anar a nevagció

L’ORIENTACIÓ POLÍTICA DEL PARTIT DEMÒCRATA ALS ESTATS UNITS. (ND) 9 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

No sempre el Partit Demòcrata ha representat els valors progresistes. Abraham Lincoln (1809-65) no era demòcrata, sinó republicà. I Abraham Lincoln és el president més important dels Estats Units desprès de George Washington. L’abolició de l’esclavitud dels negres del Sud és el fet més important des de la Independència, i és el símbol de la coherència democràtica i dels autèntics valors progresistes. És al segle XX quan es capgira la situació i és el partit demòcrata el que representa els valors progresistes i el republicà els valors conservadors.
A l’època de la Gran Depressió és un demòocrata, Franklin Delano Roosvelt, el que aplica la política del New Deal. Es tracta d’una política intervencionista a favor de les classes populars, per tal d’evitar els efectes caòtics del capitalisme liberal.
Durant la Guerra Freda generalment el partit republicà defensava la política més agresiva, arribant a formular Foster Dulles als anys 50 la política de la “vora de l’abisme”, i els demòcrates generalment defensaven més un a política de distensió. La crisi dels míssils de 1962 a Cuba es produeix sota la presidència d’un demòcrata, Kennedy, però és una resposta a la instal.lació dels míssils soviètics a Cuba. Més endavant., ja als anys 80, Ronald Reagan segueix una política totalment agresiva, pràcticament amb la mateixa mentalitat de “la vora de l’abisme” de Foster Dulles.
L’era Reagan deixa clar per altra banda el gir ultraconservador del partit republicà que es reflexa en la política econòmica ultraliberal i un cert integrisme religiós. A més el partit republicà és el partit dels blancs anglosaxons.
El partit demòcrata en aquestes primàries ha disputat la candidatura a la presidència un afroamericà i una dona. Ha guanyat l’afroamericà Barak Obama, ha perdut Hillary Clinton. Amb això el Partit Demòcrata dels Estats Units per primera vegada en tota la història nacional del seu país, presenta als marginats i oprimits com a candidats a la Presidència. Això té la seva importància. Els afroamericans són els descendents dels esclaus negres. El 1865 van superar l’esclavitud, però van formar part del proletariat industrial més marginal de les ciutats del nord. Durant dècades van haver de suportar el Ku Klus Kan i a més es mantenia una política de segregació racial. Els drets civils dels negres no es van reconèixer fins als anys 60 del segle XX gràcies a la lluita de Martin Luther King (1929-68). 40 anys desprès de l’assasinat del líder negre un afroamericà és candidat a la Presidència dels Estats Units.. Això és un aprofondiment important dels valors progresistes de llibertat, igualtat i emancipació universal molt important per part del Partit Demòcrata. Si Obama arribés a guanyar les eleccions presidencials del Novembre seria la tercera gran fita històrica dels afroamericans dels EUA. La primera va ser la guerra de 1861-65. la segona la lluita de Martin Luther King pels drets civils i la tercera seria aquesta.
També és important que una dona hagi disputat per la candidatura a la Presidència. És aberrant que encara la dona porti el cognom del marit, són costums vergonyosos i inadmissibles; però és molt important aquest pas polític. Jo personalment hauria preferit que guanyès Hillary per raons feministes. Si guanya un afroamericà no deixa de ser home, si guanyés una dona no ha hagut cap fins ara. Però el que importa és que sembla que el Partit Demòcrata amb aquestes primàries posant com a candidats dos membres de grups desafavorits per raons ètniques o de gènere, enforteix molt la defensa dels perjudicats pel sistema. Tampoc sé si això serà un miratge. Però al menys l’aparença indica un dualisme fort entre un partit republicà molt conservador i un partit demòcrata molt progresista.

NOTA: A partir d’ara tots els articles que portin entre parèntesi les inicials ND voldrà dir que es tracta d’un article de nivell divulgatiu.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-VI-2008).

LES RELACIONS ENTRE FILOSOFIA I CONCEPCIÓ “CIENTIFICISTA” DE LA POLÍTICA. (NF) 9 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La mava concepció de la política no és cientifica, sinó filosòfica. El cientificisme (1) imperant als segles XIX i XX pot fer pensar que aquesta frase és un absurd contrasentit. Dir de quelcom que no és científic és com dir que no és vàlid. Científic ha sigut els últims dos segles sinónim d’objectivitat. (2) La gran confusió la provoca Marx amb el seu “socialisme científic”. Marx extrapola el paradigma (3) de les ciències de la naturalessa a la “ciència” de la història. D’aqui el seu materialisme històric. (4) Rousseau al segle XVIII ja tenia una idea semblant. Si Newton havia desenvolupat la nova ciència en física quelcom d’equivalent s’hauria de fer en història i política. Es tracta d’una època molt optimista respecte quant a les possibilitats de la ciència. Això provoca el menyspreu vers la metafísica (5) i l’intent de fer de la ciència el paradigma únic de tot el coneixement humà. El resultat d’això és un sistema de pensament confús com és el marxisme o el pensament reduït de manera positivista (6) del Cercle de Viena al segle XX. Evidemment que seria aberrant tornar a les concepcions filosòfiques d’abans de l’esclat del pensament científic. Però el que és inadmissible és la pretensió de la ciència com a paradigma únic.
El marxisme es cou a l’ambient intel.lectual de la Prússia dels anys 30 del segle XIX. És el producte de les il.lusions ui confusions d’una època. Es barregen el gran sistema de la dialèctica hegeliana, (7) acabat de morir el mateix Hegel; un materialisme mecanicista (8) desenvolupat per Feuerbach,grans expectatives d’un pensament científic que ho expliqui tot, etc. L’extrapolació del paradigma de les ciències físiques a la història i la política ho considero inadmissible. La política no és el mer reflexe d’unes condicions materials fàcticament donades. A la política intervenen uns actors, per tant uns subjectes que tenen capacitat per actuar per si mateixos. El mèrit de Marx és haver descovert que la política no és aliena a l’economia. El materialisme de Marx reduït de manera fenomenològica. (9) si que és vàlid com a forma d’anàlisi de la política. Però necessitem tabé utilitzar la noció kantiana de subjecte, (10), encara que modificada de manera materialista, perquè sinó no podriem entendre l’acció política com a llibertat (en terminologia kantiana com a “causalitat incondicionada de la llibertat”). (10) Aleshores el polític seria una peça d’una maquinària sense responsabilitat política de cap mena.
Per altra banda hi ha aspectes de la filosofia política d’Aristòtil que són també útils per a entendre la praxi política. Aristòtil utilitza el concepte de prudència en un sentit que no té res a veures amb el sentit popular actual. La prudència és la capacitat del polític de saber escollir entre vàries alternatives la millor. Aristòtil diferencia clarament entre ciència i política. El coneixement científic és el coneixement cert i segur, el coneixement de les coses per les seves causes. Ara no entraré en la distinció entre el concepte metafísic de ciència aristotèlica (11) i el concepte modern de ciència posterior al segle XVI. Únicament dir que no és el mateix concepte. La política és un coneixement aproximatiu. Dins d’un marc de possibilitats s’ha de saber escollir la més convenient. Aquesta interpretació de la política explica molt millor la praxi que no el determinisme marxista.
Des del meu punt de vista el coneixement que s’aplica a la política no és el de la ciència empírico-analítica, sinó el de la filosofia del subjecte (12) limitada de manera materialista. Si la ciència estudia les coses, la filosofia estudia el subjecte humà, dins d’un marc objectiu i material, però el subjecte no les coses.

(1) CIENTIFICISME. Creença en què el model científic de coneixement és l’únic vàlid.
(2) OBJECTIVITAT. Pretensió de conèixer el que reaalment hi ha a les coses o el que realment són.
(3) PARADIGMA. Model.
(4) MATERIALISME HISTÒRIC. Mètode marxista d’anàlisi de la societat i la història, segons el qual totes les accions humanes tenen una explicació material o econòmica.
(5) METAFÍSICA. En la tradició prekantiana coneixement dels principis últims de la realitat més enllà de l’observació dels sentits.
(6) PENSAMENT REDUÏT DE MANERA POSITIVISTA. Només podem conèixer el que coneixem pels sentits i la lògica-matemàtica.
(7) DIALÈCTUICA HEGELIANA. Forma de lògica diferent de la formal o aristotèlica, que explica les coses no per la seva identitat (A=A), sinó per la seva negació. La llavor no és igual a la llavor, sinó a l’arbre. L’arbre no és la llavor; per tant llavor igual a l’arbre, és igual a “llavor = no llavor”.
(8) MATERIALISME MECANICISTA. Explicació materialista del món sense incloure la dialèctica. Visió del món com a màquina sent l’èsser humà una part de la màquina.
(9) MATERIALISME DE MARX REDUÏT DE MANERA FENOMENOLÒGICA. La matèria és el marc deins del qual es desenvolupa l’èsser humà, però no és el fonament de la seva acció.
(10) NOCIÓ KANTIANA DE SUBJECTE/CAUSALITAT INCONDICIONADA DE LA LLIBERTAT. Jo dedueixo una noció de subjecte a Kant de la “causalitat incondicionada de la llibertat”. Aquesta expressió tan aparemment complicada únicament vol dir que l’èsser humà no està copndicionat per la realitat física que l’envolta.
(11) CONCEPTE METAFÍSIC DE CIÈNCIA ARISTOTÈLICA. A diferència de la ciència moderna Aristòtil no entèn les coses com a mera percepció, sinó com a coses en si de les que es pot conèixer fins i tot les causes últimes. Jo no estic gens d’acord amb els manuals que diuen que Aristòtil ja és una pensador científic, oposat a Plató, com si ja s’avancès a la Revolució Científica del segle XVI. Aquesta és antiaristotèlica i Aristòtil és un metafísic, no un científic modern.
(12) FILOSOFIA DEL SUBJECTE. A partir del segle XVII i sobretot a la filosofia alemanya a partir de Kant nou fonament metafísic de tot allò real oposat a la concepció de l’Antiguitat clàssica i a la mitjaval de l’Occident cristià.
En el meu sentit fonament de l’èsser humà sobre si mateix, essent la naturalessa física el marc limitador, no el fonament de la humanitat.

NOTA: A partir d’ara tots els articles que portin les inicials NF voldrà dir que el seu contingut és de nivell filosòfic.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (7-VI-2008).