anar a nevagció

LA CLASSE OBRERA COM A SUBJECTE HISTÒRIC. 30 Abril 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

L’1 de Maig és una data representativa de la lluita històrica de la classe obrera per tal d’assolir com a mínim reformes laborals d’acord amb els propis interessos de classe.
La classe obrera apareix com a subjecte històric per primera vegada el 1848. Abans el Quart Estat ja havia aparegut, però mès o menys diluït dins del marc de la revolució burgesa. Nomès el 1848 la classe obrera ja té un projecte polític propi. A França el socialista Louis Blanc forma part del govern de la Segona República. A Alemanya la burgesia prefereix aliar-se amb els “junkers” (aristocràcia terratinent) per por a la revolució obrera.
La classe obrera és el modern proletariat que neix amb el desenvolupamentv capitalista. És al segle XIX bàsicament el proletariat industrial que s’està concentrant a les ciutats que no cesen de creixer. No s’ha de confondre la classe obrera o proletariat modern amb les classes populars en general. Un camperols no és classe obrera encara que tota la seva tasca sigui manual i visqui del propi treball. El proletari modern és el que viu del seu treball assalariat, i l’acumulació del traball assalariat és el capital. El proletari modern és l’antic artesà expropiatr per la burgesia industrial ascendent. Treball assalariat i capital són els dos pols antagònics d’un mateix mode de producció: el capitalisme o economia de lliure mercat.
A l’alçada de 1848 Karl Marx veu les coses de manera simplista i optimista. “La burgesia és com el mag que ha creat el monstre que la destruirà: el proletariat” diu al Manifest Comunista. És cert que el marxisme ha dotat la classe obrera internacional de consciència de classe i d’un projecte polític propi. Però no és cert que l’antagonisme de classe sigui irreductible in que l’única solució possible sigui la societat sense classes. A finals del segle XIX l’últim Engels, l’Engels de desprès de la mort de Marx (1883-95), ja veu que les coses no funjcionen així. L’últim Engels prefigura ja la socialdemocràcia reformista. El desenvolupament capitalista no ha anat en el sentit d’aprofondir l’antagonisme de classe. Per això Engels parla ja no de revolució obrera sinó de parlamentarisme socialdemòcrata. La figura de Lenin és indicativa del desplaçament del moviment revolucionari cap a l’Orient.
La socialdemocràcia reformista traeix la revolució obrera que ella mateixa va promoure durant dècades i s’adapta totalment al sistema parlamentari a partir de 1914. La Primera Guerra Mundial no porta la caiguda del sistema imperialista mundial, sinó únicament la revoució soviètica. La revolució soviètica es fa en nom de la classe obrera. Es suposa que el sistema soviètic és el triomf de la classe obrera. El triomf de la revolució soviètica i les posteriors i les posteriors polítiques socialdemòcrates a Occident fan que la definició de la classe obrera com a subjecte històric sigui complexa. El mode de producció soviètic era realment socialista i nomès la classe obrera com a subjecte històric podia haver imposat un mode de producció d’aquestes característiques. Al mateix temps el predomini de la indústria pesant sobre la lleugera, anava contra l’interès de classe proletari: gaudir de bèns de consum. A mès no exercia el poder polític directament, sinó a través d’una casta burocràtica, sense interès de classe propi. Per la seva banda la socialdemocràcia reformista no imposa el mode de producció socialista a Occident, però si satisfà els interessos de classe proletaris. Aquesta època daurada és especialment la que va de 1945 a 1973. Durant aquest període es produeix el que Marx anomena “la gàbia d’or del proletariat”, benestar econòmic sense emancipació social. La situació és la inversa a la soviètica.
D’aqui deduïm que la classe obrera al llarg dels seus dos segles aproximats d’existència històrica no ha aconseguit la unitat d’emancipació social, llibertat política i benestar econòmic. Als països socialistes tenia emancipació social sense llibertat política ni benestar econòmic, contradicció interna que va portar el sistema a la seva caiguda. A l’Estat del Benestar té llibertat política i benestar econòmic sense l’emancipació social.
A l’alçada de l’1 de Maig de 2008 la classe obrera encara està lluny d’assolir la plena realització de la seva subjectivitat històrica: la unitat d’emancipació social, llibertat política i benestar econòmic.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-IV-2008).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image