anar a nevagció

LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL COM A ESTADI SUPERIOR DE LA CIVILITZACIÓ. (NF) 31 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La civilització humana es composa de satisfacció de les necessitats materials i concepte moral. Aquests dos components bàsics de la humanitat els trobem sempre d’una manera o d’una altra en qualsevol estadi de la civilització i en qualsevol civilització. El que varia és la relació entre els components.
Sense el dret de conquesta, l’agressió imperialista i la subordinació d’uns pobles a uns altres, mai hauria sigut possible la civilització material. No nomès de subjectivitat moral viu l’home. Quan aquestes aberracions tenen lloc difícilment es fa una anàlisi objectiva de la realitat. L’opresor no es presenta descaradament com a tal en nom de la necessitat de desenvolupament econòmic. Només recordo un cas de cinisme moral obert. L’Atenes clàssica va justificar-se en el dret de conquesta per legitimar la seva hegemonia a la Lliga de les ciutats del Peloponès.
L’opresor normalment té elevades aspiracions espirituals o morals. La seva civilització és superior i per això s’ha d’estendre per tot arreu. L’imperi espanyol volia evangelitzar els indis. Quant als catalans no calia evangelitzar-los, però si calia que superesin l’esperit provincià i albiresin la superioritat espiritual i moral de “l’empresa universal”. El català, diu l’imperialista espanyol, quan s’aferra a la terra és com la planta incapaç de pasar de l’estadi biològic a l’estadi espiritual. Per tant el fet nacional no el constitueix l’adhesió biològica als orígens, sinó l’adhesió a quelcom de superior: espiritual i moral. Així, diu l’imperialista, s’ha de superar el nivell espontani (l’adhesió biològica als orígens) per assolir el nivell difícil (superar els orígens per assolir la pertinença espiritual i moral a una comunitat universal de destí o unitat de destí dins d’allò universal).
El nostre imperialista espanyol creu haver assolit el cim de la civilització. Si ja estem al nivell de l’esperit i la moral és que això vé del mateix Dèu. Creu haver assolit a la Terra la Voluntat de Dèu. Segles desprès ve l’imperialista d’esquerres i treu tot l’envoltori espiritual-religiòs, però manté l’estructura bàsica de pensament. El fet nacional català és provincià, el fet espanyol és quelcom d’universal.
No s’han adonat de què el seu universalisme és merament quantitatiu. Tota l’espiritualitat i subjectivitat moral espanyola descansa sobre les bases del materialisme funcionalista. No veuen que Espanya és el triomf del particularisme dels castellans incompatible amb l’universalisme moral. Espanya és el fet d’haver reduït a cosa altres subjectes morals, i el subjecte que fa això és el castellà. Tal cosa no es pot universalitzar, perquè si partim de la màxima kantiana: “actúa de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal”, el castellà hauria d’acceptar que igual que ell oprimeix altres pobles, qualsevol altre poble el poguès oprimir a ells: els castellans.
L’imperialista espanyol ha vist coses on hi ha subjectes morals. Tota la seva moralitat i espiritualitat es fonamenta en un materialisme radical, que considera que fora de la reproducció material de la humanitat no és possible cap concepció ètica.
La seva “empresa universal” és materialista fins a la moll de l’ós. El seu universal és quantitatiu. L’espanyol el parlen 400 mil.lions i el català només 6. Però no veuen que el subjecte moral no pot ser legítimament reduït a cosa. L’universal moral consisteix en la capacitat del subjecte per obligar legítimament tothom a que el reconegui com a tal. En el cas de la llengua, és el català el subjecte legitimat a exigir a tot resident a Catalunya el coneixement de la llengua catalana a tots els nivells lingüístics. Ara s’han invertit els termes. L’universal quantitatiu (espanyol) és l’espontani i l’universal moral (català) és el difícil. Ningú assoleix el nivell de la subjectivitat moral sense l’ús obligatori del català.
L’imperialisme pertany a l’estadi de la distorsió del subjecte moral per les exigències històriques de desenvolupament de la civilització material. La independència nacional és el sotmetiment de la civilització material a les exigències de realització històrica del subjecte moral natural (la nació catalana). El sotmetiment de l’espanyol (realitat material-funcional) al català (subjectivitat moral) és l’eix vertebrador de la civilització a Catalunya, quedant l’espanyol com a dominant només a les relacions externes. La independència nacional és, doncs, l’estadi superior de la civilització.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (30-VII-2008).

LA IMPOSICIÓ DE L’ESPANYOL COM A MATERIALISME FUNCIONALISTA. (NF) 30 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Quan jo dic materialisme o bé vull dir mètode de descripció fenomenològica (1) dels fets donats o bé vull dir reducció de la humanitat a la seva reproducció biològica. En el primer cas no hi ha cap connotació negativa. El materialisme sinó és una filosofia última (2) o la reducció de l’èsser a la matèria (3) és un mètode que ens serveix per col.locar tot allò real dins del seu context material, que és l’únic dins del qual es pot desenvolupar.
El materialisme és un mal quan nega la producció de la humanitat al nivell de la subjectivitat moral. El funcionalisme no és cap altra cosa que la reducció a raó instrumental (4) de tot allò real. El materialisme com a filosofia última (2) és necesàriament funcionalista.
Al mateix temps és impossible una vida humana que es produeixi sempre al nivell de la subjectivitat moral. Front a això té raó el materialisme, això seria una metafísica incompatible amb la realitat física de la humanitat. La nostra subjectivitat moral sempre té els límits d’una realitat que no es regeix per la causalitat incondicionada de la llibertat. (5)
La meva idea filosòfica aproximadament consisteix en una síntesi de la idea kantiana de la metafísica dels costums (6) i la idea marxista de les condicions materials d’existència com a única possibilitat objectiva de producció de la humanitat. La meva idea no és ni kantiana ni marxista, és meva.
Aplicat això al nostre fet nacional la llengua catalana és una obligació moral i la llengua espanyola és una imposició fàctica que només es pot entendre en clau de materialisme funcionalista.
Tots els pobles porten dins seu el principi de la pròpia subjectivitat moral. Tot poble té la legitimitat moral de ser el subjecte que es fa respectar a la pròpia terra. En canvi la producció real de la humanitat des dels primers temps no té res a veure amb això. Els pobles s’expansionen. Un poble esdevé cosa per a un altre, es trenca el principi de la subjectivitat moral. Això fa possible grans àrees unificades, l’expansió del comerç i el progrès material de la humanitat. La llibertat de comerç va contra el principi de la igual dignitat de tots els pobles. La llibertat de comerç va lligada al dret de conquesta. El dret de conquesta és materialisme funcionalista, sense cap dubte. Però malgrat tot la humanitat és el compost de necessitat material i subjectivitat moral. El subjecte moral no desapareix amb el dret de conquesta, sinó que es distorsiona. Deixa de ser un subjecte moral natural per ser un nou subjecte muntat sobre la base material-funcional.
Espanya és el subjecte moral. Però no és el subjecte moral natural. És l’expansió de l’esperit castellà que redueix a cosa els subjectes morals naturals. Quan s’exigeix l’espanyol a Catalunya, el català queda reduït a cosa. Per això la imposició de l’espanyol a Catalunya només es pot entendre com a materialisme funcionalista. La participació dels catalans en l’esperit espanyol és la reducció a cosa de la subjectivitat catalana. Aquesta només es pot desenvolupar dins del marc que va bé als espanyols. Que la participació en l’esperit espanyol sigui inevitable no canvia res. Si per comunicar-me amb un espanyol que acaba d’arribar necesito el seu idioma, és que la subjectivitat moral amb ell és impossible de realitzar. No hi ha obligació moral de parlar-li en espanyol, hi ha necessitat funcional de comunicar-se. El deure moral neix de la superació de la necessitat de l’espanyol. Aleshores el català no és una necessitat funcional, sinó un deure moral. L’espanyol que s’instal.la a Catalunya i no parla mai el català, té una noció distorsionada del subjecte moral pel materialisme funcionalista que implica l’imperialista.
Això és vàlid en general per a la relació entre llengües oprimides i opresores. Les primeres estableixen deure moral, les segones necessitat funcional. És clar que el castellà a Castella no és una llengua opresora, i per tant allà si que estableix deure moral.
Per acabar només dir que és una fal.làcia del feixisme ètnic (7) dir “primer català, desprès espanyol”. Ser espanyol i català és creure que ser català és ser un menor d’edat que no sap caminar sol. És la creença nazifeixista en l’existència de pobles superiors que han de sotmetre pobles inferiors. Per tant és un absurd contrasentit ser primer del que és pretèn inferior i inútil.

(1) MÈTODE DE DESCRIPCIÓ FENOMENOLÒGICA. El fenòmen és allò que se’ns presenta a la consciència. La descripció fenomenològica es limita a l’anàlisi empírica d’allò donat. No té presupòsits filosòfics de fonamentació última.
(2) FILOSOFIA ÚLTIMA. Al llarg de la història del pensament occidental sempre s’ha intentat explicar els fonaments últims de la realitat. El materialisme no és menys. Tot es redueix a matèria. La matèria o les lleis de la matèria són l’explicació última de tot fenomen.
(3) REDUCCIÓ DE L’ÈSSER A LA MATÈRIA. Forma ontològica del materialisme. El materialisme modern no trenca amb l’ontologia tradicional, és la forma materialista. Potser Nietzsche en tant que “equivocitat de l’èsser” si que fa un trencament més profund amb l’ontologia tradicional.
(4) RAÓ INSTRUMENTAL. El materialisme ontològic es caracteritza per la reducció de la raó al seu ús instrumental. Sabem dels mithjans per a aconseguir un fi, però no dels fins en si mateixos.
(5) CAUSALITAT INCONDICIONADA DE LA LLIBERTAT. Expresió kantiana que es fonamenta en el dualisme món físic/subjecte. El subjecte es regeix per allò incondicionat, per allò que es fonamenta en si mateix, per tant en la llibertat.
(6) METAFÍSICA DELS COSTUMS. Segons Kant mentre que a la raó teòrica la metafísica és impossible, a la raó pràctica és necesària. (7) FEIXISME ÈTNIC. Creença i praxi en la superioritat de cderts pobles destinats a sotmetre d’altres.

JOAN PERE SALMERÓN I CLOARES. (29-VII-2008).

LA FILOSOFIA DEL SUBJECTE I L’OBLIGATORIETAT DEL CATALÀ. (NF) 30 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La filosofia del subjecte més o menys es pot associar a l’idealisme alemany. (1) Però ja es pot parlar de filosofia del subjecte amb Descartes (1596-1650) quan mitjançant el cogito (2) posa les bases metafísiques de la interpretació del món en la interpretació subjectiva. El punt de partida no és un món objectivable, sinó el subjecte pensant. (3)
La filosofia del subjecte inverteix la metafísica tradicional. (4) Jo no sóc pasiu respecte de la realitat exterior, sinó que la realitat exterior és inconcebible fora de les condicions a priori de la sensibilitat (5) (Kant). Per primera vegada en la història de la humanitat és l’individu humà qui té el protagonisme. Abans tot era extern: Dèu, el món, etc. En Kant fins i tot Dèu pasa a ser un postulat de la raó pràctica. (6)
La moral es fonamenta en el mateix subjecte. Descartes pensa en una “moral provisional”, l’oficialment establerta, mentre la filosofia no troba una moral ben fonamentada. Però és Kant el que estableix els fonaments del subjectivisme moral a la “Kritik der pratikschen vernunft” (Kpv) (“Crítica de la raó pràctica”. El subjectivisme moraL kantià no té res a veure amb el relativisme moral. El subjecte kantià és un subjecte trascendental, (6) no es regeix per circumstàncies individuals, socials, històriques, etc. Descovreix dins seu els principis universalment vàlids per a l’acció pràctica. “Actúa de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal”. El subjecte és tal no en el sentit de què faci arbitràriament el que li sembli bé, sinó en el sentit de què no està determinat per la realitat física exterior.
Sense seguir ara amb la filosofia kantiana el que ens interessa és aplicar la noció de subjecte a la nació. La llengua determina l’existència d’una nació. “On hi ha una llengua hi ha una nació” deia Tomàs d’Aquino (1225-74). Aquest, evidemment, no desenvolupa una filosofia del subjecte, però reconeix en la llengua la nació. Nosaltres, que ja hem passat per l’escola de l’idealisme alemany, (1) podem associar llengua a nació i a subjecte.
Darrera d’una llengua hi ha sempre una subjecte històric (excepte en el cas de l’esperanto que era llengua artificial). El subjecte històric és aquell que troba dins seu troba els fonaments universalistes de la pròpia moral. El subjecte històric és persona, per tant fi en si mateix. Cap altre subjecte pot legítimament utilitzar-ho per a finalitats pròpies. L’espanyol que li diu al català: “No te entiendo” o “¿Cómo dice?” vulnera els principis del subjectivisme moral universalista. (7) Confon un subjecte amb una cosa. El subjecte és l’espanyol, el català la cosa. L’espanyol que fa això està més o menys en l’estadi moral del mico de Hegel (“Fenomenologia de l’Esperit”) que encara no ha entès que si l’altre és cosa per ell, ell és cosa per a l’altre. El subjecte es defineix per si mateix, no per circumstàncies externes. Quan l’espanyol acaba d’arribar i no sap ni una paraula de català no és possible la comunicació i al mateix temps la realització subjectivo-universalista moral (8) del català com a català. El català no té l’obligació moral de parlar-li en espanyol, sinó la imposició fàctico-funcionalista (reducció de la persona a cosa) per tal de fer possible la comunicació. Aquest funcionalisme és incompatible amb el principi d’igual dignitat de tots els pobles, només és legítim si és un estadi previ a la realització moral mitjançant l’obligatorietat absoluta del català.
El subjecte moral espanyol és la perversió dels subjectes morals naturals: castellans, gallecs, bascos i catalans. És la pretensió de què només els castellans com a castellans realitzen la seva humanitat subjectivo-moral, mentre que els oprimits tenen la humanitat alienada en els castellans. D’aqui es segueix que la igual dignitat de tots els pobles exigeix el caràcter d’imperatiu categòric del català, sense que això vulneri els drets lingüístics dels castellans.

(1) IDEALISME ALEMANY. La filosofia alemanya als segles XVIII i XIX. Els principals representants són: Kant, Hegel i Fichte. Però es tracta de formes diferents de l’idealisme. El de Fichte és el més radical. És solipsista, el jo que fa la unitat del món no és el jo trascendental de Kant, és el jo individual. Només existeixo jo. La característica principal és el caràcter actiu del subjecte, front a la passivitat de la metafísica tradicional.
(2) COGITO. “Cogito,ergo sum” (Penso, doncs existeixo). René Descartes dubta de tot, però necessita d’un primer principi del que no pugui dubtar. Si dubta és que pensa i el subjecte del pensament és el jo. A partir del jo podem construir la filosofia que ens expliqui el món.
(3) SUBJECTE PENSANT. Descartes distingeix entre “res extensa” i “res cogitans”. La “res cogitans” (cosa pensant) és heterogènia respecte de la realitat física. és la idea cristiana d’ànima, però vista des d’una perspectiva de construcció racionalista del mónn abtagònica de la metafísica escolàstica.
(4) METAFÍSICA TRADICIONAL. La metafísica occidental comença amb Parmènides. La distinció entre el món de les aparences i el que és la veritables esència de les coses, o que tot és Ú, immutable, etern i perfecte malgrat l’aparença de canvi, inicia l’especulació metafísica que no coneixiria cap salt qualitatiu fins a la modernitat amb Descartes.
(5) CONDICIONS A PRIORI DE LA SENSIBILITAT. Segons Kant les categories a priori de la sensibilitat són l’espai i el temps. El coneixement empíric és formalment a priori, sinó tinguessin les coordenades o categories de l’espai i el temps no tindriem tampoc cap experiència sensible.
(6) POSTULAT DE LA RAÓ PRÀCTICA. Un postulat és allò que es presuposa, però sense poder arribar a una demostració. En Kant Dèu i l’ànima immortal són postulats de la raó pràctica.
(7) SUBJECTE TRASCENDENTAL. El subjecte kantià no és l’individu com a tal. Es tracta d’una concepció universalista del subjecte. Certament el racionalisme kantià és monològic, no dialògic. Però el subjecte individual troba dins seu els principis universalistes pels quals s’ha de regir.
(8) SUBJECTIVISME MORAL UNIVERSALISTA. Partint d’una concepció kantiana del subjecte, el subjectivisme moral és universalista, perquè troba dins seu els principis de validessa universal. Cada subjecte nacional se sap igualment digne en la relació amb els altres. El català quan exigeix la llengua no és particularista, sinó universalista: “tots els pobles són iguals en dignitat”. L’espanyol quan exigeix la llengua vulnera l’universalisme moral, perquè parlar espanyol és un interès particular seu de sotmetre l’altre, i nega el principi d’igual dignitat de tots els pobles.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-VII-2008).

RELACIÓ ENTRE ECONOMIA I POLÍTICA AL NOSTRE FET NACIONAL. (ND) 29 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La relació entre economia i política és flexible. La política no és un mer reflexe de la necessitat econòmica. És un error creure que l’economia és la base de la política. Si fos així no seria possible controlar políticament l’economia. Això tampoc vol dir que l’economia no tingui cap mena de lleis i depengui únicament de la voluntat política.
El polític es troba amb un ventall de possibilitats i ha de saber escollir la més adequada per al seu interès polític. L’economia consisteix en uns recursos objectivament disponibles i en l’organització social de la seva producció i distribució. Els recursos objectivament existents no depèn de la voluntat de ningú. Però la productivitat depèn del sistema social de producció i aquest es pot controlar políticament. Per altra banda la distribució social de l’excedent també depèn de la intervenció pública.
La creença en què la política es fonamenta en l’economia és d’origen marxista. És cert que actualment la legitimació del discurs polític es fonamenta en l’eficàcia econòmica. Però és fals de què tot discurs polític s’hagi de fonamentar necesàriament en criteris d’eficàcia econòmica. Les formes de legitimació política nom són exclusivament econòmiques.
Pretendre que amb la independència nacional estarem millor econòmicament és una fal.làcia. Durant tres segles Catalunya s’ha desenvolupat dins del mercat espanyol, i s’ha industrialitzatr dins del mercat espanyol. Tal copsa no vol dir que sempre hàgim d’estar dins del mercat espanyol. Segurament si que és cert que ara ja no hi ha la necessitat del mercat espanyol que hi havia fins a l’entrada a la CEE. És una fal.làcia associar independència nacional a millora econòmica i social, com si una fos la condició necesària de l’altra. L’Estat espanyol fonamenta la seva força política en la legitimitat ideològica i la capacitat de reproduir l’Estat del Benestar fins i tot a Catalunya. L’espoli fiscal no és determinant d’una situació socio-econòmica desesperant que obligui totes les capes de la població a optar per la independència per raons bàsicament econòmiques. D’aquesta creença errònia, la independència com a necessitat social i econòmica, neix la il.lusió del 2014.
Això no vol dir que de la política social i econòmica independentista es pugui prescindir. Jo crec que aquesta política atrau un sector de la petita burgesia. Seria una bogeria prescindir totalment de la política econòmica. La meva actitud respecte de la política econòmica no és que sigui prescindible, sinó que és un annex secundari.
El fonament de la política independentista no és socio-econòmic, sinó la subjectivitat d’un poble que es sap igual de digne que la resta de pobles. La política econòmica és necesària, però d’una manera instrumental. El que és incondicionalment bo és l’alliberament del poble oprimit. La direcció d’ERC no vol seguir aquesta política perquè pensa que això només copnvenç els quatre independentistes de sempre. Amb aquesta política consolidaria el mig mil.lió de vots que són els quatre independentistes de sempre més els sectors radicalitzats de la societat catalana independemment de l’origen ètnic.
Per altra banda la legitimació política quant a la defensa i promoció de la llengua catalana és evident que no té res a veure amb l’eficàcia econòmica. La defensa del català és un voluntarisme subjectivista, absolutament legítim, però que no té res a veure amb la necessitat econòmica. Les llengües que si que tenen a veure amb l’eficàcia econòmica són les majoritàries: anglès i espanyol. Per tant la defensa del català, que fins i tot podria obstaculitzar el desenvolupament econòmic, és una forma de legitimació política fonamentada en criteris de subjectivitat moral. Afortunadament a aquest món no tot és economia política.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-VII-2008).

VIABILITAT HISTÒRICA DE LA RUPTURA DEMOCRÀTICA AMB ESPANYA. (ND) 29 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

ERC és l’únic partit a Catalunya que té la capacitat històrica d’emancipar el poble català de la dominació espanyola. Si la direcció política del partit no sap analitzar la situació política, la possibilitat de la independència nacional s’allunya de l’escenari històric.
La direcció política d’ERC té una mentalitat molt semblant a la de la socialdemocràcia de postguerra, que donava per fet que el sistema capitalista es pot reformar, però no és possible la ruptura. Sembla que la independència nacional pugui nèixer gradualment per reformes d’un sistema que ja és democràtic. Aleshores la independència nacional seria aprofondir la democràcia, no constituir la democràcia. A més a la direcció política d’ERC, que bàsicament no es diferencia en res esencial de les alternatives polítiques presentades al 25è Congrès. li pasa el mateix que al polític convencional. Confon un moment històric amb una realitat immutable. Fora del gradualisme reformista no hi ha cap viabilitat política. Una contingència del moment històric, sembla unn tret esencial de la política. El polític teòrico-pràctic busca les eines conceptuals per engtendre el temps històric des de fora del mateix temps històric, i crear les condicions pràctiques per al canvi radical del temps històric.
El graduaklisme reformista dins de l’Estat espanyol està sotmès a la sobirania espanyola. Aquest gradualisme no és linial, sinó circular. Neix de la sobirania espanyola que admet certes concesions al poble català per tornar a la sobirania espanyola que retalla quan s’ha anat massa lluny. L’actor polític català no és un subjecte que actúa lliurement, sinó un que té certes llibertats d’acord amb la sobirania espanyola.
Estar al govern d’una Generalitat no sobirana no és condició necesària per a la independència. És garantia d’estabilitat de l’Estat espanyol a Catalunya. La sobirania espanyola és prou forta com per agarantir la seva estabilitat sistèmica miotjançant el sistema de pluralitat de partits. Cap partir pot violar la Constitució espanyola que estableix la unitat i indisolubilitat d’Espanya. Tal cosa és així encara que ERC tinguès majoria absoluta la Parlamenta català.
Desprès d’evidents fracasos electorals la política d’ERC és bàsicament la mateixa. ERC aigualeix el discurs catalanista per tal d’aconseguir la majoria social i política, i aconseguir el rebuig dels catalans i la indiferència dels castellans. Encara no ha vist que la força política està en el catalanisme radical. Hi ha una minoria important que vol trencar amb l’Estat espanyol, que s’està perdent o que no es tradueix en força política, perquè la direcció no veu el potencial real. La minoria independentista és radical, vol un altre sistema, i a la majoria social i política actual ja li va bé el sistema actual. Dirigir la mirada ara a la majoria social és enfonsar el partit.
La independència nacional no és una necessitat històrica, és només una possibilitat històrica que es pot perdre si no se sap dirigir bé el potencial polític.
La ruptura democràtica amb l’Estat espanyol només pot nèixer de la consolidació prèvia d’un espai polític radical, i del creixement posterior. El discurs polític radical no pot tenir la funció política de trencar ara amb Espanya, sinó de consolidar l’espai polític radical. Això és compatible amb estar dins del govern si s’entèn en termes resistencialistes. Com que la ruptura és a llarg termini mentrestant no queda més remei que resistir dins de les institucions espanyoles. Si l’electorat es queixa sempre hi ha l’argument de què si volen la ruptura ara necessitem 2 mil.lions de persones al voltant de la plaça de Sant Jaume que no sorti d’allà fins que la Generalitat no sigui sobirana.
Això és la ruptura democràtica.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-VII-2008).

EL FUTUR POLÍTIC DE L’ESTATUT DEL 30 DE SETEMBRE. (ND) 28 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Des del 1979 fins al 2006 hem viscut sota el mateix Estatut. Aquest Estatut havia sigut la conseqüència ´de la reivindicació política catalana dins del marc de la transició espanyola. En principi es demana la restauració de l’Estatut de 1932, ja que havia sigut il.legítimament derogat pel règim de Franco el 1938. La realitat política del moment s’imposà i s’elaborà un altre Estatut.
L’Estatut de 1979 no era massa generós. Es tractava únicament de les conseqüències del reconeixement constitucional de Catalunya com a nacionalitat històrica.
Ningú va reivindicar un nou Estatut fins a l’arribada d’Esquerra al Govern el 2003. El projecte polític d’ERC consistia en elaborar un Estatut que anès en una línia federal, com a mínim bilateralitat Catalunya-Espanya, (Generalitat-Estat), com a via prèvia a la independència. Desprès de llargues negociacions es va aconseguir aprovar al Parlament català el 30 de Setembre de 2005 un text estatutari que anava aproximadament en la línia que volia ERC. Curiosament qui va presionar a última hora perquè l’Estatut fos més ambiciós va ser CIU. El 2004, a la campanya electoral, José Luis Rodríguez Zapatero havia dit que aprovaruia l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. En el moment decisiu la realitat va ser quev Artur Mas i Zapatero van negociar la retallada de l’Estatut del 30 de Setembre. Això succeeix a finals de Gener del 2006. Aleshores comença la pèrdua de control polític per part d’ERC. Dubta, no sap què fer. El 18 de Febrer hi ha una manifestació molt concorreguda contra la retallada de l’Estatut. Jo mateix vaig fer una anàlisi errònia. Vaig pensar que la força política estava a la manifestació. La força política estava a les urnes el 18 de Juny amb 1.800.000 vots a favor (73%) i mig mil.lió en contra (20%) de l’Estatut retallat. Mai et pots fiar d’actes no vinculants políticament.
ERC denuncia Zapatero per mentider. Denunciar Zapagtero per mentider és jugar en camp contrari, La coherència de fons de la política de Zapatero és la defensa dels interessos generals d’Espanya. Si haguès aprovat l’Estatut del 30 de Setembren és perquè segons el seu criteri anava bé pels interessos generals d’Espanya. Els interessos generals d’Espanya són contradictoris respecte de la igual dignitat de tots els pobles. El que és denunciable en Zapatero no és que sigui un mentider, és que tracti els catalans de menors d’edat havent de ser aprovat l’Estatut d’un poble al Parlament del país opresor. ERC no va calcular bé que la força política la té l’opresor. I es queixa de què l’opresor no hagi seguit la línia política independentista, primer la federació per desprès la independència.
Sim Zapatero haguès aprovat l’Estatut del 30 de Setembre estariem igualp d’oprimits. Possiblement estaríem pitjor. Fins i tot l’independentisme es complauria del gran èxit obtingut, com si l’Estat espanyol haguès claudicat.
Encara ERC reivindica l’esperit del 30 de Setembre.Al menys això ha dit Ernest Benach fa poc. Pensa que l’esperit del 30 de Setembre és la solució. Des del meu punt de vista la solució és oblidar-se de l’esperit del 30 de Setembre. Aquest Estatut és un cadàver polític. Se’l va carregar la força política de l’Estat espanyol. Artur Mas va jugar la carta del possibilisme que és la que dóna rèdits polítics a curt i mig termini. ERC juga la carta de l’abstracció política que separa de la realitat. El programa del partit ha d’imperar sobre la realitat. Zapatero no segueix el programa polític d’ERC, Zapatero és denunciable. El camí és la ruptura democràtica. No s’ha de denunciar Zapatero per qüestions superficials com mentir sobre la base de la coherència de fons espanyola; s’ha de denunciar perquè no és un demòcrata. Zapatero respect5e de Catalunya només pot fer un acte democràtic: la retirada incondicional de l’administració civil i militar espanyola.
Això sembla incomparablement més descabellat que la política oficial d’ERC. Al següent article parlaré de la viabilitat històrica de la ruptura democràtica amb Espanya.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-VII-2008).

VALOR, PLUSVALOR I ECONOMIA COL.LECTIVA. 2. PERMANÈNCIA HISTÒRICA DEL VALOR I EL PLUSVALOR A L’ECONOMIA COL.LECTIVA. (ND) 28 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Marx s’imaginava el socialisme com a una etapa de transició entre el capitalisme i el comunisme. Al socialisme el principi de la distribució és: “a cadascú segons el seu treball”, per tant encara subsisteix el “dret burgès”. Només al comunisme la superabundància és de tal magnitud que ja no té sentit parlar de valor i plusvalor. Els bens infinits o que es poden gaudir de manera il.limitada i universal no tenen valor. A ningú se li cobra per prendre el sol, perquè el Sol no és un bé escàs que calgui mesurar. La utopia marxista s’imaginava una superabundància d’aquesta magnitud aplicat a tots els bèns materials. Aleshores efectivament jka no hi hauria valor ni plusvalor. El planeta seria un immens selfservice on tothom podria agafar lliurement el que necesitès. “A cadascú segons les seves necessitats” és el principi del comunisme.
Però si parlem de socialisme real fins ara no tenint cap altre referent històric que el del bloc socialista de 1917 a 1989. Des del punt de vista polític quest socialisme fou aberrant, i des del punt de vista econòmic “l’emulació socialista” és el que el va fer caure. Per parlar de permanència històrica del valor i el plusvalor és inevitable pensar en l’estructura econòmica del desaparegut bloc socialista. El control parlamentari és un correctiu de la desviació burocràtica, però l’estructura econòmica ha de ser la mateixa.
El socialisme no és la desaparició del mercat, sinó el seu sotmetiment a l’interès social. El valor d’ús i el valor de canvi necesàriament han de continuar existint. El que succeweix al socialisme és que desapareixen els productors lliures. La propietat és col.lectiva, però es tracta només de la propietat dels mitjans de producció. Tal cosa implica que el venedor, aquell al que no li interessa la mercaderia més que com a valor de canvi, és tota la societat. Qui rep la mercaderia és el particular. El cost de producció al socialisme és igualment el temps socialment necesari per a la producció de la mercaderia. Tota mercaderia s’intercanvia per una altra de valor equivalent. Per tant al socialisme igual que al capitalisme no hi ha cap benefici a l’intercanvi de mercaderies. Al socialisme l’oferta i la demanda no és lliure. La planificació econòmica s’encarrega d’adequar l’ferta a la demanda o a l’inrevès. En principi no hauria d’haver inestabilitat de preus. Si malgrat tot hi ha inestabilitat de preus, inflacció o deflacció, és perquè la planificació no funciona bé.
Al socialisme ha d’haver-hi circulació monetària. Com que els bèns no són infinits s’ha de mesurar quin és el seu valor de canvi. La moneda és l’única mercaderia que serveix de canvi universal amb qualsevol altra mercaderia.
Al socialisme ha d’haver-hi fins i tot plusvalor. Això ja ho va veure Karl Marx a la “Crítica del programa de Gotha” (1875) on critica els socialistes que reivindiquen el salari íntegre pels treballadors. Diu Marx que si cada treballador rebès el producte íntegre del seu treball no quedaria cap fons econòmic per a la satisfacció de necessitats públiques (transport, escola, sanitat, etc.). Per tant el socialisme no supera el plusvalor, sinó que enlloc de formar part del benefici capitalista, es converteix en apropiació social de l’excedent. Per tant al socialisme cal distingir entre el treballador particular i la col.lectivitat dels treballadors. El que perd el treballador com a particular ho torna a rebre com a col.lectivitat.
La meva gran diferència amb Marx és que aquesta estructura econòmica i legalista (“dret burgès”) no és superable per un altre sistema sense classes ni Estat. Aquest socialisme pot ser una alternativa al capitalisme, però no el substituirà mai de la mateixa manera que el capitalisme va substituir el feudalisme. I a més aquest socialisme no és fonamenta en el desenvolupament infinit de les forces productives, sinó en el creixement sostenible.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-VII-2008).

VALOR, PLUSVALOR I ECONOMIA COL.LECTIVA. 1. LA DEFINICIÓ MARXISTA DE VALOR I PLUSVALOR. (ND) 24 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Marx va publicar el primer volum de “El Capital” el 1867. Els 25v anys anteriors ja s’havia dedicat a l’estudi de l’economia. De fet “El Capital” és el resultat d’aquest estudi. A més ja havia escrit: “Treball assalariat i capital”, “Contribució a la crítica de l’Economia Política”, “Salari, preun i guany”, etc. Marx està pensant només en l’economia capitalista. La seva teoria del valor s’aplica només a l’economia de mercat. Jo crec que a l’economia col.lectiva també s’ha d’aplicar, encara que no de la mateixa manera. De moment veurem la definició marxista de valor i plusvalor.
Marx distingeix entre valor dús i valor de canvi. La mercaderia ha de tenir valor dús i valor de canvi. El valor d’ús d’un objecte és allò per a que serveix. Una cadira serveix per a seure. Però el valor d’ús només té sentit per al que adquireix el producte. Des del punt de vista del venedor el que importa és el valor de canvi, i el valor d’ús instrumentalment perquè sinó no tindria valor de canvi. El valor de canvi d’una mercaderia és la quantitat equivalent per la qual es pot intercanviar. Les mercaderies s’intercanvien sempre per valors equivalents. El valor d’una mercaderia és el temps de treball socialment necesari per a la seva producció. Per tant tota mercaderia s’intercanvia per una altra que ha costat el mateix temps de treball social la seva producció. Com que fa ja uns quants mil.lenis es va inventar el diner, hi ha una mercaderia que representa el valor universal de qualsevol altra mercaderia: la moneda. La moneda es regeix, al menys al temps de Marx, pel patró or. L’or és, doncs, una mercaderia neutra que pot representar universalment el valor de totes les altres. Amb el temps s’ha anat produïnt l’abstracció del patró or fins al punt que aquest ha quedat representat al paper moneda, al qual és evident que no hi ha res del metall or.
El preu nominal de la mercaderia i el valor de canvi no sempre coincideixen. Això és degut a la llei de l’oferta i la demanda. La inflacció és el resultat de què hi hagi més demanda que oferta. La deflacció és el resultat del predomini de l’oferta sobre la demanda. Però segons Marx un fenomen queda contrapesat pel contrari. Per tant l’intercanvi de mercaderies dóna com a resultat valors equivalents. Aquesta idea, en principi una realitat objectiva de l’Economia Política, es converteix en la base de la crítica marxista als economistes burgesos: Smith, Ricardo, etc.
Si l’intercanvi de mercaderies és sempre per valors iguals el capitalista no pot obtenir el benefici del lliure mercat. Sense el concepte de plusvàlua és impossible explicar el benefici capitalista. Al mercat hi ha una única mercaderia que no s’intercanvia per un valor equivalent: la mercaderia força de treball. El temps socialment necesari per a la producció d’aquesta mercaderia o cost de producció és l’equivalent als productes necesaris per al sustentament de l’obrer i la seva famól.lia. Aquest és el valor de la mercaderia força de treball. Però el valor de canvi produït per l’obrer amb el seu treball és necesàriament al seu cost de producció. Aquesta diferència entre cost de producció i valor de canvi és el plusvalor.Dit d’una altra manera si el treballador treballa 10 hores, el capitalista només li paga 8. Les dues hores de diferència és el plusvalor que es queda el capitalista; i per tant el plusvalor és l’origen del benefici capitalista. La mercaderia força de treball està també sotmesa als fluxos del mercat. Quan és el capitalista (demanda) el que necesita treballadors (oferta) augmenta el salari (preu de la mercaderia força de treball). Quan és a l’inrevès baixa el salari. Però la llei de l’oferta i la demanda tendeix sempre a l’equilibri, de manera que sempre es reprodueix el plusvalor.
En tot això estic d’acord amb Marx. Al següent article, o segona part d’aquest, tractaré de l’aplicació d’aquests conceptes a l’economia col.lectiva. I en això si que tinc diferències profundes amb Marx, sobretot en la concepció filosòfica del socialisme i la seva viabilitat històrica.

NOTA. Poso (ND) no perquè es tracti d’un tema fàcil que pugui arribar a tothom, sinó perquè això són les beceroles de l’Economia Política. És divulgatiu en comparació amb la teoria econòmica pròpia d’especialistes.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-VII-2008).

LA REVOLUCIÓ XINESA DINS DEL PROCÈS MUNDIAL DE LES REVOLUCIONS SOCIALISTES AL SEGLE XX. (“L’ÚLTIM EMPERADOR”). (ND) 23 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

f_ultimemperador011.jpg (A propòsit de la pel.lícula “L’últim emperador” de Bernardo Bertolucci (1987). Cinema-Debat 14 SETEMBRE 2002. Centre Cívic de Sant Martí de Provençals).

0. LA PEL.LÍCULA I LA HISTÒRIA.

La pel.lícula de Bernardo Bertolucci és totalment fidel al procès històric real. És també molt fidel a l’autobiografia del propi Pu Yi que va escriure en xinès l’any 1964 i de la que hi ha traducció en alemany i en francès.
La pel.lícula és un continu tornar enrera (“flash back”) des del començament. L’acció es situa l’any 1950 quan Pu Yi tornava de la Unió Soviètica on havia estat empresonat 5 anys. Quan l’acció arriba a l’escena de l’avió, es a dir, quan a Pu Yi no li dona temps a escapar i és detingut per l’exèrcit soviètic pasa ja directament al 1950 i a partir d’aqui s’acaba el “flash back” perquè ja continua sense interrupcionsw fins a la seva mort el 1967.
La pel.lícula és en realitat una autobiografia perquè tot el desenvolupament està vist des de la perspectiva personal del personatge principal. Però a més ens permet veure tot el procès històric real de la Xina des de les acaballes de l’Imperi Xinès fins a la instauració de la Nova Xina, la Xina de Mao Ze Dong que va ser un intent de portar a la pràctica els ideals morals del socialisme, passant per les revolucions burgeses i la lluita contra la dominació estrangera.

1. LA XINA MIL.LENÀRIA.

Les dinasties xineses que constituïren l’Imperi es remunten aproximadament al 2.2oo a. d. C.
L’Imperi xinès no ha estat sempre unificat. Van haver períodes de disgregació als q1ue hi havien reialmes independents que van estar enfrontats entre ells. A partir del segle III a. d. C. es produeix un procès d’unificació que permetè la creació d’un Estat xinès unificat.
Filosòficament tingué gran influència la doctrina de Confuci i Lao Ts´. En religió la més important fou la del budisme. La influència cristiana a partir del segle XVI fou sempre mínima.
A l’Imperi dominava el funcionariat sobre una gran masa de camperols. Al cim es trobava la figura de l’emperador.
Durant molts segles le civilització xinesa va estar molt més avançada que la civilització occidental. Però els xinesos no van sortir de la seva àrea del Llunyà Orient, les comunicacions amb Occident eren mínimes; i els xinesos no van fer la revolució científica que els hauria permès fer la revolució industrial. Aleshores a finals del segle XVIII i sobretot al segle XIX era evident la superioritat científico-tècnica d’Occident sobre la Xina. Per això al segle XIX la Xina es converteix en un país dominat per les potències occidentals. Així Anglaterra provocà la guerra de l’opi (1839-42). Com a resposta xinesa va haver la revolta dels Taiping cap al 1850 i la dels Bòxers el 1900. Però aquestes revoltes no aconseguiren vèncer la dominació estrangera. La Xina no arribà a ser una colònia com ho fou l’Índia del 1757 al 1947 respecte d’Anglaterra. Les potències occidentals (Alemanya, França, Anglaterra, etc.) i fins i tot Rússia i Japó s’establiren a la Xina defensant els seus interessos econòmics i condicionant la política imperial, però no fins al punt de què la Xina perdès la sobirania nacional.
Aleshores els orígens del moviment progresista a la Xina no només és de tipus social quant a la modernització de les estructures internes del país, sinó també ce caire fortament nacionalista donat el fet de la subordinació de la política xinesa a les potències occidentals. Evidemment que dins de l’Estat xinès hi ha nacionalitats o nacions no xineses, però va ser el nacionalisme xinès el gran aglutinador que va fer possible el moviment revolucionari que donà lloc a la República Popular mitjançant la qual l’Estat xinès assolí la plena sobirania.
L’última dinastia no era xinesa en el sentit ètnic, era la dinastia manxú dels Tsing instaurada al poder el 1644. Ara bé els manxús que anaven cap a la Xina s’acabaven xinificant totalment, per tant representaven l’ètnia han (la dels xinessos pròpiament dits) encara que el seu origen ètnic era manxú. Pu Yi va ser l’últim emperador i va regnar del 1908 al 1911.

2. L’ETAPA BURGESA DE LA REVOLUCIÓ.

L’anomenada “revolució burgesa” al menys dins de la terminologia marxista es produeix a l’Europa Occidental entre el 1640 mi el 1830 i crea l’anomenat “mercat nacional”, o sigui el mercat únic dins de les fronteres estatals, i unes estructures polítiques que trenquen amb el poder polític de l’aristocràcia feudal. La burgesia té efectivament el poder. I respecte d’aquesta època té raó el marxisme de dir-li burgesa, perquè el sufragi és restringit. Les revolucions burgeses o en alguns casos les evolucions, no sempre instauren repúbliques, sinó que s’uinventaren la solució de la monarquia constitucional. Aquest procès no comença a la Xina fins a la Revolució del 1911, encara que ja des de les darreries del segle XIX hi ha moviments progresistes a la Xina. La República que s’instaura a la Xina i de la que serà president Yuan Shi Kai està encara molt lluny d’una autèntica república democràtica. De fet no acaben totalment amb l’Imperi, fan un Tractat de Benvolença amb la Ciutat Prohibida, de manera que tots els privilegis feudals queden intactes dins de la Ciutatb Prohibida. A més el mateix Yuan Shi Kai pensava proclamar-se emperador, però morí de sobte el 1916. Per tant el 1911 (l’abdicació de l’emperador és del 1912) l’únic que va succeir va ser que es trencaren les estructures feudals-imperials, però tampoc es pot dir que es crearen estructures pròpies ni d’una República burgesa. Per tant és una fase molt primitiva de la revolució xinesa.

433px-sun_yat_sen_in_1905.png
Sun Yat Sen fou el fundador del Kuo Min Tang, partit d’ideologia nacionalista burgesa. Les idees de Sun Yat Sen eren molt avançades perquè la seva aplicació a la Xina l’haurien convertit en un pais plenament democràtic, proper al socialisme. Diguem que en terminologia marxista Sun Yat Sen hauria col.locat la Xina a la fase superior de la revolució burgesam o de la democràcia burgesa. Sun Yat Sen va rebre ajuda de la Rússia bolxevic, perquè el bolxevisme pensava que l’únic camí possible per a la Revolució Socialista aleshores eren les revolucions antiimperialistes als països dominats per l’imperialisme occidental. A la mort de Sun Yat Sen el 1925 el sustituí Chian Kai Shek. El nou dirigent mantingué el nacionalisme burgès, però buidat de tot contingut realment progresista. Volia una Xina unificada, d’estructures capitalistes modernes i amb plena sobirania dins de la comunitat internacional. Però de fet aplicava els mètodes de la dictadura militar, de manera que si haguès triomfat a tota la Xina hauria fet el mateix que a Taiwan a partir del 1949, una república burgesa no democràtica. Chi Kai Shek va ser recolzat per la Unió Soviètica i pels Estats Units. Per la Unió Soviètica perquè l’estalinisme considerava que calia recolzar els moviments anticolonialistes com a premisa del socialisme. Pels Estats Units perquè consideraven que calia fer front a l’avenç dels comunistes a la Xina.
chiang_kai-shek.jpgEl Kuo Min Tang i el Partit Comunista de la Xina van actuar junts varies vegades, però normalment el Kuo Min Tang acabava masacrant els comunistes, com el 1927 i es separaven. També van lluitar junts contra l’ocupació japonesa, però el 1941 es van tornar a separar.
El Moviment del 4 de Maig de 1919 que es veu a la pel.lícula és la reacció nacionalista de la Xina contra el Tractat de Versalles. La Xina va aportar 200.000 homes als aliats durant la Primera Guerra Mundial i esperaven un tracte favorable per part de les potències occidentals, però aquestes no van fer res a favor de la Xina.

3. L’OCUPACIÓ JAPONESA.

El Japó era una potència capitalista des de la Revolució del Meiji de 1868 que va fer possible la modernització del Japó. Aleshores el Japó es podia permetre el seu expansionisme militarista per la zona del llunyà Orient com havien fet les potències occidentals a altres llocs.
El 1931 el Japó envaeix la Manxúria i el 1934 crea l’Estat pseudoindependent del Manxukúo. Pu Yi és restablert com a emperador d’aquiest nou estat, però en realitat es tracta d’un satèl.lit del Japó totalment subordinat a aquest. El 1937 el Japó envaeix tota la Xina.
La lluita conjunta dels comunistes i els nacionalistes no va ser el factor decisiu per a bandejar els japonesos de la Xina. El factor decisiu va ser la derrota absoluta del Japó a la Segona Guerra Mundial el 1945 desprès del llançament de lesw bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Aleshores el Japó perdè totes les seves conquestes al Sudest asiàtic i es quedà reduït al seu arxipèlag, i a més sota ocupació militar estadounidenca fins al 1952. Aleshores a partir de 1945 ja lliures dels japonesos i amb una forta embranzida dels comunistes es desenvolupa plenament l’etapa final de la revolució xinesa, la revolució socialista.

4.L’ETAPA SOCIALISTA DE LA REVOLUCIÓ.

El P.C.X. és fundat per Chen Tu Siu el 1921. En un principi el paper polític de Mao dins del partit era molt secundari. A més s’acabava de fer marxista el 1920.
Donades les circumstàncies històriques especials de la Xina era impossible aplicar el concepte de dictadura del proletariat, la qual cosa tampoc volia dir que els comunistes pensesin que s’haguès de pasar rígidament pel capitalisme abans de pasar al socialisme. El proletariat només existia a grans ciutats com Sanghai. La base social fonamental dels comunistes eren els camperols pobres. Durant els anys de guerra civil i revolució els comunistes anaven conquerint territori i col.lectivitzant la terra. No es tractava de quedar-se en la fase burgesa, sinó de respectant la petita propietat, inevitable a un pais agrícola, fer el salt cap a la col.lectivització progresiva. Així l’aliança amb la burgesia nacional, la qual a més era molt feble, només podia ser tàctica.
L’experiència soviètica no era directament exportable a la Xina, perquè el nivell de desenvolupament industrial era molt més baix que a la Rússia tsarista.

5. LA CREACIÓ DEL PODER COMUNISTA A LA XINA.

El dia 1 d’Octubre de 1949 Mao Tse Tung proclamava la República Popular de la Xina a la Plaça Tien An Men de Pequín.
La nova República Popular s’alienava dins del bloc socialista, acceptant la línia política stalinista. La ruptura amb el bloc socialista mao.jpgno serà fins al 1959, i aleshores argumentaran que és que Kruschev era un revisionista que havia trencat amb Stalin. La raó principal era que Pequín es considerava amb suficient entitat pròpia com per a èsser per si mateix un centre del comunisme mundial.
Malgrat que el règim de Mao sempre va mantenir la seva adhesió a l’estalinisme hi havia algunes diferències sustancials respecte de la Rússia d’Stalin. Econòmicament l’estalinisme es basava principalment en la indústria pesant, descuidant la indústria lleugera i l’agricultura. La Xina mantenia l’equilibri entre la indústria lleugera i l’agricultura i en últim lloc es preocupava per la indústria pesant. A més hi havien diferències de concepte sobre el socialisme entre l’stalinisme i l’anomenat “pensament Mao Tse Tung”. Segons l’estalinisme el socialisme es construeix mitjançant el desenvolupament continu de les forces productives. Segons els xinesos es construeix mobilitzant les mases sobre la base d’incentius morals. Mao va intentar apropar-se al concepte de democràcia socialista, va intentar la participació directa del poble, i fins i tot va promoure la crítica lliure als dirigents comunistes, sobretot a partir de 1956 mitjançant els “Ta Ze Bao” o periòdics murals. La seva política desembocà en la Revolució Cultural de 1966-68. Va anar tan lluny que el propi Mao va haver de frenar els joves guàrdies rojos. Mao volia evitar la burocratització del Partit i de l’Estat, però també era onscient de què no era factible un model d’Estat com el de la Comuna de Paris de 1871. De fet el règim xinès era un règim burocràtic com el de la Unió Soviètica, però amb una gran capacitat per a implicar les mases en la política del Partit.
El poder comunista establí una nova moral, la concepció socialista del món, però molt allunyada dels criteris liberals de l’Occident capitalista. No hi havia lloc per a la llibertat de consciència. La crítica i l’autocrítica es fan des de criteris totalment dogmàtics. Per això el règim es podia senitr totalment legitimat a fer “rentats de cervell”. L’individu i el poble en general havien de ser reeducats d’acord amb els principis del socialisme, sense que es poguès criticar els principis bàsics del socialisme.

6. LA REVOLUCIÓ XINESA DINS DEL PROCÈS MUNDIAL DE LES REVOLUCIONS AL SEGLE XX.

A l’Europa Occidental el procès de les revolucions s’acaba amb la revolució del 1830. El 1848 és ja la primera revolució on el proletariat adquireix consciència pròpia com a classe, encara que el resultat es limitès a la Segona República francesa. Aleshores a la segona meitat del segle XIX hi ha un moviment obrer molt potent que disposa de les teories marxistes i anarquistes, però és el marxisme el que tendeix a predominar. Però segons observa Lenin el moviment revolucionari s’ha traslladat a començaments del segle XX cap a l’Orient, cap a les colònies o països sotmesos econòmicament a l’imperialisme occidental. La raó és que el proletariat de l’Occident ha millorat molt les seves condicions de vida. El marxisme va pensar que aquesta situació favorable només es mantindria mentre els països occidental dominesin els països pobres. Per això la revolució socialista a aquests països afebliria l’imperialisme i la revolució tornaria cap a l’Occident. De fet no va ser així. El que si que va succeir és que el moviment revolucionari es va traslladar cap a l’Orient. El fet de què la revolució xinesa haguès de pasar per l’etapa burgesa és perquè encara no hjavia superat les estructures feudals. Les mateixes condicions de l’economia mundialpermetia pasar ràpidament a la construcció del socialisme.
El 1917 triomfa a Rússia la primera revolució socialista del món. Aquesta Revolució es converteix en el model adequat per als països subdesenvolupats. La Revolució soviètica de fet no es va poder exportar a l’Occident perquè el moviment revolucionari deixà de ser revolucionari, La victòria de Mao Tse Tung el 1949 hauria esta impossible sense l’existència prèvia de l’Estat soviètic. Això no vol dir que la revolució xinesa fos un apèndix d’una altra revolució. Fou una autèntica revolució nacional, però hauria esta impossible sense el recolzament internacional necesari, no hauria pogut resistir el bloqueig imperialista.
Dins de la Revolució Mundial és la més important desprès de la Russa i arribà a adquirir tant valor per si mateixa que arribà a ser un referent alternatiu a la Unió Soviètica. Entusiasmà les masses de tot el món, influí sobre els revolucionaris occidentals del anys 60. Per altra banda entra dins del moviment general de descolonització i d’alliberament dels pobles respecte de l’imperialisme.
La Revolució xinesa és, doncs, una de les grans revolucions del segle passat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-IX-2002).

L’AIXECAMENT DEL 18 DE JULIOL DE 1936. 3. L’ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA. (ND) 21 July 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

En cert sentit a la Guerra d’Espanya hi hjavia tres bàndols: el nacionalcatolicisme, el republicanisme democràtic i laic, i el col.lectivisme revolucionari anarquista o trotskysta. Que el bàndol republicà estiguès dividit en dos era un avantatge de Franco. Aquest havia aconseguit unificar el seu bàndol a partir del Decret d’Unificació de 19 d’Abril de 1937.
L’anarquisme era sense cap dubte una concepció revolucionària del món. Volien acabar amb tota forma d’opresió estatal. Al mateix temps tenien les seves arrels socials al moviment obrer del segle XIX. Ja a la Primera Internacional (1864-81) s’ha volgut distingir del marxisme considerant-se socialistes llibertaris, front als socialistes autoritaris. A l’Estat espanyol ja existia la CNT, anarcosindicalista, des de 1910. També existia la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Els seus nuclis principals els tenien a Catalunya (proletariat industrial) i Andalusia (jornalers del camp). La intensificació de la industrialització i la manca de Reforma Agrària generaven masses de proletaris industrials i proletariat del camp, que dificílment es podia canalitzar per vies reformistes.
Amb l’aixecament feixista els anarquistes volen tot el protagfonisme per al poble, s’ha d’armar el poble i no ha d’haver-hi Exèrcit Regular, no soldat, sinó milicians. El anarquistes durant la guerra van col.lectivitzar tant la terra com la propietat industrial. No podiem estar mai del costat de la República burgesa ni del feixisme. A l’inrevès dels comunistes deien que primer s’ha de fer la Revolució per guanyar la guerra.. Aquesta actitud és la que va portar als Fets de Maig de 1937 a Barcelona.
A Astúries i Madrid dominaven els socialistes. A Astúries l’Octubre de 1934 va ser vaixafada la Revolució Obrera. Els socialistes, en concret el seu sindicat la UGT , també van fer col.lectivitzacions durant la guerra. Els menys interessats en les col.lectivitzacions, curiosament, eren els comunistes. Consideraven que la Revolució espanyola era petit burgesa, no socialista.
El trotskysme a l’Estat espanyol també existia, encara que el mateix Trotsky no aprovava la línia política del POUM. El trotskysme és la teoria de la Revolució Permanent més la línia política de Trotsky contra la desviació burocràtica stalinista.
La teoria de la Revolució Permanent que va lligada a la llei del desenvolupament desigual i combinat, permetia entendre als trotskystes que qualsevol baula de la cadena imperialista pot caure independemment de quin sigui el grau particular de desenvolupament de les forces productives. Evidemment això és antitètic del “socialisme en un sol pais”. El pas d’una etapa a una altra no s’entèn país per país, sinó a nivell mundial. El caràcter mundial de l’economia mperialista i de la revolució socialista, és el que permet que un país es pugui saltar etapes. Per això els trotskystes a la guerra d’Espanya eren revolucionaris conseqüents. Per això van patir la represió estalinista aliada de les institucions burgeses de la República.
L’esquerra revolucionària no va tenir prou força per enderrocar la República burgesa i instaurar una República socialista que llu8itès decididament contra el feixisme.
La victòria del feixisme era bastant fàcil per la divisió del bàndol republicà, la important ajuda internacional d’Alemanya i Itàlia, la pobre ajuda de la URSS i les Brigades Internacionals a la República,, la neutralitat de les potències occidentals (França obligada pel Regne Unit), etc.
L’esquerra revolucionària serà aixafada pel feixisme. Però el marxisme tornarà a resorgir amb força els anys 60 i 70. A Euzkadi adopta la forma de la lluita armada d’alliberament nacional i pel socialisme (alternativa KAS). Però l’anarquisme no tornarà a ser mai més el que va ser fins al 1939.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (30-VI-2008).