anar a nevagció

CUBA: CASTRO DESPRÈS DE CASTRO. 4 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Cuba porta gairebé 50 anys de “comunisme”. L’1 de Gener vinent ho podran celebrar. Cuba és una de les restes testimonials del socialisme burocràtic. Curiosament l’altra gran “resta testimonial” és la “Xina Popular”. En ambdós països o Estats(la Xina té el Tíbet que no és legítimament seu) el Partit Comunista continua essent el partit únic. També queda “comunisme” a Corea del Nord, Vietnam, etc.
Raul Castro no sembla que tingui cap interès en seguir una política esencialment diferent de la del seu germà Fidel. Encara justifica la dictadura sobre la base del setge imperialista. Aquesta ha sigut la coartada de l’estalinisme durant dècades.
La guerrilla contra Batista que va començar amb l’assalt a la caserna de Moncada el 26 de Julio de 1953 i es va convertir en una guerra que va durar del 1956 al 1959 no era necesàriament comunista. Era contra la dictadura i l’imperialisme nordamericà. El mateix Castro havia criticat les dictadures comunistes. Però l’any 1959 només hi havia una manera d’evitar l’imperialisme dels EUA. tractant-se d’un pais petit, adherint-se al bloc soviètic.
Fidel Castro i Ernesto Guevara són les dues figures antitètiques de la revolució: el realista i l’idealista. Castro es va adonar del potencial polític real: construir el socialisme a un sol pais, el seu, amb l’ajuda soviètica. Ernesto Guevara veia potencial revolucionari on no hi havia res. Castro ha dirigit el país fins al 2006, el “che” va ser assasinat a Bolívia el 1967. Desprès Castro aplicava “l’internacionalisme proletari” a la seva manera, ajudant els moviments antiimperialistes a Angola Moçambic, etc.
La Cuba actual no té res a veure amb aquella dels anys 60 i 70 il.lusionadora i esperançadora d’una nova via al socialisme. El model cubà era més semblant al xinès de Mao Tse Tung que al soviètic. La coinstrucció del socialisme burocràtic a l’URSS d’Stalin era molt freda. No hi havia el caliu de l’apropament del Partit a les masses ni predominaven els valors ètics del socialisme. Ja ho va plantejar Lenin a principis dels anys 20, amb 10 anys d’electrificació la Rússia soviètica ja haurà entrat al socialisme. A la Unió Soviètica el socialisme sempre es va basar en el desenvolupament material. La indústria pesant va ser el fonament d’aquest socialisme. En canvi Castro i Mao pensaven que el socialisme es construeix infonent els valors altruistes a les masses. Als anys 60 i 70 el Partit Comunista de Cuba i les masses connectaven bé. Era possible movilitzar la gent per ideals comunistes. A més van superar la corrupció de l’època de Batista. Va millorar la situació econòmica del poble i es va alfabetitzar la població. Possiblement el mèrit s’ho deuen en gran part a l’ajuda soviètica, perquè l’illa nomès és una gran productora de sucre i tabac.
A partir dels anys 80 comencen els problemes. No només persisteix el bloqueig dels EUA, sinó que al mateix temps el bloc socialista agonitza. El 1989 per l’efecte dominó cauen els països de l’Europa de l’Est. L’URSS desapareixerà el 1991. Cuba perd l’ajuda soviètica i ja no queda res del prestigi internacional. Torna a crèixer la prostitució i la vida econòmica es degrada. Però Castro resisteix. Troba un curiós aliat en François Miterrand. Rep la visita de Joan Pau II i procura quedar bé amb el Vaticàdesprès de dècades de política antirreligiosa. Als anys 90 la situació política i econòmica és molt feble, necessita aliats. Té la “sort”de què als 90 Cuba ja no és ni “una espina al cor”. Els EUA mAntenen el bloqueig, però tampoc es volien molestar en enderrocar el règim. Estaven més ocupats a l’Orient Proper.
L’actual estructura política, social i econòmica és pràcticament la mateixa que la imposada el 1959. Partit únic i propietat col.lectiva. De totes maneres sembla que està seguint un camí semblant al de la Xina Popular, encara que la liberalització econòmica a hores d’ara és menor. Cuba necessita obrir-se als mercats internacionals. És la contradicció de sempre. A un pais poc desenvolupat no li convé el mercat mundial, però el socialisme en un sol pais tendeix a l’ofegament econòmic.
De moment sembla que continua el castrisme encara que sigui el de Raul, que no és massa diferent del de Fidel. La corruptela de Miami, hereus de repugnant terratinents i alts funcionaris de la dictadura de Batista, hauran d’aguantar encara la dictadura castrista. Una oposició democràtica respectable ho té difícil. Mig segle de partit únic i la coartada del setge imperialista fan difícil una transició democràtica que no impliqui un capitalisme salvatge.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (3-VI-2008).

L’ACTUAL ETAPA POLÍTICA DE L’INDEPENDENTISME A CATALUNYA. 4 Juny 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

L’independentisme català viu la seva primera experiència política important fa molt poc. 5 anys és molt poc en el desenvolupament polític i ideològic d’un partit o moviment polític.
L’independentisme realment important a Catalunya és el d’ERC. L’anomenat independentisme “revolucionari” és merament testimonial. Amb molta facilitat diuen “botiflers” a ERC. Ells ni tan sols són una alternativa política ni són revolucionaris perquè no tenen una ideologia qualitativament diferent de les existents fins ara. Quan diuen “botiflers” d’ERC cometen dos errors: voluntarisme polític i no entendre de quina manera l’actual etapa política influeix sobre la direcció política. Parlen com si en polñitica es poguès fer el que es vol. Per altra banda no han vist la inevitabilitat de l’actual etapa política de l’independentisme a Catalunya, que es caracteritza per la immaduresa política.
En política no hi ha un determinisme fort. El que hi ha és la relació entre les circumstàncies objectives i la capacitat de la direcció política per interpretar-les. Quan la direcció política segueix una determionada línia no és que s`hagi vist obligada per les circumstàncies objectives, sinó que actúa d’acord amb la pròpia interpretació política. L’actual etapa es caraccteritza per la incapacitat d’entendre bé la situació política el 2003-04 i la continuacioó dwe la mateixa línia errònia malgrat els fracasos electorals. Això és el que marca l’actual etapa política. Les mateixes circumstàncies objectives ben interpretades haurien consolidat l’espai polític independentista. L’objectivitat de la situació política no fonamenta la interpretació de la direcció política, sinó que és límit a la seva acció. La interpretació és lliure, depèn de la capacitat intel.lectual de combinar experiència i anàlisi. Si la interpretació és encertada s’aconsegueix l’objectiu, si és errònia continuarà ensopegant sempre amb la realitat.
El fracàs a les municipals del 2007 i a les espanyoles d’aquest any no ha despertat encara la direcció política d’ERC ni les alternatives, que en el que és sencial no són gens renovadores, del “somni dogmàtic” de creure que la realitat i els principis són la mateixa cosa. Sembla com si la independència fos un bé indistintament per a tothom. Aquesta creença porta a no definir amb claredat quin és l’electorat propi. ERC ho vol tot i ja. Evidemment que la lluita independentista és la lluita per la democràcia, i tot el que no arribi a independència no és democràcia. Però qui diu que tothom vulgui la democràcia, en una situació en la que ni tan sols es defineixen les relacions entre independència i democràcia?.
La interpretació política falla en tres punts esencials: a) la política econòmica no pot atraure ningú independemment de l’interès per l’emancipació nacional, b) el gradualisme no pot superar la sobirania espanyola, i c) no existeix cap majoria social ni política per plantejar res seriòs el 2014. Evidemment que jo no sóc dogmàtic, però crec que el temps em donarà la raó.
El coneixement humà es composa d’experiència i anàlisi. L’experiència sense anàlisi és cega. L’anàlisi sense experiència és buida. El 2003-04 hi ha una anàlisi sense experiència. Es va fer un tripartit sobre la base d’una abstracció mental. 5 anys desprès hi ha experiència sense anàlisi. Ningú que pretèn la direcció política del partit ha analitzat seriosament el fracàs electoral. Continua vigent la mateixa abstracció mental del 2003-04. En cert sentit tenen raó. Encara no hi ha prou evidència empírica per falsar les hipòtesis sobre les que es va formar el primer tripartit. La realitat objectiva serà la que obligarà a canviar de rumb. Encara hem d’esperar uns quants anys a que l’única alternativa independentista real de Catalunya (ERC) es renovi de debó.
Aquest 25è Congrès Nacional nom farà cap renovació real, sigui quin sigui el resultat. La facticitat històrica, la tossuda realitat objectiva, portarà ERC a un carreró sense sortida. O interpreta bé la realitat objectiva i consolida l’espai polític radical, o sinó poden passar varies coses i cap bona. Pot pasar en el millor dels casos que romanguin fidels els de sempre. Però també pot pasar que s’esfondri totalment i el nacionalisme quedi totalment en mans de CIU. La història, i no massa llunyana, determinarà el futur d’ERC.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-VI-2008).