FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 3. SUBJECTE HISTÒRIC. 31 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback El món modern i contemporani ha aprofundit molt sobre la voluntat general i el procedimentalisme. Desprès amb el marxisme es va insistir molt en el concepte de democràcia social. En altres articles ja he exposat la meva crítica al concepte de classe de la democràcia des de la concepció universalista. Això ha provocat que no s’hagi fet cap reflexió seriosa sobre la relació entre democràcia i subjecte històric.
El subjecte històric de la democràcia és el poble i aquest s’identifica amb la nació. Per això a l’època de les revolucions burgeses s’identificava sobirania popular amb sobirania nacional. La democràcia moderna comença com a molt aviat amb la revolució de Cromwell el 1640-49. Alguns historiadors consideren la revolta de les comunitats de Castella (1521) com una revolució burgesa perquè es va originar a les ciutats. Jo no sóc historiador i no conec bé la revolta dels “comuneros” castellans. La meva opinió és que va ser una revolta nacionalista i feudal. El que m’interessa és fer veure perquè el pensament occidental i europeu en particular no s’ha molestat en reflexionar sobre la relació entre subjecte històric i democràcia. L’Estat modern té les seves arrels al període anomenat de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII). Els Estats europeus tendeixen a la centralització i unificació. Clar que la monarquia francesa i anglesa ja estava molt centralitzada des dels segles XII i XIII i Alemanya i Itàlia no assoleixen la unificació fins al segle XIX. Però en general el període de les primeres revolucions és el d’un feudalisme on predomina el factor nacional tenint la Corona com a element cohesionador i uniformitzador. Els tres Estats encara estan, però l’Esglèssia i l’aristocràcia estan sotmeses al poder centralitzador de la Corona. El tercer Estat, dirigit per la burgesia, és revolucionari; però no qüestiona el model centralitzat d’Estat. Al contrari, les antigues institucions “infranacionals” són un obstacle per a les aspiracions d’unificació del mercat de la burgesia ascendent. La revolució liberal identifica el poble o nació amb el conjunt de súbdits del rei, sense fer distinció nacional o de subjectes històrics. El subjecte històric de la revolució democràtica són els súbdits alliberats de l’opressió monàrquica i convertits, doncs, en ciutadans. Fins i tot aleshores l’alliberament de les nacions oprimides era vist com un interès reaccionari.
Malgrat tot el pensament democràtic acaba reflexionant sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació. Però encara això no és nacionalisme democràtic. Andreun Nin defensava el dret de les nacions a l’autodeterminació no com a interès patriòtic particular, sinó com a fre al nacionalxovinisme de les nacions opresores. Però si un poble es vol fondre democràticament, sense imposició aliena, dins d’un altre; això és perfectament legítim. El dret de les nacions a l’autodeterminació com a universal formal no és una reflexió sobre el subjecte històric de dret legítim, sinó una reflexió democràtica contra les imposicions arbitràries de les grans potències.
Des del meu punt de vista el subjecte històric legítim de dret que fonamenta la democràcia és la nació. I la nació més la comunitat històrico-cultural que dins del seu propi territori realitza lliurement la seva identitat mitjançant les seves institucions pròpies. Aquesta comunitat es fonamenta en l’origen històric i, per tant, quan està sotmesa a un Estat aliè no viu en democràcia, encara que aquest Estat respecti la voluntat general i el procedimentalisme democràtic. El fonament de la voluntat general és el subjecte històric. Una voluntat general fonamentada en un subjecte històric de dret positiu, però no de dret legítim; no és democràtica.
L’Estat espanyol, el franès i la majoria dels Estats del món, no són democràtics perquè el seu subjecte històric no és la nació, sinó el conjunt de ciutadans de l’Estat. Per tant la conseqüència política de la meva noció de subjecte històric és que amb Estats com l’espanyol no s’ha de negociar, sinó trencar democràtiocament.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (29-V-2008).
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?