anar a nevagció

CRÍTICA DE LA NOCIÓ KANTIANA DE SUBJECTE I PRAXI POLÍTICA. (NF) 19 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La noció kantiana de subjecte la dedueixo jo de la seva critica de la raó pràctica. És a la seva ètica on podem trobar un concepte de subjecte. Kant no fou gens ni mica un metafísic tradicional. Ans al contrari, a la “Crítica de la raó pura” s’esforça en demostrar la impossibilitat de què la rao humana assoleixi les pretensions cognoscitives de la metafísica tradicional. Kant redueix la metafísica, l’àmbit de la raó incondicionada, a l’ètica. El metafísic prekantià feia un ús incondicionat de la raó aplicat també a la naturalessa física. En canvi Kant diu que això és un atzucac perquè porta la raó a paralogismes i antinòmies. Kant fa una metafísica dels costums. El subjecte humà en tant que subjecte no pertany al món físic. No es tracta d’una obertura a la trascendència (1), sinó d’un suibjecte trascendental. (2) La universalitat dels trets definitoris del subjecte es fonamenta en la immanència de la pròpia subjectivitat.(3) “Només hi ha una cosa incondicionalment bona a aquest món, una bona voluntat.”, diu Kant. Aquesta bona voluntat ja no té el fonament en la transcedència divina, com succeia a l’Edat Mitjana; sinó en la pròpia consciència de l’imperatiu categòric. (4) “Actua de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal”. El subjecte no es regeix per interessos particulars, sinó per interessos universals. Aquesta metafísica del subjecte és antitètica de la tradició del cristianisme occidental. Encara que Kant continui parlant de la “comunitat dels sants”. del “reialme dels fins” (5), de l’ànima immortal i de l’existència de Dèu com a postulat (6) de la raó pràctica (7) o el premi i el càstig escatològic igualment com a postulats (6) de la raó pràctica (7); el context filosòfic ja és qualitativament diferent al de la síntesi metafísico-teològica (8) mitjaval. El concepte concebut d’aquesta manera és la base del dret contemporani. Això és una hipòtesi meva que arrisco jo, però és que a mi em sembla evident que la concepció liberal de l’individu com a responsable jurídicament dels seus actes, implica una noció metafísica del subjecte. A més l’individu del liberalisme modern (9) no és la noció cristiana de persona (10) amb la què es podria confondre. L’individu del liberalisme polític es fonamenta en la pròpia immanència subjectiva, (3) no és una substància hypostàtica (10) com a imatge i semblança de Dèu.
La conseqüència política del pensament kantià és evident, un món d’individus lliures responsables de si mateixos, al marge de cap condicionament físic o extern. Així doncs el liberalisme polític es basa en una noció de subjecte inacceptable des del meu punt de vista. El liberalisme polític carrega sobre l’individu una responsabilitat que no li correspon, no en el grau que pretèn i es despreocupa de les condicions externes, com si l’individu fos el nou Dèu autosuficient. Ja coneixem les injustícies socials que això provoca.
La noció kantiana de subjecte és la base d’una antropologia laica (11) que allibera l’individu al Dèu trascendent. Això també és una hipòtesi meva que arrisco jo. Però és inacceptable que el subjecte pugui estar fonamentat metafísicament sobre la immanència de la pròpia subjectivitat (3) quant a la producció de la seva humanitat. El subjecte fonamenta metafísicament la seva relació intencional al món, (12) peròbn el món físic i social és allò còsic (13) que separa el subjecte de si mitjançant la pròpia alienació, (14) sense la qual no és possible la pròpia producció de la humanitat.
La conseqüència política d’això és intentar adequar les condicions externes a l’autorrealització metafísica de l’individu. Si fos com diu Kant ja no caldria fer res, ja és així. Com que no és així, el polític s’ha de regir per criteris d’imperatiu categòric (4) quant a l’adequació de les circumstàncies materials i socials a les exigències d’una noción universalista de subjecte. El polític ha de fer polítiques socials i satisfer les necessitats materials de tots els ciutadans, per tal de què tots els polítics puguin autorrealitzar-se.

NOTA. Alguns conceptes filosòfics no porten nota corresponent perquè ja estan al vocabulari annex al blog o ja han estat explicat a d’altres articles.

(1). TRASCENDÈNCIA. A la tradició mitjaval l’èsser per si mateix per diferenciació de l’èsser per participació. Dèu.
(2). SUBJECTE TRASCENDENTAL. Concepte universalista del subjecte en Kanmt.
(3). IMMANÈNCIA SUBJECTIVA. Concepció moderna de la persona que s’autofonamenta en si mateixa, sense la necessitat del Dèu trascendent.
(4). IMPERATIU CATEGÒRIC. En Kant actuar d’acord amb la llei per respecte a la llei mateixa. No es tracta de la llei positiva, sinó de la que es dedueix d’una concepció universalista del deure ètic.
(5). “REIALME DELS FINS”. Ideal kantià de realització de tot allò que es concep com a fi en si mateix.
(6). POSTULAT. Supòsit que cognitivament no té valor demostratiu.
(7). RAÓ PRÀCTICA. La raó en l’àmbit del dure ètic.
(8). SÍNTESI METAFÍSICO-TEOLÒGICA. A l’Occident cristià mitjaval l’harmonització entre el pensament filosòfic d’origen grec i la “veritat revel.lada”.
(9).INDIVIDU DEL LIBERALISME MODERN. Fonament de la societat ja que aquesta es concep com a suma d’individus.
(10). NOCIÓ CRISTIANA DE PERSONA. El cristianisme concep la persona com a fi en si mateix i en la seva individualitat, però sense la sobirania pròpia del liberalisme; ja que aquesta correspon a la Persona per excel.lència: Dèu.
(11). ANTROPOLOGIA LAICA. Expressió que m’acabo d’inventar per a referir-me al que jo entèn com a interpretació laica de l’home en un sentit filosòfic.
(12). RELACIÓ INTENCIONAL AL MÓN. L’èsser humà no és una cosa més del món físic, sinó que el copsa subjectivament. Això és la relació intencional al món.
(13). ALLÒ CÒSIC. Contràri al que és subjectiu, la realitat física com a inerte. També es pot entendre com a còsica la societat, en tant que és “inerte” i s’imposa a l’individu que no pot fer-hi res en contra.
(14). ALIENACIÓ. Separació de si, o èsser fora de si.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (18-VI-2008).