anar a nevagció

FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 3. SUBJECTE HISTÒRIC. 31 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El món modern i contemporani ha aprofundit molt sobre la voluntat general i el procedimentalisme. Desprès amb el marxisme es va insistir molt en el concepte de democràcia social. En altres articles ja he exposat la meva crítica al concepte de classe de la democràcia des de la concepció universalista. Això ha provocat que no s’hagi fet cap reflexió seriosa sobre la relació entre democràcia i subjecte històric.
El subjecte històric de la democràcia és el poble i aquest s’identifica amb la nació. Per això a l’època de les revolucions burgeses s’identificava sobirania popular amb sobirania nacional. La democràcia moderna comença com a molt aviat amb la revolució de Cromwell el 1640-49. Alguns historiadors consideren la revolta de les comunitats de Castella (1521) com una revolució burgesa perquè es va originar a les ciutats. Jo no sóc historiador i no conec bé la revolta dels “comuneros” castellans. La meva opinió és que va ser una revolta nacionalista i feudal. El que m’interessa és fer veure perquè el pensament occidental i europeu en particular no s’ha molestat en reflexionar sobre la relació entre subjecte històric i democràcia. L’Estat modern té les seves arrels al període anomenat de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII). Els Estats europeus tendeixen a la centralització i unificació. Clar que la monarquia francesa i anglesa ja estava molt centralitzada des dels segles XII i XIII i Alemanya i Itàlia no assoleixen la unificació fins al segle XIX. Però en general el període de les primeres revolucions és el d’un feudalisme on predomina el factor nacional tenint la Corona com a element cohesionador i uniformitzador. Els tres Estats encara estan, però l’Esglèssia i l’aristocràcia estan sotmeses al poder centralitzador de la Corona. El tercer Estat, dirigit per la burgesia, és revolucionari; però no qüestiona el model centralitzat d’Estat. Al contrari, les antigues institucions “infranacionals” són un obstacle per a les aspiracions d’unificació del mercat de la burgesia ascendent. La revolució liberal identifica el poble o nació amb el conjunt de súbdits del rei, sense fer distinció nacional o de subjectes històrics. El subjecte històric de la revolució democràtica són els súbdits alliberats de l’opressió monàrquica i convertits, doncs, en ciutadans. Fins i tot aleshores l’alliberament de les nacions oprimides era vist com un interès reaccionari.
Malgrat tot el pensament democràtic acaba reflexionant sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació. Però encara això no és nacionalisme democràtic. Andreun Nin defensava el dret de les nacions a l’autodeterminació no com a interès patriòtic particular, sinó com a fre al nacionalxovinisme de les nacions opresores. Però si un poble es vol fondre democràticament, sense imposició aliena, dins d’un altre; això és perfectament legítim. El dret de les nacions a l’autodeterminació com a universal formal no és una reflexió sobre el subjecte històric de dret legítim, sinó una reflexió democràtica contra les imposicions arbitràries de les grans potències.
Des del meu punt de vista el subjecte històric legítim de dret que fonamenta la democràcia és la nació. I la nació més la comunitat històrico-cultural que dins del seu propi territori realitza lliurement la seva identitat mitjançant les seves institucions pròpies. Aquesta comunitat es fonamenta en l’origen històric i, per tant, quan està sotmesa a un Estat aliè no viu en democràcia, encara que aquest Estat respecti la voluntat general i el procedimentalisme democràtic. El fonament de la voluntat general és el subjecte històric. Una voluntat general fonamentada en un subjecte històric de dret positiu, però no de dret legítim; no és democràtica.
L’Estat espanyol, el franès i la majoria dels Estats del món, no són democràtics perquè el seu subjecte històric no és la nació, sinó el conjunt de ciutadans de l’Estat. Per tant la conseqüència política de la meva noció de subjecte històric és que amb Estats com l’espanyol no s’ha de negociar, sinó trencar democràtiocament.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (29-V-2008).

FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 2. PROCEDIMENTALISME. 28 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La democràcia antiga va reflexionar i va portar a la pràctica el poder popular. Fins i tot a l’Edat Mitjana algunes reopúbliques italianes com Florència eren democràtiques. Però ni l’Antiguitat clàssica ni l’Edat Mitjana van reflexionar sobre les formes d’accès al poder polític i la seva limitació per evitar la tirania. Sí que tenien el concepte, però és la modernitat qui estableix els mecanismes del poder que eviten la seva corrupció.
Montesquieu a “De l’Esperit de les Lleis” defensa el model anglès i la divisió de poders. No hem d’oblidar que aquest encara pensava en termes de limitació aristocràtica del poder absolut de la corona. Però la divisió de poders és el mecanisme per qual es regeixen totes les democràcies liberals. El poder es divideix en executiu (fa acomplir les lleis), legislatiu elabora les lleis i judicial (administra justícia d’acord amb les lleis vigents). La divisió de `poders no implica la negació del caràcter unitari de la sobirania. No és la sobirania el que es divideix. La unitat de la sobirania la determina la Constitució, que és la llei fonamental per la qual es regeixen tots els poder de l’Estat. La divisió de poders està pensada per evitar la corrupció del poder que implica la concentració d’aquest en les mateixes mans. La corrupció del poder polític és la tirania i l’arbitrarietat. Aquest procedimentalisme democràtic està pensat per evitar això, i d’aquesta manera també es suposa que els poders de l’Estat seran més imparcials.
El procediment democràtic que porta els partits polítics al poder és el sufragi universal mitjançant el qual es formen les majories parlamentàries. Hi ha sistemes democràtics als que el poder executiu prové del poder legislatiu (majoria parlamentària) i sistemes igualment democràtics als que el poder executiu (gabinet governamental) prové d’un president escollit per sufragi universal. És més directe escollir el president de la República, però aquest també té molt més poder. També hi pot haver un cap d’Estat amb poder polític eficaç i, per tant, escollit per sufragi universal, que té poder polític per si mateix determinat constitucionalment; i per altra banda un primer ministre o cap de govern amb parcel.les de poder polític igualment eficaç, i que es forma pel procediment de les majories parlamentàries.
Tot procedimentalisme democràtic es fonamenta en la divisió de poders, el sufragi universal i la igualtat i llibertat universal de tots els ciutadans.
La democràcia contemporània no és directa, sinó representativa. Si la democràcia fos directa no hi hauria més procediment que l’expressió immediata i eficaç de la voluntat de tot el poble. Com que això no és així, la funció del procedimentalisme és agarantir que els representants del poble no facin un ús particular del poder polític, sinó sotmès a unes determinades regles.
El procedimentalisme de la democràcia liberal fa també molt difícil la degeneració en una tirania popular. La democràcia liberal no és una democràcia popular. El poble no pot decidir arbitràriament el que vulgui. El respecte a les minories i les llibertats individuals fan pràcticament impossible la tirania popular. Les minories a més tenen dret a practicar l’oposició democràtica i lluitar per arribar a ser majoria. Les llibertats individuals són el fonament de la formació de l’opinió pública. D’aquesta manera la tirania és pràcticament impossible. Els antics no havien trobat la manera d’evitar la degeneració tirànica de la democràcia. Clar que per alguns contemporanis com Herbert Marcuse (1898-1979) la democràcia liberal no és res més que un “totalitarisme tolerant”.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-V-2008).

FONAMENTS CONCEPTUALS DE LA DEMOCRÀCIA: VOLUNTAT GENERAL, PROCEDIMENTALISME I SUBJECTE HISTÒRIC. 1. VOLUNTAT GENERAL. 27 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El mot democràcia etimològicament prové del grec i es composa de demos (poble) i cratos (poder). La democràcia és etimològicament parlant el poder del poble.
Reflexions sobre la democràcia han hagut tant a l’Antiguitat clàssica com a l’Edat Mitjana. Però la que a nosaltres ens interessa és la que enceta el pensament contemporani a partir de John Locke (1632-1704). L’espressió “voluntat general” és pròpia de Rousseau (1712-78). És el poble qui legítimament exerceix la sobirania. Tot poder polític legítim és per tant l’expressió de la voluntat general.
En un sentit estricte de justícia democràtica per portar a terme una decisió haurien d’estar d’acord tots els afectats. Com que això és fàcticament impossible la voluntat general queda reduïda a la voluntat de la majoria. De fet és la majoria la que determina el que és vinculant per al conjunt de la col.lectivitat afectada. En el sentit modern la sobirania popular és absoluta. No existeix cap llei prèvia a la que s’hagi de sotmetre el poble. Eñ
ls antics havien vist en això un greu problema, la degeneració de la democràcia en una tirania popular. La democràcia contemporània no cau en això perquè la formació de l’opini´ño pública ja implica la igualtat i la llibertat de tots els ciutadans. Dàquesta manera la voluntat general no nomès no nega la llibertat individual, sinó que la presuposa.
Per altra banda hi ha el problema de si la voluntat general és incompatible amb els drets humans o pot arribar a ser incompatible. Alexis de Tocqueville a “La democràcia a Amèrica” (1835) comenta que als estats del Sud la majoria de la població estava en contra del dret de vot dels negres, per tant la democràcia, la voluntat de la majoria, era que els negres no poguessin votar. Això és una absurda contradicció perquè la majoria es forma sobre la base de la voluntat general, i aquesta presuposa l’igual dret de tota la població a participar en els assumptes públics. El dia 30 de Gener de 1933 els nazis van guanyar democràticament les eleccions. Desprès van abolir les institucions democràtiques i van governar despòticament durant 12 anys. L’aparent contradicció del sistema democràtic és que el poble volia que el governessin despòticament. El poble alemany va votar que el governessin despòticament el període legislatiu que el corresponien, però la voluntat general implica que cada cert temps s’ha de tornar a consultar el poble.. La destrucció de les institucions democràtiques no es segueix de la voluntat general, ja que aquestes són l’instrument necesari per a la realització de la voluntat general. De facto es cau en una situació impossible quan el poble vol no voler. Però al mateix temps és evident la relació de necessitat entre voluntat general i institucions democràtiques. El 1992 va guanyar el FIS (Front Islàmic de Salvació) a Algèria. El FLN va invalidar les eleccions i no els va deixar governar. Aleshores va començar la guerra civil. La contradicció consisteix en què qualsevol solució és antidemocràtica. Si governen els enemics de la democràcia acaben destruïnt les institucions i els drets democràtics. Si no poden governar es nega al poble el dret a ser governat pels seus representants. Això posa de manifest els límits de la voluntat general. Aquesta no és fonament de la democràciapel fet formal de ser voluntat general, sinó perquè el seu contingut és també democràtic. Si el poble no vol la democràcia aquesta és impossible per definició.És necesari mantenir l’equilibri entre l’aspecte formal (voluntat general com a tal) i l’aspecte material (voluntat democràtica del poble).
Finalment hem d’observar que des que Rousseau va plantejar la voluntat general al segle XVIII al menys a Occident s’ha avançat molt en aquesta línia. Al segle XIX el sufragi era censitari, nomès per als homes amb una certa renda. A l’Estat espanyoll no s’aconsegueix el sufragi universal mascuí fins al 1890 i el femeníel 1931. A països tan suposadament avançats com Suïssa no s’aconsegueix fins al 1971. En general podem estar satisfets de l’evolució de la democràcia als segles XIX i XX. No vull acabar sense recordar una aberració. Als països comunistes es va instaurar el sufragi censitari a l’inrevès, no podien votar els provinents de famíl.lies aristocràtiques o burgeses. La democràcia no és de classe, és universal o no és.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-V-2008).

EL CONCEPTE DE CLASSE DESPRÈS DE LA SUPERACIÓ HISTÒRICA DEL MARXISME. 26 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La superació històrica d’un sistema de pensament o polític no és la seva eliminació. Superar no és eliminar. Eliminar és destruir com si mai haguès existit. Superar és fer portar a un estadi nou el que hi havia abans, de manera que la nova realitat porta dins el passat que ha superat.
El marxisme queda superat filosòficament quan es fa evident que les classes socials no són antagòniques. A partir d’aqui tota la visió marxista del món perd sentit. No cal la revolució social per tal de superar l’antagonisme de classe i assolir la societat sense classes. Això ja es fa evident a l’Europa Occidental del 1945 al 1973. Però la superació política no es fa evident fins al 1989 amb la caiguda del mur de Berlín.
Però que es faci evident que les classes no són antagòniques no vol dir que el concepte de classe marxista sigui fals. Composen una classe social tots els individus que mantenen la mateixa relació respecte dels mitjans de producció. Els posseïdors dels mitjans de producció són els burgesos. Els desposseïts que han de vendre la seva força de treball per un treball són els proletaris. El que és evidemment fals de la teoria marxista és que la societat burgesa és la primera que elimina totes les capes intermitges, deixant nomès dues classes antagòniques: la burgesia i el proletariat. A mitjans segle XIX semblava que això era així. Però la posterior evolució del capitalisme va fer evident que acumulació de capitals en poques mans no és igual a desaparició de les classes intermitges. Marx imaginava una mena “d’expropiació” continua de la gran burgesia dels petits i mitjans empresaris. La realitat històrica ha sigut que la gran concentració de capitals ni ha empobrit encara més elproletariat ni ha fet desaprèixer la petita burgesia no ha desaparegut, sinó, ans al contrari, alguns sectors del proletariat han ascendit a la petita burgesia.
Per altra banda la continua intervenció pública com a corrector del mercat lliure, ha determinat que la classe obrera no depengui totalment quant a l’assignació d’ingressos i serveis. Això ha determinat una correlació de classes al capitalisme madur que no té res a veure amb el capitalisme liberal del segle XIX. Ara bé, jo personalment considero que la naturalessa de les classes continua essent la mateixa. La correcció socialdemòcrata és prou profunda per canviar tant la correlació de forces de fer inviable i superflua la revolució social. Però no ens trobem davant d’un mode de producció diferent al del segle XIX.
La realitat històrica ha falsat el marxisme com a sistema de pensament, però tampoc ha verificat les tesis del primer liberalisxme. El mercat lliure no és un mecanisme regulador perfecte pel qual s’hagi de regir la producció. Els individus no existeixen al marge de les classes socials. La individualitat es configura dins d’un marc social donat.
El concepte de classe marxista encara és una eina d’anàlisi vàlida, sempre que es tinguin en compte la importància dels canvis històrics, i se li tregui la forta càrrega de materialisme ontològic que implica.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-V-2008).

NATURALESSA ANTIDEMOCRÀTICA DE LA IDEOLOGIA DE ZAPATERO EN LA QÜESTIÓ NACIONAL. 24 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

1209101872166zp-lehendakdn2.jpg Cínicament Zapatero adverteix que no s’equivoqui de pais, de continent i de segle Ibarretxe. És ell qui s’equivoca d’ideologia quan es diu demòcrata. Zapatero adverteix que és millor no fer “aventures”. Zapatero pateix del mateix mal que molts polítics, confondre el propi temps històric amb les possibilitats objectives de la praxi política.
Els principis de la democràcia, entre ells com a cosustancial el dret d’autodeterminació dels pobles, són atemporals. Un principi no depèn d’una circumstància històrica. Certament els principis són atemporals en tant que enunciats formals universals, però la seva elaboració intel.lectual es dóna dins d’un marc històric real. Zapatero redueix els principis a contingència històrica i a sobre es creu que la contingència històrica és fonament últim de la política. Per això no arriba a comprendre el sentit de la praxi política d’Ibarretxe. La política de lendekari és una política de principis. La tasca del polític responsable és harmonitzar principis i conseqüències històriques. Una política de principis sense calcular l’oportunitat política i les conseqüències històriques seria pur fanatisme. Però qualificar d’aventura l’exigència d’harmonitzar prinxcipis i praxi política és no tenir principis.
Com a demòcrata ningú pot sotmetre un poble a la voluntat arbitrària d’un altre. Zapatero parla de negociació dins del marc de les regles del joc establertes per la Constitució espanyola. El subjecte històric de la Constitució Espanyola de 1978 és el poble espanyol. El poble espanyol són tots els ciutadans de l’Estat reduïts a la uniformitat d’una sola nació: l’espanyola, que és la nació castellana en tant que exerceis la supremacia ètnica sobre els seus pobles oprimits, entre ells Euskal Herria. La Constitució espanyola estableix la minoria d’edat de determinats pobles, que han de seguir el destí de l’única nació major d’edat: la castellana. Aberracions de l’ordre de: “ya decidimos todos juntos” delata que hi ha subjectes històrics reduïts a coses, a instruments de la decisió d’un altre; perquè Espanya no és ni de bon tros una unió lliure de pobles. Ibarretxe no pot decidir més enllà del que li va bé a Zapatero, això és el: “ya decidimos todos juntos”. Això és l’interès general d’Espanya, que un decideix per un altre.
La negociació amb Zapatero és ideològicament aberrant, però políticament necesària. La negociació de la que parla Zapatero no té res a veure amb una concepció democràtica. La negociació implica que Zapatero té legitimitat per interferir els assumptes interns del poble basc, perquè aquest no es pot valdre per si mateix. Des de l’exercici de la sobirania sobre els assumptes d’un altre poble, Zapatero negocia les demandes d’un que està reduït a obediència, un marge de llibertats, que no són més que drets alienats d’una sobirania impròpia.
Ibarretxe s’equivoca de segle, diu Zapatero. Aleshores és que el temps històric es va acabar amb el liberalisme centralista espanyol del segle XIX. A partir d’aqui la nació basca ha assolit la culminació dels temps i ja no li queda més que modificacions dins de l’Espanya eterna. Algèria segurament el 1962 va tornar a abans de 1827. Cadascú vol eternitzar el que li interessa.
Segurament el referendeum no tirarà endavant. Però Zapatero deixa clara una cosa: l’Estat espanyol no deixa cap via gradual i democràtica a la seccesió de cap part del territori actual de l’Estat: ja sigui nacio0nalitat o regió.
Zapatero és fort, però el seu poder és de facto. Es fonamenta en laz supremacia ètnica, per tant el poble espanyol com a subjecte històric, nomès pot fonamentar un poder polític antidemocràtic per definició.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (21-V-2008)

EL CONCEPTE UNIVERSALISTA DE DEMOCRÀCIA FRONT AL CONCEPTE DE CLASSE. 21 May 2008

Publicat per salmeron a: General , 4comentaris

El concepte de democràcia que es comença a desenvolupar a partir de les revolucions “burgeses” del segle XVII és el que es fonamenta en la noció universalista de ciutadà. És indiscutible que les revolucions contra l’Àntic Règim als segles XVII i XVIII tenen un contingut de classe clarament burgès. Però no és el mateix definir fenomenològicament el contingut de classe d’una revolució, que pretendre que el fonament polític d’una revocuió es redueix a l’interès de classe. La historiografia marxista aprofita el contingut de classe de les primeres revolucions democràtriques per establir que la democràcia parlamentària és burgesa per definició. La meva postura coincideix amb la marxista en què la classe dirigent de les revolucions democràtriques fou la burgesia, però no dedueixo que tota democràcia parlamentària sigui burgesa. La meva copincidència amb el marxisme és merament historiogràfica, no filosòfica.
Filosòficament estic d’acord amb las concepció liberal del ciutadà.. Tots els homes són lliures i iguals, tenen els mateixos drets i deures i són iguals davant la llei. Estaria d’acord amb la Constitució dels Estats Units de 1787 sunó esmentesin Dèu. L’esperit d’aquesta Constitució és el mateix del de les revolucions europees de l’època.
El marxisme tenia raó al segle XIX quan de cap manera es traduïen políticament els principis ilosòfics de las democràcia. Semblava que aquests principis eren una “il.lusió petit burgesa”. Paradoxalment la lluita de classes promoguda pel marxisme ha portat al segle XX ha desenvolupar plenament els principis filosòfics de la democràcia i les “il.lusions petit burgeses”.
D’aqui jo no dedueixo que sigui fals el concepte marxista de classe. Les classes socials realment existeixen, però al mateix temps això no és incompatible amb els drets universals propis de la democràcia. El que ha hagut en realitat no és la realització del somni liberal petit burgès de finals del segle XVIII i començaments del segle XIX. No vivim en un món de petits priopietaris lliures i iguals. La divisióm de classes és tan gran comla que veia Marx. El que hi ha és la política de la conciliació de classes,que fa possible satisfer drets universals encara que hi hagi contradicció de classe.
La democràcia no és de classe, és universalista o no és. Es fonamenta en la igualtat de tots els ciutadans, i en la seva llibertat com a individus. La idea de democràcia proletària tal com l’ha desenvolupat el marxisme és una fal.làcia. Implica que una política de classe a favor de la classe obrera ja és democràtica perquè la classe obrera és socialment majoritària. A partir d’aqui la dictadura del proletariat com a dictadura de classe és l’autèntica democràcia.
El concepte universalista de democràcia és el que estableix les llibertats individuals, la igualtat del ciutadà, el procedimentalisme quant a la formació del poder polític, la divisió de poders, les garanties jurídiques i judicials, etc. Fora d’això no hi ha democràcia. No obstant això el marxisme ha sigut una ideologia “adjectiva” del món contemporani. Possiblement sense la negació marxista de la democràcia “burgesa” aquesta no hauria realitzat mai els seus principis filosòfics. La funció històrica del marxisme ha sigut la negació del liberalisme històricament existent, per portar-lo a la seva plena autorrealització. Evidemment que el marxisme ha fracasat, però sense el marxisme tampoc hauria sigut possible la seva antítesi: el concepte universalista de democràcia.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-V-2008).

PERQUÈ NO SÓC MARXISTA. 21 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

“El meu mèrit no és haver descovert la lluita de classes, això ja ho havien descovert els economistes burgesos abans que jo. El meu mèrit és haver descovert que la lluita de classes condueix necesàriament a la dictaqdura del proletariat”, diu Marx a la seva carta a Joseph Weydemeyer de 5 de Març de 1852. Lenin també defineix com a marxista a “L’Estat i la Revolució” (1917) aquell que a més de creure en la lluita de classes lluita per la dictadura del proletariat.
Darrera de la idea de dictadura del proletariat hi ha molts presupòsits que cal analitzar. Implica que al capitalisme les classes socials són antagòniques i per tant la seva lluita nomès pot conduir a la superació de la divisió de la societat en classes, mitjançant la dictadura del proletariat. L’antagonisme de classe implica la impossibilitat d’una política reformista dins del capitalisme. Jo crec que les classes socials són contradictòries, però no antagòniques. Això implica que si que és possible una política reformista dins del capitalisme. El marc institucional capitalista, i en alguns casos fins i tot sense democràcia parlamentària, permet reduir els efectes més agresius del mercat sobre les classes treballadores.
La tesi marxista de la bipolarització entre una minoria cada vegada més minoritària i més rica i una majoria cada vegada més majoritària i més pobre és absolutament falsa. Aquesta tesi va lligada a la tesi que diu que el capitalisme és el primer mode de producció que destrueix les classes intermitges. És evident la falsedat d’aquestes tesis. D’aqui es dedueix la falsedat de la inevitabilitat de la revolució i de la societat sense classes.
El marxisme és una filosofia de la història teleològica amb final feliç. La idea del comunisme és una idea pseudorreligiosa en el sentit de què vol un món harmònic i perfecte a aqyuest món. Cau en la mateixa il.lusió de totes les filosofies de la història: la creença en la realització de la justícia, la felicitat, la llibertat, la fraternitat, etc. a aquest món com a resultat del llarg patiment de la humanitat. Aquesta idea no té res de “científica”.
La idea del socialisme “científic” va contra la meva distinció conceptual entre filosofia i ciència. Des del meu punt de vista el subjecte històric pertany a l’àmbit de la filosofia, no de la ciència. I l’àmbit de la ciència és el físico-matemàtic o empirisme lògic.
El marxisme té un concepte instrumental de la democràcia parlamentària, pensa que és la superestructura del mode de producció burgès. Per mi la democràcia parlamentària és un fi en si mateix i no necesàriament ha d’anar lligada al capitalisme.
El marxisme té una concepció “antropològica” del socialisme. El socialisme no és un mode de producció qualsevol, sinó la realització de les aspiracions humanes. Jo crec que es pot concebre la reconstrucció històrica de quelcom semblant al mode de producció socialista, però que de cap manera aquestv serà l’expressió de la necessitat ètica i moral de la humanitat.
El marxisme ho redueix tot a la classe. Ingènuament creu que l’emancipació de la classe obrera implica l’emancipació de la humanitat en general. Pensa que la classe obrera és l’única classe que no té interès en l’opresió i explotació de cap altra. Però des del meu punt de vista la qüestió de la classe és un problema decisiu als segles XIX i XX, però la humanitat no es pot reduir a la lluita e classes.
La qüestió nacional dins del pensament marxista sempre ha sigut quelcom secundari. Des del meu punt de vista la nació no es `pot subordinar a l’interès de classe, ni a l’inrevès. Qualsevol emancipació humana en qualsevol aspecte té la mateixa substantivitat. L’emancipació nacional és un fi en si mateix independemment de la lluita de classes, però el fet social tampoc és quelcom subordinat a l’emancipació nacional.
És cert que sóc de formació marxista i que encara li dec molt al marxisme, però mno ésx menys cert ue tinc profundes diferències filosòfiques i polítiques amb el marxisme.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-V-2008).

RACIONALITAT DIALÒGICA, DRETS HUMANS I DEMOCRÀCIA POLÍTICA. 10 May 2008

Publicat per salmeron a: General , 4comentaris

El fet d’haver rebut tres “comentaris” agresius a un dels meus articles m’ha inspirat aquest article.
Quan jo parlo de racionalitat dialògica penso en Júrgen Habermas (1929), encara que no necesàriament haig d’estar d’acord amb tot el seu plantejament.
Segons Habermas el diàleg s’ha de regir per la “coacció sense coaccions” del millor argument. Una cosa és el consens racionalment motivat que pot obligar a algú dels participants a asentir a alguns enunciats contraris als que en principi defensava i una altra és la imposició fàctica que no es regeix per cap mena de legitimitat racional.
Tots els participants al diàleg parteixen de drets i deures recíprocs. Tots poden expresar lliurement les seves opinions i rebatre les contràries. Tots han de tenir competència lingüística en el tema tractat, és a dir coneixen el llenguatge adient sense el qual no és possible el coneixement. Ningú pot dir enunciats autocontradictoris. A partir d’aqui és possible el consens racionalment motivat.
Cal tenir en compte que la reciprocitat nomès es refereix a l’a priori formal del diàleg. La irreciprocitat quant al nivell de coneixements és una realitat fàctica que afavoreix els mès competents si tothom respecta les regles formals del diàleg. Per tant la igualtat formal afavoreix el predomini dels mès preparats.
No tot el que acabo de dir segueix Habermas, però estic d’acord amb aquest en les arrels històrico-filosòfiques dels seu pensament. Es tracta d’una idea ilustrada que universalitza l’ideal de formació de l’opinió pública burgesa dels segles XVIII-XIX i que està en la base de la democràcia política. De fet el que fa Habermas és universalitzar el liberalisme burgès aplicant la noció racionalista de ciutadà a tos els subjectes de dret del sistema democràtic. Encara que Habermas es considera ell mateix marxista no dogmàtic, jo crec que està molt lluny de la reducció marxista de la raò al seu ús instrumental. En qualsevol cas jo prefereixo la concepció racionalista de la democràcia política a la concepció marxista.
La concepció racionalista del ciutadà és el fonament necesari dels drets humans. Tots els homes són lliures i iguals quant als seus drets i la diferència natural no vé imposada per cap facticitat socialment donada, sinó que la societat és el marc que agaranteix la realització del geni creatiu de cadascú.
La distorsió fàctica del diàleg vulnera drets fonamentals, per això he eliminat tres comentaris insultants, encara que he comentat un per interessos intel.lectuals meus.

SOBIRANIA I DRET EN LA FORMACIÓ DE LES SOCIETATS PLURALISTES. 6 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

En tota societat pluralista es fa necesària la distinció entre sobirania i dret. La sobirania a tota constitució democràtica de tipus occidental l’exerceix el subjecte històric legitimat: el poble o nació que es correspon amb l’Estat. De fet l’Estat democràtic tal com se’l concep actualment és l’instrument del poble-nació per a exercir la seva sobirania. Si el poble-nació és absolutament uniforme o bé no es reconeix constitucionalment cap mena de diferència, sobirania i dret és el mateix. Si es reconeix la diferència per mínima que sigui ja hi ha una mínima tensió entre sobirania i dret.
Tot dret positiu neix de la sobirania legítima. Al menys així hauria de ser si la sobirania fos legítima. Com que tot poder polític es concep a si mateix com a legítim, mantindrem aquesta hipòtesi. El dret com que no té validessa per si mateix, és mer dret positiu; és a dir, quelcom que s’interpreta d’acord amb els interessos suposadament legítims de la sobirania de la que emana. A les societats democràtiques el dret positiu és la cristal.lització de la voluntat general. El fonament últim de tota llei és l’interès positiu de la voluntat general de la que emana. Per tant tota llei positiva és interpretable, modificable i revocable en funció de la sobirania popular.
Si apliquem això a l’Estat plurinacional en què el titular de la sobirania és un sol poble-nació, cas evident de l’Estat espanyol, tenim la iimpossibilitat de la ruptura amb l’Estat a travès del seu propi dret. Per molt favorable que pugui ser la lletra d’una determinada llei, ni que sigui de rang constitucional, el titular únic de la sobirania és el poble espanyol. Per via legal únicament és possible transformar radicalment tot allò que no afecti el titular de la sobirania. D’aqui dedueixo que en el cas espanyol, al menys, és possible pasar de l’economia de mercat a l’economia planificada sense ruptura constitucional; però de la unitat territorial de l’Estat a la secesió de qualsevol de les parts que el composen, exigeix necesàriament la secesió unilateral de la part interessada sense consens amb la resta.
Sobirania i dret són conceptes que responen a la tensió: unitat-pluralitat, fonamentant-se la pluralitat en una unitat inqüestionable. Aquesta conceptualització també es pot aplicar a la laïcitat de l’Estat i la pluralitat religiosa. Un Estat laic és el que parteix de la separació entre l’àmbit públic i polític de l´àmbit “sagrat” i privat. La sobirania és necesàriament laica, però no es tracta d’un ateisme militant, perquès aleshores el dret es confondria amb la sobirania. El dret religiòs neix de la concepció pluralista de la ideologia que emana de la sobirania laica. És fals pretendre que el laicisme implica la igualtat ideològica. Es reconeix l’igual dret d’expressió, reunió i associació de totes les ideologies siguin religioses o laiques. Però nomès una ideologia exerceix el dret de sobirania: el laicisme, i d’aqui emanen els drets de les confessions religioses, així com els dels ciutadans que no vulguin practicar cap mena de culte. El que si que és cert és que una societat laica es caracteritza per la llibertat ideològica. En canvi les societats religioses: teocràtiques o confesionals; són uniformes i la religió dominant és la que exerceix la uniformització del drets a travès d’una sobirania absoluta sense distinció entre sobirania i dret. Quan dic societats confessionals no penso en alguns Estats confessionals com el Regne Unit, Suècia o Grècia que al mateix temps reconeixen la llibertat religiosa, sinó en les societats cristiano-occidentals de l’Edat Mitjana i en totes en les què el poder l’exerceis el poder civil, però amb una legislació calrament confessional.
Sobirania i dret és la necesària relació que s’estableix entre un fonament únic del poder, i el reconeixement de les minories i la diversitat. Aquesta distinció és pròpia de les societats pluralistes.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (6-V-2008).

EL MAIG DEL 68 I EL CANVI DE RUMB DE L’ESQUERRA EUROPEA. 3 May 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Poc té a veure el Maig del 68 amb la concepció clàssica del marxisme sobre la revolució. Pel marxisme la història de la humanitat és la història de la lluita de classes: plebeus contra patricis, aprenents contra oficials, proletaris contra burgesos. Tota revolució es redueix políticament al seu contingut de classe. El subjecte de la revolució és sempre la classe social ascendent. El Maig del 68 el subjecte de la revolució eren els estudiants encara que desprès es van afegir 9 mil.lions d’obrers. Aquesta revolució no era del gust del PCF. A mès hi havia raons geopolítiques pròpies de l’època.. La divisió del mòn en dos blocs antagònics el 1945 implicava que cadascuna de les parts havia de respectar el nucli central del bloc contrari. El PCF era d’obediència soviètica i havia d’acceptar que França pertanyia als països centrals delm capitalisme mundial, de la mateixa manera que els EUA no van fer res el mateix any a Txecoslovàquia.
A l’alçada de 1968 l’esquerra “revolucionària” marxista-leninista ha quedat ja totazlment obsoleta. Ja no respon a cap mena de discurs emancipador. Des de 1956 amb el XX Congrès del PCUS i l’ocupació d’Hongria el marxisme-leninisme s’associa a la represió del règim burocràtic. La força revolucionària d’aquesta esquerra està totalment desplaçada al Tercer Mòn.
L’Europa Occidental rica de desprès de 1945 mès o menys ha trobat ja la solució del problema de l’antagonisme de classe, dins del marc de l’economia de mercat. És cert quie la França de desprès de la independència d’Algèria el 1962 no pasava per un bon moment econòmic i social, però el tret diferenciador i específic del Maig del 68 no és social.
Es tracta d’un tipus de revolta totalment nova en la línia d’un pensament utòpic de tipus ètic que trenca amb el conservadorisme del sistema. En aquest sentit el Maig del 68 implica un canvi de rumb de l’esquerra europea que a mès conecta amb els moviments estudianmtil i pacifistes als EUA. A Califòrnia el mateix any hi ha també un moviment estudiantil fort. El mateix hi ha també el tancament de les Universitats de Madrid i Barcelona, que va lligat a l’especificitat de la dictadura franquista, però també és evident la importància dels estudiants en la lluita política.
El Maig del 1968 trenca amb l’esquerra de l’establishment, la socialdemocràcia reformista que està totalment adaptada al sistema capitalista. Trenca també amb l’esquerra revolucionària oficial. Crea uns nous paràmetres ideològics que ja no tenen res a veure amb el contingut de classe. Del Maig del 68 neix la nova esquerra o esquerra alternativa. Les característiques d’aquesta nova esquerra són: el pacifisme, el feminisme, l’ecologisme, l’alliberament gay, etc. Aquests moviments seran molt importants en les dècades immediatament posteriors i permetrà un rejoveniment de l’esquerra lliure ja del llast que suposa tenir com a referent la revolució soviètica. El mèrit del Maig del 68 és haver enfonsat la cultura patriarcal basada en l’autoritat la jerarquia socials imperant durant segles a l’Occident europeu. La paradoxa és que tot això ha quedat absorbit pel sistema.
El Maig del 68 el promouen Sartre i Marcuse i la gran paradoxa és que el triomf d’aquesta revolució, que no és política, sinó social i de costums; desmenteix les tesis de Marcuse. Si aquest pensava en el potencial revolucionari de l’alliberament sexual, la cultura antipatriarcal, etc, per a desgràcia d’ell totv això és assimilable pel “totalitarisme tolerant” que és la democràcia liberal segons ell. En aquest sentit el fracàs de Marcuse és absolut, nio nomès la classe obrera ja no és el subjecte històric de la revolució, sinó que desapareix tot subjecte revolucionari de l’escena de la història. el Maig del 68 revoluciona els costums, però no enfonsa l’estructura social, econòmica i política dels sistemes occidentals.
40 anys desprès no es veu encara cap alternativa real al sistema. Estem encara en la situació que va definir Michael Foucault (1926-84) segons la qual nomès són possibles canvis parcials que se’ls engoleix el sistema; o en “l’enginyeria social” definida per Karl R. Popper (1902-94) segons la qual no és possible una visió de la totalitat, sinó nomès modificar la maquinària social realment existent, no crear una nova.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-V-2008).