EN DEFENSA DE L’ASSAMBLEARISME. (ND) 7 Juliol 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback Entenc per assamblearisme la forma radical de la democràcia. Aquesta es pot aplicar als partits polítics o a la societat en general.
La democràcia consisteix en què tots els afectats per la presa de decisions polítiques puguin decidir el seu futur. Diferenciem la democràcia formal o representativa de l’assambleària o directa, perquè la primera és només per representació. Els afectats no poden decidir directamentv sobre els propis assumptes. La democràcia es regeix pel principi de la majoria perquè fàcticament és impossible que la totalitat dels afectats estiguin sempre d’acord en el que s’ha de fer quant als assumptes col.lectius.
Quan l’assamblearisme s’aplica al partit polític el subjecte sobirà és la base militant. La direcció política és merament representativa i obeeix el mandat de la militància. La diferència amb el sistema d’escollir delegats és que les oportunitats i la capacitat de decisió directa de la base militant desapareixo minva molt. Jo crec que l’assamblearisme és el més just, ja que un partit són els seus militants. Tampoc sòc partidari d’un assamblearisme massa radical. L’òrgan sobirà d’un partit és el Congrès. A cada Congrès la forma democràtica més justa, segons el meu parer, és l’assamblearisme. Apart d’això la base militant ha de poder decidir sobre les grans qüestions que afectin el futur del partit o de la societat que vol governar o transformar. Per altra banda l’assamblearisme afavoreix la igualtat d’oportunitats polítiques de tots els militants. Un assamblearisme massa radical portaria qualsevol partit al caos.
A nivell de la societat també podem defensar una forma més directa de democràcia que la formal o representativa predominant a Occident. El poble escolleix cada 4 anys (generalment aquest és el període) qui vol que siguin els seus representants polítics. Durant tot el període de la legislatura el polític ja no ha de respondre davant del poble. A més els càrrecs no són revocables directament pel poble. El control que té el poble sobre el polític és mínim. Si no acompleix les seves expectatives la propera vegada no el votaran. El poble com a legíitim titular de la sobirania haurà de tenir una capacitat molt més decisiva de control polític.
Quan jo defenso la democràcia directza o radical ho faig des de la perspectiva de què la sobirania resideix en el poble. Però no ho faig gens ni mica des de la perspectiva d’un igualitarisme radical. Jo no crec en “el geni creatiu de les masses”. No crec que s’hagi de deixar fer de manera absoluta el que vulgui el poble. El poble ha d’estar limitat per la legalitat. Per altra banda en moltsw aspectes de la vida el geni creatiu no pertany a les masses, sinó a la personalitat individual. Des d’aquesta perspectiva em resulten detestables certes concepcions comunistes de la democràcia. L’intent d’abolir la diferència entre treball intel.lectual i treball manual és totalment digna, si és que es vol que tothom tingui accès a la cultura. És indigne en el sentit maoista de superar l’esperit “petit burgès” de l’intel.lectual. En molts camps és necesari el treball de l’especialista. En la qüestió dels tribunals populars la sobirania pertany al jutjat popular dins del marc de la legalitat vigent. Però la tasca legislativa i jurídica: interpretació de les lleis i la seva aplicació al cas concret, pertany a l’especialista.
L’assamblearisme com a forma suprema de la sobirania popular és racional quan es trazcta de questions contingents, de les que no pot determinar necesàriament l’especuialista la seva veritat. Pensem que la política és l’àmbit de la contingència. Pensem que algunes direccions polítiques de partits són completament ineptes per a interpretar la situació política. Erick Hocneker sentia segur el socialisme a tot el bloc socialista un mes abans de la caiguda del mur de Berlin. El control fort de la direcció política no és millor que el criteri de la base militant.
L’assamblearisme no és una qüestió de voler igualar el que és diferent. És una qüestió de justícia. Cadascú ha d’administrar el que és seu. La base militant el partit, el poble l’Estat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (3-VII-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?