DOS CONCEPTES DE SOCIALISME. 1. INTERVENCIÓ PÚBLICA DE L’ECONOMIA DE MERCAT. (ND) 8 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback Històricament el concepte de socialisme apareix en les dècades immediatament posteriors a la Revolució Francesa. La primera industrialització genera l’antagonisme de classe i la pauperització de les classes populars. La primera resposta a aquesta situació és l’anomenat socialisme utòpic representat per Saint Simon (1760-1825), Charles Fourier (1772-1837) i Richard Owen (1771-1858) principalment. Aquests no van fer un plantejament sistemàtic del concepte de socialisme. Poc desprès Karl Marx (1818-83) si que fa un plantejament sistemàtic i elabora l’anomenat “socialisme científic”. Aquest socialisme és revolucionari i vol destruir l’economia de lliure mercat per tal d’assolir una economia col.lectiva que assoleixi finalment la societat sense classes i sense Estat, el comunisme.
Marx estava convençut de la cientificitat de les seves tesis, creia haver descovert les lleis socials i històriques com Newton havia descovert les lleis de l’Univers. Però la història europea no va seguir les lleis “científiques” de Marx i es va anar desenviolupant un altre concepte de socialisme més d’acord amb la realitat europea.
El primer que s’adona de què la interpretació de l’evolució social de Marx no s’adequa a la realitat històrica és Eduard Bernstein a “Les premises del socialisme” (1899).
La classe obrera no viu cada vegadapitjor. Al contrari, les mateixes reformes dels socialistes fan cada vegada més suportable el capitalisme per a la classe obrera. El capitalisme tendeix no a l’antagonisme de classe, sinó a minvar la contradicció de classe mitjançant el control públic. A més el capitalisme reconeix la lluita de classes dins del marc parlamentari i el sindicalisme legal. El capitalisme no és el sistema rígid que s’habvien imaginat Marx i Engels, sinó un sistema flexible capaç d’absorbir el seu antagonista. El capitalisme seguinjt la seva pròpia dinàmica si que tendia cap a on deien Marx i Engels. La paradoxa és que és el moviment obrer qui aconsegueix l’estabilització capitalista. Això és degut a diversos factors: flexibilitat política de la democràcia parlamentària, expansió imperialista de les potències principals, solidesa de la fase superior del capitalisme (la gran acumulació industrial i financera), etc.
Aleshores ens podem preguntar si legítimament podem acceptar que la socialdemocràcia respon a un determinat de socialisme. Jo crec que com a mínim té elements de socialisme. No es tracta d’un mode de producció socialista, la propietat no és col.lectiva, però si que hi ha un control social de l’economia per tal de satisfer el benestar general. L’existència de bèns socials universals i gratuïts, o que al menys siguin accesibles a tota la població independemment dels ingressos personals, és una forma de socialisme encara que es doni dins del marc d’una economia de mercat. L’educació, el transport, la sanitat, les biblioteques públiques, etc. agarantides universalment és una forma de socialisme. També ho és el subsidi d’atur, l’ajuda social a les economies massa febles, la jubilació universal, etc. Tot això ha destruït l’antagonisme de classe. És encara més socialisme quan hi ha una legislació laboral que realment regula les relacions entre empresaris i treballadors, per tal d’agarantir els drets laborals d’aquests últims.
Tot això no és un mode de producció socialista, però des d’un punt de vista moral és prou satisfactori com per acceptar-ho. Això ja no és l’explotació capitalista salvatge del segle XIX. El treballador encara que no sigui l’amo dels mitjans de producció, té agarantits uns drets socials que estan d’acord amb la consciència de la pròpia dignitat social. En aquest sentit dic que la intervenció pública de l’economia de mercat és una de les formes de socialisme.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (6-VII-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?