DOS CONCEPTES DE SOCIALISME. 2. EL CONTROL PARLAMENTARI DE L’ECONOMIA COL.LECTIVA. (ND) 9 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , 2comentaris Històricament ha existit l’economia de mercat i el control parlamentari, i l’economia col.lectiva sense control parlamentari. No tinc constància de cap cas en què hi hagi hagut economia planificada sota la forma política de la democràcia parlamentària. Tinc constància de què l’eurocomunisme pretenia una evolució pacífica al socialisme des del parlamentarisme als països occidentals. Per altra banda sembla que els nous intents de socialisme a Amèrica Llatina: Veneçuela, Bolívia, Equador, etc. fins a cert punt són respectuosos amb la democràcia parlamentària.
En qualsevol cas el meu concepte no es basa principalment en cap experiuència històrica, sinó en una reinterpretació dels fonaments teòrics del socialisme.
Entenc per economia col.lectiva la que no es regeix per criteris de mercat ni té la propietat privada com a forma principal de posesió dels mitjans de producció; sinó que es fopnamenta en la planificació i la propietat de tota la comunitat. Aquesta forma d’economia ja ha existit, però sense control parlamentari. Històricament ha adoptat la forma política de la dictadura de partit únic. Encara existeix a Cuba i la República Popular de la Xina. La meva idea és bàsicament conceptual, encara que, és clar, crec en la seva possibilitat històrica.
La meva idea no és la de la “democràcia soviètica” com a oposada a la democràcia parlamentària. No crec en l’exercici directe de la democràcia per part de les mases treballadores quant a la direcció econòmica de les empreses. Les empreses han de ser dirigides per especialistes, que en tot cas han de dona compta de la seva gestió als propietaris: els treballadors. La propietat és de tot el poble, no cada empresa dels seus ttreballadors.
La idea de què tot parlamentarisme és burgès és una fal.làcia marxista, motivada per les contingències històriques del segle XIX. No hi ha una relació necesària entre infraestructura i superestructura. De fet les lluites de classe al llarg del segle XX ha fet que el parlamentarisme hagi anat perdent el seu contingut de classe burgès. El que determina el caràcter de classe del sistema econòmic no és el sistema parlamentari com a tal, sinó el text constitucional. Aquest pot establir que l’economia sigui de mercat lliure o planificada. A partir del sufragi universal i la igualtat d’oportunitats per a accedir a l’exercici del poder polític, les forces parlamentàries no són necesàriament burgeses, i són aquestes les que decideixen el contingut del text constitucional.
Actualment l’Estat no és burgès en el sentit marxista, sinó que de facto beneficia els empresaris per raons d’eficàcia econòmica. El sistema més productiu de tots és el capitalisme. Ara bé el creixement econòmic infinit és impossible. La funció històrica del socialisme segons jo serà la inversa a la que deia Marx. No es tracta e continuar el creixement econòmic infinit perquè el capitalisme ja no pot més. Es tracta de la supremacia de la distribució social justa per sobre de la productivitat.
Entès d’aquesta manera el socialisme és un mode de producció que valora els drets socials per sobre de la productivitat. Respecte del concepte socialdemòcrata no és moralment superior. Però la seva justificació és econòmica. No sempre convé incentivar el creixement econòmic. La sostenibilitat no ho permet.
Aquesta mena de socialisme és igual al marxista quant al caràcter públic de la propietat i l’apropiació social de l’excedent. Però no pretén l’abolició de la “contradicció” camp-ciutat, treball manual-treball intel.lectual, treball de direcció-treball d’execució, etc. Menys encara pretèn arribar a un estadi superior anomenat comunisme. No és un igualitarisme. Per un marxista ortodox seria igualment una idea “petit burgesa”, però sense propietat privada. Tots són igual quant a la pose3sió dels mitjans de producció, però les diferències de capacitat intel.lectual, política, etc. són naturals. El socialisme iguala tots davant la propietat, però no crea un món irreal d’individus amb la mateixa capacitat. Fins i tot la direcció de la propietat ja no és igualitària, sinó només la posesió.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (9-VII-2008).