RELACIÓ ENTRE ECONOMIA I POLÍTICA AL NOSTRE FET NACIONAL. (ND) 29 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La relació entre economia i política és flexible. La política no és un mer reflexe de la necessitat econòmica. És un error creure que l’economia és la base de la política. Si fos així no seria possible controlar políticament l’economia. Això tampoc vol dir que l’economia no tingui cap mena de lleis i depengui únicament de la voluntat política.
El polític es troba amb un ventall de possibilitats i ha de saber escollir la més adequada per al seu interès polític. L’economia consisteix en uns recursos objectivament disponibles i en l’organització social de la seva producció i distribució. Els recursos objectivament existents no depèn de la voluntat de ningú. Però la productivitat depèn del sistema social de producció i aquest es pot controlar políticament. Per altra banda la distribució social de l’excedent també depèn de la intervenció pública.
La creença en què la política es fonamenta en l’economia és d’origen marxista. És cert que actualment la legitimació del discurs polític es fonamenta en l’eficàcia econòmica. Però és fals de què tot discurs polític s’hagi de fonamentar necesàriament en criteris d’eficàcia econòmica. Les formes de legitimació política nom són exclusivament econòmiques.
Pretendre que amb la independència nacional estarem millor econòmicament és una fal.làcia. Durant tres segles Catalunya s’ha desenvolupat dins del mercat espanyol, i s’ha industrialitzatr dins del mercat espanyol. Tal copsa no vol dir que sempre hàgim d’estar dins del mercat espanyol. Segurament si que és cert que ara ja no hi ha la necessitat del mercat espanyol que hi havia fins a l’entrada a la CEE. És una fal.làcia associar independència nacional a millora econòmica i social, com si una fos la condició necesària de l’altra. L’Estat espanyol fonamenta la seva força política en la legitimitat ideològica i la capacitat de reproduir l’Estat del Benestar fins i tot a Catalunya. L’espoli fiscal no és determinant d’una situació socio-econòmica desesperant que obligui totes les capes de la població a optar per la independència per raons bàsicament econòmiques. D’aquesta creença errònia, la independència com a necessitat social i econòmica, neix la il.lusió del 2014.
Això no vol dir que de la política social i econòmica independentista es pugui prescindir. Jo crec que aquesta política atrau un sector de la petita burgesia. Seria una bogeria prescindir totalment de la política econòmica. La meva actitud respecte de la política econòmica no és que sigui prescindible, sinó que és un annex secundari.
El fonament de la política independentista no és socio-econòmic, sinó la subjectivitat d’un poble que es sap igual de digne que la resta de pobles. La política econòmica és necesària, però d’una manera instrumental. El que és incondicionalment bo és l’alliberament del poble oprimit. La direcció d’ERC no vol seguir aquesta política perquè pensa que això només copnvenç els quatre independentistes de sempre. Amb aquesta política consolidaria el mig mil.lió de vots que són els quatre independentistes de sempre més els sectors radicalitzats de la societat catalana independemment de l’origen ètnic.
Per altra banda la legitimació política quant a la defensa i promoció de la llengua catalana és evident que no té res a veure amb l’eficàcia econòmica. La defensa del català és un voluntarisme subjectivista, absolutament legítim, però que no té res a veure amb la necessitat econòmica. Les llengües que si que tenen a veure amb l’eficàcia econòmica són les majoritàries: anglès i espanyol. Per tant la defensa del català, que fins i tot podria obstaculitzar el desenvolupament econòmic, és una forma de legitimació política fonamentada en criteris de subjectivitat moral. Afortunadament a aquest món no tot és economia política.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-VII-2008).
VIABILITAT HISTÒRICA DE LA RUPTURA DEMOCRÀTICA AMB ESPANYA. (ND) 29 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari ERC és l’únic partit a Catalunya que té la capacitat històrica d’emancipar el poble català de la dominació espanyola. Si la direcció política del partit no sap analitzar la situació política, la possibilitat de la independència nacional s’allunya de l’escenari històric.
La direcció política d’ERC té una mentalitat molt semblant a la de la socialdemocràcia de postguerra, que donava per fet que el sistema capitalista es pot reformar, però no és possible la ruptura. Sembla que la independència nacional pugui nèixer gradualment per reformes d’un sistema que ja és democràtic. Aleshores la independència nacional seria aprofondir la democràcia, no constituir la democràcia. A més a la direcció política d’ERC, que bàsicament no es diferencia en res esencial de les alternatives polítiques presentades al 25è Congrès. li pasa el mateix que al polític convencional. Confon un moment històric amb una realitat immutable. Fora del gradualisme reformista no hi ha cap viabilitat política. Una contingència del moment històric, sembla unn tret esencial de la política. El polític teòrico-pràctic busca les eines conceptuals per engtendre el temps històric des de fora del mateix temps històric, i crear les condicions pràctiques per al canvi radical del temps històric.
El graduaklisme reformista dins de l’Estat espanyol està sotmès a la sobirania espanyola. Aquest gradualisme no és linial, sinó circular. Neix de la sobirania espanyola que admet certes concesions al poble català per tornar a la sobirania espanyola que retalla quan s’ha anat massa lluny. L’actor polític català no és un subjecte que actúa lliurement, sinó un que té certes llibertats d’acord amb la sobirania espanyola.
Estar al govern d’una Generalitat no sobirana no és condició necesària per a la independència. És garantia d’estabilitat de l’Estat espanyol a Catalunya. La sobirania espanyola és prou forta com per agarantir la seva estabilitat sistèmica miotjançant el sistema de pluralitat de partits. Cap partir pot violar la Constitució espanyola que estableix la unitat i indisolubilitat d’Espanya. Tal cosa és així encara que ERC tinguès majoria absoluta la Parlamenta català.
Desprès d’evidents fracasos electorals la política d’ERC és bàsicament la mateixa. ERC aigualeix el discurs catalanista per tal d’aconseguir la majoria social i política, i aconseguir el rebuig dels catalans i la indiferència dels castellans. Encara no ha vist que la força política està en el catalanisme radical. Hi ha una minoria important que vol trencar amb l’Estat espanyol, que s’està perdent o que no es tradueix en força política, perquè la direcció no veu el potencial real. La minoria independentista és radical, vol un altre sistema, i a la majoria social i política actual ja li va bé el sistema actual. Dirigir la mirada ara a la majoria social és enfonsar el partit.
La independència nacional no és una necessitat històrica, és només una possibilitat històrica que es pot perdre si no se sap dirigir bé el potencial polític.
La ruptura democràtica amb l’Estat espanyol només pot nèixer de la consolidació prèvia d’un espai polític radical, i del creixement posterior. El discurs polític radical no pot tenir la funció política de trencar ara amb Espanya, sinó de consolidar l’espai polític radical. Això és compatible amb estar dins del govern si s’entèn en termes resistencialistes. Com que la ruptura és a llarg termini mentrestant no queda més remei que resistir dins de les institucions espanyoles. Si l’electorat es queixa sempre hi ha l’argument de què si volen la ruptura ara necessitem 2 mil.lions de persones al voltant de la plaça de Sant Jaume que no sorti d’allà fins que la Generalitat no sigui sobirana.
Això és la ruptura democràtica.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-VII-2008).