EL MAIG DE L 68 I EL CANVI DE RUMB DE L’ESQUERRA EUROPEA. 3 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Poc té a veure el Maig del 68 amb la concepció clàssica del marxisme sobre la revolució. Pel marxisme la història de la humanitat és la història de la lluita de classes: plebeus contra patricis, aprenents contra oficials, proletaris contra burgesos. Tota revolució es redueix políticament al seu contingut de classe. El subjecte de la revolució és sempre la classe social ascendent. El Maig del 68 el subjecte de la revolució eren els estudiants encara que desprès es van afegir 9 mil.lions d’obrers. Aquesta revolució no era del gust del PCF. A mès hi havia raons geopolítiques pròpies de l’època.. La divisió del mòn en dos blocs antagònics el 1945 implicava que cadascuna de les parts havia de respectar el nucli central del bloc contrari. El PCF era d’obediència soviètica i havia d’acceptar que França pertanyia als països centrals delm capitalisme mundial, de la mateixa manera que els EUA no van fer res el mateix any a Txecoslovàquia.
A l’alçada de 1968 l’esquerra “revolucionària” marxista-leninista ha quedat ja totazlment obsoleta. Ja no respon a cap mena de discurs emancipador. Des de 1956 amb el XX Congrès del PCUS i l’ocupació d’Hongria el marxisme-leninisme s’associa a la represió del règim burocràtic. La força revolucionària d’aquesta esquerra està totalment desplaçada al Tercer Mòn.
L’Europa Occidental rica de desprès de 1945 mès o menys ha trobat ja la solució del problema de l’antagonisme de classe, dins del marc de l’economia de mercat. És cert quie la França de desprès de la independència d’Algèria el 1962 no pasava per un bon moment econòmic i social, però el tret diferenciador i específic del Maig del 68 no és social.
Es tracta d’un tipus de revolta totalment nova en la línia d’un pensament utòpic de tipus ètic que trenca amb el conservadorisme del sistema. En aquest sentit el Maig del 68 implica un canvi de rumb de l’esquerra europea que a mès conecta amb els moviments estudianmtil i pacifistes als EUA. A Califòrnia el mateix any hi ha també un moviment estudiantil fort. El mateix hi ha també el tancament de les Universitats de Madrid i Barcelona, que va lligat a l’especificitat de la dictadura franquista, però també és evident la importància dels estudiants en la lluita política.
El Maig del 1968 trenca amb l’esquerra de l’establishment, la socialdemocràcia reformista que està totalment adaptada al sistema capitalista. Trenca també amb l’esquerra revolucionària oficial. Crea uns nous paràmetres ideològics que ja no tenen res a veure amb el contingut de classe. Del Maig del 68 neix la nova esquerra o esquerra alternativa. Les característiques d’aquesta nova esquerra són: el pacifisme, el feminisme, l’ecologisme, l’alliberament gay, etc. Aquests moviments seran molt importants en les dècades immediatament posteriors i permetrà un rejoveniment de l’esquerra lliure ja del llast que suposa tenir com a referent la revolució soviètica. El mèrit del Maig del 68 és haver enfonsat la cultura patriarcal basada en l’autoritat la jerarquia socials imperant durant segles a l’Occident europeu. La paradoxa és que tot això ha quedat absorbit pel sistema.
El Maig del 68 el promouen Sartre i Marcuse i la gran paradoxa és que el triomf d’aquesta revolució, que no és política, sinó social i de costums; desmenteix les tesis de Marcuse. Si aquest pensava en el potencial revolucionari de l’alliberament sexual, la cultura antipatriarcal, etc, per a desgràcia d’ell totv això és assimilable pel “totalitarisme tolerant” que és la democràcia liberal segons ell. En aquest sentit el fracàs de Marcuse és absolut, nio nomès la classe obrera ja no és el subjecte històric de la revolució, sinó que desapareix tot subjecte revolucionari de l’escena de la història. el Maig del 68 revoluciona els costums, però no enfonsa l’estructura social, econòmica i política dels sistemes occidentals.
40 anys desprès no es veu encara cap alternativa real al sistema. Estem encara en la situació que va definir Michael Foucault (1926-84) segons la qual nomès són possibles canvis parcials que se’ls engoleix el sistema; o en “l’enginyeria social” definida per Karl R. Popper (1902-94) segons la qual no és possible una visió de la totalitat, sinó nomès modificar la maquinària social realment existent, no crear una nova.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-V-2008).