LA FILOSOFIA DEL SUBJECTE I L’OBLIGATORIETAT DEL CATALÀ. (NF) 30 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback La filosofia del subjecte més o menys es pot associar a l’idealisme alemany. (1) Però ja es pot parlar de filosofia del subjecte amb Descartes (1596-1650) quan mitjançant el cogito (2) posa les bases metafísiques de la interpretació del món en la interpretació subjectiva. El punt de partida no és un món objectivable, sinó el subjecte pensant. (3)
La filosofia del subjecte inverteix la metafísica tradicional. (4) Jo no sóc pasiu respecte de la realitat exterior, sinó que la realitat exterior és inconcebible fora de les condicions a priori de la sensibilitat (5) (Kant). Per primera vegada en la història de la humanitat és l’individu humà qui té el protagonisme. Abans tot era extern: Dèu, el món, etc. En Kant fins i tot Dèu pasa a ser un postulat de la raó pràctica. (6)
La moral es fonamenta en el mateix subjecte. Descartes pensa en una “moral provisional”, l’oficialment establerta, mentre la filosofia no troba una moral ben fonamentada. Però és Kant el que estableix els fonaments del subjectivisme moral a la “Kritik der pratikschen vernunft” (Kpv) (”Crítica de la raó pràctica”. El subjectivisme moraL kantià no té res a veure amb el relativisme moral. El subjecte kantià és un subjecte trascendental, (6) no es regeix per circumstàncies individuals, socials, històriques, etc. Descovreix dins seu els principis universalment vàlids per a l’acció pràctica. “Actúa de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal”. El subjecte és tal no en el sentit de què faci arbitràriament el que li sembli bé, sinó en el sentit de què no està determinat per la realitat física exterior.
Sense seguir ara amb la filosofia kantiana el que ens interessa és aplicar la noció de subjecte a la nació. La llengua determina l’existència d’una nació. “On hi ha una llengua hi ha una nació” deia Tomàs d’Aquino (1225-74). Aquest, evidemment, no desenvolupa una filosofia del subjecte, però reconeix en la llengua la nació. Nosaltres, que ja hem passat per l’escola de l’idealisme alemany, (1) podem associar llengua a nació i a subjecte.
Darrera d’una llengua hi ha sempre una subjecte històric (excepte en el cas de l’esperanto que era llengua artificial). El subjecte històric és aquell que troba dins seu troba els fonaments universalistes de la pròpia moral. El subjecte històric és persona, per tant fi en si mateix. Cap altre subjecte pot legítimament utilitzar-ho per a finalitats pròpies. L’espanyol que li diu al català: “No te entiendo” o “¿Cómo dice?” vulnera els principis del subjectivisme moral universalista. (7) Confon un subjecte amb una cosa. El subjecte és l’espanyol, el català la cosa. L’espanyol que fa això està més o menys en l’estadi moral del mico de Hegel (”Fenomenologia de l’Esperit”) que encara no ha entès que si l’altre és cosa per ell, ell és cosa per a l’altre. El subjecte es defineix per si mateix, no per circumstàncies externes. Quan l’espanyol acaba d’arribar i no sap ni una paraula de català no és possible la comunicació i al mateix temps la realització subjectivo-universalista moral (8) del català com a català. El català no té l’obligació moral de parlar-li en espanyol, sinó la imposició fàctico-funcionalista (reducció de la persona a cosa) per tal de fer possible la comunicació. Aquest funcionalisme és incompatible amb el principi d’igual dignitat de tots els pobles, només és legítim si és un estadi previ a la realització moral mitjançant l’obligatorietat absoluta del català.
El subjecte moral espanyol és la perversió dels subjectes morals naturals: castellans, gallecs, bascos i catalans. És la pretensió de què només els castellans com a castellans realitzen la seva humanitat subjectivo-moral, mentre que els oprimits tenen la humanitat alienada en els castellans. D’aqui es segueix que la igual dignitat de tots els pobles exigeix el caràcter d’imperatiu categòric del català, sense que això vulneri els drets lingüístics dels castellans.
(1) IDEALISME ALEMANY. La filosofia alemanya als segles XVIII i XIX. Els principals representants són: Kant, Hegel i Fichte. Però es tracta de formes diferents de l’idealisme. El de Fichte és el més radical. És solipsista, el jo que fa la unitat del món no és el jo trascendental de Kant, és el jo individual. Només existeixo jo. La característica principal és el caràcter actiu del subjecte, front a la passivitat de la metafísica tradicional.
(2) COGITO. “Cogito,ergo sum” (Penso, doncs existeixo). René Descartes dubta de tot, però necessita d’un primer principi del que no pugui dubtar. Si dubta és que pensa i el subjecte del pensament és el jo. A partir del jo podem construir la filosofia que ens expliqui el món.
(3) SUBJECTE PENSANT. Descartes distingeix entre “res extensa” i “res cogitans”. La “res cogitans” (cosa pensant) és heterogènia respecte de la realitat física. és la idea cristiana d’ànima, però vista des d’una perspectiva de construcció racionalista del mónn abtagònica de la metafísica escolàstica.
(4) METAFÍSICA TRADICIONAL. La metafísica occidental comença amb Parmènides. La distinció entre el món de les aparences i el que és la veritables esència de les coses, o que tot és Ú, immutable, etern i perfecte malgrat l’aparença de canvi, inicia l’especulació metafísica que no coneixiria cap salt qualitatiu fins a la modernitat amb Descartes.
(5) CONDICIONS A PRIORI DE LA SENSIBILITAT. Segons Kant les categories a priori de la sensibilitat són l’espai i el temps. El coneixement empíric és formalment a priori, sinó tinguessin les coordenades o categories de l’espai i el temps no tindriem tampoc cap experiència sensible.
(6) POSTULAT DE LA RAÓ PRÀCTICA. Un postulat és allò que es presuposa, però sense poder arribar a una demostració. En Kant Dèu i l’ànima immortal són postulats de la raó pràctica.
(7) SUBJECTE TRASCENDENTAL. El subjecte kantià no és l’individu com a tal. Es tracta d’una concepció universalista del subjecte. Certament el racionalisme kantià és monològic, no dialògic. Però el subjecte individual troba dins seu els principis universalistes pels quals s’ha de regir.
(8) SUBJECTIVISME MORAL UNIVERSALISTA. Partint d’una concepció kantiana del subjecte, el subjectivisme moral és universalista, perquè troba dins seu els principis de validessa universal. Cada subjecte nacional se sap igualment digne en la relació amb els altres. El català quan exigeix la llengua no és particularista, sinó universalista: “tots els pobles són iguals en dignitat”. L’espanyol quan exigeix la llengua vulnera l’universalisme moral, perquè parlar espanyol és un interès particular seu de sotmetre l’altre, i nega el principi d’igual dignitat de tots els pobles.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-VII-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?