EL FUTUR POLÍTIC DE L’ESTATUT DEL 30 DE SETEMBRE. (ND) 28 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Des del 1979 fins al 2006 hem viscut sota el mateix Estatut. Aquest Estatut havia sigut la conseqüència ´de la reivindicació política catalana dins del marc de la transició espanyola. En principi es demana la restauració de l’Estatut de 1932, ja que havia sigut il.legítimament derogat pel règim de Franco el 1938. La realitat política del moment s’imposà i s’elaborà un altre Estatut.
L’Estatut de 1979 no era massa generós. Es tractava únicament de les conseqüències del reconeixement constitucional de Catalunya com a nacionalitat històrica.
Ningú va reivindicar un nou Estatut fins a l’arribada d’Esquerra al Govern el 2003. El projecte polític d’ERC consistia en elaborar un Estatut que anès en una línia federal, com a mínim bilateralitat Catalunya-Espanya, (Generalitat-Estat), com a via prèvia a la independència. Desprès de llargues negociacions es va aconseguir aprovar al Parlament català el 30 de Setembre de 2005 un text estatutari que anava aproximadament en la línia que volia ERC. Curiosament qui va presionar a última hora perquè l’Estatut fos més ambiciós va ser CIU. El 2004, a la campanya electoral, José Luis Rodríguez Zapatero havia dit que aprovaruia l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. En el moment decisiu la realitat va ser quev Artur Mas i Zapatero van negociar la retallada de l’Estatut del 30 de Setembre. Això succeeix a finals de Gener del 2006. Aleshores comença la pèrdua de control polític per part d’ERC. Dubta, no sap què fer. El 18 de Febrer hi ha una manifestació molt concorreguda contra la retallada de l’Estatut. Jo mateix vaig fer una anàlisi errònia. Vaig pensar que la força política estava a la manifestació. La força política estava a les urnes el 18 de Juny amb 1.800.000 vots a favor (73%) i mig mil.lió en contra (20%) de l’Estatut retallat. Mai et pots fiar d’actes no vinculants políticament.
ERC denuncia Zapatero per mentider. Denunciar Zapagtero per mentider és jugar en camp contrari, La coherència de fons de la política de Zapatero és la defensa dels interessos generals d’Espanya. Si haguès aprovat l’Estatut del 30 de Setembren és perquè segons el seu criteri anava bé pels interessos generals d’Espanya. Els interessos generals d’Espanya són contradictoris respecte de la igual dignitat de tots els pobles. El que és denunciable en Zapatero no és que sigui un mentider, és que tracti els catalans de menors d’edat havent de ser aprovat l’Estatut d’un poble al Parlament del país opresor. ERC no va calcular bé que la força política la té l’opresor. I es queixa de què l’opresor no hagi seguit la línia política independentista, primer la federació per desprès la independència.
Sim Zapatero haguès aprovat l’Estatut del 30 de Setembre estariem igualp d’oprimits. Possiblement estaríem pitjor. Fins i tot l’independentisme es complauria del gran èxit obtingut, com si l’Estat espanyol haguès claudicat.
Encara ERC reivindica l’esperit del 30 de Setembre.Al menys això ha dit Ernest Benach fa poc. Pensa que l’esperit del 30 de Setembre és la solució. Des del meu punt de vista la solució és oblidar-se de l’esperit del 30 de Setembre. Aquest Estatut és un cadàver polític. Se’l va carregar la força política de l’Estat espanyol. Artur Mas va jugar la carta del possibilisme que és la que dóna rèdits polítics a curt i mig termini. ERC juga la carta de l’abstracció política que separa de la realitat. El programa del partit ha d’imperar sobre la realitat. Zapatero no segueix el programa polític d’ERC, Zapatero és denunciable. El camí és la ruptura democràtica. No s’ha de denunciar Zapatero per qüestions superficials com mentir sobre la base de la coherència de fons espanyola; s’ha de denunciar perquè no és un demòcrata. Zapatero respect5e de Catalunya només pot fer un acte democràtic: la retirada incondicional de l’administració civil i militar espanyola.
Això sembla incomparablement més descabellat que la política oficial d’ERC. Al següent article parlaré de la viabilitat històrica de la ruptura democràtica amb Espanya.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-VII-2008).
VALOR, PLUSVALOR I ECONOMIA COL.LECTIVA. 2. PERMANÈNCIA HISTÒRICA DEL VALOR I EL PLUSVALOR A L’ECONOMIA COL.LECTIVA. (ND) 28 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Marx s’imaginava el socialisme com a una etapa de transició entre el capitalisme i el comunisme. Al socialisme el principi de la distribució és: “a cadascú segons el seu treball”, per tant encara subsisteix el “dret burgès”. Només al comunisme la superabundància és de tal magnitud que ja no té sentit parlar de valor i plusvalor. Els bens infinits o que es poden gaudir de manera il.limitada i universal no tenen valor. A ningú se li cobra per prendre el sol, perquè el Sol no és un bé escàs que calgui mesurar. La utopia marxista s’imaginava una superabundància d’aquesta magnitud aplicat a tots els bèns materials. Aleshores efectivament jka no hi hauria valor ni plusvalor. El planeta seria un immens selfservice on tothom podria agafar lliurement el que necesitès. “A cadascú segons les seves necessitats” és el principi del comunisme.
Però si parlem de socialisme real fins ara no tenint cap altre referent històric que el del bloc socialista de 1917 a 1989. Des del punt de vista polític quest socialisme fou aberrant, i des del punt de vista econòmic “l’emulació socialista” és el que el va fer caure. Per parlar de permanència històrica del valor i el plusvalor és inevitable pensar en l’estructura econòmica del desaparegut bloc socialista. El control parlamentari és un correctiu de la desviació burocràtica, però l’estructura econòmica ha de ser la mateixa.
El socialisme no és la desaparició del mercat, sinó el seu sotmetiment a l’interès social. El valor d’ús i el valor de canvi necesàriament han de continuar existint. El que succeweix al socialisme és que desapareixen els productors lliures. La propietat és col.lectiva, però es tracta només de la propietat dels mitjans de producció. Tal cosa implica que el venedor, aquell al que no li interessa la mercaderia més que com a valor de canvi, és tota la societat. Qui rep la mercaderia és el particular. El cost de producció al socialisme és igualment el temps socialment necesari per a la producció de la mercaderia. Tota mercaderia s’intercanvia per una altra de valor equivalent. Per tant al socialisme igual que al capitalisme no hi ha cap benefici a l’intercanvi de mercaderies. Al socialisme l’oferta i la demanda no és lliure. La planificació econòmica s’encarrega d’adequar l’ferta a la demanda o a l’inrevès. En principi no hauria d’haver inestabilitat de preus. Si malgrat tot hi ha inestabilitat de preus, inflacció o deflacció, és perquè la planificació no funciona bé.
Al socialisme ha d’haver-hi circulació monetària. Com que els bèns no són infinits s’ha de mesurar quin és el seu valor de canvi. La moneda és l’única mercaderia que serveix de canvi universal amb qualsevol altra mercaderia.
Al socialisme ha d’haver-hi fins i tot plusvalor. Això ja ho va veure Karl Marx a la “Crítica del programa de Gotha” (1875) on critica els socialistes que reivindiquen el salari íntegre pels treballadors. Diu Marx que si cada treballador rebès el producte íntegre del seu treball no quedaria cap fons econòmic per a la satisfacció de necessitats públiques (transport, escola, sanitat, etc.). Per tant el socialisme no supera el plusvalor, sinó que enlloc de formar part del benefici capitalista, es converteix en apropiació social de l’excedent. Per tant al socialisme cal distingir entre el treballador particular i la col.lectivitat dels treballadors. El que perd el treballador com a particular ho torna a rebre com a col.lectivitat.
La meva gran diferència amb Marx és que aquesta estructura econòmica i legalista (”dret burgès”) no és superable per un altre sistema sense classes ni Estat. Aquest socialisme pot ser una alternativa al capitalisme, però no el substituirà mai de la mateixa manera que el capitalisme va substituir el feudalisme. I a més aquest socialisme no és fonamenta en el desenvolupament infinit de les forces productives, sinó en el creixement sostenible.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-VII-2008).