LA IMPOSICIÓ DE L’ESPANYOL COM A MATERIALISME FUNCIONALISTA. (NF) 30 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Quan jo dic materialisme o bé vull dir mètode de descripció fenomenològica (1) dels fets donats o bé vull dir reducció de la humanitat a la seva reproducció biològica. En el primer cas no hi ha cap connotació negativa. El materialisme sinó és una filosofia última (2) o la reducció de l’èsser a la matèria (3) és un mètode que ens serveix per col.locar tot allò real dins del seu context material, que és l’únic dins del qual es pot desenvolupar.
El materialisme és un mal quan nega la producció de la humanitat al nivell de la subjectivitat moral. El funcionalisme no és cap altra cosa que la reducció a raó instrumental (4) de tot allò real. El materialisme com a filosofia última (2) és necesàriament funcionalista.
Al mateix temps és impossible una vida humana que es produeixi sempre al nivell de la subjectivitat moral. Front a això té raó el materialisme, això seria una metafísica incompatible amb la realitat física de la humanitat. La nostra subjectivitat moral sempre té els límits d’una realitat que no es regeix per la causalitat incondicionada de la llibertat. (5)
La meva idea filosòfica aproximadament consisteix en una síntesi de la idea kantiana de la metafísica dels costums (6) i la idea marxista de les condicions materials d’existència com a única possibilitat objectiva de producció de la humanitat. La meva idea no és ni kantiana ni marxista, és meva.
Aplicat això al nostre fet nacional la llengua catalana és una obligació moral i la llengua espanyola és una imposició fàctica que només es pot entendre en clau de materialisme funcionalista.
Tots els pobles porten dins seu el principi de la pròpia subjectivitat moral. Tot poble té la legitimitat moral de ser el subjecte que es fa respectar a la pròpia terra. En canvi la producció real de la humanitat des dels primers temps no té res a veure amb això. Els pobles s’expansionen. Un poble esdevé cosa per a un altre, es trenca el principi de la subjectivitat moral. Això fa possible grans àrees unificades, l’expansió del comerç i el progrès material de la humanitat. La llibertat de comerç va contra el principi de la igual dignitat de tots els pobles. La llibertat de comerç va lligada al dret de conquesta. El dret de conquesta és materialisme funcionalista, sense cap dubte. Però malgrat tot la humanitat és el compost de necessitat material i subjectivitat moral. El subjecte moral no desapareix amb el dret de conquesta, sinó que es distorsiona. Deixa de ser un subjecte moral natural per ser un nou subjecte muntat sobre la base material-funcional.
Espanya és el subjecte moral. Però no és el subjecte moral natural. És l’expansió de l’esperit castellà que redueix a cosa els subjectes morals naturals. Quan s’exigeix l’espanyol a Catalunya, el català queda reduït a cosa. Per això la imposició de l’espanyol a Catalunya només es pot entendre com a materialisme funcionalista. La participació dels catalans en l’esperit espanyol és la reducció a cosa de la subjectivitat catalana. Aquesta només es pot desenvolupar dins del marc que va bé als espanyols. Que la participació en l’esperit espanyol sigui inevitable no canvia res. Si per comunicar-me amb un espanyol que acaba d’arribar necesito el seu idioma, és que la subjectivitat moral amb ell és impossible de realitzar. No hi ha obligació moral de parlar-li en espanyol, hi ha necessitat funcional de comunicar-se. El deure moral neix de la superació de la necessitat de l’espanyol. Aleshores el català no és una necessitat funcional, sinó un deure moral. L’espanyol que s’instal.la a Catalunya i no parla mai el català, té una noció distorsionada del subjecte moral pel materialisme funcionalista que implica l’imperialista.
Això és vàlid en general per a la relació entre llengües oprimides i opresores. Les primeres estableixen deure moral, les segones necessitat funcional. És clar que el castellà a Castella no és una llengua opresora, i per tant allà si que estableix deure moral.
Per acabar només dir que és una fal.làcia del feixisme ètnic (7) dir “primer català, desprès espanyol”. Ser espanyol i català és creure que ser català és ser un menor d’edat que no sap caminar sol. És la creença nazifeixista en l’existència de pobles superiors que han de sotmetre pobles inferiors. Per tant és un absurd contrasentit ser primer del que és pretèn inferior i inútil.
(1) MÈTODE DE DESCRIPCIÓ FENOMENOLÒGICA. El fenòmen és allò que se’ns presenta a la consciència. La descripció fenomenològica es limita a l’anàlisi empírica d’allò donat. No té presupòsits filosòfics de fonamentació última.
(2) FILOSOFIA ÚLTIMA. Al llarg de la història del pensament occidental sempre s’ha intentat explicar els fonaments últims de la realitat. El materialisme no és menys. Tot es redueix a matèria. La matèria o les lleis de la matèria són l’explicació última de tot fenomen.
(3) REDUCCIÓ DE L’ÈSSER A LA MATÈRIA. Forma ontològica del materialisme. El materialisme modern no trenca amb l’ontologia tradicional, és la forma materialista. Potser Nietzsche en tant que “equivocitat de l’èsser” si que fa un trencament més profund amb l’ontologia tradicional.
(4) RAÓ INSTRUMENTAL. El materialisme ontològic es caracteritza per la reducció de la raó al seu ús instrumental. Sabem dels mithjans per a aconseguir un fi, però no dels fins en si mateixos.
(5) CAUSALITAT INCONDICIONADA DE LA LLIBERTAT. Expresió kantiana que es fonamenta en el dualisme món físic/subjecte. El subjecte es regeix per allò incondicionat, per allò que es fonamenta en si mateix, per tant en la llibertat.
(6) METAFÍSICA DELS COSTUMS. Segons Kant mentre que a la raó teòrica la metafísica és impossible, a la raó pràctica és necesària. (7) FEIXISME ÈTNIC. Creença i praxi en la superioritat de cderts pobles destinats a sotmetre d’altres.
JOAN PERE SALMERÓN I CLOARES. (29-VII-2008).
LA FILOSOFIA DEL SUBJECTE I L’OBLIGATORIETAT DEL CATALÀ. (NF) 30 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La filosofia del subjecte més o menys es pot associar a l’idealisme alemany. (1) Però ja es pot parlar de filosofia del subjecte amb Descartes (1596-1650) quan mitjançant el cogito (2) posa les bases metafísiques de la interpretació del món en la interpretació subjectiva. El punt de partida no és un món objectivable, sinó el subjecte pensant. (3)
La filosofia del subjecte inverteix la metafísica tradicional. (4) Jo no sóc pasiu respecte de la realitat exterior, sinó que la realitat exterior és inconcebible fora de les condicions a priori de la sensibilitat (5) (Kant). Per primera vegada en la història de la humanitat és l’individu humà qui té el protagonisme. Abans tot era extern: Dèu, el món, etc. En Kant fins i tot Dèu pasa a ser un postulat de la raó pràctica. (6)
La moral es fonamenta en el mateix subjecte. Descartes pensa en una “moral provisional”, l’oficialment establerta, mentre la filosofia no troba una moral ben fonamentada. Però és Kant el que estableix els fonaments del subjectivisme moral a la “Kritik der pratikschen vernunft” (Kpv) (”Crítica de la raó pràctica”. El subjectivisme moraL kantià no té res a veure amb el relativisme moral. El subjecte kantià és un subjecte trascendental, (6) no es regeix per circumstàncies individuals, socials, històriques, etc. Descovreix dins seu els principis universalment vàlids per a l’acció pràctica. “Actúa de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal”. El subjecte és tal no en el sentit de què faci arbitràriament el que li sembli bé, sinó en el sentit de què no està determinat per la realitat física exterior.
Sense seguir ara amb la filosofia kantiana el que ens interessa és aplicar la noció de subjecte a la nació. La llengua determina l’existència d’una nació. “On hi ha una llengua hi ha una nació” deia Tomàs d’Aquino (1225-74). Aquest, evidemment, no desenvolupa una filosofia del subjecte, però reconeix en la llengua la nació. Nosaltres, que ja hem passat per l’escola de l’idealisme alemany, (1) podem associar llengua a nació i a subjecte.
Darrera d’una llengua hi ha sempre una subjecte històric (excepte en el cas de l’esperanto que era llengua artificial). El subjecte històric és aquell que troba dins seu troba els fonaments universalistes de la pròpia moral. El subjecte històric és persona, per tant fi en si mateix. Cap altre subjecte pot legítimament utilitzar-ho per a finalitats pròpies. L’espanyol que li diu al català: “No te entiendo” o “¿Cómo dice?” vulnera els principis del subjectivisme moral universalista. (7) Confon un subjecte amb una cosa. El subjecte és l’espanyol, el català la cosa. L’espanyol que fa això està més o menys en l’estadi moral del mico de Hegel (”Fenomenologia de l’Esperit”) que encara no ha entès que si l’altre és cosa per ell, ell és cosa per a l’altre. El subjecte es defineix per si mateix, no per circumstàncies externes. Quan l’espanyol acaba d’arribar i no sap ni una paraula de català no és possible la comunicació i al mateix temps la realització subjectivo-universalista moral (8) del català com a català. El català no té l’obligació moral de parlar-li en espanyol, sinó la imposició fàctico-funcionalista (reducció de la persona a cosa) per tal de fer possible la comunicació. Aquest funcionalisme és incompatible amb el principi d’igual dignitat de tots els pobles, només és legítim si és un estadi previ a la realització moral mitjançant l’obligatorietat absoluta del català.
El subjecte moral espanyol és la perversió dels subjectes morals naturals: castellans, gallecs, bascos i catalans. És la pretensió de què només els castellans com a castellans realitzen la seva humanitat subjectivo-moral, mentre que els oprimits tenen la humanitat alienada en els castellans. D’aqui es segueix que la igual dignitat de tots els pobles exigeix el caràcter d’imperatiu categòric del català, sense que això vulneri els drets lingüístics dels castellans.
(1) IDEALISME ALEMANY. La filosofia alemanya als segles XVIII i XIX. Els principals representants són: Kant, Hegel i Fichte. Però es tracta de formes diferents de l’idealisme. El de Fichte és el més radical. És solipsista, el jo que fa la unitat del món no és el jo trascendental de Kant, és el jo individual. Només existeixo jo. La característica principal és el caràcter actiu del subjecte, front a la passivitat de la metafísica tradicional.
(2) COGITO. “Cogito,ergo sum” (Penso, doncs existeixo). René Descartes dubta de tot, però necessita d’un primer principi del que no pugui dubtar. Si dubta és que pensa i el subjecte del pensament és el jo. A partir del jo podem construir la filosofia que ens expliqui el món.
(3) SUBJECTE PENSANT. Descartes distingeix entre “res extensa” i “res cogitans”. La “res cogitans” (cosa pensant) és heterogènia respecte de la realitat física. és la idea cristiana d’ànima, però vista des d’una perspectiva de construcció racionalista del mónn abtagònica de la metafísica escolàstica.
(4) METAFÍSICA TRADICIONAL. La metafísica occidental comença amb Parmènides. La distinció entre el món de les aparences i el que és la veritables esència de les coses, o que tot és Ú, immutable, etern i perfecte malgrat l’aparença de canvi, inicia l’especulació metafísica que no coneixiria cap salt qualitatiu fins a la modernitat amb Descartes.
(5) CONDICIONS A PRIORI DE LA SENSIBILITAT. Segons Kant les categories a priori de la sensibilitat són l’espai i el temps. El coneixement empíric és formalment a priori, sinó tinguessin les coordenades o categories de l’espai i el temps no tindriem tampoc cap experiència sensible.
(6) POSTULAT DE LA RAÓ PRÀCTICA. Un postulat és allò que es presuposa, però sense poder arribar a una demostració. En Kant Dèu i l’ànima immortal són postulats de la raó pràctica.
(7) SUBJECTE TRASCENDENTAL. El subjecte kantià no és l’individu com a tal. Es tracta d’una concepció universalista del subjecte. Certament el racionalisme kantià és monològic, no dialògic. Però el subjecte individual troba dins seu els principis universalistes pels quals s’ha de regir.
(8) SUBJECTIVISME MORAL UNIVERSALISTA. Partint d’una concepció kantiana del subjecte, el subjectivisme moral és universalista, perquè troba dins seu els principis de validessa universal. Cada subjecte nacional se sap igualment digne en la relació amb els altres. El català quan exigeix la llengua no és particularista, sinó universalista: “tots els pobles són iguals en dignitat”. L’espanyol quan exigeix la llengua vulnera l’universalisme moral, perquè parlar espanyol és un interès particular seu de sotmetre l’altre, i nega el principi d’igual dignitat de tots els pobles.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-VII-2008).