L’AIXECAMENT DEL 18 DE JULIOL DE 1936. 3. L’ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA. (ND) 21 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback En cert sentit a la Guerra d’Espanya hi hjavia tres bàndols: el nacionalcatolicisme, el republicanisme democràtic i laic, i el col.lectivisme revolucionari anarquista o trotskysta. Que el bàndol republicà estiguès dividit en dos era un avantatge de Franco. Aquest havia aconseguit unificar el seu bàndol a partir del Decret d’Unificació de 19 d’Abril de 1937.
L’anarquisme era sense cap dubte una concepció revolucionària del món. Volien acabar amb tota forma d’opresió estatal. Al mateix temps tenien les seves arrels socials al moviment obrer del segle XIX. Ja a la Primera Internacional (1864-81) s’ha volgut distingir del marxisme considerant-se socialistes llibertaris, front als socialistes autoritaris. A l’Estat espanyol ja existia la CNT, anarcosindicalista, des de 1910. També existia la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Els seus nuclis principals els tenien a Catalunya (proletariat industrial) i Andalusia (jornalers del camp). La intensificació de la industrialització i la manca de Reforma Agrària generaven masses de proletaris industrials i proletariat del camp, que dificílment es podia canalitzar per vies reformistes.
Amb l’aixecament feixista els anarquistes volen tot el protagfonisme per al poble, s’ha d’armar el poble i no ha d’haver-hi Exèrcit Regular, no soldat, sinó milicians. El anarquistes durant la guerra van col.lectivitzar tant la terra com la propietat industrial. No podiem estar mai del costat de la República burgesa ni del feixisme. A l’inrevès dels comunistes deien que primer s’ha de fer la Revolució per guanyar la guerra.. Aquesta actitud és la que va portar als Fets de Maig de 1937 a Barcelona.
A Astúries i Madrid dominaven els socialistes. A Astúries l’Octubre de 1934 va ser vaixafada la Revolució Obrera. Els socialistes, en concret el seu sindicat la UGT , també van fer col.lectivitzacions durant la guerra. Els menys interessats en les col.lectivitzacions, curiosament, eren els comunistes. Consideraven que la Revolució espanyola era petit burgesa, no socialista.
El trotskysme a l’Estat espanyol també existia, encara que el mateix Trotsky no aprovava la línia política del POUM. El trotskysme és la teoria de la Revolució Permanent més la línia política de Trotsky contra la desviació burocràtica stalinista.
La teoria de la Revolució Permanent que va lligada a la llei del desenvolupament desigual i combinat, permetia entendre als trotskystes que qualsevol baula de la cadena imperialista pot caure independemment de quin sigui el grau particular de desenvolupament de les forces productives. Evidemment això és antitètic del “socialisme en un sol pais”. El pas d’una etapa a una altra no s’entèn país per país, sinó a nivell mundial. El caràcter mundial de l’economia mperialista i de la revolució socialista, és el que permet que un país es pugui saltar etapes. Per això els trotskystes a la guerra d’Espanya eren revolucionaris conseqüents. Per això van patir la represió estalinista aliada de les institucions burgeses de la República.
L’esquerra revolucionària no va tenir prou força per enderrocar la República burgesa i instaurar una República socialista que llu8itès decididament contra el feixisme.
La victòria del feixisme era bastant fàcil per la divisió del bàndol republicà, la important ajuda internacional d’Alemanya i Itàlia, la pobre ajuda de la URSS i les Brigades Internacionals a la República,, la neutralitat de les potències occidentals (França obligada pel Regne Unit), etc.
L’esquerra revolucionària serà aixafada pel feixisme. Però el marxisme tornarà a resorgir amb força els anys 60 i 70. A Euzkadi adopta la forma de la lluita armada d’alliberament nacional i pel socialisme (alternativa KAS). Però l’anarquisme no tornarà a ser mai més el que va ser fins al 1939.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (30-VI-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?