anar a nevagció

ECONOMIA POLÍTICA I SOBIRANIA POPULAR. 28 Abril 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

Encara no s’ha esvaït del tot aquest mite de què la política no té entitat pròpia, sinó que és l’economia la que determina les estructures polítiques. Aquest mite si fos cert invalidaria el principi de sobirania popular. No nomès invalidaria aquesta forma de sobirania, sinó també qualsevol forma de sobirania política. Es tractaria no del govern dels homes, sinó del govern de les coses. Des d’aquesta perspectiva la llibertat seria “la consciència de la necessitat”. En aquest sentit la “llibertat política” consistiria en entendre la necessitat econòmica i en actuar d’acord amb aquesta.
La idea d’economia política sorgeix quan el desenvolupament econòmic és prou gran perquè afecti el conjunt de tota la societat. Aleshores cal veure quines són les lleis del desenvolupament econòmicm per tal d’actuar políticament d’acord amb les necessitats socials. L’economia deixa de ser l’art de saber dirigir la casa per adquirir una dimensió social i política. Economia vé del grec “oikós” (casa) i “nomos” (llei), i els grecs entenen la paraula en el seu sentit etimològic.
L’economia política es pot entendre tant per economies de mercat com per economies dirigides. El liberalisme econòmic consisteix en el “laissez faire”, “laissez paser”. No obstant això els primers que tracten l’economia com a ciència són els economistes liberals: Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill, etc. Inmgènuament creien, sobretot Adam Smith, que el mercat és una mena de mà oculta que ho regula tot. La política s’ha de limitar a deixar que el mercat s’autorreguli d’acord amb les seves pròpies lleis. Això és evident que porta al caos econòmic i social. Va quedar definitivament clar a partir de la crisi de 1929. La idea d’economia política no podia quedar igual a partir d’aleshores.
L’economia dirigida implica que el poder polític té la visió econòmica general i és aquest el que dirigeix tot el procès econòmic. Si s’haguès donat alguna vegada una economia dirigida al mateix temps que la sobirania popular, això seria la forma mès autènticaz de democràcia. Però al mateix temps el determinisme econòmic implica que el poder polític es constitueix sobre la base d’una determinada estructura econòmica, cosa que és absolutament contradictòria respecte del principi de sobirania popular.
L’intervencionisme socialdemòcrata és una forma d’economia política que únicament intervé per evitar els efectes caòtics del lliure mercat, però sense que elo mercat deixi de ser el principal distribuidor social de la producció. Aquesta forma d’intervencionisme és la que s’aplica a partir de 1929 amb les polítiques keynesianes, i és el que ha permès la continuïtat històrica del capitalisme.
SDe fet l’economia no es regeix per lleis rígides, de manmera que el polític pot intervenir en funció d’interessos socials o polítics que res tenen a veure amb l’estricte desenvolupament objectiu de l’economia. El polític pot intervenir l’economia no nomès en el sentit de coneixedor pasiu de la necessitat econòmica, sinó també per complaure exigències populars.
La sobirania popular implica necesàriament que determinades exigències socials es puguin satisfer independemment de les lleis econòmiques. En aquest sentit hem de parlar d’economia política no com a lligam de ferro que vincula l’economia a la política, sinó com la llibertat del polític d’intervenir l’economia d’acord amb les exigències de la sobirania popular.
Ara bé, tampoc hem de pensar que és que no hi ha cap mena de llei econòmica. Les lleis econòmiques venen determinades per circumstànces històriques contingents. Res obligava a descovrir Amèrica, però una vegada descoverta Amèrica ja es crea el mercat mundial i les lleis econòmiques inherents que no depenen de cap voluntat humana.
Creure que no és la conscièncial social la que crea l’èsser social, sinó l’èsser social el que crea la consciència; és un mite lligat a la idea de l’economia com a infraestructura. La consciència i l’èsser social són dues realitats necesàriament lligades entre si, de manera que una implica l’altra; sense que cap d’elles constitueixi elfonament de l’altra. Si no fos així no hi hauria sobirania popular, ni podriem concebre cap mena d’emancipació humana.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-IV-2008).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image