L’AIXECAMENT DEL 18 DE JULIOL DE 1936. 3. L’ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA. (ND) 21 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari En cert sentit a la Guerra d’Espanya hi hjavia tres bàndols: el nacionalcatolicisme, el republicanisme democràtic i laic, i el col.lectivisme revolucionari anarquista o trotskysta. Que el bàndol republicà estiguès dividit en dos era un avantatge de Franco. Aquest havia aconseguit unificar el seu bàndol a partir del Decret d’Unificació de 19 d’Abril de 1937.
L’anarquisme era sense cap dubte una concepció revolucionària del món. Volien acabar amb tota forma d’opresió estatal. Al mateix temps tenien les seves arrels socials al moviment obrer del segle XIX. Ja a la Primera Internacional (1864-81) s’ha volgut distingir del marxisme considerant-se socialistes llibertaris, front als socialistes autoritaris. A l’Estat espanyol ja existia la CNT, anarcosindicalista, des de 1910. També existia la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Els seus nuclis principals els tenien a Catalunya (proletariat industrial) i Andalusia (jornalers del camp). La intensificació de la industrialització i la manca de Reforma Agrària generaven masses de proletaris industrials i proletariat del camp, que dificílment es podia canalitzar per vies reformistes.
Amb l’aixecament feixista els anarquistes volen tot el protagfonisme per al poble, s’ha d’armar el poble i no ha d’haver-hi Exèrcit Regular, no soldat, sinó milicians. El anarquistes durant la guerra van col.lectivitzar tant la terra com la propietat industrial. No podiem estar mai del costat de la República burgesa ni del feixisme. A l’inrevès dels comunistes deien que primer s’ha de fer la Revolució per guanyar la guerra.. Aquesta actitud és la que va portar als Fets de Maig de 1937 a Barcelona.
A Astúries i Madrid dominaven els socialistes. A Astúries l’Octubre de 1934 va ser vaixafada la Revolució Obrera. Els socialistes, en concret el seu sindicat la UGT , també van fer col.lectivitzacions durant la guerra. Els menys interessats en les col.lectivitzacions, curiosament, eren els comunistes. Consideraven que la Revolució espanyola era petit burgesa, no socialista.
El trotskysme a l’Estat espanyol també existia, encara que el mateix Trotsky no aprovava la línia política del POUM. El trotskysme és la teoria de la Revolució Permanent més la línia política de Trotsky contra la desviació burocràtica stalinista.
La teoria de la Revolució Permanent que va lligada a la llei del desenvolupament desigual i combinat, permetia entendre als trotskystes que qualsevol baula de la cadena imperialista pot caure independemment de quin sigui el grau particular de desenvolupament de les forces productives. Evidemment això és antitètic del “socialisme en un sol pais”. El pas d’una etapa a una altra no s’entèn país per país, sinó a nivell mundial. El caràcter mundial de l’economia mperialista i de la revolució socialista, és el que permet que un país es pugui saltar etapes. Per això els trotskystes a la guerra d’Espanya eren revolucionaris conseqüents. Per això van patir la represió estalinista aliada de les institucions burgeses de la República.
L’esquerra revolucionària no va tenir prou força per enderrocar la República burgesa i instaurar una República socialista que llu8itès decididament contra el feixisme.
La victòria del feixisme era bastant fàcil per la divisió del bàndol republicà, la important ajuda internacional d’Alemanya i Itàlia, la pobre ajuda de la URSS i les Brigades Internacionals a la República,, la neutralitat de les potències occidentals (França obligada pel Regne Unit), etc.
L’esquerra revolucionària serà aixafada pel feixisme. Però el marxisme tornarà a resorgir amb força els anys 60 i 70. A Euzkadi adopta la forma de la lluita armada d’alliberament nacional i pel socialisme (alternativa KAS). Però l’anarquisme no tornarà a ser mai més el que va ser fins al 1939.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (30-VI-2008).
L’AIXECAMENT DEL 18 DE JULIOL DE 1936. 2. EL REPUBLICANISME DEMOCRÀTIC I LAIC. (ND) 21 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El 1931 s’intenta a l’Estat espanyol una ruptura amb el que quedava de l’Antic Règim: una monarquia no del tot neutra en política, les antigues oligarquies terratinents i la capacitat eclesiàstica de controlar la vida pública. La República de 1931 és liberal-burgesa, encara que pugui portar a confusió l’articles 1 de la Constitució que deia: “España es una República de trabajadores de todas las clases”. Com a molt es plantejava una política reformista a favor de les classes treballadores. Ningú qüestionava la propietat privada. Seria l’equivalent al Febrer de 1917 no a l’Octubre. Però el moment escollit per fer això no era el millor.
Aquest republicanisme es basava en els ideals del liberalisme que al segle XIX no es van poder acomplir del tot. En aquesta línia estableix el sufragi universal masculí i femení. El masculí ja s’havia aconseguit el 1890. Volien la supeditació de l’Exèrcit a l’ordre constitucional. Però l’Exèrcit era encara monàrquic i s’havia format a les guerres d’Àfrica. Volien una educació pública i laica. Però l’Esglèsia Catòlica encara controlava la major part de l’educació. En molts casos l’educació laica va deixar una part de la població sense escola, perquè no es podia fer el canvi d’un dia per l’altre. Volien alfabetitzar tota la població adulta, però els índex d’analfabetisme eren escandalosos.
Un altre factor que no ajudava gens ni mica els ideals republicans era la situació econòmica. El 1929 la Dictadura, com a conseqüència de la crisi econòmica mundial, ja havia devaluat la pesseta. Els programes de reforma social dins del marc de la conciliació de classes són impossibles de realitzar sense estabilitat econòmica. La crisi econòmica afavoreix la lluita de classes, i per tant el fracàs de les postures reformistes. A Catalunya ERC, que governa la Generalitat, segueix aquesta línia; però l’anarquisme amb la seva força revolucionària i la impossibilitat de seguir una política nacional pròpia, fan inviable aquest projecte reformista.
El republicanisme laicista no és el que crema els convents. Això és propi de l’ateisme militant de l’anarquisme. Únicament volien acabar amb els privilegis de l’Esglèsia Catòlica, cosa inaceptable per a una concepció nacionalcatòlica.
Quan es produeix l’aixecament feixista la República democràtica vol que tot segueixi els procediments legals. No és propi d’una República burgesa donar armes al poble, això és més propi d’una concepció marxista o anarquista. Però de fet la República no controla la situació. Ja quan va guanyar el Front Popular el poble no va esperar el decret d’amni8stia, van alliberar els presoners polítics del Bienni Negre. La República democràtica i laica estava desbordada per l’esquerra revolucionària. Però aquesta troba un curiós aliat en el comunisme estalinista. Hi ha dos punts de la teoria estalinista que afavoreix aquesta aliança. Contra l’ascens del feixisme a Europa s’han de fer fronts populars que es fonamenten en l’aliança de la classe obrera amb els partits burgesos o petit burgesos d’esquerra. Per altra banda Stalin considerava que Espanya era un país petit burgès encara no madur per a la Revolució Socialista. Per això el pacte electoral del 15 de Gener de 1936 en un dels seus punts incloïa el respecte a la propietat privada. Així el Partit Comunista i el PSUC a Catalunya van ser partits d’ordre al servei de la República. Deien que primer s’ha de guanyar la guerra per desprès fer la Revolució. De totes maneres l’estalinisme no és un republicanisme democràtic i laic, sinó un republicanisme dictatorial, col.lectivista (burocràticament desviat) i ateu militant.
JOAN PERE SALMEÓN I CLARES. 8(28-VI-2008)