CUBA: CASTRO DESPRÈS DE CASTRO. 4 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback Cuba porta gairebé 50 anys de “comunisme”. L’1 de Gener vinent ho podran celebrar. Cuba és una de les restes testimonials del socialisme burocràtic. Curiosament l’altra gran “resta testimonial” és la “Xina Popular”. En ambdós països o Estats(la Xina té el Tíbet que no és legítimament seu) el Partit Comunista continua essent el partit únic. També queda “comunisme” a Corea del Nord, Vietnam, etc.
Raul Castro no sembla que tingui cap interès en seguir una política esencialment diferent de la del seu germà Fidel. Encara justifica la dictadura sobre la base del setge imperialista. Aquesta ha sigut la coartada de l’estalinisme durant dècades.
La guerrilla contra Batista que va començar amb l’assalt a la caserna de Moncada el 26 de Julio de 1953 i es va convertir en una guerra que va durar del 1956 al 1959 no era necesàriament comunista. Era contra la dictadura i l’imperialisme nordamericà. El mateix Castro havia criticat les dictadures comunistes. Però l’any 1959 només hi havia una manera d’evitar l’imperialisme dels EUA. tractant-se d’un pais petit, adherint-se al bloc soviètic.
Fidel Castro i Ernesto Guevara són les dues figures antitètiques de la revolució: el realista i l’idealista. Castro es va adonar del potencial polític real: construir el socialisme a un sol pais, el seu, amb l’ajuda soviètica. Ernesto Guevara veia potencial revolucionari on no hi havia res. Castro ha dirigit el país fins al 2006, el “che” va ser assasinat a Bolívia el 1967. Desprès Castro aplicava “l’internacionalisme proletari” a la seva manera, ajudant els moviments antiimperialistes a Angola Moçambic, etc.
La Cuba actual no té res a veure amb aquella dels anys 60 i 70 il.lusionadora i esperançadora d’una nova via al socialisme. El model cubà era més semblant al xinès de Mao Tse Tung que al soviètic. La coinstrucció del socialisme burocràtic a l’URSS d’Stalin era molt freda. No hi havia el caliu de l’apropament del Partit a les masses ni predominaven els valors ètics del socialisme. Ja ho va plantejar Lenin a principis dels anys 20, amb 10 anys d’electrificació la Rússia soviètica ja haurà entrat al socialisme. A la Unió Soviètica el socialisme sempre es va basar en el desenvolupament material. La indústria pesant va ser el fonament d’aquest socialisme. En canvi Castro i Mao pensaven que el socialisme es construeix infonent els valors altruistes a les masses. Als anys 60 i 70 el Partit Comunista de Cuba i les masses connectaven bé. Era possible movilitzar la gent per ideals comunistes. A més van superar la corrupció de l’època de Batista. Va millorar la situació econòmica del poble i es va alfabetitzar la població. Possiblement el mèrit s’ho deuen en gran part a l’ajuda soviètica, perquè l’illa nomès és una gran productora de sucre i tabac.
A partir dels anys 80 comencen els problemes. No només persisteix el bloqueig dels EUA, sinó que al mateix temps el bloc socialista agonitza. El 1989 per l’efecte dominó cauen els països de l’Europa de l’Est. L’URSS desapareixerà el 1991. Cuba perd l’ajuda soviètica i ja no queda res del prestigi internacional. Torna a crèixer la prostitució i la vida econòmica es degrada. Però Castro resisteix. Troba un curiós aliat en François Miterrand. Rep la visita de Joan Pau II i procura quedar bé amb el Vaticàdesprès de dècades de política antirreligiosa. Als anys 90 la situació política i econòmica és molt feble, necessita aliats. Té la “sort”de què als 90 Cuba ja no és ni “una espina al cor”. Els EUA mAntenen el bloqueig, però tampoc es volien molestar en enderrocar el règim. Estaven més ocupats a l’Orient Proper.
L’actual estructura política, social i econòmica és pràcticament la mateixa que la imposada el 1959. Partit únic i propietat col.lectiva. De totes maneres sembla que està seguint un camí semblant al de la Xina Popular, encara que la liberalització econòmica a hores d’ara és menor. Cuba necessita obrir-se als mercats internacionals. És la contradicció de sempre. A un pais poc desenvolupat no li convé el mercat mundial, però el socialisme en un sol pais tendeix a l’ofegament econòmic.
De moment sembla que continua el castrisme encara que sigui el de Raul, que no és massa diferent del de Fidel. La corruptela de Miami, hereus de repugnant terratinents i alts funcionaris de la dictadura de Batista, hauran d’aguantar encara la dictadura castrista. Una oposició democràtica respectable ho té difícil. Mig segle de partit únic i la coartada del setge imperialista fan difícil una transició democràtica que no impliqui un capitalisme salvatge.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (3-VI-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?