LA REVOLUCIÓ XINESA DINS DEL PROCÈS MUNDIAL DE LES REVOLUCIONS SOCIALISTES AL SEGLE XX. (”L’ÚLTIM EMPERADOR”). (ND) 23 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari
(A propòsit de la pel.lícula “L’últim emperador” de Bernardo Bertolucci (1987). Cinema-Debat 14 SETEMBRE 2002. Centre Cívic de Sant Martí de Provençals).
0. LA PEL.LÍCULA I LA HISTÒRIA.
La pel.lícula de Bernardo Bertolucci és totalment fidel al procès històric real. És també molt fidel a l’autobiografia del propi Pu Yi que va escriure en xinès l’any 1964 i de la que hi ha traducció en alemany i en francès.
La pel.lícula és un continu tornar enrera (”flash back”) des del començament. L’acció es situa l’any 1950 quan Pu Yi tornava de la Unió Soviètica on havia estat empresonat 5 anys. Quan l’acció arriba a l’escena de l’avió, es a dir, quan a Pu Yi no li dona temps a escapar i és detingut per l’exèrcit soviètic pasa ja directament al 1950 i a partir d’aqui s’acaba el “flash back” perquè ja continua sense interrupcionsw fins a la seva mort el 1967.
La pel.lícula és en realitat una autobiografia perquè tot el desenvolupament està vist des de la perspectiva personal del personatge principal. Però a més ens permet veure tot el procès històric real de la Xina des de les acaballes de l’Imperi Xinès fins a la instauració de la Nova Xina, la Xina de Mao Ze Dong que va ser un intent de portar a la pràctica els ideals morals del socialisme, passant per les revolucions burgeses i la lluita contra la dominació estrangera.
1. LA XINA MIL.LENÀRIA.
Les dinasties xineses que constituïren l’Imperi es remunten aproximadament al 2.2oo a. d. C.
L’Imperi xinès no ha estat sempre unificat. Van haver períodes de disgregació als q1ue hi havien reialmes independents que van estar enfrontats entre ells. A partir del segle III a. d. C. es produeix un procès d’unificació que permetè la creació d’un Estat xinès unificat.
Filosòficament tingué gran influència la doctrina de Confuci i Lao Ts´. En religió la més important fou la del budisme. La influència cristiana a partir del segle XVI fou sempre mínima.
A l’Imperi dominava el funcionariat sobre una gran masa de camperols. Al cim es trobava la figura de l’emperador.
Durant molts segles le civilització xinesa va estar molt més avançada que la civilització occidental. Però els xinesos no van sortir de la seva àrea del Llunyà Orient, les comunicacions amb Occident eren mínimes; i els xinesos no van fer la revolució científica que els hauria permès fer la revolució industrial. Aleshores a finals del segle XVIII i sobretot al segle XIX era evident la superioritat científico-tècnica d’Occident sobre la Xina. Per això al segle XIX la Xina es converteix en un país dominat per les potències occidentals. Així Anglaterra provocà la guerra de l’opi (1839-42). Com a resposta xinesa va haver la revolta dels Taiping cap al 1850 i la dels Bòxers el 1900. Però aquestes revoltes no aconseguiren vèncer la dominació estrangera. La Xina no arribà a ser una colònia com ho fou l’Índia del 1757 al 1947 respecte d’Anglaterra. Les potències occidentals (Alemanya, França, Anglaterra, etc.) i fins i tot Rússia i Japó s’establiren a la Xina defensant els seus interessos econòmics i condicionant la política imperial, però no fins al punt de què la Xina perdès la sobirania nacional.
Aleshores els orígens del moviment progresista a la Xina no només és de tipus social quant a la modernització de les estructures internes del país, sinó també ce caire fortament nacionalista donat el fet de la subordinació de la política xinesa a les potències occidentals. Evidemment que dins de l’Estat xinès hi ha nacionalitats o nacions no xineses, però va ser el nacionalisme xinès el gran aglutinador que va fer possible el moviment revolucionari que donà lloc a la República Popular mitjançant la qual l’Estat xinès assolí la plena sobirania.
L’última dinastia no era xinesa en el sentit ètnic, era la dinastia manxú dels Tsing instaurada al poder el 1644. Ara bé els manxús que anaven cap a la Xina s’acabaven xinificant totalment, per tant representaven l’ètnia han (la dels xinessos pròpiament dits) encara que el seu origen ètnic era manxú. Pu Yi va ser l’últim emperador i va regnar del 1908 al 1911.
2. L’ETAPA BURGESA DE LA REVOLUCIÓ.
L’anomenada “revolució burgesa” al menys dins de la terminologia marxista es produeix a l’Europa Occidental entre el 1640 mi el 1830 i crea l’anomenat “mercat nacional”, o sigui el mercat únic dins de les fronteres estatals, i unes estructures polítiques que trenquen amb el poder polític de l’aristocràcia feudal. La burgesia té efectivament el poder. I respecte d’aquesta època té raó el marxisme de dir-li burgesa, perquè el sufragi és restringit. Les revolucions burgeses o en alguns casos les evolucions, no sempre instauren repúbliques, sinó que s’uinventaren la solució de la monarquia constitucional. Aquest procès no comença a la Xina fins a la Revolució del 1911, encara que ja des de les darreries del segle XIX hi ha moviments progresistes a la Xina. La República que s’instaura a la Xina i de la que serà president Yuan Shi Kai està encara molt lluny d’una autèntica república democràtica. De fet no acaben totalment amb l’Imperi, fan un Tractat de Benvolença amb la Ciutat Prohibida, de manera que tots els privilegis feudals queden intactes dins de la Ciutatb Prohibida. A més el mateix Yuan Shi Kai pensava proclamar-se emperador, però morí de sobte el 1916. Per tant el 1911 (l’abdicació de l’emperador és del 1912) l’únic que va succeir va ser que es trencaren les estructures feudals-imperials, però tampoc es pot dir que es crearen estructures pròpies ni d’una República burgesa. Per tant és una fase molt primitiva de la revolució xinesa.
Sun Yat Sen fou el fundador del Kuo Min Tang, partit d’ideologia nacionalista burgesa. Les idees de Sun Yat Sen eren molt avançades perquè la seva aplicació a la Xina l’haurien convertit en un pais plenament democràtic, proper al socialisme. Diguem que en terminologia marxista Sun Yat Sen hauria col.locat la Xina a la fase superior de la revolució burgesam o de la democràcia burgesa. Sun Yat Sen va rebre ajuda de la Rússia bolxevic, perquè el bolxevisme pensava que l’únic camí possible per a la Revolució Socialista aleshores eren les revolucions antiimperialistes als països dominats per l’imperialisme occidental. A la mort de Sun Yat Sen el 1925 el sustituí Chian Kai Shek. El nou dirigent mantingué el nacionalisme burgès, però buidat de tot contingut realment progresista. Volia una Xina unificada, d’estructures capitalistes modernes i amb plena sobirania dins de la comunitat internacional. Però de fet aplicava els mètodes de la dictadura militar, de manera que si haguès triomfat a tota la Xina hauria fet el mateix que a Taiwan a partir del 1949, una república burgesa no democràtica. Chi Kai Shek va ser recolzat per la Unió Soviètica i pels Estats Units. Per la Unió Soviètica perquè l’estalinisme considerava que calia recolzar els moviments anticolonialistes com a premisa del socialisme. Pels Estats Units perquè consideraven que calia fer front a l’avenç dels comunistes a la Xina.
El Kuo Min Tang i el Partit Comunista de la Xina van actuar junts varies vegades, però normalment el Kuo Min Tang acabava masacrant els comunistes, com el 1927 i es separaven. També van lluitar junts contra l’ocupació japonesa, però el 1941 es van tornar a separar.
El Moviment del 4 de Maig de 1919 que es veu a la pel.lícula és la reacció nacionalista de la Xina contra el Tractat de Versalles. La Xina va aportar 200.000 homes als aliats durant la Primera Guerra Mundial i esperaven un tracte favorable per part de les potències occidentals, però aquestes no van fer res a favor de la Xina.
3. L’OCUPACIÓ JAPONESA.
El Japó era una potència capitalista des de la Revolució del Meiji de 1868 que va fer possible la modernització del Japó. Aleshores el Japó es podia permetre el seu expansionisme militarista per la zona del llunyà Orient com havien fet les potències occidentals a altres llocs.
El 1931 el Japó envaeix la Manxúria i el 1934 crea l’Estat pseudoindependent del Manxukúo. Pu Yi és restablert com a emperador d’aquiest nou estat, però en realitat es tracta d’un satèl.lit del Japó totalment subordinat a aquest. El 1937 el Japó envaeix tota la Xina.
La lluita conjunta dels comunistes i els nacionalistes no va ser el factor decisiu per a bandejar els japonesos de la Xina. El factor decisiu va ser la derrota absoluta del Japó a la Segona Guerra Mundial el 1945 desprès del llançament de lesw bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Aleshores el Japó perdè totes les seves conquestes al Sudest asiàtic i es quedà reduït al seu arxipèlag, i a més sota ocupació militar estadounidenca fins al 1952. Aleshores a partir de 1945 ja lliures dels japonesos i amb una forta embranzida dels comunistes es desenvolupa plenament l’etapa final de la revolució xinesa, la revolució socialista.
4.L’ETAPA SOCIALISTA DE LA REVOLUCIÓ.
El P.C.X. és fundat per Chen Tu Siu el 1921. En un principi el paper polític de Mao dins del partit era molt secundari. A més s’acabava de fer marxista el 1920.
Donades les circumstàncies històriques especials de la Xina era impossible aplicar el concepte de dictadura del proletariat, la qual cosa tampoc volia dir que els comunistes pensesin que s’haguès de pasar rígidament pel capitalisme abans de pasar al socialisme. El proletariat només existia a grans ciutats com Sanghai. La base social fonamental dels comunistes eren els camperols pobres. Durant els anys de guerra civil i revolució els comunistes anaven conquerint territori i col.lectivitzant la terra. No es tractava de quedar-se en la fase burgesa, sinó de respectant la petita propietat, inevitable a un pais agrícola, fer el salt cap a la col.lectivització progresiva. Així l’aliança amb la burgesia nacional, la qual a més era molt feble, només podia ser tàctica.
L’experiència soviètica no era directament exportable a la Xina, perquè el nivell de desenvolupament industrial era molt més baix que a la Rússia tsarista.
5. LA CREACIÓ DEL PODER COMUNISTA A LA XINA.
El dia 1 d’Octubre de 1949 Mao Tse Tung proclamava la República Popular de la Xina a la Plaça Tien An Men de Pequín.
La nova República Popular s’alienava dins del bloc socialista, acceptant la línia política stalinista. La ruptura amb el bloc socialista 
no serà fins al 1959, i aleshores argumentaran que és que Kruschev era un revisionista que havia trencat amb Stalin. La raó principal era que Pequín es considerava amb suficient entitat pròpia com per a èsser per si mateix un centre del comunisme mundial.
Malgrat que el règim de Mao sempre va mantenir la seva adhesió a l’estalinisme hi havia algunes diferències sustancials respecte de la Rússia d’Stalin. Econòmicament l’estalinisme es basava principalment en la indústria pesant, descuidant la indústria lleugera i l’agricultura. La Xina mantenia l’equilibri entre la indústria lleugera i l’agricultura i en últim lloc es preocupava per la indústria pesant. A més hi havien diferències de concepte sobre el socialisme entre l’stalinisme i l’anomenat “pensament Mao Tse Tung”. Segons l’estalinisme el socialisme es construeix mitjançant el desenvolupament continu de les forces productives. Segons els xinesos es construeix mobilitzant les mases sobre la base d’incentius morals. Mao va intentar apropar-se al concepte de democràcia socialista, va intentar la participació directa del poble, i fins i tot va promoure la crítica lliure als dirigents comunistes, sobretot a partir de 1956 mitjançant els “Ta Ze Bao” o periòdics murals. La seva política desembocà en la Revolució Cultural de 1966-68. Va anar tan lluny que el propi Mao va haver de frenar els joves guàrdies rojos. Mao volia evitar la burocratització del Partit i de l’Estat, però també era onscient de què no era factible un model d’Estat com el de la Comuna de Paris de 1871. De fet el règim xinès era un règim burocràtic com el de la Unió Soviètica, però amb una gran capacitat per a implicar les mases en la política del Partit.
El poder comunista establí una nova moral, la concepció socialista del món, però molt allunyada dels criteris liberals de l’Occident capitalista. No hi havia lloc per a la llibertat de consciència. La crítica i l’autocrítica es fan des de criteris totalment dogmàtics. Per això el règim es podia senitr totalment legitimat a fer “rentats de cervell”. L’individu i el poble en general havien de ser reeducats d’acord amb els principis del socialisme, sense que es poguès criticar els principis bàsics del socialisme.
6. LA REVOLUCIÓ XINESA DINS DEL PROCÈS MUNDIAL DE LES REVOLUCIONS AL SEGLE XX.
A l’Europa Occidental el procès de les revolucions s’acaba amb la revolució del 1830. El 1848 és ja la primera revolució on el proletariat adquireix consciència pròpia com a classe, encara que el resultat es limitès a la Segona República francesa. Aleshores a la segona meitat del segle XIX hi ha un moviment obrer molt potent que disposa de les teories marxistes i anarquistes, però és el marxisme el que tendeix a predominar. Però segons observa Lenin el moviment revolucionari s’ha traslladat a començaments del segle XX cap a l’Orient, cap a les colònies o països sotmesos econòmicament a l’imperialisme occidental. La raó és que el proletariat de l’Occident ha millorat molt les seves condicions de vida. El marxisme va pensar que aquesta situació favorable només es mantindria mentre els països occidental dominesin els països pobres. Per això la revolució socialista a aquests països afebliria l’imperialisme i la revolució tornaria cap a l’Occident. De fet no va ser així. El que si que va succeir és que el moviment revolucionari es va traslladar cap a l’Orient. El fet de què la revolució xinesa haguès de pasar per l’etapa burgesa és perquè encara no hjavia superat les estructures feudals. Les mateixes condicions de l’economia mundialpermetia pasar ràpidament a la construcció del socialisme.
El 1917 triomfa a Rússia la primera revolució socialista del món. Aquesta Revolució es converteix en el model adequat per als països subdesenvolupats. La Revolució soviètica de fet no es va poder exportar a l’Occident perquè el moviment revolucionari deixà de ser revolucionari, La victòria de Mao Tse Tung el 1949 hauria esta impossible sense l’existència prèvia de l’Estat soviètic. Això no vol dir que la revolució xinesa fos un apèndix d’una altra revolució. Fou una autèntica revolució nacional, però hauria esta impossible sense el recolzament internacional necesari, no hauria pogut resistir el bloqueig imperialista.
Dins de la Revolució Mundial és la més important desprès de la Russa i arribà a adquirir tant valor per si mateixa que arribà a ser un referent alternatiu a la Unió Soviètica. Entusiasmà les masses de tot el món, influí sobre els revolucionaris occidentals del anys 60. Per altra banda entra dins del moviment general de descolonització i d’alliberament dels pobles respecte de l’imperialisme.
La Revolució xinesa és, doncs, una de les grans revolucions del segle passat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-IX-2002).