L’AIXECAMENT DEL 18 DE JULIOL DE 1936. 2. EL REPUBLICANISME DEMOCRÀTIC I LAIC. (ND) 21 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El 1931 s’intenta a l’Estat espanyol una ruptura amb el que quedava de l’Antic Règim: una monarquia no del tot neutra en política, les antigues oligarquies terratinents i la capacitat eclesiàstica de controlar la vida pública. La República de 1931 és liberal-burgesa, encara que pugui portar a confusió l’articles 1 de la Constitució que deia: “España es una República de trabajadores de todas las clases”. Com a molt es plantejava una política reformista a favor de les classes treballadores. Ningú qüestionava la propietat privada. Seria l’equivalent al Febrer de 1917 no a l’Octubre. Però el moment escollit per fer això no era el millor.
Aquest republicanisme es basava en els ideals del liberalisme que al segle XIX no es van poder acomplir del tot. En aquesta línia estableix el sufragi universal masculí i femení. El masculí ja s’havia aconseguit el 1890. Volien la supeditació de l’Exèrcit a l’ordre constitucional. Però l’Exèrcit era encara monàrquic i s’havia format a les guerres d’Àfrica. Volien una educació pública i laica. Però l’Esglèsia Catòlica encara controlava la major part de l’educació. En molts casos l’educació laica va deixar una part de la població sense escola, perquè no es podia fer el canvi d’un dia per l’altre. Volien alfabetitzar tota la població adulta, però els índex d’analfabetisme eren escandalosos.
Un altre factor que no ajudava gens ni mica els ideals republicans era la situació econòmica. El 1929 la Dictadura, com a conseqüència de la crisi econòmica mundial, ja havia devaluat la pesseta. Els programes de reforma social dins del marc de la conciliació de classes són impossibles de realitzar sense estabilitat econòmica. La crisi econòmica afavoreix la lluita de classes, i per tant el fracàs de les postures reformistes. A Catalunya ERC, que governa la Generalitat, segueix aquesta línia; però l’anarquisme amb la seva força revolucionària i la impossibilitat de seguir una política nacional pròpia, fan inviable aquest projecte reformista.
El republicanisme laicista no és el que crema els convents. Això és propi de l’ateisme militant de l’anarquisme. Únicament volien acabar amb els privilegis de l’Esglèsia Catòlica, cosa inaceptable per a una concepció nacionalcatòlica.
Quan es produeix l’aixecament feixista la República democràtica vol que tot segueixi els procediments legals. No és propi d’una República burgesa donar armes al poble, això és més propi d’una concepció marxista o anarquista. Però de fet la República no controla la situació. Ja quan va guanyar el Front Popular el poble no va esperar el decret d’amni8stia, van alliberar els presoners polítics del Bienni Negre. La República democràtica i laica estava desbordada per l’esquerra revolucionària. Però aquesta troba un curiós aliat en el comunisme estalinista. Hi ha dos punts de la teoria estalinista que afavoreix aquesta aliança. Contra l’ascens del feixisme a Europa s’han de fer fronts populars que es fonamenten en l’aliança de la classe obrera amb els partits burgesos o petit burgesos d’esquerra. Per altra banda Stalin considerava que Espanya era un país petit burgès encara no madur per a la Revolució Socialista. Per això el pacte electoral del 15 de Gener de 1936 en un dels seus punts incloïa el respecte a la propietat privada. Així el Partit Comunista i el PSUC a Catalunya van ser partits d’ordre al servei de la República. Deien que primer s’ha de guanyar la guerra per desprès fer la Revolució. De totes maneres l’estalinisme no és un republicanisme democràtic i laic, sinó un republicanisme dictatorial, col.lectivista (burocràticament desviat) i ateu militant.
JOAN PERE SALMEÓN I CLARES. 8(28-VI-2008)
L’AIXECAMENT DEL 18 DE JULIOL DE 1936. 1. EL TRADICIONALISME POLÍTIC ESPANYOL. (ND) 17 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari
El proper 17 de Juliol farà 72 anys de l’aixecament al Marroc de l’Exèrcit espanyol contra la República. Evidemment no tot l’Exèrcit es va rebel.lar. L’Exèrcit que havia fet la guerra d’Àfrica era el que més estava en la líniadel tradicionalisme polític espanyol. Al dia següent l’aixecament s’estèn a la Península.
Què és el tradicionalisme polític espanyol?. Quin és el conglomerat polític que s’aixeca en armes contra la República democràtica i laica?. Quina relació hi ha entre el tradicionalisme polític i el feixisme?.
Es pot definir com a “tradicionalisme polític espanyol” aquella concepció política que no s’ha pogut empassar les reformes liberals, conseqüència de la Revolució francesa de 1789. Són els que volen tornar als temps de l’aliança entre l’altar i el tron.Normalment són monàrquics tradicionalistes i catòlics ultramontans. Encara que alguns comparin el cop de Riego de 1820 amb la Revolució de 1789, el cert és que a l’Estat espanyol les reformes liberals de debó amb totes les seves conseqüències, no s’intenten precisament fins al 1931 amb la Segona República. El tradicionalisme polític espanyol es fonamenta en les oligarquies provinents de l’Antic Règim que encara no han sigut escombrades per les reformes liberals. També es fonamenta en el catolicisme més integrista que qualla a Espanya a partir del Concili de Trento (1545-63). Aquest catolicisme que no vol cap innovació religiosa, contrària per definició a la Reforma, ni política, ni social, ni de costums. És un catolicisme acostumat a l’hegemonia eclesiàstica, especialment a l’educació. La República democràtica i laica anava contra l’hegemonia eclesiàstica a la vida pública.
El nacionalisme espanyol com un dels components del bloc polític antirrepublicà és un element estrany al tradicionalisme. A més el franquisme portava a confusió utilitzant els Reis Catòlics com a fundadors de la unitat d’Espanya. Els Reis Catòlics inicien la idea de l’imperi, però no la de la unitat nacional. La idea de la unitat nacional que desenvoluparà el franquisme serà paral.lela a la de Felip V, però aquest és un rei del segle XVIII que no li podia caure bé al tradicionalisme. En el tema religiòs el franquisme també seguirà el dret de regalia propi del segle XVIII, cosa que tampoc quadra amb el tradicionalisme.
El feixisme espanyol coincideix en el temps amb el nazisme alemany i el feixisme italià. Amb el nazisme en realitat coincideix molt poc, com no sigui en l’enemic: el comunisme. El nazisme és una exarcebació de la nació alemanya sobre la base racial. El nacionalcatolicisme espanyol és una mena de totalitarisme cristià. L’element del tradicionalisme religiòs és tan fort que és inseparable del nacionalisme. No obstant això hi ha un cert paral.lelisme amb el nazisme en la “la preocupació per l’obrer”. El partit nazi era un partit obrer, dels obrers de raça ària, és clar; el franquisme es basava en els 26 punts de Falange Española i la doctrina social dels Papes, desenvolupada a partir de Lleó XIII. Evidemment es tracta d’una concepció totalment paternalista, lluny del concepte de la lluita de classes.
Respecte del feixisme italià hi ha paral.lelisme en la idea de l’Imperi, entre la Carta di Lavoro i el Fuero del Trabajo, etc.
El feixisme en general és un moviment polític nou de l’època d’entreguerres. És antiliberal i anticomunista. Exalta la idea del Cap, Führer, Duce, Caudillo, Conducator, etc. Però el franquisme és bàsicament un autoritarisme paternalista nostàlgic d’èpoques anteriors a 1789. Està carregat de cotradiccions, com associar unitat nacional a imperi, cosa absolutament falsa. Però no entraré aqui en l’anàlisi d’aquestes contradiccions. Únicament dir que el tradicionalisme polític espanyol és la forma que adopta el feixisme a Espanya de 1939 a 1975.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-VI-2008).
CORREU COMERCIAL: DRETS SUBJECTIUS I DEMOCRÀCIA SOCIAL. (NF) 16 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Laboralment la meva situació és molt precària. Em dedico al correu comercial. Fa 10 anys que vaig començar a realitzar aquesta tasca. No tots els anys han sigut seguits. Hi ha emmig un any d’atur i tres mesos de profesor de català. Però és temps suficient per a poder reflexionar sobre la qüestió dels drets subjectius (1) i la democràcia social. (2) La meva reflexió m’ha portat a una praxi de confrontació amb el veí que no respecta els drets subjectius.
Per començar vull deixar clar que la meva visió d’aquest problema no és gens marxista.. La meva defensa dels drets subjectius seria titllada pel marxisme ortodox de “petit burgesa”. (3) A més el marxisme ortodox no podria entendre mai com una persona que respon gairebé perfectament al concepte de proletari (4) pot mantenir postures que no tenen res a veure amb el propi interès de classe. (5) És possible una retorçada explicació marxista segons la qual el fet d’haver sigut universitari i haver estudiat filosofia és el que determina una actitud “petit burgesa” (3) pròpia dels intel.lectuals. Des del meu punt de vista és incapaç d’enmtendre que no tot es pot reduir a l’interès de classe. (5)
Jo sostinc que la democràcia social (2) només es pot realitzar legítimament dins del marc de la praxi de la concepció uinjiversalista dels drets subjectius. (6) El fet de guanyar-se la vida pertany a l’àmbit de la raó instrumental, (7) en canvi els drets subjectius pertanyen a l’àmbit de la raó incondicionada. (8) Ara bé, l’obligació de les institucions públiques d’agarantir els mitjans necesaris per a guanyar-se la vida sempre que aquest acompleixi el deure social de treballar, pertany a la raó incondicionada. (8) No existeix mitjà legítim de guanyar-se la vida si aquest vulnera drets subjectius. (1)
El repartidor de publicitat ha d’entendre que quan truca a un edifici el subjecte de dret legítim (9) no és un veí particular, sinó la comunitat de propietaris. Per això un veí particular violenta drets fonamentals (dels altres veïns) quan utilitza el plural. “No volem propaganda” només ho pot dir legítimament la comunitat de propietaris reunida reglamentàriament i per acord majoritari. Ho pot dir legítimament un veí particular si és expresió de la voluntat de la comunitat expresada de forma procedimentalment (10) correcta. En més d’una ocasió m’he enfrontat al veí particular que no es regeix per aquests principis en nom de la legitimitat del dret sobirà que exerceix la comunitat. Quan jo entro a una comunitat sense cap mena d’indicatiu de què la comunitat no vol publicitat i m’obre un veí particular jo entro legítimament a la propietat. Si el subjecte de dret (la comunitat) no diu res qualsevol pot obrir legítimament, encara que un altre no vulgui, perquè no hi ha obstacle legítim en contra. Alguns diuen absurdament que ell com a veí particular em pot fer fora, perquè ell està a la seva propietat i jo no. Jo estic a la propietat de la comunitat, no a la de cap veí particular, i és ell qui vulnera el principi de la propietat privada. El veí particular quan actúa improcedimentalment (11) en nom de tota la comunitat tracta els altres com si no fosin propietaris. Ell s’arroga la capacitat de decidir per un altre, com si ell fos el subjecte i els altres veïns coses sense capacitat de decisió. Es pot pensar que jo com a repartidor sóc un tercer, en què m’afecta a mi que un veí vulneri els drets subjectius dels altres veïns?. En aquest sentit sóc un tercer, però sóc un afectat en tant que se m’intenta donar per vàlid el que és aberrant per a la racionalitat crítica. (12) Per això m’enfronto al veí, perquè com a subjecte racional (13) no puc acceptar imposicions fàctioques que vulneren el principi d’obligatorietat racional.
Alguns repartidors mantenen postures pròpies de les versions més grolleres del marxisme. “Jo estic treballant i vostè ha de reconèixer el meu dret a guanyar-me la vida.” Això és la democràcia social com a principi limitador del dret subjectiu. (1) Aquestes bestieses històricament s’han manifestat com a “dictadura del proletariat”.
La meva vida no es limita a guanyar-me la vida, sinó que això pertany al nivell de la raó instrumental (7) dins del marc de la realització de la realització de la meva subjectivitat racional (13) que pertany a l’àmbit de la raó incondicionada. (8)
De totes maneres tampoc sóc tan “petit burgès” (3) com per anar contra el veí que em deixa entrar quan hi ha avís de la comunitat en contra. Aquesta persona actúa de bona fe entenent que el dret a guanyar-se la vida és universal. Vulneren els drets subjectius (2) des de la perspectiva social. Quan un veí particular m’ofereix aquesta possibilitat declino amablemenmt la seva oferta. No sap fer quadrar l’universalisme dels drets socials amb l’universalisme dels drets subjectius. (2) En qualsevol cas són bones persones.
El cas més aberrant em va pasar fa uns 7 ó 8 anys a Esplugues. Un veí particular em va fer fora d’una escala de 102 veïns sense que hi haguès anunci de la comunitat en contra. Em va fer fora en nom de què sempre van contra els pobres, com si el repartidor de publicitat fos un ric. Vulnera tots dos universalismes, el dels drets subjectius i el dels drets socials, perquè el “pobre” és ell. El particularisme és absolut, parla per 102 i el dret social el té ell no el necessitat que no té altre mitjà de vida. En aquell moment no tenia elaborada cap interpretació racional del correu comercial. Avui li diria que és un munt de budells sense solta ni volta, màxima expresió de la brutalitat instintiva de qui actúa per cegues i baixes pasions, havent renegat de la subjectivitat racional (13) pròpia de la humanitat. I evidemment repartiria la publicitat en nom de la subjectivitat racional (13) de la humanitat.
(1) DRETS SUBJECTIUS. El subjecte és aquell que es fonamenta en si mateix. No depén de quelcom exterior, sinó que el que és exterior li està sotmès a ell, en tant que té la capacitat legítima de decidir sobiranament. D’aqui neixen els drets subjectius, que és tot allò que legítimament pot fer el subjecte d’acord amb el principi de sobirania.
(2) DEMOCRÀCIA SOCIAL. Històricament el marxisme ha insistit en què la democràcia burgesa és formal, però sense contingut social. Per això ha volgut fonamentar la democràcia en els drets socials per sobre dels drets formals. La meva concepció de democràcia social és antagònica de la marxista. Jo crec que la democràcia formal no es pot realitzar sense la democràcia social. Per tant la democràcia social és instrumental respecte de la democràcia formal, no el seu límit.
(3) PETIT BURGESA. El marxisme tenmdeix a qualificar de “petit burgès” tota tendència que defensa el subjecte, l’individu, els drets formals universals, etc. Pensa que tot això són il.lusions que enmascaren la contradicció de classe,, com si tot fos reductible a interès de classe. El que el marxisme anomena “petit burgès” són els fonaments d’una concepció universalista de la democràcia, mentre que els drets socials en tant que fonament impliquen la distorsió particularista de la democràcia per l’interès de classe.
(4) PROLETARI. Aquell que no disposa de cap altre mitjà de vida que no sigui la venda de la seva força de treball.
(5) INTERÈS DE CLASSE. La divisió de la societat en classes implica l’existència d’interessos de classe contradictoris. El marxisme suposa que els proletaris han de tenir tots la mateixa postura política i els burgesos igualment entre ells també. Aquest esquematisme social s’oblida del subjecte com a realitat interclassista. El repartidor de publicitat i el veí que no vol propaganda pertanyen a la mateixa classe social. Però el criteri del veí no és la classe, sinó el subjecte. Per tant l’interès de classe no és el fonament de l’interès particular com diu el marxisme, sinó una necessitat de solidaritat de classe determinada perv certes contingències històriques.
(6) PRAXI DE LA CONCEPCIÓ UNIVERSALISTA DELS DRETS SUBJECTIUS. Com a repartidor de publicitat i com a únic mitjà de vida que tinc fins ara, el meu dret fonamental a disposar de mitjans necesaris de vida es realitza mitjançant una tasca socialment útil. La publicitat permet la reproducció del negoci capitalista, que actualment és la condició de possibilitat de satisfer les necessitats socials i econòmiques. Però el repartidor de publicitat com a subjecte racional realitza les tasques instrumentals de la reproducció biològica de la vida, dins del marc del respecte incondicional a l’exercici dels drets subjectius dels veïns.
(7) RAÓ INSTRUMENTAL. Pertany a l’àmbit de la raó instrumental tot allò que no es fonamenta en si mateix, sinó que és un mitjà per un altre fi. La reproducció biològica de la vida és un mitjà per a la realització incondicional de la subjectivitat racional.
8() RAÓ INCONDICIONADA. Pertany a l’àmbit de la raó incondicionada tot allò que es fonamenta en si mateix. Es tracta de la justificació dels fins com a fins en si mateixos.
(9) SUBJECTE DE DRET LEGÍTIM. Es tracta de la concepció universalista del dret independemment del reconeixement fàctic. És diferent del dret positiu en tant que la llei positiva pot no fonamentar-se en principis universalistes, sinó en interessos fàctics, l’universal dels quals és merament quantitatiu.
(10) PROCEDIMENTAL. Tot allò que s’ajusta a procediment. El procediment és la garantia formal de que una decisió no és arbitrària.
(11) IMPROCEDIMENTAL. El que no s’ajusta a procediment. Es tracta de decisions arbitràries i imposicions fàctiques sense cap mena de legitimitat formal.
(12) RACIONALITAT CRÍTICA. Capacitat humana de sotmetre tot enunciat o acció a la crítica legaliforme dels principis de la raó. Es tracta del raonament sobre la base de principis que ells mateixos no són demostrables, sinó que són la base de tota demostració possible. S’oposa al pensament fàctic impossible de reduir a coherència, que prové de la distorsió de la raóm per la pulsió instintiva.
(13) SUBJECTE RACIONAL. L’èsser humà en tant que capacitat per interpretar racionalment el món. No hi ha subjecte sense racionalitat. La raó és el que determina la possibilitat de decidir. Qui nega o distorsionar la racionalitat redueix el subjecte a interessos fàctics, reduïnt-se a un nivell còsic o instintiu. El veí que parla improcedimentalment en nom de tota la comunitat renega de si com a subjecte racional, fa un ús il.legítim de la sobirania, i actua com a força cega de la naturalessa. El subjecte racional és oposat a les cegues de la naturalessa.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (13-VII-2008).
LA INFLUÈNCIA HISTÒRICA DEL 14 DE JULIOL DE 1789. (ND) 14 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari
El dia 14 de Juliol de 1789 no és un dia qualsevol ni en la història de França. ni en la d’Occident, ni en la del món. És un d’aquells dies que ha marcat la història de la humanitat.
Aquell dia el poble de Paris va asaltar la Bastilla, presó de l’Estat i símbol de l’opresió que exercia la Monarquia sobre el poble. La Revolució que va començar amb una protesta de la mateixa aristocràcia contra l’opresió de la monarquia absoluta, va acabar essent profundament antiaristocràtica. La conversió de Lluís XVI en un monarca constitucional no va ser possible entre d’altres coses perquè el mateix monarca preferia conspirar fins al punt d’aliar-se amb potències estrangeres. El 10 d’Agost de 1792 s’instaura la Primera República francesa. El Maig de 1793 els jacobins fan el cop d’Estat i constitueixen la Convenció Nacional a la que tenen el poder absolut. Aleshores s’inicia el Terror fins al Juliol de 1794. Immediatament s’estableix el Directori fins al cop d’Estat de Napoleó el 1799.
Durant aquests 10 anys la commoció a França va ser enorme. Els principis que estableix la Revolució Francesa, i que ja havien estat teoritzats durant tot el segle XVIII pels filòsofs il.lustrats, són els de sobirania nacional, la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans front a l’arbitrarietat del poder polític, etc.
El principi de sobirania nacional és bàsic per acabar amb el poder absolut de la monarquia. L’aristocràcia també era antiabsolutista, però en un sentit molt diferent al de la Revolució. El poder absolut de la monarquia destrueix la llibertat dels privilegiats. La Revolució es fonamenta en la llibertat i igualtat de tots els ciutadans front al privilegi.
Des del punt de vista social la Revolució la fa el Tercer Estat. No és una revolució del Quart Estat, encara que hi hagi la “conjura dels igualitaris” dirigits per Babeuf. Aquestes revolucions ja vindran als segles XIX i XX. La burgesia ascendent es fa amb el poder polític. Fins i tot els jacobins eren el sector més radical de la burgesia, però oposats a les pretensions del Quart Estat.
La Revolució Francesa crea les bases per a la destrucció de l’Antic Règim a l’Europa Occidental. Tot el segle XIX francès i europeu està marcat pels esdeveniments de 1789. L’expansió napoleònica anirà promovent l’abolició dels antics privilegis senyorials. Al segle XIX queda encara la Rússia tsarista a l’Est. Però fins i tot allà el 1861 el mateix tsar Alexandre II es veurà obligat a promulgar l’ukasse d’emancipació dels serfs. El fet d’haver-se endarrerit en les reformes polítiques és el que afavorirà desprès la Revolució d’Octubre de 1917.
Els ideals de la Revolució Francesa s’expandeixen més enllà d’Europa gràcies a la importància d’Europa dins del món. A més les noves estructures polítique s’adequen perfectament a la modernització econòmica. El règim senyorial es fa incompatible amb el desenvolupament de les forces productives. Els nous ideals arriben a les colònies espanyoles i portugueses (Brasil) que volen l’emancipació nacional. Clar que el seu exemple més directe és l’emancipació de les colònies angles constituïdes en els Estats Units d’Amèrica. El 1868 el Japó inicia el procès de la seva modernització.És clar que l’emperador continua tenint uns poders incompatibles amb els ideals de la Revolució Francesa. Però inicia una modernització econòmica que obliga a establir una estructura política parlamentària. Serà a partir de 1945 quan l’emperador perdi ja els “atributs divins” que s’adaptarà definitivament a les exigències de la democràcia parlamentària.
La Revolució de 1789 no només nom ha quedat enfosquida per la de 1917, sinó que ha demostrat ser una revolució incomparablement més sòlida i universal. La de 1917 queda merament com a correctiva dels defectes socials de la de 1789.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-VI-2008).
DOS CONCEPTES DE SOCIALISME. 2. EL CONTROL PARLAMENTARI DE L’ECONOMIA COL.LECTIVA. (ND) 9 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , 2comentaris Històricament ha existit l’economia de mercat i el control parlamentari, i l’economia col.lectiva sense control parlamentari. No tinc constància de cap cas en què hi hagi hagut economia planificada sota la forma política de la democràcia parlamentària. Tinc constància de què l’eurocomunisme pretenia una evolució pacífica al socialisme des del parlamentarisme als països occidentals. Per altra banda sembla que els nous intents de socialisme a Amèrica Llatina: Veneçuela, Bolívia, Equador, etc. fins a cert punt són respectuosos amb la democràcia parlamentària.
En qualsevol cas el meu concepte no es basa principalment en cap experiuència històrica, sinó en una reinterpretació dels fonaments teòrics del socialisme.
Entenc per economia col.lectiva la que no es regeix per criteris de mercat ni té la propietat privada com a forma principal de posesió dels mitjans de producció; sinó que es fopnamenta en la planificació i la propietat de tota la comunitat. Aquesta forma d’economia ja ha existit, però sense control parlamentari. Històricament ha adoptat la forma política de la dictadura de partit únic. Encara existeix a Cuba i la República Popular de la Xina. La meva idea és bàsicament conceptual, encara que, és clar, crec en la seva possibilitat històrica.
La meva idea no és la de la “democràcia soviètica” com a oposada a la democràcia parlamentària. No crec en l’exercici directe de la democràcia per part de les mases treballadores quant a la direcció econòmica de les empreses. Les empreses han de ser dirigides per especialistes, que en tot cas han de dona compta de la seva gestió als propietaris: els treballadors. La propietat és de tot el poble, no cada empresa dels seus ttreballadors.
La idea de què tot parlamentarisme és burgès és una fal.làcia marxista, motivada per les contingències històriques del segle XIX. No hi ha una relació necesària entre infraestructura i superestructura. De fet les lluites de classe al llarg del segle XX ha fet que el parlamentarisme hagi anat perdent el seu contingut de classe burgès. El que determina el caràcter de classe del sistema econòmic no és el sistema parlamentari com a tal, sinó el text constitucional. Aquest pot establir que l’economia sigui de mercat lliure o planificada. A partir del sufragi universal i la igualtat d’oportunitats per a accedir a l’exercici del poder polític, les forces parlamentàries no són necesàriament burgeses, i són aquestes les que decideixen el contingut del text constitucional.
Actualment l’Estat no és burgès en el sentit marxista, sinó que de facto beneficia els empresaris per raons d’eficàcia econòmica. El sistema més productiu de tots és el capitalisme. Ara bé el creixement econòmic infinit és impossible. La funció històrica del socialisme segons jo serà la inversa a la que deia Marx. No es tracta e continuar el creixement econòmic infinit perquè el capitalisme ja no pot més. Es tracta de la supremacia de la distribució social justa per sobre de la productivitat.
Entès d’aquesta manera el socialisme és un mode de producció que valora els drets socials per sobre de la productivitat. Respecte del concepte socialdemòcrata no és moralment superior. Però la seva justificació és econòmica. No sempre convé incentivar el creixement econòmic. La sostenibilitat no ho permet.
Aquesta mena de socialisme és igual al marxista quant al caràcter públic de la propietat i l’apropiació social de l’excedent. Però no pretén l’abolició de la “contradicció” camp-ciutat, treball manual-treball intel.lectual, treball de direcció-treball d’execució, etc. Menys encara pretèn arribar a un estadi superior anomenat comunisme. No és un igualitarisme. Per un marxista ortodox seria igualment una idea “petit burgesa”, però sense propietat privada. Tots són igual quant a la pose3sió dels mitjans de producció, però les diferències de capacitat intel.lectual, política, etc. són naturals. El socialisme iguala tots davant la propietat, però no crea un món irreal d’individus amb la mateixa capacitat. Fins i tot la direcció de la propietat ja no és igualitària, sinó només la posesió.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (9-VII-2008).
DOS CONCEPTES DE SOCIALISME. 1. INTERVENCIÓ PÚBLICA DE L’ECONOMIA DE MERCAT. (ND) 8 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Històricament el concepte de socialisme apareix en les dècades immediatament posteriors a la Revolució Francesa. La primera industrialització genera l’antagonisme de classe i la pauperització de les classes populars. La primera resposta a aquesta situació és l’anomenat socialisme utòpic representat per Saint Simon (1760-1825), Charles Fourier (1772-1837) i Richard Owen (1771-1858) principalment. Aquests no van fer un plantejament sistemàtic del concepte de socialisme. Poc desprès Karl Marx (1818-83) si que fa un plantejament sistemàtic i elabora l’anomenat “socialisme científic”. Aquest socialisme és revolucionari i vol destruir l’economia de lliure mercat per tal d’assolir una economia col.lectiva que assoleixi finalment la societat sense classes i sense Estat, el comunisme.
Marx estava convençut de la cientificitat de les seves tesis, creia haver descovert les lleis socials i històriques com Newton havia descovert les lleis de l’Univers. Però la història europea no va seguir les lleis “científiques” de Marx i es va anar desenviolupant un altre concepte de socialisme més d’acord amb la realitat europea.
El primer que s’adona de què la interpretació de l’evolució social de Marx no s’adequa a la realitat històrica és Eduard Bernstein a “Les premises del socialisme” (1899).
La classe obrera no viu cada vegadapitjor. Al contrari, les mateixes reformes dels socialistes fan cada vegada més suportable el capitalisme per a la classe obrera. El capitalisme tendeix no a l’antagonisme de classe, sinó a minvar la contradicció de classe mitjançant el control públic. A més el capitalisme reconeix la lluita de classes dins del marc parlamentari i el sindicalisme legal. El capitalisme no és el sistema rígid que s’habvien imaginat Marx i Engels, sinó un sistema flexible capaç d’absorbir el seu antagonista. El capitalisme seguinjt la seva pròpia dinàmica si que tendia cap a on deien Marx i Engels. La paradoxa és que és el moviment obrer qui aconsegueix l’estabilització capitalista. Això és degut a diversos factors: flexibilitat política de la democràcia parlamentària, expansió imperialista de les potències principals, solidesa de la fase superior del capitalisme (la gran acumulació industrial i financera), etc.
Aleshores ens podem preguntar si legítimament podem acceptar que la socialdemocràcia respon a un determinat de socialisme. Jo crec que com a mínim té elements de socialisme. No es tracta d’un mode de producció socialista, la propietat no és col.lectiva, però si que hi ha un control social de l’economia per tal de satisfer el benestar general. L’existència de bèns socials universals i gratuïts, o que al menys siguin accesibles a tota la població independemment dels ingressos personals, és una forma de socialisme encara que es doni dins del marc d’una economia de mercat. L’educació, el transport, la sanitat, les biblioteques públiques, etc. agarantides universalment és una forma de socialisme. També ho és el subsidi d’atur, l’ajuda social a les economies massa febles, la jubilació universal, etc. Tot això ha destruït l’antagonisme de classe. És encara més socialisme quan hi ha una legislació laboral que realment regula les relacions entre empresaris i treballadors, per tal d’agarantir els drets laborals d’aquests últims.
Tot això no és un mode de producció socialista, però des d’un punt de vista moral és prou satisfactori com per acceptar-ho. Això ja no és l’explotació capitalista salvatge del segle XIX. El treballador encara que no sigui l’amo dels mitjans de producció, té agarantits uns drets socials que estan d’acord amb la consciència de la pròpia dignitat social. En aquest sentit dic que la intervenció pública de l’economia de mercat és una de les formes de socialisme.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (6-VII-2008).
EN DEFENSA DE L’ASSAMBLEARISME. (ND) 7 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Entenc per assamblearisme la forma radical de la democràcia. Aquesta es pot aplicar als partits polítics o a la societat en general.
La democràcia consisteix en què tots els afectats per la presa de decisions polítiques puguin decidir el seu futur. Diferenciem la democràcia formal o representativa de l’assambleària o directa, perquè la primera és només per representació. Els afectats no poden decidir directamentv sobre els propis assumptes. La democràcia es regeix pel principi de la majoria perquè fàcticament és impossible que la totalitat dels afectats estiguin sempre d’acord en el que s’ha de fer quant als assumptes col.lectius.
Quan l’assamblearisme s’aplica al partit polític el subjecte sobirà és la base militant. La direcció política és merament representativa i obeeix el mandat de la militància. La diferència amb el sistema d’escollir delegats és que les oportunitats i la capacitat de decisió directa de la base militant desapareixo minva molt. Jo crec que l’assamblearisme és el més just, ja que un partit són els seus militants. Tampoc sòc partidari d’un assamblearisme massa radical. L’òrgan sobirà d’un partit és el Congrès. A cada Congrès la forma democràtica més justa, segons el meu parer, és l’assamblearisme. Apart d’això la base militant ha de poder decidir sobre les grans qüestions que afectin el futur del partit o de la societat que vol governar o transformar. Per altra banda l’assamblearisme afavoreix la igualtat d’oportunitats polítiques de tots els militants. Un assamblearisme massa radical portaria qualsevol partit al caos.
A nivell de la societat també podem defensar una forma més directa de democràcia que la formal o representativa predominant a Occident. El poble escolleix cada 4 anys (generalment aquest és el període) qui vol que siguin els seus representants polítics. Durant tot el període de la legislatura el polític ja no ha de respondre davant del poble. A més els càrrecs no són revocables directament pel poble. El control que té el poble sobre el polític és mínim. Si no acompleix les seves expectatives la propera vegada no el votaran. El poble com a legíitim titular de la sobirania haurà de tenir una capacitat molt més decisiva de control polític.
Quan jo defenso la democràcia directza o radical ho faig des de la perspectiva de què la sobirania resideix en el poble. Però no ho faig gens ni mica des de la perspectiva d’un igualitarisme radical. Jo no crec en “el geni creatiu de les masses”. No crec que s’hagi de deixar fer de manera absoluta el que vulgui el poble. El poble ha d’estar limitat per la legalitat. Per altra banda en moltsw aspectes de la vida el geni creatiu no pertany a les masses, sinó a la personalitat individual. Des d’aquesta perspectiva em resulten detestables certes concepcions comunistes de la democràcia. L’intent d’abolir la diferència entre treball intel.lectual i treball manual és totalment digna, si és que es vol que tothom tingui accès a la cultura. És indigne en el sentit maoista de superar l’esperit “petit burgès” de l’intel.lectual. En molts camps és necesari el treball de l’especialista. En la qüestió dels tribunals populars la sobirania pertany al jutjat popular dins del marc de la legalitat vigent. Però la tasca legislativa i jurídica: interpretació de les lleis i la seva aplicació al cas concret, pertany a l’especialista.
L’assamblearisme com a forma suprema de la sobirania popular és racional quan es trazcta de questions contingents, de les que no pot determinar necesàriament l’especuialista la seva veritat. Pensem que la política és l’àmbit de la contingència. Pensem que algunes direccions polítiques de partits són completament ineptes per a interpretar la situació política. Erick Hocneker sentia segur el socialisme a tot el bloc socialista un mes abans de la caiguda del mur de Berlin. El control fort de la direcció política no és millor que el criteri de la base militant.
L’assamblearisme no és una qüestió de voler igualar el que és diferent. És una qüestió de justícia. Cadascú ha d’administrar el que és seu. La base militant el partit, el poble l’Estat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (3-VII-2008).
EL POBLE ESPANYOL COM A SUBJECTE DE DRET POSITIU. (ND) 3 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari S’entén per poble espanyol el conjunt de ciutadans de l’Estat espanyol reconeguts com a tals, amb els seus drets i deures. El poble espanyol és l’abstracció jurídico-política de les nacions naturals o grups ètnics. Tots els grups ètnics que composen el “suelo patrio” són assimilats per la força centralitzadora de l’Estat. L’Estat espanyol no és ètnicament neutre, sinó que assumeix els trets identitaris del grup ètnic dominant: els castellans. El poble espanyol implica necesàriament la capacitat d’assimilació i absorció ètnica dels castellans respecte dels grups ètnics oprimits. Això políticament implica que les institucions castellanes són les que històricament s’han imposat als altres pobles, i han passat de ser castellanes a espanyoles. La representació política és uniforme. Els pobles oprimits ho són en el sentit de què perden la personalitat política pròpia dins del magma espanyol. Castella imposa la seva personalitat cultural i política als altres pobles i això és el poble espanyol.
El poble espanyol és subjecte de dret positiu. (1) Està reconegut internacionalment com a poble lliure que es regeix per si mateix. El poble espanyol està reconegut a l’ordenament jurídic espanyol com a únic subjecte de dret. (2) La Constitució espanyola actualment vigent, la de 1978, diu que Espanya és la pàtria unida de tots els espanyols, la unitat de la qual és indisoluble. Seria un error creure que perquè reconegui “nacionalitats històriques” al seu interior hi ha altres subjectes històrics (3) reconeguts com a tals. El sentit constitucional de les nacionalitats històriques és que es reconeixen com a tals en tant que hi ha un sentiment col.lectiu que implica una certa identitat nacional o cdol.lectiva. Però en tant que no hi ha reconegut el dret d’autodeterminació de cap territori integrant de l0′Estat espanyol, només resideix en el poble espanyol la capacitat sobirana de decidir per si mateix.
D’on li neix la legitimitat al poble espanyol de constituir-se sobiranament sota la forma d’un Estat-Nació? No li neix de cap principi universalísim de la democràcia. “Tots els pobles són iguals en dignitat” no s’aplica al poble espanyol, en tot cas s’aplicaria als castellans indepemment dels seus actuals pobles oprimits, la legitimitat li neix d’una m,era facticitat històrica. Han sabut imposar-se per la força i han aconseguit el reconeixement jurídic internacional. Això és un subjecte de dret posititu, (1) el que actua com a tal subjecte sobre la sola base del reconeixement fàctic.
Què deduim políticament de què el poble espanyol sigui un subjecte de dret positiu?. (1) Deduïm que tot el dret vigent a l’Estat espanyol és merament positiu, sense que es puguin justificar sobre la base de principis universalíssims de la democràcia. D’aqui no s’ha de deduir que tot el dret espanyol va contra els drets fonamentals, sinó que encara que estiguin reconeguts (drets d’assciació, reunió expresió, etc.), el subjecte històric (3) que els reconeix, ell mateix no es fonamenta en la legitimitat democràtica.
En tant que la comunitat internacional reconeix estats com l’espanyol o el francès, també es regeix per criteris de positivitat del dret, (4) sense buscar cap altre fonament de legitimitat. L’actual reconeixement del dret d’autodeterminació per part de la comunitat internacional si es donen determinades condicions, no supera la facticitat de la voluntat del poble, sense preguntar-se pel subjecte històric (3) que defineix quin és el poble sobre la base del qual es forma legítimament la majoria política. Pot ser sóc mal pensat, sospito massa o no tinc prou coneixements; però jo crec que la comunitat internacional està fent una jugada políticament interessada per superar els problemes polítics de determinades àrees, especialment l’Europa de l’Est, sense variar en esència els criteris bàsics de reconeixement d’Estats.
(1). SUBJECTE DE DRET POSITIU. Aquell que exerceix de fet la capacitat sobirana de decidir, sense que això es pugui fonamentar en principis universals de legitimitat.
(2). SUBJECTE DE DRET. El que exerceix la capacitat sobirana de decidir. (3). SUBJECTE HISTÒRIC. Qui al llarg del procès històric desenvolupa la seva personalitat decidint sobiranament.
(4). POSITIVITAT DEL DRET. La lei en tant que vigent, indepemment de qualsevol altra consideració que no sigui la mateixa vigència.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-VI-2008).
EL POBLE CATALÀ COM A SUBJECTE DE DRET LEGÍTIM. (ND) 1 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La història del poble català és sense cap dubte més trista que la d’Espanya, digui el que digui Paco Ibáñez: “De todas las historias de la historia la más triste, sin duda, la de España”. Espanya, més aviat la Corona de Castella en tant que ha fet la unitat nacional dels pobles hispànics, excepte Portugal, és un subjecte de dret internacional. (1) Catalunya perd la dinastia pròpia al Compromís de Casp (1412) amb Ferran d’Antequera, un Trastàmara. Perd la monarquia pròpia amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics (1479). Perd les institucions pròpies amb l’ocupació militar de 1714 i el Decret de Nova Planta el 1716. La Catalunya vençuda del segle XVIII no és res. Ja no es veu al mapa d’Europa la Corona d’Aragó. La monarquia absoluta no pot permetre estat paral.lels dins de la mateixa monarquia. Què és això de què el rei absolut hagi d’obeir instàncies nacionals dins del mateix reialme?. “¿No soy yo el rey de las Españas?” preguntava escandalitzat Felip d’ Anjou. La monarquia absoluta redueix a coherència nacional les estructures estatals paral.leles coexistents fins aleshores deins del mateix reialme.
Més endavant el liberalisme polític qüestionarà el poder absolut de la monarquia, però no l’estructura centralitzada de l’Estat. El socialisme contemporani com a molt defensarà el dret d’autodeterminació dels pobles. Per a quasi tothom les antigues llibertats de Catalunya són una entelequia del passat.
D’una manera o una altra un cert esperit independentista sempre ha existit a Catalunya. Però és ara, entre finals del segle XX i principis del segle XXI quan agafa força la idea de la independència nacional dels Països Catalans. Com és que gairebé tres segles desprès colem els independentistes recuperar les llibertats nacionals perdudes?. No eren estructures polítiques desfasades per la història que obstaculitzaven la lliure circulació de mercaderies i de persones?. No es relacionen millor els pobles amb estructures nacionals no naturals, però si prou àmplies?. No permet l’assimilació estatal naturalitzar els membres de les antigues nacions dins del marc d’una nació més gran i més oberta al món? Què volem les antigues trabes feudals?. Així raona el progresista estatalista, estatalista dels grans Estats que han absorbit petites nacions.
El fonament ideològic de l’independentisme no pot ser cap altre que la noció de subjecte de dret legítim (2) aplicada a cada poble a la seva terra. L’independentisme no es pot basar mai en el benestar material. La igual dignitat de tots els pobles és un principi moral i polític de la democràcia. El dret de conquesta i l’absorció forçosa d’un poble per un altre, són principis antitètics de la democràcia. La dignitat moral d’un poble no es medeix en benestar material. Cap poble té dignitat moral si no és conscient de què l’únic que pot disposar legítimament del seu destí és ell mateix.
La no coió de poble com a subjecte de dret legítim (2) és el fonament polític de la democràcia. No es pot parlar de democràcia quan un poble està sota la dominació política d’un altre. Això implica que la independència no és una opció democràtica més, sinó la condició de possibilitat de què un règim sigui reazlment democràtic. Això també implica que la voluntat majoritària només es pot formar legítimament sobre la base del subjecte de dret. La voluntat majoritària es forma sobre la base del subjecte, no a l’inrevès. El subjecte preexisteix com a fonament de legitimitat de la majoria. A més el subjecte de dret legítim (2) és el que determina la legitimitat del conjuntv del dret positiu. (3) Cap llei és legítima sinó emana de la voluntat del poble històricament legítimat. Una llei pot ser bona, realitzar una funció socialk adequada; però la legitimitat sempre prové del subjecte.
(1). SUBJECTE DE DRET INTERNACIONAL. Tots els Estats reconeguts per la comunitat internacional són subjectes de dret internacional.Dins de la comunitat internacional tenen dret a defensar els seus interessos nacionals i tenmen reconeguda la seva personalitat nacional pròpia i el dret a viure-la en llibertat. La seva independència nacional és inviolable i cap altre Estat o grup d’Estats la pot vulnerar. Evidemment això s’aplica a les nacions amb Estat.
(2). SUBJECTE DE DRET LEGÍTIM. Des del meu punt de vista és el subjecte que no es fonamenta en el dret fàcticament reconegut, sinó en principis universals que són previs al dret positiu. Així els pobles sense Estat són subjectes de dret legítim, partint del principi universalíssim de la igual dignitat de tots els pobles.
(3). DRET POSITITU. És el dret fàcticament reconegut, indpendemment de qualsevol altra consideració que no sigui la facticitat del reconeixement.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (24-VI-2008).