anar a nevagció

LA POLÍTICA INTERNACIONAL DELS ESTATS UNITS: DE L’AGRESIÓ IMPERIALISTA A LA DEFENSA DELS DRETS HUMANS. (ND) 11 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

En el cas dels Estats Units entèn per agresió imperialista la intervenció a d’altres països d’acord amb criteris de seguretat nacional pròpia. Generalment es tracta d’agresions per motivacions principalment econòmiques. L’imperialisme ianky no és com el clàssic: Roma, Espanya, Anglaterra, etc. En aquests casos es tractava d’imperialisme polític que consistia en la simple annexió territorial. L’annexió territorial cap a l’Oest, l’anomenada conquesta de l’Oest, ja la van fer principalment al segle XIX. Al segle XX l’imperialisme dels EUA es correspon aproximadament amb la definició de Lenin a “L’imperialisme fase superior del capitalisme”. El nou imperialisme no exporta mercaderies sinó capitals. L’exportació de capitals de les grans potències és la bease econòmica de l’hegemonia política.
Quan els EUA intervenen a l’Iran de Mosadegh el 1954 és evident la naturalessa imperialista de la intervenció. No anava bé per les multinacionals la nacionalització del petroli. Les intervencions imperialistes de vegades han sigut directes (Bahia Cochinos, Vietnam, etc.) i de vegades a través de dictadors locals ( Rheza Palavi, Pinochet, etc.).
La lluita dels Estats Units contra el comunisme, encara que siguin certs els ideals propis de la democràcia liberal, ha tingut bàsicament un caràcter imperialista. El comunisme anava separant del mercat mundial cada vegada més països. Això anava contra la naturalessa expansiva del capitalisme nordamericà.
Fins als anys 70 la política exterior dels EUA era descaradament imperialista sense tenir en compte els drets humans. Posaven els dictadors locals que els hi convenia per tal de contenir el comunisme.. A finals dels anys 70 Jimmy Carter (1977-81) va començar a defensar la política de drets humans deixant de recolzar dictadors locals.
No és fàcil distingir agresió imperialista de política de drets humans a la política exterior ianky. Quan encara existia el bloc socialista la política de drets humans era una variant de la lluita imperialista pel control del mercat mundial. Quan Reagan exigia eleccions lliures al règim sandinista no feia res contra el règim de l’apartheid a Sudàfrica.
Amb la desaparició del comunisme podem parlar d’un gir en la política exterior dels EUA. Amb l’enfonsament de les economies planificades la dominació econòmica de les multinacionals iankys està agarantida. Aleshores l’agresió imperialista perd el seu sentit històric. Encara es pot parlar d’agresió imperialista a la Guerra del Golf el 1991, sota la màscara del respecte a la legalitat internacional.
la política dels drets humans es fonamenta en el seu prestigi internacional com a potència que agaranteix les llibertats democràtiques a tot arreu, o al menys els dictadors tenen un seriòs obstacle en la política internacional dels Estats Units. Es tracta d’un nou tipus de legitimació de la supremacia política, militar i econòmica dels Estats Units al món. Aquesta ha pasat de ser particularista (política de seguretat nacional i contenció del comunisme) a universalista. Els drets humans són uns béns universals que no es fonamenten en cap interès particular.
La iontervenció contra el genocidi serbi, contra el règim taliban a l’Afganistan, etc., segueixen aquesta lògica. La legitimació és universalista, però al mateix temps la defensa dels seus interessos nacionals és inseparable de la seva política exterior.La presió sobre l’Iran per tal de què no fabriqui la bomba atòmica és indiscutiblement una política de seguretat nacional dels Estats Units; al mateix temps que un bé universal pell perill que representa que tingui la bomba atòmica un país contrari a les llibertats democràtiques.
Els EUA no han pasat d’una política particularista i materialista a una universalista i idealista. Res es mou als EUA sense l’interès egoísta. Però si que necessiten una política de drets humans per a poder legitimar el seu predomini; mentre que abans es basaven principalment en els privilegiats locals per a mantenir el seu domini mundial.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (10-VI-2008).

Comentaris»

1. Joan Aldea - 3 Juliol 2008

Joan Pere, m’ha semblat molt interessant i instructiu el que dius, però no estic d’acord en una cosa. Dius: “La presió sobre l’Iran per tal de què no fabriqui la bomba atòmica és indiscutiblement una política de seguretat nacional dels Estats Units; al mateix temps que un bé universal pell perill que representa que tingui la bomba atòmica un país contrari a les llibertats democràtiques”.
No hi estic d’acord en dos sentits.
1. Dius que els Estats Units son democràtics. Interiorment potser si, a pesar del bipartidisme, (tot i que jo crec que s’apropa a una plutocràcia, però ja parlarem d’això), exteriorment ja hem vist el que han fet amb l’Irak, Guantánamo, Palestina, etc. Son imperialistes. Exteriorment no tenen res de democràtics. I l’assumpte amb Irán i amb la bomba atómica o nuclear és un tema de exteriors, és a dir dels Estats Units dictatorials.
Està clar que volen el mateix que amb el cas de l’Irak,el petroli, amb la excusa de la bomba. Iran és el quart pais productor de petroli. Per l’imperialisme ianqui és raó suficient.
2. Cap estat hauría de tenir bombas atòmiques, pel bé de l’humanitat. Els estats que tenen armes nuclears aurían d’estar obligats a adesfer-se d’elles.
Recordem que l’únic pais que ha llençat 2 bombas atòmiques contra la població és Estats Units.
No trobo democràtric tenir bombes nuclears, que son un perill per la població.
Va ser democràtic que els Estats Units llancessin les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki? Jo penso que no.
Joan Aldea

2. salmeron - 3 Juliol 2008

Estimat company:

Suposo que has entés que no és que estigui d’acord amb els EUA. A l’article mateix ja es pot veure que jo penso que és difícil diferenciar entre agressió imperialista i política de drets humans. En la política internacional dels EUA hi ha una barreja d’interès nacional egoísta (agresió imperialista) i legitimació ideològica a través de la defensa de les llibertats democràtiques a l’exterior. Amb la supremacia mundial dels EUA hi ha més garantia de frenar els règims totalitaris, encara que només fos pel petroli, per a poder legitimar-se davant la comunitat internacional. Les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki van ser un crim contra la humanitat. Però el Japó havia sigut una de les potències de l’Eix que volien un totalitarisme criminal a escala planetària. Decididament aquest món no és la “comunitat dels sants”. Has d’escollir no el bo, que no existeix, sinó el menys dolent.
Si al món àrab hi haguès un moviment panarabista, socialista, antiimperialista, democràtic i laic jo hem posaria decididament del costat d’aquest contra l’imperialisme ianqui. Mentre hi hagi règims d’abans del segle XVIII estic amb els EUA. Prefereixo els principis del 4 de Juliol de 1776, que ja són respectuosos amb la religió, als principis teocràtics que confonen ordre natural i ordre sobrenatural.
Espero que s’entengui la meva postura.


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image