anar a nevagció

LA POLÍTICA INTERNACIONAL DELS ESTATS UNITS: DE L’AGRESIÓ IMPERIALISTA A LA DEFENSA DELS DRETS HUMANS. (ND) 11 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

En el cas dels Estats Units entèn per agresió imperialista la intervenció a d’altres països d’acord amb criteris de seguretat nacional pròpia. Generalment es tracta d’agresions per motivacions principalment econòmiques. L’imperialisme ianky no és com el clàssic: Roma, Espanya, Anglaterra, etc. En aquests casos es tractava d’imperialisme polític que consistia en la simple annexió territorial. L’annexió territorial cap a l’Oest, l’anomenada conquesta de l’Oest, ja la van fer principalment al segle XIX. Al segle XX l’imperialisme dels EUA es correspon aproximadament amb la definició de Lenin a “L’imperialisme fase superior del capitalisme”. El nou imperialisme no exporta mercaderies sinó capitals. L’exportació de capitals de les grans potències és la bease econòmica de l’hegemonia política.
Quan els EUA intervenen a l’Iran de Mosadegh el 1954 és evident la naturalessa imperialista de la intervenció. No anava bé per les multinacionals la nacionalització del petroli. Les intervencions imperialistes de vegades han sigut directes (Bahia Cochinos, Vietnam, etc.) i de vegades a través de dictadors locals ( Rheza Palavi, Pinochet, etc.).
La lluita dels Estats Units contra el comunisme, encara que siguin certs els ideals propis de la democràcia liberal, ha tingut bàsicament un caràcter imperialista. El comunisme anava separant del mercat mundial cada vegada més països. Això anava contra la naturalessa expansiva del capitalisme nordamericà.
Fins als anys 70 la política exterior dels EUA era descaradament imperialista sense tenir en compte els drets humans. Posaven els dictadors locals que els hi convenia per tal de contenir el comunisme.. A finals dels anys 70 Jimmy Carter (1977-81) va començar a defensar la política de drets humans deixant de recolzar dictadors locals.
No és fàcil distingir agresió imperialista de política de drets humans a la política exterior ianky. Quan encara existia el bloc socialista la política de drets humans era una variant de la lluita imperialista pel control del mercat mundial. Quan Reagan exigia eleccions lliures al règim sandinista no feia res contra el règim de l’apartheid a Sudàfrica.
Amb la desaparició del comunisme podem parlar d’un gir en la política exterior dels EUA. Amb l’enfonsament de les economies planificades la dominació econòmica de les multinacionals iankys està agarantida. Aleshores l’agresió imperialista perd el seu sentit històric. Encara es pot parlar d’agresió imperialista a la Guerra del Golf el 1991, sota la màscara del respecte a la legalitat internacional.
la política dels drets humans es fonamenta en el seu prestigi internacional com a potència que agaranteix les llibertats democràtiques a tot arreu, o al menys els dictadors tenen un seriòs obstacle en la política internacional dels Estats Units. Es tracta d’un nou tipus de legitimació de la supremacia política, militar i econòmica dels Estats Units al món. Aquesta ha pasat de ser particularista (política de seguretat nacional i contenció del comunisme) a universalista. Els drets humans són uns béns universals que no es fonamenten en cap interès particular.
La iontervenció contra el genocidi serbi, contra el règim taliban a l’Afganistan, etc., segueixen aquesta lògica. La legitimació és universalista, però al mateix temps la defensa dels seus interessos nacionals és inseparable de la seva política exterior.La presió sobre l’Iran per tal de què no fabriqui la bomba atòmica és indiscutiblement una política de seguretat nacional dels Estats Units; al mateix temps que un bé universal pell perill que representa que tingui la bomba atòmica un país contrari a les llibertats democràtiques.
Els EUA no han pasat d’una política particularista i materialista a una universalista i idealista. Res es mou als EUA sense l’interès egoísta. Però si que necessiten una política de drets humans per a poder legitimar el seu predomini; mentre que abans es basaven principalment en els privilegiats locals per a mantenir el seu domini mundial.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (10-VI-2008).