NATURALESSA ANTIDEMOCRÀTICA DE LA IDEOLOGIA DE ZAPATERO EN LA QÜESTIÓ NACIONAL. 24 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , trackback
Cínicament Zapatero adverteix que no s’equivoqui de pais, de continent i de segle Ibarretxe. És ell qui s’equivoca d’ideologia quan es diu demòcrata. Zapatero adverteix que és millor no fer “aventures”. Zapatero pateix del mateix mal que molts polítics, confondre el propi temps històric amb les possibilitats objectives de la praxi política.
Els principis de la democràcia, entre ells com a cosustancial el dret d’autodeterminació dels pobles, són atemporals. Un principi no depèn d’una circumstància històrica. Certament els principis són atemporals en tant que enunciats formals universals, però la seva elaboració intel.lectual es dóna dins d’un marc històric real. Zapatero redueix els principis a contingència històrica i a sobre es creu que la contingència històrica és fonament últim de la política. Per això no arriba a comprendre el sentit de la praxi política d’Ibarretxe. La política de lendekari és una política de principis. La tasca del polític responsable és harmonitzar principis i conseqüències històriques. Una política de principis sense calcular l’oportunitat política i les conseqüències històriques seria pur fanatisme. Però qualificar d’aventura l’exigència d’harmonitzar prinxcipis i praxi política és no tenir principis.
Com a demòcrata ningú pot sotmetre un poble a la voluntat arbitrària d’un altre. Zapatero parla de negociació dins del marc de les regles del joc establertes per la Constitució espanyola. El subjecte històric de la Constitució Espanyola de 1978 és el poble espanyol. El poble espanyol són tots els ciutadans de l’Estat reduïts a la uniformitat d’una sola nació: l’espanyola, que és la nació castellana en tant que exerceis la supremacia ètnica sobre els seus pobles oprimits, entre ells Euskal Herria. La Constitució espanyola estableix la minoria d’edat de determinats pobles, que han de seguir el destí de l’única nació major d’edat: la castellana. Aberracions de l’ordre de: “ya decidimos todos juntos” delata que hi ha subjectes històrics reduïts a coses, a instruments de la decisió d’un altre; perquè Espanya no és ni de bon tros una unió lliure de pobles. Ibarretxe no pot decidir més enllà del que li va bé a Zapatero, això és el: “ya decidimos todos juntos”. Això és l’interès general d’Espanya, que un decideix per un altre.
La negociació amb Zapatero és ideològicament aberrant, però políticament necesària. La negociació de la que parla Zapatero no té res a veure amb una concepció democràtica. La negociació implica que Zapatero té legitimitat per interferir els assumptes interns del poble basc, perquè aquest no es pot valdre per si mateix. Des de l’exercici de la sobirania sobre els assumptes d’un altre poble, Zapatero negocia les demandes d’un que està reduït a obediència, un marge de llibertats, que no són més que drets alienats d’una sobirania impròpia.
Ibarretxe s’equivoca de segle, diu Zapatero. Aleshores és que el temps històric es va acabar amb el liberalisme centralista espanyol del segle XIX. A partir d’aqui la nació basca ha assolit la culminació dels temps i ja no li queda més que modificacions dins de l’Espanya eterna. Algèria segurament el 1962 va tornar a abans de 1827. Cadascú vol eternitzar el que li interessa.
Segurament el referendeum no tirarà endavant. Però Zapatero deixa clara una cosa: l’Estat espanyol no deixa cap via gradual i democràtica a la seccesió de cap part del territori actual de l’Estat: ja sigui nacio0nalitat o regió.
Zapatero és fort, però el seu poder és de facto. Es fonamenta en laz supremacia ètnica, per tant el poble espanyol com a subjecte històric, nomès pot fonamentar un poder polític antidemocràtic per definició.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (21-V-2008)
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?