BICENTENARI DE L’OCUPACIÓ FRANCESA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA. 2 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El 2 de Maig de 1808 el poble de Madrid s’aixeca contra la invasió francesa. Napoleó li havia dit a Manuel Godoy que li deixès pasar tropes per Espanya per repartir-se Portugal. Godoy va acceptar la proposta, però la intenció de Napoleó era quedar-se tota la Península.
La idea de Napoleó era clarament imperialista. Es tractava d’imposar l’hegemonia francesa a tota Europa. Per això ocupa des de la Península Ibèrica el 1808 fins a Rússia el 1812. En tots dos casos li va sortir malament.
El nacionalisme espanyol que respon l’ocupació francesa és en principi absolutista. A la promesa de llibertat en el sentit de la Revolució Francesa el poble espanyol respon amb el famòs: “Pues vivan las cadenas”. Abans la independència nacional espanyola que la llibertat política. Però el procès és mès complexe. La primera Constitució espanyola no és la de Cadis de 1812, és la de Baiona de 1808. El nacionalisme espanyol, amb raò en això, no pot acceptar que aquesta sigui la primera Constitució espanyola.. Carles IV i Ferran VII eren presoners de Napoleó, i aquests reis no havien estat legítimament enderrocats pel poble com en el cas de Lluis XVI a França. Per altra banda Napoleó era un hereu sui generis de la Revolució Francesa. Encara que Napoleó anès extenent les conseqüències de la Revolució de 1789 per tota Europa, el seu imperialisme invalida la seva manera “d’exportar” la revolució.
Els anomenats afrancesats espanyols eren els liberals espanyols que pensaven que l’ocupació francesa permetria derrotar la monarquia absoluta. No obstant això el 1812 les Corts de Cadis aconsegueixen unir nacionalisme espanyol i liberalisme polític. A les Corts de Cadis òbviament hi ha presència catalana, i els diputtats catalans reivindiquen un cert reconeixement de la nació catalana. La Constitució de 1812 s’inspira en els principis liberals de la Revolució Francesa. No obstant això no es tracta d’una Constitució radical. No es tracta d’enderrocar el rei, sinó de fer jurar al rei la Constitució. De fet el que volien és substituir la monarquia absoluta per la monarquia constitucional, dins del marc de la independència nacional espanyola.
Mentrestant Napoleó va posar el seu germà Josep Bonaparte com a rei d’Espanya, conegut popularment com a “Pepe Botella”. El poble espanyol no va acceptar la monarquia imposada. la resistència antinapoleònica a Catalunya també va ser molt ferma, produïnt-se importants accions militars.
L’ocupació francesa va durar 6 anys, del 1808 al 1814. A la resistència espanyola cal afegir l’ajuda del Duc de Wellington (1769-1851). A mès cal tenir en compte que a Napoleó ja no li anaven bé les coses a Europa. L’ocupació de Rússia va ser un desastre. Es va trobar Moscou incendiat pels propis russos i les tropes franceses eren hostilitzades mentre fugien de Rússia.
El 1814 torna Ferran VII que havia promès respectar la Constitució de Cadis, i el que fa és restaurar la monarquia absoluta. 1814 és també l’any en què torna la monarquia borbònica a França en la persona de Lluis XVIII. Però Napoleó torna l’any següent i no es derrotat definitivament fins a la batalla de Waterloo.
El rei espanyol no es veurà obligat a jurar la Constitució de Cadis fins al pronunciament de Rafael de Riego l’1 de Gener de 1820 a Cabezas de San Juan. I, paradoxalment, serà la nova ocupació francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluis la que restaurarà la monarquia absoluta el 1823.
L’ocupació francesade 1808 s’ha de veure sobre la base de dos eixos històrics: l’exportació de la revolució de 1789 i l’imperialisme nacionalista de Napoleó. Aquesta és la meva conclusió sobre aquells esdeveniments d’ara fa dos segles.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-IV-2008).