LA MEVA NOCIÓ DE SUBJECTE SOCIAL I PRAXI POLÍTICA. (NF) 26 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El meu concepte de subjecte social és el resultat de la meva crítica de Kant i Marx. Però no m’agrada la idea de que sigui una síntesi kantiano-marxista perquè es tracta d’un concepte qualitativament diferent que no és ni kantià ni marxista. En general crec que les síntesis generen pensaments qualitativament diferents al de les seves parts integrants.
Subjecte social és l’individu concebut dins de la xarxa de l’estructura socio-econòmica, que és el marc fora del qual no és possible la seva realització; en tant que es regeix per la causalitat incondicionada de la llibertat (1) com a fonament de la seva subjectivitat moral. (2) Es tracta del mateix subjecte kantià, però la producció material del qual (3) és el límit físic a la seva autofonamentació metafísica. (4)
Aquest concepte manté el dualisme kantià, (5) però sense pretendre la possibilitat d’un subjecte aliè a la causalitat condicionada de la física. (6) El meu concepte iomplica, doncs, que és impossible el monisme cientificista (7) marxista com a explicació de la totalitat. El subjecte és l’individu mateix, per molt social que sigui. El meu dualisme no implica un tall tan profund com a la filosofia kantiana. La realitat es pot explicar per les soles lleis fenomenològiques de la naturalessa. El subjecte no intervé. Però el subjecte no es pot explicar per les soles lleis de la raó incondicionada. La metafísica dels costums (8) en Kant dóna raó suficient del subjecte en l’ús pràctic de la raó. Des del meu punt de vista la metafísica dels costums (8) estàs limitada per lñes exigències de la ciència social (9) que determina les condicions de possibilitat de l’imperatiu categòric. Al mateix temps la sociologia com a fenomenologia descriptiva (10) no explicarà mai per si sola el subjecte social.
El subjecte social tal com l’entén jo no és la societat entesa comn a subjecte. És l’individu social de Marx entés com a subjecte. Quan es tracta de subjectes col.lectius (la nació, la classe, etc.), s’entén el col.lectiu com a individu, i el límitv extern és la història i tot allò alié a la pròpia subjectivitat.
La praxi política que es segueix del meu concepte de subjecte social és socialdemòcrata. (11) No vivim en un món de subjectes trascendentals perfectament autònoms. Aquesta és la ideologia liberal de la que es segueix una política no intervencionista. La sobirania absoluta del subjecte entés com a individu al marge de les seves relacions socials, acaba implicant la paradoxa de què es fa impossible una noció universalista de subjecte. La sobirania absoluta de l’individu és una fal.làcia. Només la intervenció pública com a garantia d’un marc social d’igualtat de possibilitats és el que més s’apropa a l’autorrealització metafísica del subjecte. El subjecte en si mateix considerat no pot realitzar la seva inclinació metafísica, és la intervenció pública la que genera el marc social adequat per a la màxima realització possible de la llibertat individual. En qualsevol cas és impossible superar tota paradoxa. El subjecte és en si individual, però necessita instrumentalitzar el marc social en funció de l’interès individual, perquè només així és possible una noció universalista d’individu. Allò social com a límit del subjecte individual, és al mateix temps la condició de possibilitat de la seva individualitat.
(1). CAUSALITAT INCONDICIONADA DE LA LLIBERTAT. El fet d’autofonamentar-se en si el subjecte.
(2).SUBJECTIVITAT MORAL. El fet de fonazmentar-se la consciència mor5al en el subjecte mateix.
(3). PRODUCCIÓ MATERIAL DEL QUAL (SUBJECTE KANTIÀ). En tant que realitat metafísica dins d’un món físic, l’exigència de producció material de la pròpia humanitat, implica la individualitat d’estar condicionat per la causalitat física.
(4). AUTOFONAMENTACIÓ METAFÍSICA. El subjecte que es fonamenta sobre la base de la pròpia llibertat.
(5). DUALISME KANTIÀ. La diferència entre l’ús teòric de la raó (las física) i l’ús pràctic (l’ètica).
(6). CAUSALITAT CONDICIONADA DE LA FÍSICA. Al món físic no hi ha res d’incondicionat, tota causa està determinada per una altra.
(7). MONISME CIENTIFICISTA. Pretensió d’explicar la totalitat sobre la base de l’únic paradigma de la ciència.
(8). METAFÍSICA DELS COSTUMS. Contràriament al positivisme, els costums no es limiten a una dada empírica, sinó que es fonamenta en principis universalistes.
(9). CIÈNCIA SOCIAL. Parlo de ciència social no en el sentit marxista, sinó en el sentit de coneixement en general.
(10). SOCIOLOGIA COM A FENOMENOLOGIA DESCRIPTIVA. La sociologia entesa com a mer coneixement del fet social empíricament donat.
(11). PRAXI POLÍTICA… SOCIALDEMÒCRATA. Tal com l’entén jo la socialdemocràcia pot ser tant la intervenció pública de l’economia de mercat, com el col.lectivisme econòmic dins del marc de la llibertat política.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-VI-2008).
CRÍTICA DEL CONCEPTE MARXISTA D’INDIVIDU SOCIAL I PRAXI POLÍTICA. (NF) 25 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Segons Marx (1818-83) no existeix el Robinson Crusoe. Cap individu crea ell sol els mitjans necesaris per a la seva autosubsitència. Hi ha un cert paral.lelisme amb la idea aristotèlica de l’anthropos zoon politikon. L’home és un animal social. El que passa és que els fonaments filosòfics són molt diferents i el marxisme implica un determinisme social i històric (1) que no implica l’aristotelisme.
El primer que fan els homes, diu Marx a “La ideologia alemanya”, és procurar-se l’aliment, el vestit i l’habitatge. Això que sembla de sentit comú i, per tant, filosòficament neutre, no ho és tant. No es refereix a l’ordre cronològic de les coses, cosa que ningú negarà, sinó al fonament material de l’existència humana i, per tant, també de la vida espiritual humana.
Diu Marx que l’individu és la cristal.lització del conjunt de les seves relacions socials de producció. (2) Dit així l’individu no existeix com a tal. Aquesta idea és antitètica de la noció kantiana de subjecte, i de tota la praxi política del liberalisme. Al pròleg de “Contribució a la crítica de l’Economia Política” (1859) Marx aprofondeix en aquesta línia i diu que no és la consciència la que crea l’èsser social, sinó l’èsser social el que crea la consciència. En aquest sentit el marxisme és una mena d’holisme metodològic. (3) La societat és el marc previ dins del qual es realitza l’individu. És la societat la que té entitat ontològica (4) no l’individu. És cert que en altres parts de la seva obra suavitza aquest determinisme tan radical dient que els individus actuen lliurement, però dins d’un marc social previ que no han escollit. Això ho diu a: “La Sagrada Famíl.lia” (1845). Però el seu monisme cientificista (5) el feia tendir sempre cap a un determinisme social prou radical com per anul.lar tota subjectivitat individual.
El mèrit de Marx és haver descovert l’individu dins del marc de la seva estructura socio-econòmica. Té raó en què la subjectivitat no existeix autofonamentada en si mateixa. Això només pertany al “cel de la metafísica” com diria el mateix Marx. Però aquesta mena d’ontologia materialista (6) ha tingut històricament conseqüències polítiques incompatibles amb la llibertat individual. Tal cosa no vol dir que Marx tinguès la culpa. Pot ser tenia raó Karl R. Popper quan deia a “La societat oberta i els seus enemics” (1945) que Marx volia una societat oberta, han sigut els estalinistes els que han fet una interpretació que ha portat a una societat totalitària. En qualsevol cas el determinisme social (1) i l’ontologia materialista (6) no ajuden gens ni mica a justificar la llibertat individual.
Marx creia ingènuament en una harmonia perfecta entre societat i individu. Si s’allibera l’individu de l’opresió de classe també s’alliberen les potencialitats individuals. I d’alguna manera tenia sentit aquesta creença. Però el fet de concebre l’individu com a merament social, no fa possible fonamentar els drets en l’individu com a subjecte.
Des d’un punt de vista d’anàlisi social o com a ciència social la metodologia marxista té un valor limitat. Té raó Marx en què els individus no són Robinson Crusoe. El marc social és previ a l’individu. Però jo crec que als individus hi ha quelcom d’irreductible. Els individus sempre aporten una visió o projecte irreductible al marc de relacions socials dins del qual es desenvolupa. La societat no constitueix l’individu, sinó que és el marc fora del qual és impossible la seva realització. Només així té sentit defensar la democràcia liberal en política i l’intervencionisme en economia.
(1). DETERMINISME SOCIAL I HISTÒRIC. Tota mena de determinisme implica l’explicació de l’acció humana per causes alienes a la voluntat. El determinisme social implican que l’individu actúa per causes socials. El determinisme històric implica que l’individu és historicitat, no seria el mateix a un altre marc històric.
(2). RELACIONS SOCIALS DE PRODUCCIÓ. La producció material no es produeix aïlladament, sinó que els individus tenen una determinada relació als mitjans de producció i una relació de classe entre ells. Marx vol dir que les possibilitats d’un individu venen determinades per si ha nascut burgès, proletari rentista, etc.
(3). HOLISME METODOLÒGIC. En sociologia mètode que consisteix en què la part s’explica pel tot, o l’individu pel conjunt.
(4). ENTITAT ONTOLÒGICA. Té entitat ontològica el que és per si mateix sense dependre de quelcom aliè.
(5). MONISME CIENTIFICISTA. S’entèn el conjunt de la realitat o com a reductible a la unitat. El monisme és cientificista quan s’explica tota la realitat des d’un paràmetre només científic o suposadament científic.
(6). ONTOLOGIA MATERIALISTA. Pretensió segons la qual la matèria és l’èsser, fonament de tota altra realitat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-VI-2008).
CRÍTICA DE LA NOCIÓ KANTIANA DE SUBJECTE I PRAXI POLÍTICA. (NF) 19 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La noció kantiana de subjecte la dedueixo jo de la seva critica de la raó pràctica. És a la seva ètica on podem trobar un concepte de subjecte. Kant no fou gens ni mica un metafísic tradicional. Ans al contrari, a la “Crítica de la raó pura” s’esforça en demostrar la impossibilitat de què la rao humana assoleixi les pretensions cognoscitives de la metafísica tradicional. Kant redueix la metafísica, l’àmbit de la raó incondicionada, a l’ètica. El metafísic prekantià feia un ús incondicionat de la raó aplicat també a la naturalessa física. En canvi Kant diu que això és un atzucac perquè porta la raó a paralogismes i antinòmies. Kant fa una metafísica dels costums. El subjecte humà en tant que subjecte no pertany al món físic. No es tracta d’una obertura a la trascendència (1), sinó d’un suibjecte trascendental. (2) La universalitat dels trets definitoris del subjecte es fonamenta en la immanència de la pròpia subjectivitat.(3) “Només hi ha una cosa incondicionalment bona a aquest món, una bona voluntat.”, diu Kant. Aquesta bona voluntat ja no té el fonament en la transcedència divina, com succeia a l’Edat Mitjana; sinó en la pròpia consciència de l’imperatiu categòric. (4) “Actua de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal”. El subjecte no es regeix per interessos particulars, sinó per interessos universals. Aquesta metafísica del subjecte és antitètica de la tradició del cristianisme occidental. Encara que Kant continui parlant de la “comunitat dels sants”. del “reialme dels fins” (5), de l’ànima immortal i de l’existència de Dèu com a postulat (6) de la raó pràctica (7) o el premi i el càstig escatològic igualment com a postulats (6) de la raó pràctica (7); el context filosòfic ja és qualitativament diferent al de la síntesi metafísico-teològica (8) mitjaval. El concepte concebut d’aquesta manera és la base del dret contemporani. Això és una hipòtesi meva que arrisco jo, però és que a mi em sembla evident que la concepció liberal de l’individu com a responsable jurídicament dels seus actes, implica una noció metafísica del subjecte. A més l’individu del liberalisme modern (9) no és la noció cristiana de persona (10) amb la què es podria confondre. L’individu del liberalisme polític es fonamenta en la pròpia immanència subjectiva, (3) no és una substància hypostàtica (10) com a imatge i semblança de Dèu.
La conseqüència política del pensament kantià és evident, un món d’individus lliures responsables de si mateixos, al marge de cap condicionament físic o extern. Així doncs el liberalisme polític es basa en una noció de subjecte inacceptable des del meu punt de vista. El liberalisme polític carrega sobre l’individu una responsabilitat que no li correspon, no en el grau que pretèn i es despreocupa de les condicions externes, com si l’individu fos el nou Dèu autosuficient. Ja coneixem les injustícies socials que això provoca.
La noció kantiana de subjecte és la base d’una antropologia laica (11) que allibera l’individu al Dèu trascendent. Això també és una hipòtesi meva que arrisco jo. Però és inacceptable que el subjecte pugui estar fonamentat metafísicament sobre la immanència de la pròpia subjectivitat (3) quant a la producció de la seva humanitat. El subjecte fonamenta metafísicament la seva relació intencional al món, (12) peròbn el món físic i social és allò còsic (13) que separa el subjecte de si mitjançant la pròpia alienació, (14) sense la qual no és possible la pròpia producció de la humanitat.
La conseqüència política d’això és intentar adequar les condicions externes a l’autorrealització metafísica de l’individu. Si fos com diu Kant ja no caldria fer res, ja és així. Com que no és així, el polític s’ha de regir per criteris d’imperatiu categòric (4) quant a l’adequació de les circumstàncies materials i socials a les exigències d’una noción universalista de subjecte. El polític ha de fer polítiques socials i satisfer les necessitats materials de tots els ciutadans, per tal de què tots els polítics puguin autorrealitzar-se.
NOTA. Alguns conceptes filosòfics no porten nota corresponent perquè ja estan al vocabulari annex al blog o ja han estat explicat a d’altres articles.
(1). TRASCENDÈNCIA. A la tradició mitjaval l’èsser per si mateix per diferenciació de l’èsser per participació. Dèu.
(2). SUBJECTE TRASCENDENTAL. Concepte universalista del subjecte en Kanmt.
(3). IMMANÈNCIA SUBJECTIVA. Concepció moderna de la persona que s’autofonamenta en si mateixa, sense la necessitat del Dèu trascendent.
(4). IMPERATIU CATEGÒRIC. En Kant actuar d’acord amb la llei per respecte a la llei mateixa. No es tracta de la llei positiva, sinó de la que es dedueix d’una concepció universalista del deure ètic.
(5). “REIALME DELS FINS”. Ideal kantià de realització de tot allò que es concep com a fi en si mateix.
(6). POSTULAT. Supòsit que cognitivament no té valor demostratiu.
(7). RAÓ PRÀCTICA. La raó en l’àmbit del dure ètic.
(8). SÍNTESI METAFÍSICO-TEOLÒGICA. A l’Occident cristià mitjaval l’harmonització entre el pensament filosòfic d’origen grec i la “veritat revel.lada”.
(9).INDIVIDU DEL LIBERALISME MODERN. Fonament de la societat ja que aquesta es concep com a suma d’individus.
(10). NOCIÓ CRISTIANA DE PERSONA. El cristianisme concep la persona com a fi en si mateix i en la seva individualitat, però sense la sobirania pròpia del liberalisme; ja que aquesta correspon a la Persona per excel.lència: Dèu.
(11). ANTROPOLOGIA LAICA. Expressió que m’acabo d’inventar per a referir-me al que jo entèn com a interpretació laica de l’home en un sentit filosòfic.
(12). RELACIÓ INTENCIONAL AL MÓN. L’èsser humà no és una cosa més del món físic, sinó que el copsa subjectivament. Això és la relació intencional al món.
(13). ALLÒ CÒSIC. Contràri al que és subjectiu, la realitat física com a inerte. També es pot entendre com a còsica la societat, en tant que és “inerte” i s’imposa a l’individu que no pot fer-hi res en contra.
(14). ALIENACIÓ. Separació de si, o èsser fora de si.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (18-VI-2008).
LA SITUACIÓ POLÍTICA D’ERC DESPRÈS DEL 25è CONGRÈS NACIONAL. (ND) 16 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El passat dissabte dia 7 va ser escollit com a President del Partit per un 37% dels vots. Joan Ridao és el nou Secretari General. L’opció més renovadora, la de Joan Carretero, va quedar amb un 27% dels vots. Jo personalment vaig votar en blanc encara que la candidatura més propera a les meves idees era la de Carretero i Ruth Carandell. En qualsevol cas hi ha un criteri meu decisiu que no el segueix Carretero. Aquest vol iniciar una política de confrontació amb l’Estat espanyol. Jo penso que la confrontació democràtica amb l’Estat espanyol és inevitable, però ara la tasca principal no és aquesta. Es tracta de saber definir bé el nacionalisme català i sobre aquesta base entendre quin és el nostre electorat. La base de les derrotes electorals és no haver entès bé quin és l’electorat propi i primar el finançament sobre la qüestió nacional, com si fos possible crear una majoria social i política a partir de laz política econòmica independentista. La majoria social i política només és possible a llarg termini i no a partir de cap necessitat econòmica, sinó a partir de la consciència democràtica sobre la necessitat de l’emancipació nacional. Cap opció a la direcció del partit partia de criteris similars als meus, i per això vaig votar en blanc.
Ahir, dissabte 14 va haver el 25é Congrès Nacional. Van parlar en Carod i en Puigcercós com a direcció sortint. El gran mèrit d’en Carod és haver fet pujar el partit. L’error és no haver-lo sabut mantenir. Evidemment la meva postura és contrària a la de la direcció del partit al període 2004-08, perquè a més tampoc analitza els fracasos electorals. Sembla que pensin que la política està bàsicament encertada, cal esperar que doni fruits. Ara bé, Joan Ridao, com a nou Secretari General, ja ha dit que el militant té dret a discrepar, però també té el deure d’acomplir les directrius del partit. Totalment d’acord. La disciplina de partit és la base de la unitat política. La discrepància política no va contra la unitat política del partit si està d’acord amb els fonaments ideològics i es tradueix en una proposta de canvi polític dins dels procediments legítims i reglamentaris del partit quan sigui el moment.
Per la tarda va haver el debat de les esmenes. Només van prosperar dues, crec que d’Esquerra Independentista. Moltes es van anar retirant o transaccionant, i no moltes es van pasar a votació. Jo tenia 4 esmenes sobre política social. D’aquestes 4 dos van ser incorporades i les altres 2 em van demanar que les retirès. Aleshores jon vaig defensar l’argumentació de les dues que retirava. Evidemment desprès ja no es va pasar a votació, vaig aprofitar els dos minuts per defensar els meus criteris sobre política social. Bàsicament vaig defensar la necessitat de corregir el mercat lliure mitjançant intervenció pública, sense que això impliqui cap mena d’igualitarisme absolut; sinó igualtat d’oportunitats. Prèviament al Congrès ja m’havien incorporat una sobre definició de l’Estat espanyol com a unitari descentralitzat, front a la idea de qué és centralista. El problema no és que sigui centralista, que no ho és, sinó que la sobirania és única del poble espanyol i això va contra els drets fonamentals de les nacions oprimides. Jo tenia 5 grups més d’esmenes sobre l’electorat d’Esquerra, les possibilitats polítiques del partit dins de les actuals institucions, el futur immediat, els Països Catalans i la definició ideològica del partit que com que no me les van aprovar no les vaig poder defensar al Congrès, ni negociar-les prèviament.
El resultat va ser una ponència amb la que no estic d’acord per massa continuista, però contra la que no vaig votar que no perquè hi ha tres esmenes mevesx incorporades.
La situació política que s’obre ara a ERC tenint en compte que bàsicament ha triomfat el continuisme és la dev l’apronfondiment en les causes que ha portat al cicle de fracassos electorals. Una renovació política com cal que ha de ser més profunda i radical que la que vol Joan Carretero, només serà possible quan el partit entengui la irrealitat de les pretensions que han portat el partit a l’atzucac on està ficat. Únicament és qüestió de temps. Una bona anàlisi crítica només és possible que tingui conseqüències pràctiques quan la base militant es vegi obligada a despertar de l’actual “somni dogmàtic”: la confusió entre principis i realitat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (15-VI-2008).
LA POLÍTICA INTERNACIONAL DELS ESTATS UNITS: DE L’AGRESIÓ IMPERIALISTA A LA DEFENSA DELS DRETS HUMANS. (ND) 11 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , 2comentaris En el cas dels Estats Units entèn per agresió imperialista la intervenció a d’altres països d’acord amb criteris de seguretat nacional pròpia. Generalment es tracta d’agresions per motivacions principalment econòmiques. L’imperialisme ianky no és com el clàssic: Roma, Espanya, Anglaterra, etc. En aquests casos es tractava d’imperialisme polític que consistia en la simple annexió territorial. L’annexió territorial cap a l’Oest, l’anomenada conquesta de l’Oest, ja la van fer principalment al segle XIX. Al segle XX l’imperialisme dels EUA es correspon aproximadament amb la definició de Lenin a “L’imperialisme fase superior del capitalisme”. El nou imperialisme no exporta mercaderies sinó capitals. L’exportació de capitals de les grans potències és la bease econòmica de l’hegemonia política.
Quan els EUA intervenen a l’Iran de Mosadegh el 1954 és evident la naturalessa imperialista de la intervenció. No anava bé per les multinacionals la nacionalització del petroli. Les intervencions imperialistes de vegades han sigut directes (Bahia Cochinos, Vietnam, etc.) i de vegades a través de dictadors locals ( Rheza Palavi, Pinochet, etc.).
La lluita dels Estats Units contra el comunisme, encara que siguin certs els ideals propis de la democràcia liberal, ha tingut bàsicament un caràcter imperialista. El comunisme anava separant del mercat mundial cada vegada més països. Això anava contra la naturalessa expansiva del capitalisme nordamericà.
Fins als anys 70 la política exterior dels EUA era descaradament imperialista sense tenir en compte els drets humans. Posaven els dictadors locals que els hi convenia per tal de contenir el comunisme.. A finals dels anys 70 Jimmy Carter (1977-81) va començar a defensar la política de drets humans deixant de recolzar dictadors locals.
No és fàcil distingir agresió imperialista de política de drets humans a la política exterior ianky. Quan encara existia el bloc socialista la política de drets humans era una variant de la lluita imperialista pel control del mercat mundial. Quan Reagan exigia eleccions lliures al règim sandinista no feia res contra el règim de l’apartheid a Sudàfrica.
Amb la desaparició del comunisme podem parlar d’un gir en la política exterior dels EUA. Amb l’enfonsament de les economies planificades la dominació econòmica de les multinacionals iankys està agarantida. Aleshores l’agresió imperialista perd el seu sentit històric. Encara es pot parlar d’agresió imperialista a la Guerra del Golf el 1991, sota la màscara del respecte a la legalitat internacional.
la política dels drets humans es fonamenta en el seu prestigi internacional com a potència que agaranteix les llibertats democràtiques a tot arreu, o al menys els dictadors tenen un seriòs obstacle en la política internacional dels Estats Units. Es tracta d’un nou tipus de legitimació de la supremacia política, militar i econòmica dels Estats Units al món. Aquesta ha pasat de ser particularista (política de seguretat nacional i contenció del comunisme) a universalista. Els drets humans són uns béns universals que no es fonamenten en cap interès particular.
La iontervenció contra el genocidi serbi, contra el règim taliban a l’Afganistan, etc., segueixen aquesta lògica. La legitimació és universalista, però al mateix temps la defensa dels seus interessos nacionals és inseparable de la seva política exterior.La presió sobre l’Iran per tal de què no fabriqui la bomba atòmica és indiscutiblement una política de seguretat nacional dels Estats Units; al mateix temps que un bé universal pell perill que representa que tingui la bomba atòmica un país contrari a les llibertats democràtiques.
Els EUA no han pasat d’una política particularista i materialista a una universalista i idealista. Res es mou als EUA sense l’interès egoísta. Però si que necessiten una política de drets humans per a poder legitimar el seu predomini; mentre que abans es basaven principalment en els privilegiats locals per a mantenir el seu domini mundial.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (10-VI-2008).
L’ORIENTACIÓ POLÍTICA DEL PARTIT DEMÒCRATA ALS ESTATS UNITS. (ND) 9 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari No sempre el Partit Demòcrata ha representat els valors progresistes. Abraham Lincoln (1809-65) no era demòcrata, sinó republicà. I Abraham Lincoln és el president més important dels Estats Units desprès de George Washington. L’abolició de l’esclavitud dels negres del Sud és el fet més important des de la Independència, i és el símbol de la coherència democràtica i dels autèntics valors progresistes. És al segle XX quan es capgira la situació i és el partit demòcrata el que representa els valors progresistes i el republicà els valors conservadors.
A l’època de la Gran Depressió és un demòocrata, Franklin Delano Roosvelt, el que aplica la política del New Deal. Es tracta d’una política intervencionista a favor de les classes populars, per tal d’evitar els efectes caòtics del capitalisme liberal.
Durant la Guerra Freda generalment el partit republicà defensava la política més agresiva, arribant a formular Foster Dulles als anys 50 la política de la “vora de l’abisme”, i els demòcrates generalment defensaven més un a política de distensió. La crisi dels míssils de 1962 a Cuba es produeix sota la presidència d’un demòcrata, Kennedy, però és una resposta a la instal.lació dels míssils soviètics a Cuba. Més endavant., ja als anys 80, Ronald Reagan segueix una política totalment agresiva, pràcticament amb la mateixa mentalitat de “la vora de l’abisme” de Foster Dulles.
L’era Reagan deixa clar per altra banda el gir ultraconservador del partit republicà que es reflexa en la política econòmica ultraliberal i un cert integrisme religiós. A més el partit republicà és el partit dels blancs anglosaxons.
El partit demòcrata en aquestes primàries ha disputat la candidatura a la presidència un afroamericà i una dona. Ha guanyat l’afroamericà Barak Obama, ha perdut Hillary Clinton. Amb això el Partit Demòcrata dels Estats Units per primera vegada en tota la història nacional del seu país, presenta als marginats i oprimits com a candidats a la Presidència. Això té la seva importància. Els afroamericans són els descendents dels esclaus negres. El 1865 van superar l’esclavitud, però van formar part del proletariat industrial més marginal de les ciutats del nord. Durant dècades van haver de suportar el Ku Klus Kan i a més es mantenia una política de segregació racial. Els drets civils dels negres no es van reconèixer fins als anys 60 del segle XX gràcies a la lluita de Martin Luther King (1929-68). 40 anys desprès de l’assasinat del líder negre un afroamericà és candidat a la Presidència dels Estats Units.. Això és un aprofondiment important dels valors progresistes de llibertat, igualtat i emancipació universal molt important per part del Partit Demòcrata. Si Obama arribés a guanyar les eleccions presidencials del Novembre seria la tercera gran fita històrica dels afroamericans dels EUA. La primera va ser la guerra de 1861-65. la segona la lluita de Martin Luther King pels drets civils i la tercera seria aquesta.
També és important que una dona hagi disputat per la candidatura a la Presidència. És aberrant que encara la dona porti el cognom del marit, són costums vergonyosos i inadmissibles; però és molt important aquest pas polític. Jo personalment hauria preferit que guanyès Hillary per raons feministes. Si guanya un afroamericà no deixa de ser home, si guanyés una dona no ha hagut cap fins ara. Però el que importa és que sembla que el Partit Demòcrata amb aquestes primàries posant com a candidats dos membres de grups desafavorits per raons ètniques o de gènere, enforteix molt la defensa dels perjudicats pel sistema. Tampoc sé si això serà un miratge. Però al menys l’aparença indica un dualisme fort entre un partit republicà molt conservador i un partit demòcrata molt progresista.
NOTA: A partir d’ara tots els articles que portin entre parèntesi les inicials ND voldrà dir que es tracta d’un article de nivell divulgatiu.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-VI-2008).
LES RELACIONS ENTRE FILOSOFIA I CONCEPCIÓ “CIENTIFICISTA” DE LA POLÍTICA. (NF) 9 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La mava concepció de la política no és cientifica, sinó filosòfica. El cientificisme (1) imperant als segles XIX i XX pot fer pensar que aquesta frase és un absurd contrasentit. Dir de quelcom que no és científic és com dir que no és vàlid. Científic ha sigut els últims dos segles sinónim d’objectivitat. (2) La gran confusió la provoca Marx amb el seu “socialisme científic”. Marx extrapola el paradigma (3) de les ciències de la naturalessa a la “ciència” de la història. D’aqui el seu materialisme històric. (4) Rousseau al segle XVIII ja tenia una idea semblant. Si Newton havia desenvolupat la nova ciència en física quelcom d’equivalent s’hauria de fer en història i política. Es tracta d’una època molt optimista respecte quant a les possibilitats de la ciència. Això provoca el menyspreu vers la metafísica (5) i l’intent de fer de la ciència el paradigma únic de tot el coneixement humà. El resultat d’això és un sistema de pensament confús com és el marxisme o el pensament reduït de manera positivista (6) del Cercle de Viena al segle XX. Evidemment que seria aberrant tornar a les concepcions filosòfiques d’abans de l’esclat del pensament científic. Però el que és inadmissible és la pretensió de la ciència com a paradigma únic.
El marxisme es cou a l’ambient intel.lectual de la Prússia dels anys 30 del segle XIX. És el producte de les il.lusions ui confusions d’una època. Es barregen el gran sistema de la dialèctica hegeliana, (7) acabat de morir el mateix Hegel; un materialisme mecanicista (8) desenvolupat per Feuerbach,grans expectatives d’un pensament científic que ho expliqui tot, etc. L’extrapolació del paradigma de les ciències físiques a la història i la política ho considero inadmissible. La política no és el mer reflexe d’unes condicions materials fàcticament donades. A la política intervenen uns actors, per tant uns subjectes que tenen capacitat per actuar per si mateixos. El mèrit de Marx és haver descovert que la política no és aliena a l’economia. El materialisme de Marx reduït de manera fenomenològica. (9) si que és vàlid com a forma d’anàlisi de la política. Però necessitem tabé utilitzar la noció kantiana de subjecte, (10), encara que modificada de manera materialista, perquè sinó no podriem entendre l’acció política com a llibertat (en terminologia kantiana com a “causalitat incondicionada de la llibertat”). (10) Aleshores el polític seria una peça d’una maquinària sense responsabilitat política de cap mena.
Per altra banda hi ha aspectes de la filosofia política d’Aristòtil que són també útils per a entendre la praxi política. Aristòtil utilitza el concepte de prudència en un sentit que no té res a veures amb el sentit popular actual. La prudència és la capacitat del polític de saber escollir entre vàries alternatives la millor. Aristòtil diferencia clarament entre ciència i política. El coneixement científic és el coneixement cert i segur, el coneixement de les coses per les seves causes. Ara no entraré en la distinció entre el concepte metafísic de ciència aristotèlica (11) i el concepte modern de ciència posterior al segle XVI. Únicament dir que no és el mateix concepte. La política és un coneixement aproximatiu. Dins d’un marc de possibilitats s’ha de saber escollir la més convenient. Aquesta interpretació de la política explica molt millor la praxi que no el determinisme marxista.
Des del meu punt de vista el coneixement que s’aplica a la política no és el de la ciència empírico-analítica, sinó el de la filosofia del subjecte (12) limitada de manera materialista. Si la ciència estudia les coses, la filosofia estudia el subjecte humà, dins d’un marc objectiu i material, però el subjecte no les coses.
(1) CIENTIFICISME. Creença en què el model científic de coneixement és l’únic vàlid.
(2) OBJECTIVITAT. Pretensió de conèixer el que reaalment hi ha a les coses o el que realment són.
(3) PARADIGMA. Model.
(4) MATERIALISME HISTÒRIC. Mètode marxista d’anàlisi de la societat i la història, segons el qual totes les accions humanes tenen una explicació material o econòmica.
(5) METAFÍSICA. En la tradició prekantiana coneixement dels principis últims de la realitat més enllà de l’observació dels sentits.
(6) PENSAMENT REDUÏT DE MANERA POSITIVISTA. Només podem conèixer el que coneixem pels sentits i la lògica-matemàtica.
(7) DIALÈCTUICA HEGELIANA. Forma de lògica diferent de la formal o aristotèlica, que explica les coses no per la seva identitat (A=A), sinó per la seva negació. La llavor no és igual a la llavor, sinó a l’arbre. L’arbre no és la llavor; per tant llavor igual a l’arbre, és igual a “llavor = no llavor”.
(8) MATERIALISME MECANICISTA. Explicació materialista del món sense incloure la dialèctica. Visió del món com a màquina sent l’èsser humà una part de la màquina.
(9) MATERIALISME DE MARX REDUÏT DE MANERA FENOMENOLÒGICA. La matèria és el marc deins del qual es desenvolupa l’èsser humà, però no és el fonament de la seva acció.
(10) NOCIÓ KANTIANA DE SUBJECTE/CAUSALITAT INCONDICIONADA DE LA LLIBERTAT. Jo dedueixo una noció de subjecte a Kant de la “causalitat incondicionada de la llibertat”. Aquesta expressió tan aparemment complicada únicament vol dir que l’èsser humà no està copndicionat per la realitat física que l’envolta.
(11) CONCEPTE METAFÍSIC DE CIÈNCIA ARISTOTÈLICA. A diferència de la ciència moderna Aristòtil no entèn les coses com a mera percepció, sinó com a coses en si de les que es pot conèixer fins i tot les causes últimes. Jo no estic gens d’acord amb els manuals que diuen que Aristòtil ja és una pensador científic, oposat a Plató, com si ja s’avancès a la Revolució Científica del segle XVI. Aquesta és antiaristotèlica i Aristòtil és un metafísic, no un científic modern.
(12) FILOSOFIA DEL SUBJECTE. A partir del segle XVII i sobretot a la filosofia alemanya a partir de Kant nou fonament metafísic de tot allò real oposat a la concepció de l’Antiguitat clàssica i a la mitjaval de l’Occident cristià.
En el meu sentit fonament de l’èsser humà sobre si mateix, essent la naturalessa física el marc limitador, no el fonament de la humanitat.
NOTA: A partir d’ara tots els articles que portin les inicials NF voldrà dir que el seu contingut és de nivell filosòfic.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (7-VI-2008).
CUBA: CASTRO DESPRÈS DE CASTRO. 4 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Cuba porta gairebé 50 anys de “comunisme”. L’1 de Gener vinent ho podran celebrar. Cuba és una de les restes testimonials del socialisme burocràtic. Curiosament l’altra gran “resta testimonial” és la “Xina Popular”. En ambdós països o Estats(la Xina té el Tíbet que no és legítimament seu) el Partit Comunista continua essent el partit únic. També queda “comunisme” a Corea del Nord, Vietnam, etc.
Raul Castro no sembla que tingui cap interès en seguir una política esencialment diferent de la del seu germà Fidel. Encara justifica la dictadura sobre la base del setge imperialista. Aquesta ha sigut la coartada de l’estalinisme durant dècades.
La guerrilla contra Batista que va començar amb l’assalt a la caserna de Moncada el 26 de Julio de 1953 i es va convertir en una guerra que va durar del 1956 al 1959 no era necesàriament comunista. Era contra la dictadura i l’imperialisme nordamericà. El mateix Castro havia criticat les dictadures comunistes. Però l’any 1959 només hi havia una manera d’evitar l’imperialisme dels EUA. tractant-se d’un pais petit, adherint-se al bloc soviètic.
Fidel Castro i Ernesto Guevara són les dues figures antitètiques de la revolució: el realista i l’idealista. Castro es va adonar del potencial polític real: construir el socialisme a un sol pais, el seu, amb l’ajuda soviètica. Ernesto Guevara veia potencial revolucionari on no hi havia res. Castro ha dirigit el país fins al 2006, el “che” va ser assasinat a Bolívia el 1967. Desprès Castro aplicava “l’internacionalisme proletari” a la seva manera, ajudant els moviments antiimperialistes a Angola Moçambic, etc.
La Cuba actual no té res a veure amb aquella dels anys 60 i 70 il.lusionadora i esperançadora d’una nova via al socialisme. El model cubà era més semblant al xinès de Mao Tse Tung que al soviètic. La coinstrucció del socialisme burocràtic a l’URSS d’Stalin era molt freda. No hi havia el caliu de l’apropament del Partit a les masses ni predominaven els valors ètics del socialisme. Ja ho va plantejar Lenin a principis dels anys 20, amb 10 anys d’electrificació la Rússia soviètica ja haurà entrat al socialisme. A la Unió Soviètica el socialisme sempre es va basar en el desenvolupament material. La indústria pesant va ser el fonament d’aquest socialisme. En canvi Castro i Mao pensaven que el socialisme es construeix infonent els valors altruistes a les masses. Als anys 60 i 70 el Partit Comunista de Cuba i les masses connectaven bé. Era possible movilitzar la gent per ideals comunistes. A més van superar la corrupció de l’època de Batista. Va millorar la situació econòmica del poble i es va alfabetitzar la població. Possiblement el mèrit s’ho deuen en gran part a l’ajuda soviètica, perquè l’illa nomès és una gran productora de sucre i tabac.
A partir dels anys 80 comencen els problemes. No només persisteix el bloqueig dels EUA, sinó que al mateix temps el bloc socialista agonitza. El 1989 per l’efecte dominó cauen els països de l’Europa de l’Est. L’URSS desapareixerà el 1991. Cuba perd l’ajuda soviètica i ja no queda res del prestigi internacional. Torna a crèixer la prostitució i la vida econòmica es degrada. Però Castro resisteix. Troba un curiós aliat en François Miterrand. Rep la visita de Joan Pau II i procura quedar bé amb el Vaticàdesprès de dècades de política antirreligiosa. Als anys 90 la situació política i econòmica és molt feble, necessita aliats. Té la “sort”de què als 90 Cuba ja no és ni “una espina al cor”. Els EUA mAntenen el bloqueig, però tampoc es volien molestar en enderrocar el règim. Estaven més ocupats a l’Orient Proper.
L’actual estructura política, social i econòmica és pràcticament la mateixa que la imposada el 1959. Partit únic i propietat col.lectiva. De totes maneres sembla que està seguint un camí semblant al de la Xina Popular, encara que la liberalització econòmica a hores d’ara és menor. Cuba necessita obrir-se als mercats internacionals. És la contradicció de sempre. A un pais poc desenvolupat no li convé el mercat mundial, però el socialisme en un sol pais tendeix a l’ofegament econòmic.
De moment sembla que continua el castrisme encara que sigui el de Raul, que no és massa diferent del de Fidel. La corruptela de Miami, hereus de repugnant terratinents i alts funcionaris de la dictadura de Batista, hauran d’aguantar encara la dictadura castrista. Una oposició democràtica respectable ho té difícil. Mig segle de partit únic i la coartada del setge imperialista fan difícil una transició democràtica que no impliqui un capitalisme salvatge.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (3-VI-2008).
L’ACTUAL ETAPA POLÍTICA DE L’INDEPENDENTISME A CATALUNYA. 4 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari L’independentisme català viu la seva primera experiència política important fa molt poc. 5 anys és molt poc en el desenvolupament polític i ideològic d’un partit o moviment polític.
L’independentisme realment important a Catalunya és el d’ERC. L’anomenat independentisme “revolucionari” és merament testimonial. Amb molta facilitat diuen “botiflers” a ERC. Ells ni tan sols són una alternativa política ni són revolucionaris perquè no tenen una ideologia qualitativament diferent de les existents fins ara. Quan diuen “botiflers” d’ERC cometen dos errors: voluntarisme polític i no entendre de quina manera l’actual etapa política influeix sobre la direcció política. Parlen com si en polñitica es poguès fer el que es vol. Per altra banda no han vist la inevitabilitat de l’actual etapa política de l’independentisme a Catalunya, que es caracteritza per la immaduresa política.
En política no hi ha un determinisme fort. El que hi ha és la relació entre les circumstàncies objectives i la capacitat de la direcció política per interpretar-les. Quan la direcció política segueix una determionada línia no és que s`hagi vist obligada per les circumstàncies objectives, sinó que actúa d’acord amb la pròpia interpretació política. L’actual etapa es caraccteritza per la incapacitat d’entendre bé la situació política el 2003-04 i la continuacioó dwe la mateixa línia errònia malgrat els fracasos electorals. Això és el que marca l’actual etapa política. Les mateixes circumstàncies objectives ben interpretades haurien consolidat l’espai polític independentista. L’objectivitat de la situació política no fonamenta la interpretació de la direcció política, sinó que és límit a la seva acció. La interpretació és lliure, depèn de la capacitat intel.lectual de combinar experiència i anàlisi. Si la interpretació és encertada s’aconsegueix l’objectiu, si és errònia continuarà ensopegant sempre amb la realitat.
El fracàs a les municipals del 2007 i a les espanyoles d’aquest any no ha despertat encara la direcció política d’ERC ni les alternatives, que en el que és sencial no són gens renovadores, del “somni dogmàtic” de creure que la realitat i els principis són la mateixa cosa. Sembla com si la independència fos un bé indistintament per a tothom. Aquesta creença porta a no definir amb claredat quin és l’electorat propi. ERC ho vol tot i ja. Evidemment que la lluita independentista és la lluita per la democràcia, i tot el que no arribi a independència no és democràcia. Però qui diu que tothom vulgui la democràcia, en una situació en la que ni tan sols es defineixen les relacions entre independència i democràcia?.
La interpretació política falla en tres punts esencials: a) la política econòmica no pot atraure ningú independemment de l’interès per l’emancipació nacional, b) el gradualisme no pot superar la sobirania espanyola, i c) no existeix cap majoria social ni política per plantejar res seriòs el 2014. Evidemment que jo no sóc dogmàtic, però crec que el temps em donarà la raó.
El coneixement humà es composa d’experiència i anàlisi. L’experiència sense anàlisi és cega. L’anàlisi sense experiència és buida. El 2003-04 hi ha una anàlisi sense experiència. Es va fer un tripartit sobre la base d’una abstracció mental. 5 anys desprès hi ha experiència sense anàlisi. Ningú que pretèn la direcció política del partit ha analitzat seriosament el fracàs electoral. Continua vigent la mateixa abstracció mental del 2003-04. En cert sentit tenen raó. Encara no hi ha prou evidència empírica per falsar les hipòtesis sobre les que es va formar el primer tripartit. La realitat objectiva serà la que obligarà a canviar de rumb. Encara hem d’esperar uns quants anys a que l’única alternativa independentista real de Catalunya (ERC) es renovi de debó.
Aquest 25è Congrès Nacional nom farà cap renovació real, sigui quin sigui el resultat. La facticitat històrica, la tossuda realitat objectiva, portarà ERC a un carreró sense sortida. O interpreta bé la realitat objectiva i consolida l’espai polític radical, o sinó poden passar varies coses i cap bona. Pot pasar en el millor dels casos que romanguin fidels els de sempre. Però també pot pasar que s’esfondri totalment i el nacionalisme quedi totalment en mans de CIU. La història, i no massa llunyana, determinarà el futur d’ERC.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-VI-2008).
NECESSITAT D’APROPAR EL PENSAMENT FILOSÒFIC A TOTES LES CAPES DE LA POBLACIÓ. 2 Juny 2008
Publicat per salmeron a: General , 2comentaris Aquest article m’ho ha inspirat l’observació d’un lector i company meu. Encara que s’entengui es fan difícil d’assimilar tants conceptes filosòfics. Per això m’aconsella que rebaixi el nivell, perquè és més fàcil baixar de nibvell que pujar; em va dir. El meu blog no és popular, segons ell.
Vull donar-li la raó en el sentit de la necessitat de divulgar el pensament filosòfico-polític. La filosofia és de claríssima arrel aristocràtica. Neix a l’Àsia Menor fa uns 2500 anys. La mentalitat era totalment aristocràtica, no en el sentit marxista de classe, sinó en el sentit d’un elitisme intel.lectual. La majoria dels filòsofs grecs van mantenir una postura elitista. Plató, fins i tot no volia que la seva obra la llegís la gent vulgar. L’Edat Mitjana subordina la filosofia a la teologia (philosophia ancilla theologiae). La filosofia mitjaval es desenvolupa primer als monestirs i desprès a les Universitats. Era totalment elitista. Únicament els interessava “vulgaritzar” la teologia. Això ho feien mitjançant pintures a les esglèsies il.lustratives del missatge evangèlic. Estava dirigit al poble analfabet que ni ssavia de l’existència dels refinats arguments teològics de la seva època. L’època moderna, que come´ça al segle XVI, ja es preocupa més per la divulgació de la cultura. A més la imprempta ja existia des del segle XV. això afavoreix l’aparició d’una opinió pública més o menys il.lustrada més àmplia que els monjos i determinades fraccions de la noblesa.
De totes maneres el pensament filosòfic a qualsevol època implica una conceptualització que sense la deguda formació és molt difñicil o inmpossible d’assimilar. A l’època moderna (segles XVI-XVIII) la filosofia arriba també a la nova burgesia ascendent. Però això no vol dir que tots els burgesos la puguin assimilar fàcilment, sinó que la seva posició social no els allunya dels coneixements més elevats que exigeixen temps i dedicació.
Al segle XVIII Kant, l’autor de les tres crítiques (de la raó pura, de la raó pràctica i de la facultat de jutjar), va escriure la “Fonamentació de la metafísica dels costums” per tal de fer divulgatives les seves idees de la “Crítica de la raó pràctica”. Els especialistes diuen que el nivell d’ambdós llibres és igualment per a especialistes. Jo he llegit els dos llibres i l’única diferència evident és que la “Fonamentació…” té menys pàgines.
Ja a l’època contemporània el marxisme ha desenvolupat una filosofia d’arrel hegeliana, gens popular, en el sentit de què els conceptes marxistes més filosòfics no arriben precisament a la classe obrera no il.lustrada. El seu pensament econòmic tampoc arriba a les classes populars. La classe obrera no instruida no s’ha llegit “El Capital”, sinó només les capes il-lustrades de la societat. Igual que a l’època moderna la cultura s’extèn a la burgesia, però aixo no volia dir que tot burgès poguès assimilar el coneixement filosòfic; a l’època contemporània la cultura s’extèn a la classe obrera, però nomès com a accés o oportunitat. La igualtat d’oportunitats no és la igualtat real de tos els individus, cosa impossible.
El pensament filosòfic és per la pròpia naturalessa un pensament per a gent formada intel.lectualment. Però al mateix temps és cert ha ha d’haver un esforç d’apropament. Sinó fos així quedaria reduït a un pensament merament elitista. No és tan fàcil explicar de manera planera determinats conceptes. Hi ha coses que exigeixen un nivell filosòfic per a poder aprofondir degudament en el tema. Si jo vull fer una síntesi de la noció kantiana de subjecte i la noció marxista d’individu social; això no és tan fàcil de reduir a un nivell popular. Com a mínim la primera explicació s’ha de fer amb el degut nivell filosòfic. Desprès, si de cas s’ha de mirar de divulgar la idea a nivell popular. Però hem de pensar que el pensament filosòfic no neix d’un nivell popular, sinó d’un nivell filosòfic. Per altra banda s’ha de mirar de no abusar dels conceptes filosòfics. No s’ha d’utilitzar sense una justificació adequada. A aquest blog els conceptes que jo utilitzo normalment tenen una justificació política. Haig de procurar que sigui evident la justificació política i la seva ordenació a la praxi`política. Sense una bona anàlisi filosòfica no es pot entendre bé la realitat política, i la praxi aleshores està totalment desorientada.
També puc introduir un vocabulari al mateix article si utilitzo algun tipus de concepte massa “tècnic”.
La divulgació de la filosofia, més tractant-se d’una filosofia política, és una necessitat política. És incompatible anmb una política democràtica una postura filosòfica totalment elitista o aristocràtica. La filosofia no m’apartarà de la democràcia.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-VI-2008).