar ordenada a la satisfacció de la felicitat trascendent de l’home. La societat contemporània redueix aquesta “felicitat teològica” a l’àmbit privat. L’èsser humà està dotat de raó i és ell qui pot organitzar legítimament la seva pròpia societat. Es tracta d’un principi d’autodeterminació de la humanitat respecte del Dèu trascendent. Els reaccionaris francesos: Bonnald, De Maistre i Lammennais van reaccionar contra això. Deien que l’home no està capacitat per fer una Constitució, de la mateixa manera que no pot fer un arbre. Això va triomfar durant la Restauració (1815-30), però finalment va triomfar la Revolució liberal.
Podem fonamentar la laïcitat en la filosofia del subjecte kantiana. Kant era creient en un sentit modern, però la seva filosofia està a un pas de l’ateisme. La filosofia pràctica, l’ètica, implica un ateisme pràctic. Diu Kant: “Només hi ha una cosa incondicionalment bona a aquest món: una bona voluntat”. El fonament del bé moral ja no és fer la voluntat divina, sinó la mateixa voluntat humana. Aquesta ja troba dins seu la legislació universalista per la que s’ha de regir. Aquest tipus de subjectivisme universalista o trascendental no és ateu, admet l’existència de Dèu com a postulat de la raó pràctica. En canvi fonamenta la laïcitat. De totes maneres no hem de separar els processos de laïcització a les societats occidentals de l’ateisme.
L’ateisme es desenvolupa amb tota la seva força al segle XIX. Normalment va lligat a un materialisme que pretèn explicar la totalitat sense necessitat de cap altre fonament que no sigui la matèria. El deixar de creure en l’existència d’un Dèu trascendent afavoreix el sorgiment de societats fonamentades políticament en la laïcitat. No hi ha cap deure humà respecte de cap Dèu. Desapareix el sentiment de culpa religiòs i la idea de felicitat trascendent. La felicitat és merament terrena i la funció del polític contemporani és fer possible la felicitat terrena.
No obstant això la laïcitat no implica l’ateisme. L’efecte real de la desacralització de les societats occidentals ha sigut no la desaparició de l’homo religiosus, sinó la reducció de la fe religiosa a l’àmbit privat. La laïcitat implica un ateisme pràctic en quant a la legislació vigent, però no un ateisme teòric. No es segueix de les societats laiques una fonamentació teòrica que impliqui la inexistència de Dèu. Únicament es dedueix necesàriament que si hi ha llei divina aquesta no és vinculant per a l’home. Puc preferir la felicitat terrena a la trascendent. Aquesta és la conseqüència que es segueix del procès històric real i d’interpetar la laïcitat en clau de filosofia del subjecte.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (15-VIII-2008).
PODER DE L’ESTAT I LLIBERTATS INDIVIDUALS. 2. ALEXIS DE TOCQUEVILLE. (ND) 18 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Respecte d’Alexis de Tocqueville (1805-59) la meva situació intel.lectual és paral.lela que respecte d’Spinoza. El que conec està molt determinat pel mateix professor tomista. I aquest feia les seves anàlisis, encara que moltes objectivament vàlides, d’acord amb la seva defensa de l’Antic Règim front al món contemporani. Respecte d’Alexis de Tocqueville deia que sostenia que el caràcter liberal de l’Estat no el porta cap a la seva disolució, sinó al contrari, cap al seu enfortiment. L’Estat s’enforteix quan l’individu queda atomitzat.
Alexis de Tocqueville era de famíl.lia aristocràtica. Alguns dels membres de la seva famíl.lia havien sigut víctimes del terror jacobí (1793-94). Era un nostàlgic de l’Antic Règim. Els ideals elevats només els pot portar a terme l’aristocràcia. Però al mateix temps era un home que havia entès que el règim burgès havia triomfat definitivament. Dos llibres seus importants són: “La democràcia a Amèrica” (1835) i “L’Antic Règim i la Revolució”. Pensava que el principi democràtic estava triomfant de manera total als EUA. Encara hi havia l’esclavitud dels negres al Sud, però apart d’això els EUA eren l’autèntic model de democràcia. Respecte de la Revolució de 1848 va ser l’únic que poc abans es va adonar que estaven sobre un polvorí. Fina al Febrer de 1848 la monarquia de Lluís Felip semblava plàcida i de cop i volta esclata el problema obrer.
La democràcia contemporània ha portat al poder les classes mitjanes. Aquestes es caracteritzen per aconseguir sempre el que volen. Els ideals aristocràtics són de difícil consecució per la seva elevació. Encara la classe mitjana ho té fàcil per aconseguir el que vol, sempre es planteja objectius mediocres. La societat democràtica és, doncs, igualitària. La igualtat és compatible amb la mediocritat. Tocqueville creia que la democràcia implica el predomini de l’element popular. Són les classes populars les que governen d’acord amb el principi de les majories.
Tocqueville no era un reaccionari en el sentit de voler tornar al passat, però si que considerava la societat triomfant des de la perspectiva aristocràtica.
Personalment estic d’acord en què les llibertats individuals no tendeixen a la desintegració social. Aquestes es donen dins d’un marc de sobirania única de les que emana. No només no són antagòniques, sinó que les llibertats individuals no són possibles sense el poder de l’Estat. També estic d’acord en què la classe mitjana no ha desenvolupat grans ideals guerrers, dec sacrifici, artístics, etc. Però és un error de Tocqueville creure que a la democràcia governen les classes populars pel principi de les majories. És absolutament compatible amb el principi de les majories que governi l’elit econòmica. La manca de confiança de la classe obrera en si mateixa l’ha portada moltes vegades a votar partits que representen els interessos de l’alta burgesia.
L’Estat liberal no és gens anàrquic i la seva igualtat no és econòmica.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-VIII-2008).
PODER DE L’ESTAT I LLIBERTATS INDIVIDUALS. 1. BARUCH D’SPINOZA. (ND) 18 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El meu coneixement de la filosofia política de Baruch d’Spinoza (1632-77) està molt determinat per les explicacions del meu professor de filosofia política. Aquest és d’ideologia tomista i el sentit de la seva crítica és la defensa de l’Antic Règim. Quan critica el “totalitarisme” de l’Estat liberal ho fa en el sentit de què aquest ha destruït les instàncies intermitges entre l’individu i el poder polític. Aquestes instàncies “naturals” són la famíl.lia, la comunitat, l’Esglèsia, etc. Evidemment aquesta postura és inacceptable des d’un punt de vista progresista. Entenc ara per progresisme precisament la superació històrica de les institucions tradicionals. Però crec que és vàlida la seva reflexió sobre el “totalitarisme” d’Spinoza.
Spinoza té una filosofia política semblant a la de Maquiavel. Ha deixat de creure en la religió i la redueix a la seva funció social i política. Només els savis poden viure sense la fe religiosa. Spinoza és partidari per una banda d’un Estat fort i per altra de les llibertats individuals. Sembla que les dues qüestions siguin antitètiques. Com pot ser l’individu lliure si l’Estat és fort?. L’individu sol front a l’Estat no és res. La mateixa atomització dels individus enforteix l’Estat. La pèrdua de la consciència comunitària és el que determina que el poder polític no tingui cap mena de contrapès. La llibertat individual és políticament impotent. En res molesta a l’Estat que cada individu realitzi les seves pasions.
Spinoza no creia que l’Estat haguès d’estar condicionat per cap principi ètic anterior. Al contrari. El que és correcte o incorrecte vé determinat per la força política. El que es rebel.la contra l’Estat és un sediciós si perd, però si guanya té el poder legítim. El poder legítim neix de la força política.
Aquest esquema no està tan lluny de les estructures polítiques desenvolupades desprès per l’Estat liberal. El reconeixement de les llibertats individuals no és signe d’un Estat feble. Llibertats individuals i consciència política no és el mateix. Però fins i tot quan si que es desenvolupa una consciència política de masses, la mateixa flexibilitat de l’Estat tendeix a absorbir-la. La mateixa llibertat individual tendeix a atomitzar els individus i a dissoldre la consciència política. Això no vol dir que la llibertat individual sigui un mal. Vol dir que l’efecte polític és enfortir l’Estat. Per això és més difícil el canvi radical a les democràcies liberals que a les dictadures. La rigidesa d’aquestes les fa més febles.
És una il.lusió creure que les democràcies liberals són flexibles en el sentit de canviar fàcilment la sobirania. Són flexibles en el sentit contrari. La flexibilitat del poder polític fa més difícil el canvi de sobirania. Només la pot fer caure una crisi econòmica molt greu o una crisi de valors.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-VIII-2008).
EL NIVELL POLÍTIC DE LA DIRECCIÓ POLÍTICA DEL POBLE BASC PER L’EMANCIPACIÓ NACIONAL. (ND) 14 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Quan Ibarretxe i el Parlament basc van parlar de la convocatòria d’un referèndum il.legal a Euzkadi m’ho vaig prendre seriosament. Sembla evident que això va en la línia del trencament amb l’Estat de les Autonomies. Sembla evident que es tracta d’una acció política arriscada perquè va en la línia de la ruptura política. A més també semblava evident des del primer moment la reacció de l’Estat, això com la feblesa política del poble basc davant l’aparell estatal.
Últimament he sentit declaracions polítiques increiblement absurdes per part dels líders de l’emancipació nacional basca. Ibarretxe denuncia contundemment que l’actitud de l’Estat va contra el pacte autonòmic o l’Estat de les Autonomies. Ara resulta que és l’Estat el que va contra l’autonomia i Ibarretxe el seu defensor. Altres diuen que és una covardia per part de l’Estat no voler arriscar-se a la pregunta. Té por de la resposta. O que3 aquesta és la millor manera de lluitar contra ETA.
L’únic subjecte de dret reconegut a la Constitució de 1978 és el poble espanyol. El reconeixement del dret a l’autonomia de regions i nacionalitats no implica el reconeixement de cap altre subjecte de dret que es pugui autodeterminar. La sola idea d’autodeterminació de qualsevol de les parts integrants del territori de l’Estat és antitètica amb el principi de què Espanya és la pàtria unida i indivisible de tots els espanyols. Tota legalitat positiva a tot el territori de l’Estat emana d’aquests principis constitucionals. Un referendum que implica només per ell sol la divisió territorial és necesàriament anticonstitucional. El sol fet de preguntar-li al poble basc si es vol separar d’Espanya o qualsevol pregunta que impliqui negar la unitat de l’Estat, encara que fos un Estat lliure associat o fins i tot federal, és vulnerar els principis de l’Estat de les autonomies. Les autonomies són concesions sobiranes del poble espanyol a les regions i nacionaqlitats històriques que l’integren, i evidemment impliquen la unitat i permanència històrica de l’Estat espanyol.
Ibarretxe o ha perdut el nord, no ha entès que és l’Estat de les Autonomies, o li vol forma demagògia al seu poble com a forma de presió política a l’Estat. Aquesta actitud ja demostra la feblesa política d’Ibarretxe. Ha de recòrrer als paràmetres ideològics de l’enemic per defensar absurdament una acció política antitètica d’aquests mateixos paràmetres. La capacitat de legitimació política la té, doncs, l’Estat. La tindria Ibarretxe si s’atrrevís a denunciar l’Estat de les Autonomies i l’ordre constitucional espanyol com a antagònics dels drets històrics del poble basc. D’aquesta manera entra en un carreró sense sortida. Falseja el sentit polñitic del Referèndum i no té formes de legitimació ideològiques pròpies.
Altres diuen que així s’acaba amb ETA. És que s’han cregut que la lluita de l’Estat contra ETA és polñiticament neutra?. El projecte polític de l’esquerra abertzale és il.legal perquè planteja la unitat i independència d’Euskal Herria. De què li serviria a l’Estat la desaparició militar d’ETA al preu de la seva victòria política encara que fos per mitjans democràtics?. La democràcia espanyiola és espanyola, no un procedimentalisme neutre des del punt de vista nacional.
També diuen que és una covardia per part de l’Estat no voler conèixer la voluntat del poble. Si Euzkadi fos independent un referendum per la reintegració a Espanya hauria de ser il.legal. La voluntat popular no es forma al marge del subjecte històric. Per saber quina és la voluntat popular primer s’ha de definir quin és el poble. Ara el poble és el poble espanyol, si Euzkadi fos independent seria el poble basc.
En definitiva la direcció política del poble basc va totalment desorientada, ofereix al seu poble i a la resta del món un lamentable espectacle. Aquest nivell polític ínfim no és res més que panem et circensis. S’enmarca dins d’un problema general, el problema d’un mite que recòrre tota la classe política occidental. Creuen que tota política viable ha de ser reformista i gradual sense concebre el rupturisme democràtic.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-VIII-2008).
CREIXEMENT ECONÒMIC I RELACIONS SOCIALS DE PRODUCCIÓ. (ND) 14 Agost 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Segons la teoria marxista a un determinat grau de desenvolupament de les forces productives li correspon unes relacions socials de producció. A la “Contribució a la crítica de l’Economia Política” (1859) Marx diu que cap sistema és substituït per un altre fins que no ha desenvolupat totes les forces productives que potencialment pot desenvolupar. Aquesta teoria està pensada des del supòsit del desenvolupament econòmic infinit. Aleshores com que el comunisme és l’estadi suprem de la història és l’únic sistema que pot desenvolupar les forces productives fins a l’infinit.
Des de la perspectiva marxista la funció històrica del socialisme és desenvolupar les forces productives a partir del punt en què el capitalisme ja no pot continuar desenvolupant-les. Des d’aquesta perspectiva és lògic pensar que el socialisme s’havia de produir primer als països avançats.
Personalment estic d’acord amb Marx en què hi ha relació entre estructura social i economia. Penso que fins al segle XIX la seva idea més o menys és correcta. L’esclavisme evidemment va desenvolupar les forces productives incomparablement més que el comunisme primitiu. Els primers segles de feudalisme van ser inferiors econòmicament a l’antiga Roma. Però hem de comparar el màxim esplendor del feudalisme (segles XI-XIII) amb el punt àlgid de l’esclavisme i veiem un evident avenç econòmic. El capitalisme supera incomparablement l’economia desenvolupada pel feudalisme fins al segle XVIII. Però quan arribem al capitalisme ja no trobem cap altre sistema que desenvolupi més les forces productives. El socialisme es produeix a la perifèria de l’economia mundial. Desenvolupa les forces productives incomparablement molt més que la Rússia dels tsars, però no resisteix la comparació amb el capitalisme. El socialisme cau desprès d’haver desenvolupat molt menys que el capitalisme, i aquest continua desenvolupant-les desprès. Encara es pot explicar en un sentit materialista històric les relacions socials de producció a la Unió Soviètica. Aquestes són les adequades per a continuar el desenvolupament de les forces productives al propi país. Per tant tot està en funció del desenvolupament econòmic. Però el mode de producció socialista no és superior econòmicament al capitalisme, i això falsa el marxisme.
Fins al capitalisme es compleix la teoria marxista. Es compleix en la vessant econòmica, perquè en la vessant política és fals que tot poder polític sigui el mer reflexe de la necessitat econòmica. Però com que el capitalisme ha demostrat la capacitat de superar econòmicament el mode de producció que el pretenia substituir podem suposar que el capitalisme és el sistema més productiu de tota la història de la humanitat i no hi ha raó per creure que hagi de ser substituït per un altre més productiu. Al contrari, és una hipòtesi raonable creure que el capitalisme té capacitat per desenvolupar infinitament les forces productives.
Perv altra banda la humanitat ha arribat a un punt en què entra en contradicció desenvolupament econòmic i sostenibilitat. D’aqui es dedueix que un sitema pot caure, contràriament al que pensava Marx, per excès de producció. El sistema econòmic que el substitueixi no ha de ser un que produeixi més, sinó un que no destrueixi el medi ambient. Un sistema menys productiu no implica un retrocès en les relacions socials de producció. No s’ha de tornar al feudalisme o l’esclavitud. La igualtat social davant dels mitjans de producció no implica necesàriament un graum més alt de desenvolupament econòmic. Al contrari, no permet un desenvolupament tan gran com el capitalista. Per altra banda la tecnologia és la mateixa, de manera que pot haver igual productivitat i menys producció. La classe beneficiària del desenvolupament econòmic infinit és la burgesia. A la classe obrera el que li interessa no és l’augment infinit de la producció, sinó el caràcter social de l’apropiació de l’excedent.
El defecte del capitalisme és que tendeix a precaritzar les condicions laborals i posar en risc la sostenibilitat ecològica. El defecte del socialisme és que tendeix a paralitzar la producció. No hi ha un sistema únic i últim que sigui el final de la història. Han d’haver-hi dos sistemes alternatius, perquè cap sistema pot arribar a l’equilibri sistèmic indefinit. Que el capitalisme sigui el final de la història és la mateixa mentalitat marxista a l’inrevès. No hi ha final de la història en aquest sentit. És una il.lusió del moment creure que el capitalisme és el sistema últim.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-VIII-2008).